Quan caminau pel carrer, us fixau en la llengua dels rètols? Probablement no gaire, cosa ben normal. Si passam davant una cafeteria i hi diu ‘coffee’, segurament no som conscients que acabam de llegir una paraula en anglès. Si entram en un supermercat i veim ‘ofertas’, probablement tampoc no ens demanam per què allò està escrit en castellà. I si davant un restaurant hi trobam ‘pa amb oli’, és possible que encara hi pensem menys. Les paraules són allà, però no sempre les veim com a paraules. Amb tot, què passaria si, durant un dia, ens hi fixàssim?

L'Obra Cultural Balear (OCB) ha convocat la 40a edició dels premis 31 de Desembre, uns guardons que reconeixen iniciatives individuals i col·lectives vinculades a la promoció i l'ús del català i a la defensa de la identitat pròpia de les Illes Balears.

El català com a llengua d'acollida ha estat el tema de la tercera sessió del cicle IEC-ARA a Palma, Qüestions IEC: interroguem, entenem, conversem, que impulsen l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i l'ARA Balears.

Després dels newtons i les prunes clàudies de la setmana passada, podem continuar cercant noms propis amagats dins el vocabulari quotidià. Un cop més, només cal mirar una mica al nostre voltant. Podem posar-nos unes vambes per sortir a córrer o unes xiruques per anar d’excursió. Si en aquestes activitats ens refredam una mica i ens agafa mal de cap, potser ens haurem de prendre una aspirina. I, si el mal de cap passa i decidim sortir a sopar, potser farem servir rímel per arreglar-nos una mica més.

Aquests dies, quan tornen les classes, és fàcil que tornin també els ‘newtons’, els ‘watts’ i els ‘pascals’. Són paraules que formen part del vocabulari habitual de la ciència i que, de tan conegudes, ja no ens semblen noms de persona. Un newton és una unitat de força; un watt, una unitat de potència, i un pascal, una unitat de pressió. Quan les feim servir, difícilment pensam en Isaac Newton, James Watt i Blaise Pascal.

L’encaparrutament del conseller gonella Joan Pons Torres per declarar el menorquí i l’article salat Bé d’Interés Cultural Immaterial de Menorca (BICIM), i protegir-lo així de 'l’amenaça' del català estàndard, està a punt d’esclatar-li a les mans. Els subterfugis legals que ha cercat per tal d’imposar la seva iniciativa en contra del criteri lingüístic i acadèmic oficial d’entitats i institucions se li han girat en contra.

Quants de vosaltres heu començat una conversa en català i, al cap de poca estona, heu acabat parlant en castellà? Potser l’altra persona us havia contestat en castellà però us entenia perfectament. Potser no sabíeu si parlava català. Potser era una persona que acabàveu de conèixer i no la volíeu fer sentir incòmoda, o potser, senzillament, us va sortir així.

Heu sentit mai anomenar l’increment incoatiu? Si no us sona de res, manco us deuen sonar els falsos verbs incoatius… Però si qualque vegada heu sentit en català central una construcció semblant a ‘No coneixo aquest noi’ i la conjugació verbal us ha resultat estranya, és un molt bon senyal: implícitament sabeu que qualque cosa grinyola (perquè la conjugació admesa per la normativa és justament la compartida per tots els dialectes: ‘conec’).

L'associació Fem-ho en Català ha acusat el Consell de Menorca d'eliminar el requisit del coneixement de la llengua catalana per accedir a la carrera professional. L'entitat dedicada a la defensa del català ha presentat al·legacions contra l'aprovació inicial del nou reglament de la carrera professional horitzontal de la institució insular.

Fa unes setmanes hi va haver una manifestació històrica a Palma contra la saturació turística. Més enllà dels lemes i les reivindicacions, hi havia una idea de fons que crec que gairebé ningú no discuteix: a les Balears hi ha massa turistes. O, si més no, això és el que diria la majoria de mallorquins. Ara bé, i si qualcú afirmàs que hi han massa turistes? Hauríem d’entendre que s’ha equivocat?

Per què deim ‘abe[j]a’ i ‘ore[j]a’ si escrivim ‘abella’ i ‘orella’? La resposta més intuïtiva seria dir que, en alguns parlars, la ‘ll’ es pronuncia com una ‘i’ (que, en aquest article, representarem amb [j]). L’explicació sembla convincent, però s’ensorra tan bon punt hi cercam una mica les pessigolles.

Fa un temps vaig anar a una festa plena de gent de Manacor amb una amiga de fora poble. Un al·lot que la volia conèixer li va demanar que repetís “de quin color és el cavall blanc de sant Jaume?” Aquesta frase aparentment inofensiva és un xibòlet, una fórmula que caracteritza els membres d’un grup lingüístic perquè repeteix un so desconegut per als parlants d’una altra llengua o dialecte. Curiosament, el mot ‘xibòlet’ prové de la Bíblia, del llibre dels Jutges, en què s’explica com moriren quaranta-dos mil efraïmites per no saber pronunciar com la nostra ‘x’ la consonant inicial de la paraula, que emetien com una ‘s’, la qual cosa els diferenciava de la resta dels hebreus.

