HÀBITATS NATURALS

Al regne dels esclata-sangs

La feina de cercar-ne no és tan diferent de la d’escriure un poema: es tracta, molt en primer lloc, de prescindir del que és accessori i centrar-se en el que és essencial

A la garriga i al bosc de Mallorca, sigui pinar o alzinar, l’esclata-sang és el monarca absolut i indiscutible del regne dels bolets, i anar-ne a recollir és, per al cercador neòfit, una vertadera experiència iniciàtica. Una experiència que només podrà tenir sentit (només podrà donar algun resultat, s’entén) si es du a terme en companyia d’un cercador expert, que sàpiga de què va. Hauran d’actuar sota un pacte tàcit que els durà a disputar un combat de paciències: la que és necessària per trobar els volguts esclata-sangs, i la que cal per tolerar la falta de destresa del que no en sap, tant per part d’ell mateix (que, com succeeix a tot ritu d’iniciació, haurà d’estar disposat a passar vergonya per la seva malaptesa) com per part de l’expert (que haurà de consentir a perdre temps i energies, i a rompre la seva concentració, alliçonant el nouvingut). Amb aquest acord no escrit entre ells i amb un poal, ja podran partir a cercar esclata-sangs.

Les normes

La primera norma que ha d’observar escrupolosament un cercador és no revelar mai els indrets per on cerca, de manera que tampoc no ho direm aquí. Una pleta, una garriga, un bosc, com tants n’hi ha a Mallorca. Se surt de les cases de la possessió encara amb hores de claror al davant, perquè aquesta no és una feina que admeti presses. A l’inrevés del que succeïa en un conte famós de Cortázar, els cans no havien de lladrar, però sí que lladraren al nostre pas. I a mesura que caminam, els lladrucs s’esmorteeixen, primer, i després es tornen inaudibles. Aviat només hi ha el silenci de la garriga, un silenci dens però no somort, sinó viu, fet de moltes coses vives que callen, i callen perquè així és com ha de ser.

La natura pot ser estrepitosa, com quan desencadena tempestes o fa rompre les onades furioses de la mar contra el rocam impassible, aquella casta de coses que agradava glossar al poeta Costa i Llobera. Però també pot mostrar una subtilesa que és a la vegada ferma i gairebé volàtil, una delicadesa que, de tan senzilla i clara, arriba a ser pertorbadora. La tasca del cercador d’esclata-sangs també n’és, de delicada. Ho ha de ser. No s’ha de notar gaire el seu pas; si pot ser, no s’ha de notar gens. Per confondre altres possibles cercadors que puguin venir després, que no s’adonin que aquell redol ja ha estat cercat. Però també per l’altra norma fonamental per a tot bon cercador, a la mateixa alçada, pel que fa a importància, a la de la no-revelació dels espais, i que és la del respecte a l’entorn. El cercador d’esclata-sangs no deixa fems al seu pas, ni fa mal als arbres ni als animals, ni romp ni aixafa ni crema res per l’estúpid gust de fer-ho. Si fa cap d’aquestes coses, no és un cercador d’esclata-sangs. Només serà un intrús, i dels més indesitjables.

Pot passar que la cercada comenci bé, amb el cercador expert que tot d’una troba dos bons exemplars, un aquí i l’altre una mica més enllà. Un inici prometedor, però que acte seguit es trenca amb el neòfit que comença a dispersar-se collint bolets que no venen a tomb. Tercera (o segona, tant és) norma indiscutible: quan es va a cercar esclata-sangs, es va a cercar esclata-sangs. No una altra cosa. No uns altres bolets, que el cercador d’esclata-sangs menysprea amb energia, bé perquè poden ser verinosos (i mai no s’està prou segur de quins ho són i quins no), bé perquè no posseeixen les incomparables virtuts saboroses de l’esclata-sang.

Altres bolets

Trobam amb facilitat uns bolets menuts i insidiosos que segurament són xampinyons, i també uns altres que tenen un capell rogenc i llimós que no mereixen interès. Apareixen també, en menor quantitat, algunes blaves -també anomenades gírgoles d’estepa o d’alzina, segons les varietats i els llocs- que donen lloc a una breu polèmica: en alguns pobles de Mallorca, com Alaró, són molt apreciades, però requereixen un protocol per eliminar-ne el gust picant que tenen de natural, i això inclina el cercador expert a descartar-les i a donar un consell que sona com una ordre: cerca esclata-sangs i no perdis el temps amb la resta. A més de delicadesa, per tant, s’exigeix concentració. La feina de cercar esclata-sangs, al capdavall, no és tan diferent de la d’escriure un poema: es tracta, molt en primer lloc, de prescindir del que és accessori i centrar-se en el que és essencial.

