Va fer el servei militar amb poc entusiasme. Estudià Informàtica de sistemes a la UIB. A 15 anys es va aficionar al vòlei amb tanta intensitat que, quan ja vivia a Palma, tornava a Manacor un dia a la setmana per entrenar. A només catorze mesos ja xerrava amb claredat. No era d’aquells infants que s’embullen amb la llengua de pedaç: ràpidament desenvolupà la capacitat d’expressar-se amb precisió. Ho conta Joana Gomila, mare del batle de Manacor, Miquel Oliver Gomila. Costa treure-li paraules, a Joana. Al final de la conversa en desvetlla el perquè: “Una mare, dels fills, sempre en parla bé. Què n’hem de dir, si no? I jo… no només vull tirar-li floretes”. N’hi haurà alguna, però tampoc tantes.

Neix l’any 1979 a Palma. Té arrels de Felanitx (per part de mare) i de Santa Margalida (per part de pare). Fa anys que viu a Madrid, però, als ulls dels altres, té el poder de l’omnipresència, perquè pot fer la sensació que és pertot. El seu lloc preferit al món és Portocolom. És el del mig de tres germans i si una cosa el caracteritza és que té “una energia inesgotable”. És estrany que algú no sàpiga qui és, perquè cada dos per tres entra als menjadors de tothom, i no és que ho faci silenciosament: parlam del presentador de televisió David Ordinas (Jo en sé + que tu, La millor festa…), que també és cantant, compositor i actor. Ens l’apropa Xisco Pericàs, amb qui es coneixen des que tenien quatre anys.

És fan d’Umberto Tozzi. Però facem marxa enrere: va néixer en una casa de llépols, així que havia de sortir llépola tant sí com no. Des de ben petita que va mostrar interès pel dibuix i avui en dia és la seva manera de “desencapotar-se”. Jugava amb les Nancys, però sovint les intercanviava pels Airgam Boys del seu germà petit, Pau, amb qui hi ha quatre anys de diferència. És ell qui ens acosta a la figura de la seva germana gran, la política Xisca Mora Veny (1971). Fa pocs mesos que va deixar la cadira de batlessa de Porreres, el seu poble natal, després de 13 anys.

Era porter de futbol sala fins que va començar a tenir por de les pilotades. També feia natació. Li agradava (i potser encara ara) jugar al Pro Evolution Soccer amb els amics. Té un germà petit, amb qui s’han criat al barri de l’Escorxador. És un personatge “polièdric i difícil d’explicar”. Potser és el seu caràcter més esquiu i distant de primeres que no una altra cosa, però fins i tot al seu amic de tota la vida, Àngel Mendoza, li costa definir el caràcter de Lluís Cabot (Palma, 1990), músic i productor. És conegut, sobretot, per haver estat el líder de Da Souza durant una dècada. Àngel Mendoza, que ens acostarà al personatge, fou el bateria del grup.

En un pis de 80 metres quadrats de la plaça de Madrid, hi vivien sis persones: quatre germans, mare i pare. En alguns moments també hi havia la padrina. Era una casa amb renou, una gran terrassa, i mentre uns tornaven de l’institut, hi havia un nadó que plorava. Entre el germà gran i la petita de la casa hi ha 14 anys de diferència. “Em sorprèn com, enmig d’aquella casa caòtica, plena de crits i infants jugant, en Pep podia llegir, totalment absort. Tenia una capacitat de concentració brutal, era com si s’evadís”. En Pep és Josep Ramon Cerdà (Palma, 1971), dramaturg i professor. Ens hi acosta la germana petita, Margalida, coneguda al món de les xarxes com Madò Llucia.

El protagonista d’avui té un magnetisme i una personalitat que en dificulten l’aproximació. Tan aviat s’apropa a les persones com se n’allunya, tan aviat t’enlluerna i t’enamora com et carrega. Ens en parlarà un amic de tota la vida, d’aquells amb qui comences a relacionar-te pegant quatre xuts al pati de l’escola quan despunta el sol adolescent: d’aquells que et coneixen tant que tenen, fins i tot, un poc de por de parlar de tu. El protagonista és l’artista Albert Pinya (Palma, 1985), i a la seva història més desconeguda ens hi acosta Francesc Becerra, amb qui es coneixen des de parvulari: “Aleshores n’Albert ja era una persona molt simpàtica, tot i que també tenia un punt introvertit”. Les contradiccions ens acompanyen durant totes aquestes línies.

Era un garrit rosset amb els ulls claríssims; tranquil i bo de dur. La seva jugueta preferida ha estat tota la vida una pilota de futbol. De fet, el futbol és la seva gran passió. I el Barça. En algun moment “va somiar ser futbolista”. Fins a gairebé la majoria d’edat, va jugar en diferents equips, com el Sallista, el Constància i el Murer. Quan era adolescent, fins i tot va fer d’àrbitre. Fa el nom (poc comú a les Illes) del padrí de Ciudad Real, d’on és son pare, Inocente Moreno. Parlam de qui fa més d’una dècada que és batle d’Inca amb les sigles del PSOE, Virgilio Moreno Sarrió. Ens descobreix la seva cara més desconeguda sa mare, Maria Sarrió.

Una infecció bacteriana va complicar la seva arribada al món el mes de novembre del 1983, una malaltia que el va deixar ben esprimatxat durant la infància. Res impedí, però, que aquell nin de Palma que passava els estius sencers i caps de setmana a Can Picafort corregués alegre damunt les roques esquerpes de devora la costa i ser un cul inquiet que trescava per amunt i per avall amb els cosins, un bon grup “de trapelles”: “S’han criat en comunitat, sobretot de petits. Es colaven als hotels i espantaven la gent que estava en remull sortint de cop de davall l’aigua”. Un dels cosins trapelles és l’artista visual Joan Aguiló, i ens parla d’ell l’actriu Catalina Inès Florit, la seva parella, amb qui es varen conèixer entre els colors blau i arena dels estius.

Quan era petita, li agradaven tant les maquinetes que deia que de gran volia ser “provadora de jocs de Nintendo i Game Boy”. Li feien pànic els animals –“és bastant espantosa”–, però això va canviar quan a dotze anys va arribar a casa na Boira, una cusseta que va fer que el pànic es transformàs en estima. És de la generació de nines que varen començar a anar a fer voltes pel poble amb una càmera digital per fer-se algunes “sessions de fotos” i penjar-les després a Fotolog i Tuenti. Hi ha un equilibri estrany en el seu dia a dia: la combinació d’una espècie de pànic escènic i vergonya amb la il·lusió i l’alegria d’explicar històries a un públic, sigui més gran o més petit. Parlam de Maria del Mar Coll (Muro, 1994), actriu, guionista, presentadora i còmica. Ens conta com era de petita sa mare, Martina Ferriol.

Diu d’ell que, d’adolescent, era “divertit, xerrador, graciós i molt bona persona”. Sortien a voltar quan queia el vespre per alguns dels bars clàssics de Palma: Es Carreró, Sa Font. Algun dia també anaven per Gomila: “I ell xerrava amb tothom, tenia molta retòrica i anava de grup en grup coneixent gent. Ara potser ha perdut un poc de gràcia, però continua essent un tros de pa”, diu, entre rialles –durant tota la conversa riu recordant bons moments–, Pedro Moll, un dels amics que el periodista i escriptor Jaume Oliver (1975) –reconegut recentment amb el premi Ciutat de Palma de novel·la– encara conserva de l’adolescència.

Va néixer un 22 de novembre de 1984, als vuit mesos de gestació, i, abans d’arribar a casa (que primer va ser Inca i, pocs anys després, Caimari) va haver d’estar gairebé un mes a la incubadora. La mare recorda aquells moments amb tristesa: “Als quatre o cinc dies vaig tornar a la feina per poder gaudir de la baixa de maternitat quan el nin fos a casa”, apunta. Va ser just abans de Nadal d’aquell any que la família va poder donar al fill la benvinguda com toca. El fill, que era tan petit que feia passar pena, és l’escriptor, poeta, traductor i col·laborador d’aquest setmanari, Jaume C. Pons Alorda. Ens en parla sa mare, Teresa Alorda, que sis anys després va tenir la segona filla: Glòria.

Quan va néixer, el mes de desembre de 1960, només hi havia dos canals a la televisió. Abans de descobrir i estimar la serra de Tramuntana va recórrer els Ports de Tortosa-Beseit. D’adolescent es va apuntar al centre excursionista del seu poble i anaven cap al Pirineu. Ens traslladam a la comarca del Baix Ebre, al municipi de Tortosa, per conèixer d’on ve el físic i actual rector de la Universitat de les Illes Balears, Jaume Carot, el tercer de quatre germans. Per damunt d’ell, els bessons Tomàs i Maria Cinta; la darrera fou Elena, que és qui posa veu a aquests records.

Com que era la petita de la casa, estava condemnada a heretar la roba de les germanes. La situació la va frustrar un poc, tothom vol estrenar qualque cosa, i ella no podia: “Per fer-la contenta, la mare la va dur a comprar sabates només per a ella: va triar unes sabates vermelles, amb piquets, d’estil sevillà. Era petita, però tan decidida que ni la mare ni la madona de la botiga la varen poder convèncer que no agafàs aquelles sabates”, conta María, la germana gran de la dramaturga Marta Barceló (Palma, 1973). Aquesta determinació és un dels trets que destaca més de la seva germana, de qui diu que era més aviat una nina tímida i callada.

Era més de Blur que de les Spice Girls; més d’Oasis que de Britney Spears (encara que també sonava alguna cançó tant d’unes com de l’altra). L’explicació és fàcil, i qui conegui l’entorn ho entendrà: quan va començar a tenir l’edat de sortir els caps de setmana, anava al bar Plaça de sa Pobla, on s’ajuntaven els joves poblers i d’altres pobles propers. Entre les parets d’aquest bar, Magdalena Serra (sa Pobla, 1983), periodista i presentadora del programa Ara anam d’IB3, ballava les cançons de Blur, Oasis i R.E.M., i es va fer seva la cançó Al amanecer de Los fresones rebeldes. La cantaven a ple pulmó amb la seva amiga Maria Bel Cladera, que és qui ens acosta a la infància i adolescència de la periodista.

La música sonava fort i arribava a totes les habitacions de la casa: de Raimon i Maria del Mar Bonet a Los Suaves, passant per Metallica i Scorpions. “Deu ser perquè teníem la música a tota hora que s’ha quedat amb els nostres gustos musicals, sobretot els de son pare”. Ho diu Antònia Artigues, mare del director de cine Jaume Carrió (Esporles, 1983). “A 12 o 13 anys vàrem anar a veure Los Suaves i li varen caure les llàgrimes enmig del concert. És un nin molt sensible. També plora al cinema. Encara avui, si anam a veure junts una pel·lícula i ell s’emociona i jo no, em mira i diu: Joder, mamà”.

Dia 7 de maig del 1992 va néixer per cesària el segon fill d’Antònia Riutort: “Un nin feliç, que tot el temps reia. Això sí, era ben entremaliat i molt, molt inquiet!”, recorda sa mare, que diu que el seu fill no li ha dit mai mamà: “Encara ara, em diu mami”. En tenir just nou mesos, Riutort va adonar-se d’una cosa: “Un dia va sonar, no sé on, la cançó I will always love you de Whitney Houston. El nin va posar cara de pena i li començà a tremolar la barbeta. Va quedar en xoc i es va emocionar un munt”. El nin que s’emocionà amb la veu i música de Whitney Houston és el músic i productor Juanjo Monserrat (l’Arenal de Llucmajor), “un perfeccionista que no vol perdre ni al parxís”.

Va créixer mirant westerns clàssics, especialment els de John Wayne, amb directors com John Ford i Howard Hughes. Si hi ha un cinema que l’ha acompanyat tota la vida, és el dels Germans Marx, el seu preferit aleshores i també ara. Una pel·lícula que va ser important tant per al seu pare com per a ell va ser Cinema Paradiso. I, també, com son pare, el va marcar Amarcord, de Fellini, amb la mirada posada a la mediterraneïtat, però també oberta a la modernitat. Parlam de l’empresari Biel Huguet (Campos, 1972), i ens acosta a ell la seva germana set anys més petita, Manena. Entre els dos hi ha Margalida. El seu pare és el poeta Damià Huguet; la mare, Magdalena Ballester. Cap dels dos són vius i això travessa la conversa.

No se sap si era més fan de Harry Potter –feia coa a les llibreries quan sortia un nou llibre de la saga– o dels Backstreet Boys –no fa tant que va anar-los a veure en concert. Tot el dia feia pallassades i li encantava imitar Betty la Fea. Des de petita va formar part del Cor del teatre Principal de Palma i quan va voler estudiar a l’Institut del Teatre ningú se’n va estranyar: tant el seu germà gran com la seva germana ja ho havien fet, així que va trobar-se el camí preparat. Parlam de l’actriu Esther López (Palma, 1986) amb la seva germana, Mariaje.

Conegut per molts, desconegut per tantíssims més. Aquest és el resultat del fet que tantes generacions convisquin alhora. El fet, però, és que el protagonista d’avui té gairebé cinquanta mil seguidors a les xarxes socials i és propietari d’una empresa tèxtil. Segur que heu vist algunes de les seves camisetes i dessuadores amb frases com Dont look slim (No miris prim) o Gas pes nas. Si no és el cas, potser heu vist alguns dels seus doblatges còmics a Instagram, vídeos de Uep, on dinam?, menjant a Es Cruce o a Hortella d’en Cotanet. Sempre vesteix una rialla i fa de l’humor una filosofia de vida, però sa mare, Maria Pau Gil, deixa clar de bon principi que de petit, “tampoc és que fos tan graciós”. Parlam de Lluc Aparicio (Sineu, 1992).

Va ser un infant fabulós, un nin perfecte: no deia mentides, era calmat i educat, tot li anava bé, estava content. Quan el renyaven, molt ocasionalment, parlava d’ell mateix en tercera persona, ens conten. Va néixer quan sa mare tenia 20 anys i son pare, 23, i conten que se l’enduien a la discoteca i el nin quedava tranquil·lament dins el cotxet endormiscat. Menjava bé, estudiava i treia bones notes, es defensava prou bé al futbol (que l’ha apassionat i obsessionat tota la vida) i toca el piano que fa goig. Ser periodista era un dels seus somnis d’al·lot i, com qui no vol la cosa, deu fer una vintena d’anys que exerceix aquest ofici. És Pere Sánchez (Palma, 1985) i ens en parla la germana, Neus Sánchez, que és set anys més petita que ell.