Alexandre Jaume, les ‘Obres completes’ d’un socialista màrtir

PalmaAlexandre Jaume Rosselló és una de les figures polítiques més interessants, i també més tràgiques, de la història de Mallorca. Nat a Montevideo, l’Uruguai, el 1879, al si d’una família mallorquina acomodada i benestant, de jove va rebre una formació excel·lent, que li va permetre estudiar Dret a les ciutats de Barcelona, València, Madrid i París. No va arribar a exercir mai d’advocat, però, perquè la política aviat es revelaria com la seva autèntica vocació.

Tot i que inicialment va militar en el Partit Liberal, pel qual va ser regidor a l’Ajuntament de Palma, el disgust per les pràctiques caciquils dels partits monàrquics el va empènyer a adoptar un posicionament més bel·ligerant contra les corrupcions i les injustícies del règim de la Restauració i a favor de les classes més desfavorides. El 1919 va afiliar-se al PSOE. Va ser justament per la seva condició i trajectòria de socialista que, el 24 de febrer del 1937, en plena Guerra Civil, va ser afusellat pels feixistes al cementeri de Palma juntament amb Emili Darder, Antoni Mateu Ferrer i Antoni Maria Ques Ventayol.

A la seva mort, Alexandre Jaume va deixar com a llegat una intensa i compromesa activitat política i, també, alguns escrits personals i nombrosos articles, la majoria dels quals havien aparegut en la premsa de l’època: El Liberal, La Almudaina, La Última Hora, El Socialista i El Obrero Balear, entre d’altres. Vuitanta-un anys després del seu assassinat, Alexandre Font Jaume, que és net de l’il·lustre polític, és a punt de completar l’edició de les seves Obres completes, publicades per Lleonard Muntaner Editor.

El cinquè i de moment darrer volum del projecte d’ Obres completes recull, en una pulcra i rigorosa edició realitzada per l’historiador Miquel Jaume Campaner, tots els Articles de premsa publicats per Alexandre Jaume entre els anys 1904 i 1936. Els quatre títols que l’han precedit són una biografia del personatge escrita per Alexandre Font, el volum Escrits des de la presó -que inclou tots els papers, tant personals com ideològics, que va escriure entre que va ser detingut i va ser executat-, Impresiones de un constituyente -un aplec d’articles entre didàctics i propagandístics en què explicava la seva tasca i la dels socialistes a les Corts Constituents- i La insurrección de Octubre. Cataluña, Asturias, Baleares -un assaig del 1935 en què l’autor argumentava que les revolucions ocorregudes en aquests indrets varen ser provocades per les polítiques dretanes i autoritàries del govern espanyol del bienni negre-.

El projecte d’ Obres completes, avança Alexandre Font, culminarà amb un darrer volum que “serà una espècie d’‘in memoriam’ i inclourà articles d’autors diversos sobre la figura del meu avi, el seu temps i les seves idees, o sobre alguns dels temes que ell més va tractar: la relació entre l’Església i l’Estat, el paper de la monarquia, la qüestió de l’autonomia...”.

Pels articles el coneixereu

El volum que recull els Articles de premsa és, segurament, el que més pot interessar el gran públic i, alhora, el que dona una imatge més completa i complexa del pensament polític i l’evolució ideològica d’Alexandre Jaume.

Un dels trets més definidors és el caràcter redemptorista de la seva activitat política i periodística, que per a ell venien a ser el mateix. Segons Alexandre Font, el polític “era membre d’una família molt catòlica i molt relacionada amb l’Església, però, quan va anar a estudiar a Barcelona, es va trobar amb la brutalitat de la repressió de la Setmana Tràgica i va veure que l’Església, en lloc de posar-se amb els oprimits, es posava al costat dels poderosos. Això li va produir una crisi profunda, que el va dur a substituir la fe religiosa per la creença en una religió laica, el socialisme”. En aquest sentit, Miquel Jaume diu a l’estudi preliminar que encapçala el volum que Alexandre Jaume volia combatre l’analfabetisme de les classes populars i per això veia la premsa com una eina per a l’educació cívica i ideològica del poble, “seguint la tradició del socialisme utòpic, dels intel·lectuals francesos de finals del segle XIX” i, sobretot, del seu admirat Jean Jaurès, de qui va assumir els postulats d’un socialisme d’arrel liberal, humanista, pacífic i demòcrata.

