FILOSOFIA

Amors filosòfics (II)

La primera fita del recorregut és Nietzsche, filòsof molt enamoradís

Aquesta segona entrega d’històries d’amor i filosofia se centra en l’univers amorós d’alguns filòsofs contemporanis molt representatius dels segles XIX i XX. S’inicia amb la descripció d’alguns episodis de gran intensitat sexual i finalitza amb la narració de dues tragèdies passionals de pel·lícula.

La primera fita del recorregut és Nietzsche, filòsof molt enamoradís, admirador de Wagner i la seva música, i especialment de la seva esposa Còsima, de qui es va enamorar perdudament, esperonat per la seva filosofia que el situava més enllà del bé i del mal i de la moral burgesa i cristiana. Va experimentar una història d’amor foll amb la psicoanalista i intel·lectual feminista Lou Andreas-Salomé, compartida amb el filòsof Paul Rée. Nietzsche veia Lou com a futura esposa, i com a deixeble que l’ajudaria a difondre els seus pensaments, però Andreas va rebutjar les proposicions de matrimoni de Nietzsche i li va imposar una relació oberta d’amor i amistat amb ella i Rée, una ‘trinitat intel·lectual’. D’aquest triangle es conserven nombrosos testimonis escrits pels mateixos protagonistes en les seves obres i correspondències, a més d’una fotografia emblemàtica, una escena sadomasoquista, ideada per Nietzsche, que mostra Rée i a ell mateix estirant un carro, com si fossin dos bous, fustigats per Lou. Existeix també una segona fotografia dubtosa i sexualment molt explícita, en què presumptament apareixen tots tres drets, despullats: Nietzsche amb una erecció, Lou subjectant el penis de Rée, i Rée pinçant amb els dits un mugró a Lou. Durant l’època en què convisqueren junts a Tautenburg, Lou va regalar a Nietzsche el poema Himne a la vida com a comiat. Poc després vindria la ruptura dolorosa de la ‘santíssima trinitat’, i l’adaptació musical del poema, amb el canvi significatiu d’ Himne al dolor. Sembla que treballar en la primera part del Zaratustra, va ajudar-lo a superar la ruptura.

Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir visqueren l’existencialisme en l’amor revolucionari i lliure i el seu pacte d’independència afectiva, contrari a les lleis morals i religioses. Beauvoir recorda a les Memòries el despertar de l’amor lesbià a deu anys, un enamorament per una companya de classe anomenada Zaza Mabille. De llavors ençà, tindria clar que estimar volia dir ser ella mateixa i que no acceptaria cap amor esclau, que no la deixàs ser lliure. Així, no acceptaria ni el matrimoni, ni una vida convencional: “L’únic llaç entre dues persones que s’estimen hauria de ser l’amor”. Sartre no volia ser monògam i va convèncer Beauvoir d’adoptar un pacte sexual, consistent a compartir els amors i les aventures, amb total transparència i sinceritat. Sartre singularitza l’experiència amorosa amb Beauvoir en relació amb les seves amants, afirmant que “les amants són contingents, però Beauvoir és necessària”. La relació va transcórrer en peu d’igualtat, sense imposicions, gaudint d’amors essencials i contingents. Encara que no visqueren mai junts, ni tingueren fills, compartiren amants, en reciprocitat, units per la voluntat d’escriure i cuidar-se mútuament.

Amor etern

A les acaballes de la seva vida, un ancià André Gorz fa la declaració d’amor etern més sentida i emotiva de la història de la filosofia, en forma de carta de comiat a la seva estimada esposa, Dorine Keir, malalta de càncer. Es tracta d’un testimoni personal d’amor escrit per ser publicat i que es coneix com a Carta a D (1984, 2019). Gorz sent la necessitat d’escriure la seva història d’amor amb Dorine per comprendre el sentit de cinquanta-vuit anys de vida plegats. La carta és una confessió en què recorda els episodis més significatius de la seva vida en comú i situa l’amor més enllà de la filosofia, renunciant a explicar filosòficament l’amor que sent per Dorine, perquè considera absolutament inexplicable els motius pels quals s’acaba estimant algú en concret i cap altre. Gorz s’havia jubilat anticipadament, per cuidar Dorine i fer les coses senzilles que ella ja no podia fer: cuidar l’hort, cuinar i fer les feines domèstiques. Gorz valora la unió amb Dorine, la persona més important de la seva vida, des d’un punt de vista intel·lectual, i reflexiona especialment sobre les raons que expliquen l’absència de Dorine en les seves obres, l’ajuda invisible que li proporciona confirmant el seu pensament, elegint i corregint els textos, fent-los publicables. Gorz reconeix que acaba pensant la realitat a través seu i li agraeix profundament haver-lo ajudat a assumir la seva existència nòmada i apàtrida. Es lamenta de no haver estat capaç d’estimar-la a través dels seus escrits, d’haver-la exclòs, malgrat ser la persona més important de la seva vida. Es penedeix d’haver cregut que la vida en comú i el suport intel·lectual rebut d’ella eren materials massa banals per formar part dels temes de les seves obres. S’autoinculpa, en definitiva, d’haver sacrificat l’amor particular i privat en el camí cap a l’excel·lència literària i l’accés a l’universal i transcendent. Gorz i Dorine compartiren els valors i les preocupacions de l’ecologia política, i la desconfiança per la tecnociència i la medicina convencional, gestionaren de manera autònoma la seva pròpia salut, seguint un estil de vida ecològic, frugal, rural i anticonsumista. Una lectura atenta del text permet localitzar alguns passatges en què anticipa la decisió acordada de suïcidar-se junts. Quan afirma que la vida sense ella no tindria sentit, o quan diu literalment que “tots dos voldríem no haver de sobreviure a la mort de l’altre”. De la mateixa manera que havien viscut tota la vida junts, decidiren compartir la mort, el mateix dia, a casa seva, tombats al llit, aferrats un a l’altre, encara enamorats, donant testimoni del sentit i la sensibilitat que els havia fet veritablement humans.

Louis Althusser, un dels pensadors marxistes francesos més importants del segle XX, va mantenir una relació apassionada de més de trenta anys amb Hélène Rytmann, que va acabar en tragèdia. Althusser va estrangular la seva companya sentimental, quan es disposava a fer-li un massatge, en un moment de follia. L’estimava i no hi havia cap raó per matar-la. Els jutges varen considerar que havia actuat sota els efectes d’un estat de confusió mental i el varen deixar en llibertat. El més probable és que tinguessin en compte els episodis de follia transitòria i inestabilitat mental que havia patit al llarg de la seva vida, a més de diversos intents de suïcidi que no varen prosperar, a causa de la manca de convicció en la mort, i que el dugueren a ser ingressat en diverses clíniques psiquiàtriques. La seva personalitat melancòlica s’havia anat accentuant després de passar cinc anys presoner dels nazis al camp de concentració de Schleswig. Posteriorment, Althusser passaria la resta del temps obsessionat amb l’homicidi, enyorant la persona que l’havia introduït en el marxisme. La relació amb Hélène es pot reconstruir més detalladament a través de la correspondència que varen mantenir durant gairebé quaranta anys (1947-1980), publicada en francès el 2011, amb pròleg de Bernard-Henri Lévy.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF