Quan demanes a la IA que elabori un dibuix sobre la Mallorca de d’aquí a 50 anys, el resultat és una illa contaminada i plena d’edificis, talment Hong Kong. El 1978, quan només existia la intel·ligència natural, aquest mateix escenari ja fou descrit pel dibuixant palmesà Pere Joan Riera, més conegut com a Pere Joan. “Jo–rememora avui a la setantena– tenia 22 anys i encara estudiava a Barcelona. Un dia em va venir a veure Basilio Baltasar. Era un dels líders de la formació anarcoecologista Terra i Llibertat que l’estiu anterior, el juliol del 1977, havia ocupat l’illot andritxol de la Dragonera per evitar-ne la urbanització. Em demanà un cartell que reflectís la deriva que prendria Mallorca si no s’aturava la febre constructora iniciada amb el boom turístic”.

Dos membres de la família dels prínceps de Mònaco varen ser aliats de Jaume III en el seu intent frustrat de recuperar la Mallorca perduda. I un altre es va convertir en senyor de Carlat, enclavament que havia format part del ‘regne enmig de la mar’. Uns quants Grimaldi, que aquest és el seu llinatge, han visitat l’illa fins a temps recents. Repassam els vincles entre aquests dos racons de la Mediterrània; Mònaco i Mallorca, agafant com a motiu que el Club de Mar de Palma acull, fins al 6 agost, una exposició sobre els nexes entre aquell territori i la monarquia hispànica. 

Nascuda a Montuïri l'any 1944, Antònia Verger Jaume Sopeta és una d'aquestes figures anònimes però clau en la història local del Pla de Mallorca i de Montuïri en aquest cas. Antònia Verger fou molts d'anys la madona del Puig o de Cas Carboner, posteriorment. Sense adonar-se'n va ser una líder, una referent per a altres dones que en el darrer quart del segle passat massa sovint no escapaven de les feines de la casa. Verger va començar així, no debades quan li demanam pels seus estudis explica que arribà a examinar-se a l'Institut de Felanitx, però, "els nins seguiren els estudis i les nines, com era habitual en aquell temps, acabaren a les feines de la casa o de cosidores". Fou a principis dels anys setanta –i no sense traves, com veureu a l'entrevista– que es va embarcar, juntament amb el seu home, Biel Bennàssar Mayol Carboner, en l'aventura de gestionar el bar i restaurant del puig de Sant Miquel. En aquesta conversa, Verger repassa des dels inicis l'èxit de la seva cuina fins a les tensions i la transformació social que, sense saber-ho, va suposar per a les dones del poble.

Tomeu Penya, de 77 anys, se sincera per a l’ARA Balears: “Vull que quedi ben clar el meu actual estat d’ànim. Estic molt trist. De jove mai m’hauria imaginat que el futur de Mallorca seria com el d’ara, una illa plena de ciment i turistes, amb carreteres saturades i amb residents que no poden accedir a un habitatge. Per als concerts d’aquest estiu m’estic plantejant tornar a cantar ‘Trenc’, que fa quatre dècades vaig dedicar a l’emblemàtica platja de Campos que ara, per desgràcia, està de nou amenaçada”. ‘Trenc’ va ser el debut del cantant country de Vilafranca com a activista ecologista a 35 anys. És una de les cançons més destacades del seu tercer disc Coverbos (1984).

Cap altre monarca no ha estat tan mitificat, idealitzat i glorificat com Jaume I el Conqueridor –bé, potser l’emèrit, en els seus bons temps–: rei cavaller, guerrer, valerós, assenyat, savi, generós, bon cristià... Per descomptat que, de tot això, la meitat de la meitat, i més en referència a les dones, a les quals va usar i deixar quan ja no feien servei als seus interessos. Recordam la vida privada de Jaume I quan es compleixen –el 27 de juliol– 750 anys de la seva mort, el 1276.

Era aragonès, de terra endins, però un llarg viatge en vaixell, amb visita a les Illes inclosa, li va descobrir la seva vocació: l’estudi de la mar, l’oceanografia, de la qual fou pioner a Espanya en crear i dirigir el Laboratori Oceanogràfic de les Balears, el segon de l’Estat i tota una referència internacional. Eren els darrers passos de la seva trajectòria quan el juliol del 1936, ara fa 90 anys, fou detingut a Mallorca i empresonat fins a l’agost de l’any següent.