Alexandre Jaume era un home culte, que estava al dia del que passava al món i en el qual se li notava la sòlida formació que havia rebut. Ho destaca Miquel Jaume: “Dues de les qualitats que caracteritzen la seva producció escrita són la capacitat d’explicar amb termes entenedors conceptes jurídics relativament complicats i el coneixement de la situació política internacional”. En el tauler d’escacs internacional, dos focus d’atenció permanents varen ser França i la Rússia revolucionària.

Des d’un punt de vista ideològic, una de les fixacions d’Alexandre Jaume va ser la lluita contra el clericalisme i contra les ingerències l’Església en els afers civils. Tal com explica Miquel Jaume, però, la seva defensa del laïcisme estava amarada de la fe cristiana que havia tengut de jove. “El catolicismo es la negación más absoluta del humanitarismo cristiano”, va arribar a escriure. També -diu Miquel Jaume- va afirmar que “els espanyols del seu temps que millor havien traduït l’esperit cristià eren Francisco Giner, Pablo Iglesias i Fernando de los Ríos”, i entre els mallorquins, Guillem Cifre de Colonya, Gabriel Alomar i Llorenç Bisbal.

Un altre aspecte destacable del pensament polític d’Alexandre Jaume va ser el seu catalanisme, que el va dur a proclamar que “nuestra lengua, nuestra raza y nuestra historia nos ligaban a Cataluña [...]. Y que los mallorquines, quiséramos o no, éramos catalanes de Mallorca”. Miquel Jaume il·lustra tot el ric ventall ideològic del personatge explicant una proposta de repertori bàsic que l’any 1935 va fer per al cor de la Casa del Poble de Palma. Va dir que Els Segadors n’havia de formar part “por ser el himno de nuestros hermanos de lengua y raza”, al costat de La Internacional, “por ser el canto universal del proletariado”, de La Marsellesa, “por su fuerte vibración espiritual”, i de La Balanguera, “que debería ser cantada como himno mallorquín”.

Els darrers anys de la seva vida, a causa del cada vegada més crispat i violent context polític espanyol, Alexandre Jaume va adoptar uns posicionaments cada vegada més ferms i bel·ligerants, sempre rere les passes dels dos homes que més va admirar a la vida: Jean Jaurès i Indalecio Prieto. Aquella combativitat va fer-se palesa, en especial, quan va formalitzar-se la creació d’un front de partits de dreta, la CEDA, contra el qual ell va postular un front popular de partits d’esquerra que aturàs les contrareformes reaccionàries que pretenien desmuntar els avenços impulsats per la República. No era una novetat en la seva proposta política. Fidel als postulats socialistes, però pragmàtic i flexible, ja durant la dictadura de Primo de Rivera -diu Miquel Jaume- “havia defensat l’entesa entre socialistes i comunistes per lluitar contra el capitalisme, l’enemic comú de la classe obrera”.

Que l’Alexandre Jaume dels darrers anys fos més combatiu que mai no treu que continuàs sent tan demòcrata com sempre. Ho va demostrar quan, l’abril del 1936, va denunciar la clausura dels locals de Falange i la detenció dels seus caps per ordre governamental. “Las ideas no delinquen”, defensava. Sempre havia reclamat “libertad absoluta para todas las ideas y para todas las doctrinas, por opuestas que sean a las nuestras”. Pocs mesos després, els mateixos falangistes per qui Alexandre Jaume havia donat la cara a fi que poguessin expressar-se lliurement el detingueren i l’assassinaren. Les seves darreres paraules varen ser: “Matau sa meva persona, però es meu ideal reverdirà a la terra”.