No és tan fàcil, perquè, a força de mirar, fa l’efecte que el paisatge es descodifiqui, com un d’aquells dibuixos anomenats trompe l’oeil, que vistos de lluny mostren una imatge, però mirats de prop i de prim compte, en revelen una altra que estava oculta al primer cop d’ull. De la mateixa manera, quan es mira el bosc amb una certa atenció la presència dels bolets es torna de mica en mica més perceptible, més evident. Hi ha fredolics, també dits frarets, i també llenegues, i encara uns que semblen una espècie de múrgoles d’un color carmesí que fa pensar en la sang i que no fa mengera. Uns dies més tard, conversant amb uns caçadors de bolets de la comarca del Bages, d’un poble proper al monestir de Montserrat (a Catalunya en diuen així dels cercadors, caçadors de bolets) sabrem fins a quin punt en són, de desitjats, els fredolics i les llenegues, per cuinar remenats de bolets. Però aquí, avui, anam a cercar esclata-sangs. I és necessari anar alerta amb uns que s’hi assemblen molt però que no són bons per menjar, fins i tot són sospitosos de ser tòxics. Es distingeixen de l’esclata-sang perquè tenen la part de baix del capell d’un color blanc o blanquinós, i se’ls coneix com a esclata-sangs peluts, o de llet. A Catalunya, dels esclata-sangs en diuen rovellons, i d’aquests falsos esclata-sangs, rovellons de llet. I cal maximitzar l’atenció per no collir la farinera borda, la cèlebre amanita phalloides, que també abunda al nostre redol i que és altament verinosa. El noranta per cent de les morts produïdes per ingestió de bolets són degudes a la temible farinera borda.

Un espectacle impressionant

A mesura que anam bosc endins pugen d’intensitat les piuladisses i els cantets de mèrleres, buscarets, ropits, capferrericos i pinsans. Pertot arreu mata, estapa blanca, ullastres, càrritx i fenàs. Pins i alzines, naturalment. L’espectacle és impressionant perquè és senzill. És fàcil perdre la concentració i deixar-se endur per la naturalesa que et reclama. En un moment així, és especialment inesperat i desafortunat topar un altre cercador. Però pot succeir. Es produeix un diàleg d’aquest estil:

-Com va?

-I mira! I com ha d’anar!

-Síiii, nooo...

-Vatuadell sagrat.

-Ja havies vingut?

-Qualque pic... Un pic o dos... Res...

-Cap on vas?

-Cap a les alzines.

-Idò nosaltres cap al puig.

-Au idò! (simultani)

El cercador neòfit no disposa de brúixola interna, com l’expert, i aviat es fica dins un torrent, i a continuació dins un barranc. A baix hi ha més frescor, més fosca i més silenci, i es multipliquen els cadàvers de pins i pinotells que ningú no lleva i que semblen formar un cementeri de bèsties antigues. Troncs en descomposició coberts de verdet i líquens, una catifa flonja de vegetació mig podrida, un aire saturat de vida que neix de coses mortes i que entra fins a la cuina dels pulmons. En surt seguint el rost que puja cap al pinar, i el so de la veu del cercador expert que el crida, i que li arriba llunyà com si vingués d’un somni. En arribar a dalt, la llum de l’horabaixa ja declina i això vol dir que ha arribat l’hora de prendre el camí de tornada. Els cercadors fan les darreres inspeccions; a baix d’una mata no troben esclata-sangs, però sí dues tortugues que miraven de passar desapercebudes. A una vorera del camí hi ha una alzina enorme i vella com una església. En arribar a les cases, els cans tornen a lladrar, contents, i la roba i les mans dels cercadors fan olor de pinar. Dins el poal hi ha una quantitat indeterminada d’esclata-sangs, no direm si molts o pocs. No direm on era. Però torrats, amb un botifarró i un bocí de llangonissa, fan que tota l’obscuritat del capvespre s’il·lumini de cop, com un bosc que canta. Al cap i a la fi, no deu ser per casualitat que totes les cultures atribueixen propietats màgiques als bolets. I si són esclata-sangs, encara més.

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF