Era cap a finals de la dècada dels 80 que vaig començar a veure cotxes amb pintures metal·litzades. Eren uns colors que a ulls d’un infant d’aquella època eren una cosa fascinant. Un al·lot major que jo em digué que aquell color era “verd turquesa”, però un altre el va contradir, “és blau turquesa”. Jo no sabia què dir. Però la veritat és que no arribaven a un acord sobre si verd o si blau. Era un color a mig camí, i no en teníem una etiqueta clara. L’embull fou total quan un altre dia aparegué un altre cotxe i un tercer digué “quin rosa turquesa tan guai!”. Ja tenim la seu plena d’ous, vaig pensar. Aquell al·lot identificava l’efecte metàl·lic amb “turquesa”. Aleshores, qui té raó? Aquell qui deia “verd turquesa” o qui deia “blau turquesa”? Si cercam a la xarxa, veurem que s’usa tant verd com blau turquesa. Els gaèlics escocesos es declinen pel ‘blau turquesa’ (‘tuirc-ghorm’) i els anglesos, més pragmàtics, simplement diuen ‘turquoise’. Com pot ser que vegem el mateix, però ho identifiquem de manera diferent?

Un total de 137 professionals s’han inscrit a la primera edició del curs de català del nivell B2, impartit pel Servei de Salut en col·laboració amb l’Institut d’Estudis Baleàrics. El curs, que va començar fa 15 dies, constava inicialment de seixanta places. A conseqüència de l’elevat nombre d’inscripcions, es va decidir ampliar-les fins a 137. El Servei de Salut preveu posar-ne en marxa una segona edició a l’octubre.

El Correllengua Agermanat 2026 va arribar al seu final amb un èxit rotund, el de convertir-se en una mobilització històrica en defensa de la llengua catalana. Durant les dues setmanes de la seva durada, més de 180.000 persones han participat en aquesta primera edició on s'han recorregut 1.500 quilòmetres, s'ha passat per 500 municipis i 30.000 persones han estat portadores de la flama. El portaveu del Correllengua Agermanat, Pau Emili Muñoz, assegura que l'èxit de l'esdeveniment és "una demostració de força" i ho remarca així: "Com a societat, els territoris de parla catalana hem recuperat la il·lusió per lluitar per la llengua catalana i exigir-ne la normalització real".

Esteve Sureda, portaveu de Vox a Manacor, no deixa indiferent ningú. Ni tan sols els del seu propi partit. Si fa dos mesos el president del Parlament balear, Gabriel Le Senne, va triar Sureda de guia per parlar en contra de persones i col·lectius que intenten guanyar-se la vida amb negocis com barberies i botigues a determinades avingudes de la ciutat, ara ha estat la portaveu del partit ultradretà també al Parlament, Manuela Cañadas, que s’ha desplaçat fins a Portocristo per parlar cara a cara amb Sureda.

L'acte central de rebuda de la Flama del Correllengua Agermanat a Mallorca, organitzat per Joves de Mallorca per la Llengua i l'Obra Cultural Balear, ha omplert aquest diumenge la plaça d'Espanya de Palma i ha posat de manifest "el compromís” de la societat mallorquina amb la llengua catalana. Enguany és la desena edició del Correllengua que passa per Mallorca des de la primera, l'any 1995.

Hi ha jornades en què el carrer deixa de ser només espai de pas i es converteix en un fil de complicitats, de símbols i de llengua compartida. Aquest dissabte, el Llevant de Mallorca va viure una d’aquestes jornades amb l’arribada del Correllengua Agermanat, que va omplir pobles i espais públics de cultura popular, reivindicació i participació massiva en defensa del català.

Hi ha una situació molt concreta que potser heu viscut alguna vegada: escriviu un missatge de correu electrònic en català, el rellegiu just abans d’enviar-lo i, gairebé sense pensar-hi, canviau un‘som’ per un ‘soc’. O un ‘pensàssim’ per un ‘penséssim’. Potser ni tan sols teniu gaire clar els motius del canvi, però ho modificau igualment, perquè hi ha una intuïció estranya (però molt més estesa del que sembla) que associa determinades formes a una idea de català més formal, més neutre o, simplement, més “correcte” quan la situació es posa una mica seriosa.

