“El nom va ser consensuat d’una manera molt casual, a un sopar, mentre escoltàvem la cançó Catholic Girls, de Frank Zappa; però sense cap connotació despectiva ni per riure’s de ningú”, recorda Miquel Àngel Bauzà (Manacor, 1967). “Vam obrir el desembre del 1989 a un soterrani del carrer de Miguel de Unamuno, sense número; un espai familiar desocupat que reformàrem”. 

"Hi ha dues ciutats a la nostra vida que són molt importants: la que aprenem amb els nostres pares i la que descobrim quan sortim al carrer sols. La primera d'aquestes ciutats va tenir com a centre un bar, Es Gallet". Així recordava l’escriptor José Carlos Llop aquell local de Puig de Sant Pere, al barri mariner de Palma, que va obrir portes el 1971 i només va estar obert poc més d’un any. Però aquell temps bastà per convertir-se en llegenda.

L'any 1974, i de manera sobtada i inesperada, Climent Picornell, Guillem Frontera i Aldo Spanhi es varen unir per crear el bar Es Pou Bo, un establiment a Gènova que només va estar obert dos anys, però que es va convertir en l'espai de trobada del món cultural, progressista i antifranquista de Mallorca. La seva obertura va ser tan sorprenent i inesperada com el seu tancament; d'un dia per l'altre els socis varen decidir abandonar el projecte i Es Pou Bo, com a refugi dels activistes, artistes marginals, lletraferits i progressistes, va desaparèixer.

El Fraguel Rock va estar obert durant 23 anys. Va tancar un nefast 2018, en plena consolidació de la decadència de la festa a Gomila, però durant dues dècades va ser el mític bar de heavy de Palma. Música eixordadora, parets pintades amb calaveres i dalles, terra enganxós i ambient familiar. Tot grup de heavy-metal que calgués va tocar al seu escenari. "Qui no va tocar és perquè no va voler", diu José Miguel Flores, el Barbas, que amb Marisa Márquez eren els propietaris del local.

Entre 1992 i 1999, el bar Sa Finestra va escriure una de les pàgines més intenses de la nit palmesana. En només set anys es va convertir en un referent musical, però les denúncies veïnals i les multes en van forçar el tancament: un local i un model que van morir d’èxit.

Tunnel va ser durant dècades l’epicentre de l’escena alternativa de Palma. Va obrir el 14 de maig del 1993 en un soterrani de Gomila, i pels seus altaveus hi sonaven ACDC, Metallica, Guns N' Roses, System of a Down, Prodigy, Nirvana i Red Hot Chili Peppers, entre d'altres. El seu impulsor va ser Ivor Meléndrez, qui juntament amb el seu soci Toni Fuentes van posar en marxa aquest projecte. Fuentes explica el concepte del local: "Mentre altres bars com Fraguel Rock, amb el heavy metal, i Nagual, amb el punk rock, es van radicalitzar un poc més, nosaltres, dins del que és alternatiu, ens vàrem adaptar força". Amb els anys, el Tunnel es va obrir a altres estils com el dubstep i el K-pop, cosa que va atreure noves generacions de joves farts de les radiofórmules.

Era l'any 1964 quan el pare d'Àngel Casellas (també Àngel) va obrir un bar que es convertiria en un dels més autèntics i mítics del centre de Palma. L'establiment va esdevenir tota una institució, i serví cafès, pomades i cerveses ni més ni manco que durant 56 anys. Casellas pare el va inaugurar amb dos cosins més, però poc després quedà al capdavant del negoci. L'auge, començat l'any 1973, s'estendria durant més de dues dècades. Els anys 80 foren la millor època del negoci.

Encara són molts els que recorden amb nostàlgia Pep Capell rere la barra d’Es Pinzell. Aquest bar mític per a la joventut catalanista dels anys 2000 va marcar gairebé una generació de gent que vivia els bars com una manera de relacionar-se i de conèixer gent, més que com un lloc on anar a beure, que també.

Al carrer de les Esparteres de Palma, al costat de la Concepció, era habitual veure-hi multitud de joves congregats. Asseguts a terra o recolzats contra la paret, la imatge reflectia l'ambient d'un lloc emblemàtic de la nit a Ciutat als anys noranta, el bar Es Carreró. Va obrir les portes el 22 de desembre del 1992, i va estar obert prop de 15 anys. La seva ubicació, al nucli antic, la seva idiosincràsia, característica per l'ambient musical que l'omplia, varen marcar l'emblemàtic local que va tancar el 2006. L'edifici va ser enderrocat dos anys després, però Es Carreró encara perviu en la memòria de molts dels joves, ara ja adults, que el freqüentaven.