Llorenç Santamaria travessa la porta del bar i saluda amb una encaixada de mans i un somriure ample que no l’abandona durant dues hores de conversa. Se sorprèn en veure el fotògraf. “Ah, però ens hem de fer fotos? Jo us n’hauria pogut enviar!”. Es mira com si comprovàs que el seu aspecte estarà a l’altura. En la seva silueta conviuen l’home mediterrani –pantalons i camisa de lli– amb el rocker que mai no ha deixat de ser –arracada a l’orella–. Se li dispara la música a les Ray-Ban Meta i se les lleva per apagar-la. Du una gorra amb les inicials LS gravades i posa amb ella i sense, mentre es recol·loca els cabells. Demana un cafè americà amb gel, somriu i ja està a punt per a les preguntes. Viu a Barcelona, però va i ve contínuament a Mallorca per cuidar la seva germana, de 95 anys. Està al dia del que passa a la seva terra i, abans d’abordar una carrera de més de sis dècades, comença per la massificació.

Jimmy Showman, nascut Jaime Horrach Lillo, sosté al palmell de la mà una peça de pedreria. “Això no és de plàstic, és atzabeja”, aclareix mentre cerca amb els ulls un penjador ple de vestits de festa. Els colors brillants es mesclen amb plomes i lluentons. La planta baixa de Palma on s’ha traslladat és plena de quadres, retrats i restes d’una vida escènica que no cap dins una casa. Part del vestuari i dels seus records dormen a dos trasters. Passats els 80 anys, Jimmy parla dels escenaris com si acabàs de sortir del camerino. Durant més de mig segle es va vestir de dona per actuar, sense considerar mai que allò expressàs una identitat amagada. “Jo sempre he estat jo. Acabava d’actuar, m’ho llevava tot i sortia amb la cara neta. De talons, gairebé mai en duia, perquè no m’anaven bé. Pits, tampoc, tret que el número ho exigís, i de vegades hi sortia sense perquè me’ls havia oblidat. Deia al públic: ‘Ai, ja m’he tornat a deixar les mames al camerino!’. I era ver”.

La història de Mateu Martorell (Palma, 1939) és la d’un home que ha quedat sempre al mateix lloc mentre tot canviava o desapareixia al seu voltant. Quan parla d’ell, en realitat ho fa del barri on ha viscut 87 anys, de la seva família, dels seus veïns i, per descomptat, de Can Vinagre. De la barra del bar del carrer dels Oms des de la qual ha contemplat la transformació d’aquest espai urbà. Ell desapareix del relat com si la seva identitat fos més a fora que a dins, com a part d’una generació que s’explica parlant dels altres. No es lamenta de les renúncies ni reconeix aquesta idea –tan contemporània– del sacrifici, d’una vida sencera fent feina. “Fa només un any encara atenia darrere la barra, però ara les cames ja no em responen”, revela, tranquil.

Sara del Mar (Las Cabezas de San Juan, Sevilla, 1970) surt d’una reunió a la seu de la UGT a Palma amb una camiseta vermella en defensa dels drets a l’hoteleria. Se la lleva amb un gest enèrgic que fa onejar la cabellera. No li importa la calor aferradissa. Demana, resolutiva, on s’ha de posar per a les fotografies mentre es recol·loca els cabells. L’esquena al descobert deixa veure tatuatges per tota la pell. Al braç esquerre hi destaquen la plana d’un paleta i un cabdell de llana amb dues agulles. “Els meus pares sempre varen ser molt feiners, tota la vida al camp. Eren analfabets i, de grans, varen anar a escoles d’adults per treure’s els estudis bàsics. Ma mare deia que no volia haver de signar amb una creu. Mon pare va fer de paleta i a ella sempre li ha encantat cosir. Fa uns vestidets de bebè preciosos. Té unes mans increïbles”.

La immensa ombra d’una morera protegeix Jan Gómez d’un sol de final de juny que té gust d’agost. S’aixeca de la cadira, es lleva el capell de palla amb una cinta verda i blanca –“el primer que vaig trobar al basar”, diu–, s’estira la camiseta que diu Carpe Diem i agafa un pal que havia estat del seu padrí. A l’esquerra de la morera, les cebes de l’hort tenen les tiges doblegades, perquè acabin d’engreixar, les tomàtigues treuen el cap entre les canyes i els gira-sols ja inclinen el coll, carregats de pipes. A la dreta, el corral. Una vintena de cabres en surten esperitades i travessen el sementer tan aviat com Jan n'obre el forrellat. Escorcollen amb el morro el gra que ha quedat escampat damunt la terra eixuta després de la sega.