L’economista català Ernest Lluch, assassinat per ETA l’any 2000, consignà que, abans del boom turístic, Mallorca i Menorca foren les úniques illes industrials de tota la Mediterrània. A partir de la segona meitat del segle XIX, les Balears pujaren al carro de la Revolució Industrial, iniciada un segle abans a la Gran Bretanya. Mallorca destacaria en els productes tèxtils (Palma, Bunyola, Esporles, Santa Maria, Sóller i Pollença), els mobles, la bijuteria (Manacor) i el calçat (comarca del Raiguer i Llucmajor). En aquests dos darrers sectors també despuntaria Menorca. Eivissa, en canvi, tindria una producció fabril més modesta amb epicentre a Can Ventosa, dedicada a l’elaboració de calceteria.

Té al seu nom un dels carrers més llargs de Palma. I s’ho mereix, a diferència d’altres personatges als quals s’han dedicat vies públiques. El metge Bernat Riera Alemany, el general Riera, va dedicar la seva vida a salvar-ne, de vides. Ho va fer tractant d’impulsar a Mallorca els darrers avenços de la medicina i les pràctiques higièniques, exhortant les autoritats a prendre mesures en aquest sentit i preocupant-se per les dones, els nins i els sectors de la població en pitjor situació, a més de ser un precursor del turisme i de l’autogovern. El recordam quan estan a punt de complir-se cent anys de la seva mort, el 16 de novembre del 1926.

Més d’11.000 quilòmetres de paret seca delimiten i tanquen les finques a tot el camp de Menorca, a la majoria de les quals la porta d’entrada és una barrera d’ullastre. També ho són els portells que qualsevol excursionista es pot trobar quan recorre els 220 quilòmetres de traçat del Camí de Cavalls.

Com ha canviat Santa Eugènia des de l’arribada de la democràcia fins a l’actualitat? Per començar ha patit un augment de població del 106%. Aquesta pregunta inicial i la dada demogràfica surten del llibre El municipi de Santa Eugènia. Evolució política, social i cultural 1975-2025, redactat pels autors Miquel Coll Isern i Josep Mulet Canals. El volum s’endinsa en un període de mig segle que ha transformat radicalment la realitat del municipi i es presentarà públicament dissabte, dia 7, a les 19.30 h, al pavelló de l’escola.

Preocupació a les empreses? Temor de possibles alteracions de l’ordre públic? Coincidència amb un període electoral? Res de nou. Hi ha hagut de tot això, i més, a les successives vagues generals que s’han duit a terme a les Illes al llarg del temps, una de les quals va arribar a perllongar-se no un, sinó deu dies. Recordam aquests episodis quan s’ha convocat una d’aquestes aturades totals, al conjunt de l’Estat, per al pròxim 11 de novembre, poc abans de les eleccions generals.

El 1990 l’actual bisbe de Mallorca, el ciutadellenc Sebastià Taltavull, de 78 anys, era vicari general de Menorca i un gran activista del moviment ecologista. “Com a delegat dels joves de la diòcesi –assegura– vaig ajudar a organitzar moltes manifestacions en defensa del territori. També vaig escriure articles de denúncia als diaris. Tenia clar que defensar el territori era defensar les persones, la seva identitat i la seva llengua”. A final del 1973, Menorca liderà a l’Arxipèlag la lluita verda reclamant la protecció de l’Albufera del Grau, al nord de Maó, on s’havia projectat una macrourbanització de nom exòtic, Sahngri-La. No va ser fins al 1995, gairebé dues dècades després, que l’indret fou declarat Parc Natural.

Un equip del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) ha documentat restes humanes i materials arqueològics de fa uns 3.500 anys a la necròpolis de Son Sunyer, al Pil·larí (Palma). La troballa permetrà aprofundir en els rituals funeraris de les comunitats prehistòriques de Mallorca.

La Corona d’Aragó: aquesta és la història compartida de segles que la presidenta del Govern balear, Marga Prohens, va reivindicar el passat 15 d’octubre, en reunir-se, per primera vegada en quinze anys, el patronat del monestir de Poblet, compartit amb Catalunya, el País Valencià i l’Aragó i responsable de la gestió d’aquest espai, panteó dels sobirans comuns. Bé, sí. O no? El cert és que les Illes Balears varen ser sistemàticament arraconades –quina novetat!– al llarg de la seva pertinença a aquesta confederació, pràcticament durant tots els temps que en formaren part.

El 21 de juliol del 1936, tres dies després del cop d’estat, la catalana Marina Ginestà Coloma, una jove comunista de 17 anys, es convertí per accident en la gran icona de la miliciana antifeixista. Es trobava fent de traductora a l’hotel Colón de Barcelona, convertit en seu del PSUC, el Partit Socialista Unificat de Catalunya. El seu posat decidit no passà desapercebut a Juan Guzmán, un fotoperiodista mexicà d’origen alemany que era a la ciutat comtal per cobrir per a l’agència Efe l’Olimpíada Popular, l’alternativa als Jocs Olímpics del Berlín de Hitler que, per culpa de la insurrecció militar, no es va fer. Guzmán demanà a la jove poder-li fer una sessió especial de fotos. La va fer pujar al terrat de l’edifici i li prestà un fusell. A ella li cridà molt l’atenció la proposta, ja que mai n’havia tocat cap. Arran de les circumstàncies del moment, però, acceptà fer de model vestida amb un uniforme de milicià. Davant la càmera exhibí una actitud desafiant amb l’arma penjada a l’esquena.

“L’ edifici esmentat constituirà un model en la seva classe, un vertader palau de l’ensenyament primari, de línies senzilles, però elegants, de grans proporcions i amb un acabat perfecte...”. Així definia el diari La Almudaina, l’octubre del 1929, l’edifici de l’escola de les nines que s’acabava de construir a la Casa Blanca. Uns anys abans, el 1926, se n’havia edificat el primer, que va passar a ser el dels nins.

Vilafranca de Bonany, juntament amb altres tres municipis com ara Vilafranca (els Ports), Vilafranca de Conflent i Vilafranca del Penedès, han reprès oficialment els llaços de col·laboració intermunicipal. Ha estat en l'any que coincideix amb el vintè aniversari d'una primera trobada impulsada el 2006: "Les quatre Vilafranques de parla catalana tornen a posar-se en contacte" amb la voluntat ferma de "recuperar els vincles que les uneixen i explorar noves formes de cooperació".

Un equip d’investigació arqueològica reprendrà aquest octubre les excavacions a la necròpolis de Son Sunyer, al Pil·larí, amb l’objectiu de descobrir què amaguen les tombes de fa uns 3.500 anys. Els investigadors cercaran restes d’enterraments que s’hagin conservat sense alteracions, una troballa que permetria estudiar per primera vegada un hipogeu mallorquí amb metodologia científica.

Amb una excavació arqueològica s’han cercat a Sòria les restes de Jaume IV, rei titular de Mallorca. En principi sembla desconcertant que els ossos d’un sobirà de les Illes, tot i que no arribàs mai a prendre possessió de la corona, es trobin perduts pel món. Però aquest no és sinó un cas més de les estranyes peripècies, després de morts, d’aquells que en vida foren monarques del ‘regne enmig de la mar’, entre els segles XIII i XIV: trasllats, desaparicions, una tomba amb dos caps i una altra amb un estrany objecte dedins. Talment com si fossin víctimes d’una mena de maledicció o, com a mínim, d’una colossal mala sort.

E l capellà palmesà Jaume Alemany Pasqual, de 74 anys, és el delegat de Pastoral Penitenciària de Mallorca. Acaba de tornar de passar una setmana fent el camí de Sant Jaume amb un grup de reclusos. “És una iniciativa pionera a tot l’Estat –diu amb orgull. La vaig posar en marxa fa trenta anys quan vaig assumir el càrrec, en temps del bisbe Teodor Úbeda. Llavors la presó de Palma estava situada a la barriada de Cas Capiscol, que tancà el 1999 per traslladar-se a un complex nou de la carretera de Valldemossa. El Ministeri d’Interior va veure amb bons ulls el projecte del camí de Sant Jaume i avui ja forma part del programa de reinserció del molts centres penitenciaris. La dotzena de persones que venen amb mi han estat seleccionades per la seva bona conducta”.

Fa set segles i mig no s’aprenien idiomes per fer turisme, ni molt manco per atendre els turistes que poguessin presentar-s’hi. Ningú viatjava, llevat que fos perquè no tenia més remei. El filòsof mallorquí Ramon Llull va concebre una escola per aprendre àrab, per poder convertir els musulmans al cristianisme i així va néixer, a l’actual terme municipal de Valldemossa, Miramar, una experiència breu, però amb empremta perdurable. La seva fundació fou confirmada per una butlla papal el 17 d’octubre del 1276, ara fa 750 anys.

‘Català’ és el nom científic de la llengua que es parla a les Balears. Així ho estableix l’Estatut d’Autonomia, tot i que, col·loquialment, es fa servir el gentilici de cada illa, i ‘pagès’ a Formentera. Ara bé, al llarg dels segles, s’han fet servir un munt de denominacions per referir-s’hi: ‘la nostra llengua’, ‘vernacla’, ‘materna’, ‘pròpia’, ‘regional’, etc. Sovint, per no haver de dir ‘català’, perquè s’entenia –i s’entén encara– que qui parla català potser sigui català, i alguns no volien –no volen– caure en aquesta identificació. Recordam el ventall de sinònims quan se celebra el Dia europeu de les llengües (26 de setembre).

Durant la Segona República, la Internacional Comunista, coneguda com a Komintern en rus, envià a Espanya un personatge misteriós que tingué un paper destacat a les Balears. La seva trajectòria es pot resseguir en el llibre de l’historiador David Ginard titulat Heriberto Quiñones y el movimiento comunista en España(1931-1942), publicat el 2000 per Documenta Balear. “D’ell –assegura–, Dolores Ibárruri, la dirigent del Partit Comunista d’Espanya (PCE), digué que ‘tot, fins i tot el nom, era fals’”.

La Guàrdia Civil ha recuperat del fons marí del nord de Mallorca un cep d'uns 350 quilos que pertany a l'àncora d'una embarcació de l'època de l'Imperi Romà, datat entre els segles I i II després de Crist, davant del risc que fos espoliat. Agents del Grup Especial d'Activitats Subaquàtiques (GEAS) han traslladat aquest dijous la peça, situada a devers tres metres de profunditat en una zona pròxima al litoral, fins a una nova ubicació per garantir-ne la protecció.

Les excavacions arqueològiques que cerquen a Sòria les restes de Jaume IV de Mallorca entren en la recta final sense haver localitzat, de moment, la tomba del monarca, la coberta ni cap element que permeti establir-hi una relació directa.

El 1892 el menorquí Francesc F. Andreu impulsà la primera central elèctrica de les Balears, Eléctrica Mahonesa. La primera de Mallorca s’inaugurà a Alaró el 1901 per iniciativa dels germans Gaspar i Josep Perelló Pol, comerciants locals de sabó i oli. El 1902 l’electricitat arribà a Manacor amb la companyia Servera i Melis. I el 1903 seria el torn de Palma gràcies a la Compañía Mallorquina de Electricidad, que construí una central prop de la platja de Can Pere Antoni amb disseny de l’arquitecte Gaspar Bennàssar. Com a infraestructures pioneres, també hi hagué les centrals hidroelèctriques del Gorg Blau (1905) i de la Costera (1908). A Eivissa, la primera central elèctrica data del 1907 i el seu artífex fou l’empresari Abel Matutes Torres.