No sabien que seria el començament d’una guerra que duraria tres anys. Havia de ser un cop d’estat, suposadament per salvar Espanya d’una pretesa revolució comunista. Tampoc no tots eren feixistes, tot i que se’ls digués així de manera generalitzada. El fet és que elements de l’exèrcit, d’una Falange molt minoritària i de la dreta, també els carlins, prepararen a Mallorca –amb no gaire discreció– aquella revolta contra l’autoritat legítima de la II República, que va esclatar el juliol del 1936, ara fa 90 anys.

A pocs quilòmetres de les platges i mentre veim passar avions cada minut per damunt els caps, existeix una Mallorca que fa feina a una altra dimensió. És el Pla. Tampoc ho volem dir ni cridar als vuit vents, però sí que ho recollim per a vosaltres, la gent d'aquí, de la terra, que viviu amb aquest mateix batec. Així, al bell mig del Pla, en un punt qualsevol del camí del camp de Pina a Lloret de Vistalegre n'hi ha que duen la quimera de la raça vella i gegantina que va escriure Pere Capellà i que canta Biel Majoral.

Varen ser escenaris d’intensa activitat cultural i actualment resten tancats, sense fer-se servir. Mentre s’anuncien projectes faraònics com la transformació de l’edifici de Gesa en una gran infraestructura cultural, espais com l’Assistència Palmesana, la Protectora, el teatre Catalina Valls, el teatre Balear o l’antic Centre de Sa Nostra, tots ells, a Palma; la Sala Augusta, a Maó; i el Museu Arqueològic de Dalt Vila, entre d’altres, dormen el somni dels justos, a l’espera de la recuperació.

Gairebé un centenar de naus corsàries menorquines entorpiren amb les seves actuacions que Espanya i França poguessin ajudar els colons americans en la revolta contra els britànics, dirigida per George Washington, qui seria el primer president dels Estats Units i en donaria nom a la capital. Els illencs, i concretament els menorquins, feren un paper destacat i potser no gaire conegut en els inicis dels EUA, que celebren dissabte, 4 de juliol, 250 anys de la seva declaració d’independència, el 1776.

En la Mallorca del tardofranquisme, la revolució va començar a la Calatrava, un petit barri de Palma situat entre la catedral i el Baluard del Príncep. Antoni Rotger Martínez en va ser l’alma mater. “Ja no reconec –lamenta a 80 anys– els carrers on em vaig criar i jugar amb altres nins. Per tot hi ha turistes i, per culpa de la gentrificació, molts dels meus antics companys de lluita han hagut de partir. Aquest era un barri degradat, de classe treballadora, i ara és carn de l’especulació immobiliària que pateix tota l’illa”. El 1975 aquest calatraví de pedra picada tenia 32 anys i, amb un Franco agonitzant, ja liderà la mobilització veïnal contra la construcció d’un gran aparcament per a autocars de turistes davant la Seu. El crit de protesta fou ‘Parc SÍ, pàrquing NO’. A causa d’aquella pressió, el maig del 1976 l’Ajuntament rectificà i donà pas a un concurs d’idees per a la projecció de l’actual parc de la Mar, que quedà inaugurat el 1984.

Era desembre de 1970 quan un sobre postal enviat des de Manacor va arribar en motocicleta al Palacio del Pardo de Madrid. Després dels preceptius controls de seguretat, el sobre, de la mida d’un full, va acabar damunt la taula del dictador Francisco Franco. En obrir-lo va descobrir el que ja li havien advertit des de Mallorca: a dins hi havia una revista subversiva, amb articles en català anomenada Es Forat. Fundada per Pep Lluís Fuster i Toni Riera, la publicació pretenia donar una mirada multidisciplinària amb articles de literatura, cinema i actualitat.

Es va declarar emocionat de visitar la terra de Juníper Serra i satisfet de combatre, en bona camaraderia, amb la dictadura franquista, contra el comunisme internacional. Ara fa 70 anys, a començament de l’estiu del 1956, qui aleshores era vicepresident dels Estats Units, Richard Nixon, va fer una visita llampec a Mallorca per entrevistar-se amb el ministre espanyol d’Afers Exteriors i, com a bon turista, per nedar una estona a la platja.

Josep Picó Matos va néixer al carrer d'en Bosch el 23 de juny de 1874, en una època en què créixer a Manacor suposava haver de patir econòmicament i socialment. De família xueta, era net del també manacorí Josep Picó Pomar Pabordo i d'Escolàstica Pomar, natural de Santa Maria. Batiat a l'antiga església dels Dolors, el seu nom no es troba al registre civil.