Fa 40 anys, el Parlament balear aprovava la Llei de normalització lingüística. Quaranta anys després, si bé és ben cert que no s’ha normalitzat la situació del català com a llengua pròpia i cooficial de les Illes, també ho és que massa sovint l’anormalitat s’acompanya de diagnòstics apocalíptics. Hi ha motius perquè la situació preocupi: el català perd presència en molts d’àmbits i els joves, sobretot en les relacions informals, es comuniquen cada vegada més en castellà. Ara bé, si només miram el tassó mig buit, deixam de veure una part de la realitat que és igualment significativa.

40 anys després de l’aprovació de la Llei de Normalització Lingüística (LNL), podem afirmar que la llengua catalana a les Illes Balears no pateix per manca de lleis, sinó per manca de voluntat política. Aquesta és la idea central que emergeix quan analitzam el recorregut d’una eina que, en el seu moment, va ser imprescindible. Aquella norma va establir el marc legal necessari per fer efectiva l’oficialitat del català i va permetre avenços innegables en àmbits com l’administració, l’educació i els mitjans de comunicació. Però, sobretot, va néixer d’un consens polític unànime que avui, quatre dècades després, sembla gairebé un miracle. Un consens polític que va anar acompanyat d’un moviment cívic, encapçalat per l’OCB i que reclamava un marc legal de regulació i protecció per a la llengua catalana del qual ja disposaven altres territoris i altres llengües de l’estat espanyol. 

Dia 25 d’abril és Sant Marc, una de les festivitats més preuades pels amants de la ingesta de mol·luscs gasteròpodes, coneguts generalment com a caragols. Com diu la dita popular, “qui menja caragols per Sant Marc, gaudeix de bona salut de franc” i és que és costum menjar-ne aquest dia. N’hi ha que diuen que menjar caragols per Sant Marc evita ésser tocat, és a dir, malaltejar d’alguna o altra manera. La meva repadrina se’n menjava un de cru cada any i bé li va anar, fins a 93 anys. En el meu poble no es fan caragolades per Sant Marc, sinó que són típiques de la Creu, dia 3 de maig, un poquet més endavant. Aquest dia és festa grossa al barri de Camarata i tots els selvatgins que hi tenen almanco una cama fan de baixar-hi a menjar caragols amb la família i els amics.

Antonio i María continuen sent, un any més, els noms més habituals entre els residents a les Illes Balears, segons les dades publicades aquest dijous per l’Institut Nacional d’Estadística (INE) i actualitzades l’1 de gener del 2025.

Què passaria si, dins una paraula, no totes les vocals fossin igual d’autònomes? Si una decidís com han de sonar les altres? Si escoltam atentament com pronuncien paraules com ‘dona’ o ‘cosa’alguns parlants del País Valencià, o bé ‘conill’o ‘sortir’ en certes zones de Mallorca o de les Terres de l’Ebre, hi ha alguna cosa que es desplaça respecte del que esperaríem. D’una banda, allà on esperaríem una a final, podem sentir una vocal que s’acosta a la tònica: ‘c[ò]v[ò]’en lloc de ‘c[ò]v[a]’. De l’altra, una vocal que esperaríem més oberta es tanca per influència d’una altra: ‘c[u]nill’ en lloc de ‘c[o]nill’.

Que les sessions plenàries de l’Ajuntament de Manacor són una altra cosa és un fet demostrable amb els vídeos que el mateix Consistori penja cada mes al seu canal de Youtube. És clar que com tot bon ‘espectacle’, el ple té moments políticament avorrits i de tràmit administratiu; però en té d’altres, sobretot en arribar el torn de precs i preguntes, que l’emoció es dispara (i moltes vegades al peu).