No em pensava mai que arribàs a passar, però, enguany, m’he fet del Barça (i molt!). N’he estat pendent tota la temporada i vaig celebrar el títol de la Lliga com qualsevol culer més. A ca nostra tothom va haver de veure la disputa de la Supercopa i els partits de Champions. Fins i tot, vaig arrossegar una amiga a Barcelona per veure el darrer partit de la Lliga. Va ser el primer pic –i també el darrer– que vàrem poder veure Alexia Putellas jugant al Barça i, tot i que la Lliga ja estava més que guanyada, les blaugranes varen fer molt bon partit. No vull desmerèixer en cap cas l’equip de Hansi Flick, però qui a 24 anys m’ha fet seguidora del Barça són Cata, Patri, Mapi, Pina, Kika i Alexia. Per a mi, i per a moltíssimes altres, el ‘Barça’ és el Femení, sense l’adjectiu, per defecte; és la forma no marcada, tot i que contravingui la norma.

Aquells que hem crescut amb els films d’Indiana Jones, sovint fantasiejàvem de jovenets amb cambres del tresor, amb caps daurats d’ídol, i amb preguntes i més preguntes que mai no es responien. Com era que coneixia tantes llengües? Com va arribar a aquella cambra? A quin altre film es mostrava la seva recerca sobre allò? Indiana Jones es trobava sempre envoltat de papirs antics, llibres medievals, inscripcions en pedra, que feien volar la fantasia dels joves.

El diputat de MÉS per Mallorca i Més per Menorca al Congrés, Vicenç Vidal, ha reclamat a RTVE la rectificació o l’eliminació del programa La gran aventura de la lengua española, emès en col·laboració amb la Reial Acadèmia Espanyola, per considerar que difon un relat “ultranacionalista espanyol” i “contrari a la realitat plurilingüe de l’Estat”.

Hi ha versos que entren per una orella i surten per l’altra. I n’hi ha que, un dia qualsevol, et fan aturar. L’altre dia, atrapada en un dels embossos habituals de les autopistes mallorquines, em vaig fixar en una frase de Tobogan, de Zoo: “Ell se ho va tindre que currar”. M’hi vaig fixar perquè el mateix grup, a Vull, canta: “Si ha de plorar algú, que ploren ells”. No és que el vers em grinyolàs, ni tampoc era (evidentment!) la primera vegada que el sentia. Ara bé, em va fer pensar en la vacil·lació present, encara ara, en una de les construccions més emblemàtiques de la normativa sintàctica.

L’Obra Cultural Balear (OCB) ha posat en marxa, coincidint amb l’inici imminent del procés de matriculació per al curs 2026-2027, una nova campanya informativa adreçada a les famílies i els equips directius dels centres educatius per recordar la importància del model lingüístic que es tria durant l’etapa educativa i sensibilitzar les famílies perquè optin per la llengua catalana.

Fa anys que tornam als mateixos exemples: el ‘lo’ neutre, els complements directes amb ‘a’, les preposicions que apareixen davant ‘que’ quan les gramàtiques insisteixen que no hi haurien de ser, etc. Els exemples són coneguts i els arguments també. De vegades, de fet, fa la impressió que la conversa lingüística catalana viu atrapada dins una mena de bucle en què sempre acabam discutint sobre les mateixes coses.

Els parlants sabem que les paraules rarament són innocents. Som plenament conscients que les empram carregades de valors i connotacions socials que hem après al llarg de la nostra experiència com a membres d’una comunitat lingüística. Per a molts de nosaltres, la paraula ‘estaca’ ja no designa únicament un pal clavat a terra i ha esdevingut, amb la cançó de Lluís Llach, un símbol de la voluntat col·lectiva de superar l’opressió. El significat social i emocional del mot ‘estaca’ va, per tant, molt més enllà del seu significat estrictament literal.

Si us demanassin on acaba Mallorca i on comença Menorca, probablement no ho dubtaríeu gaire. Hi ha una separació física evident, amb força aigua entremig, una frontera geogràfica clara i una certa sensació que una cosa queda a una banda i una altra, a l’altra. El mateix passaria si la pregunta fos una mica més petita i ens demanassin on acaba el Baix Camp i on comença el Baix Ebre. Potser el límit exacte no el tindríem tan present (els del Baix Camp i els del Baix Ebre segurament sí, és clar), però d’alguna manera hem assumit que els territoris es poden dividir: hi ha un punt a partir del qual deixam enrere un espai i entram en un altre.