Era baixet, però enèrgic. I, sobretot, era fidel a la legalitat constitucional. Al militar mallorquí Valerià Weyler no li va fer gens de gràcia que el seu col·lega Miguel Primo de Rivera donàs un cop d’estat i es convertís en dictador, amb el beneplàcit del monarca de torn, Alfons XIII. Tan poca gràcia li va fer que, ara fa un segle, el juny del 1926, a 87 anys, va encapçalar un intent de derrocar Primo de Rivera i tornar a la normalitat: la ‘Santjoanada’, dita així perquè s’havia de dur a terme dia 24, Sant Joan.

A ntoni Gaudí Cornet, nascut a Reus el 1852, tingué en la naturalesa la seva principal font d’inspiració. “L’originalitat consisteix a tornar a l’origen”, deia. A final del segle XIX les muses el dugueren fins a Mallorca. Ho feu com a soci de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, fundada el 1876. L’entitat solia organitzar viatges a l’illa, aleshores famosa pels paisatges incòlumes. El reusenc quedà corprès sobretot per les coves d’Artà i les del Drac (Manacor). Així ho assegura l’investigador japonès Tokutoshi Torii en un treball titulat Mallorca en las obras de Gaudí –fou publicat el 2002 en el marc d’unes jornades internacionals d’estudis gaudinians.

El catedràtic de Geografia de la Universitat de les Illes Balears Nofre Rullan a convertir el pregó de les festes de Sant Pere en un recorregut per la història recent del municipi, des del passat industrial fins a l'actual realitat globalitzada. Amb el títol Esporles: a prop Palma i entre Mallorca i el món, el geògraf analitza com el poble ha passat de les fàbriques tèxtils al model de poble dormitori, després a municipi metropolità i, finalment, a un Esporles marcat per la mobilitat, el turisme residencial i la pressió immobiliària.

Fou coneguda com a Operació Roca pel nom del seu líder, Miquel Roca, figura destacada del catalanisme polític. I fou un intent fracassat de ressuscitar una formació de centre, després de la desaparició d’Unió de Centre Democràtic (UCD). Ara fa quaranta anys, el juny del 1986, es presentava a les eleccions generals el Partit Reformista, amb la participació d’Unió Mallorquina (UM) i d’Unió Democràtica de Menorca (UDM) en l’àmbit de les Illes, en aquella estranya plataforma en la qual el principal dirigent ni tan sols concorria amb les sigles comunes, sinó amb les de Convergència i Unió, a Catalunya. El seu fracàs s’explica, probablement, perquè això no ho va entendre ningú.

Durant el boom turístic, hi hagué suecs que no es deixaren entabanar. Alguns intentaren dissuadir els seus compatriotes d’anar de vacances a un país que era una dictadura i que, amb el suport econòmic dels EUA, havia convertit el turisme en la seva salvació. Els més activistes es manifestaren amb lemes com ‘Boicot als viatges a Espanya!’ i ‘Els viatges a Mallorca són una vergonya’. Des d’altres països, aquelles protestes també serien secundades per anarquistes espanyols a l’exili organitzats al voltant de Defensa Interior (DI). Coordinant l’entitat hi havia el menorquí Octavi Alberola Surinach (1928-2025).

Entre el 1960 i el 1980, en només dues dècades, la població a Palma es va duplicar. Passà de 150.000 habitants a 300.000. El boom turístic, amb epicentre a l’Arenal, convertí la capital balear en una mena de terra promesa no només per a peninsulars, sobretot d’Andalusia i Múrcia, sinó també per a famílies de la Part Forana, que fugien de la duresa del camp. Un dels barris de l’extraradi que de sobte fou colonitzat va ser Son Gotleu, situat al districte de Llevant, entre el carrer d’Aragó i la Soledat. La seva transformació es pot resseguir en l’exposició Son Gotleu, més enllà del titular. Els orígens d’un barri d’acollida (1960-1980). Fins a la segona setmana de juny serà a l’ambulatori del barri i després es traslladarà al centre Mater. És un projecte de Palma XXI i Arquitectives, coordinat per la historiadora pollencina Leyla Dworkin amb el suport de Caixa Colonya i Fundació Iniciatives del Mediterrani.