En parlar de paisatge lingüístic ens referim a la llengua –o les llengües– presents als rètols dels carrers, als aparadors dels comerços, a les cartes dels restaurants exposades a l’exterior o a la cartelleria efímera, com ara anuncis d’actes culturals o papers aferrats al mobiliari urbà oferint serveis domèstics. L’estudi del paisatge lingüístic s’inaugura l’any 1997 amb l’article en anglès de Landry i Bourhis, que en català seria Paisatge lingüístic i vitalitat etnolingüística: un estudi empíric. Aquests autors utilitzen el terme per analitzar la visibilitat i la rellevància de les llengües en comerços i anuncis, a partir de l’observació dels usos lingüístics escrits a l’espai públic del Quebec. La seva aportació fonamental fou considerar l’espai geogràfic com un àmbit d’ús lingüístic més, és a dir, com una plataforma per a l’estudi sociolingüístic de les llengües. Posteriorment, a l’estudi del paisatge físic s’hi afegia el paisatge lingüístic sonor, que amplia el concepte cap a tot allò que se sent als nuclis urbans. Qui de nosaltres no ha parat l’orella, caminant pels carrers de Palma o del nostre poble, per reparar quines llengües s’hi parlen? A vegades, somrius interiorment d’alegria quan sents jovent amb un bon català pel carrer de Sant Miquel.

Fa 313 anys del Tractat d’Utrecht, un acord internacional que l’Assemblea Sobiranista de Mallorca encara retreu a la Gran Bretanya i que considera “un problema colonial no resolt” amb conseqüències negatives encara avui per a la “nació catalana”, incloses les Balears. Així ho han reivindicat aquest dissabte davant el Consolat del Regne Unit a les Illes Balears en una concentració.

El català no ha desaparegut de la vida dels joves de les Balears. Se sent a les aules, en converses entre amics i dins moltes cases i entorns. Però ja no sempre surt tot sol. Cada vegada més, parlar-lo és una tria –i és aquí on es juga el seu futur immediat. L’èxit d’iniciatives com l’Acampallengua i la presència juvenil en les diades per la llengua mostren que el múscul es manté actiu i amb capacitat de mobilització. No és només una qüestió simbòlica: són espais on la llengua es practica, es reforça i es projecta cap al futur. Enguany, la primera edició del Correllengua Agermanat posarà a prova aquest compromís.

Amb l’arribada de la Setmana Santa, a moltes cases de les Illes s’ha repetit una escena ben coneguda. La cuina s’ha convertit en el centre de tot, amb safates acumulades i fornades de panades que s’han anat succeint fins al punt que, sovint, la producció ha acabat superant qualsevol previsió inicial. Enmig d’aquest ritme, pot ser que hagi arribat un moment en què algú, mig de broma, mig seriosament, ha formulat aquesta pregunta: “Per (a) qui són totes aquestes panades?”. Oralment, la frase no genera dubtes. Ningú no s’hi encalla ni hi veu cap problema. Però quan s’ha d’escriure, encara que sigui en un WhatsApp, potser sí que vacil·lam una mica: ‘per qui’ o ‘per a qui’?

El 1956 el Grup Osborne, empresa dedicada als vins i a les begudes espirituoses, va col·locar una tanca publicitària en forma de bou a la carretera Madrid-Burgos. Aquella silueta, de catorze metres d’alçada, havia estat dissenyada per publicitar el brandi Veterano. Dos anys més tard, el bou va expandir-se per les diferents carreteres de l’Estat. La popularitat d’aquest animal fou tan gran que, avui en dia, encara és un símbol nacional. Fa tres generacions que dins el marc mental dels espanyols es va instal·lar la idea que el bou és l’animal que millor representa Espanya. Tant ha transcendit aquest animal a la cultura i simbologia espanyola que, fins i tot, l’any 2017 el Tribunal Suprem va haver d’aclarir que el toro no és un símbol oficial de l’Estat. Així i tot, molt sovint encara veim adhesius bovins als cotxes. En aquest article veurem que aquest animal és molt més que una marca de brandi o una icona espanyolista. El bou és un animal ben viu a la nostra llengua, toponímia i llenguatge popular. Tant és així que podríem dir que el bou també té una arrel catalana.

El mallorquí Carles Rebassa, guanyador del premi Sant Jordi per la novel·la Prometeu de les mil maneres, ha criticat a les xarxes socials la manca de reconeixement institucional després d'obtenir aquest guardó, un dels més prestigiosos de la literatura catalana, convocat anualment per Òmnium Cultural, entitat dedicada a la defensa de la llengua i la cultura catalanes.

El Servei de Salut de les Illes Balears (IB-Salut) ha incorporat 895 professionals sanitaris que no han hagut d'acreditar el coneixement de català des que el Govern en va eliminar el requisit el 2023. Aquesta xifra representa prop d'un 6% del total de la plantilla pública i augmentarà a mesura que es convoquin places noves.