El 1892 el menorquí Francesc F. Andreu impulsà la primera central elèctrica de les Balears, Eléctrica Mahonesa. La primera de Mallorca s’inaugurà a Alaró el 1901 per iniciativa dels germans Gaspar i Josep Perelló Pol, comerciants locals de sabó i oli. El 1902 l’electricitat arribà a Manacor amb la companyia Servera i Melis. I el 1903 seria el torn de Palma gràcies a la Compañía Mallorquina de Electricidad, que construí una central prop de la platja de Can Pere Antoni amb disseny de l’arquitecte Gaspar Bennàssar. Com a infraestructures pioneres, també hi hagué les centrals hidroelèctriques del Gorg Blau (1905) i de la Costera (1908). A Eivissa, la primera central elèctrica data del 1907 i el seu artífex fou l’empresari Abel Matutes Torres.

Sí, ho heu llegit bé: Jaume I, el campió de la cristiandat, que va foragitar l’Islam de Mallorca i les Pitiüses, va aportar una valuosa ajuda als marroquins quan aquests volgueren envair Ceuta. Ben és cert que, aleshores, Ceuta formava part d’un altre domini islàmic. Es tracta d’un de tants episodis d’una llarga història de relacions complicades entre veïns. Tan llarga, que ha arribat fins a l’actualitat.

Just quan fa 51 anys de les primeres excavacions que varen canviar per sempre la història arqueològica de Montuïri, i de més enllà de la vila del Pla, (com va explicar Vicenç Lull en aquesta entrevista), el jaciment de Son Fornés torna a ser notícia. Aquest setembre, l’equip d’arqueòlegs del museu arqueològic de Son Fornés ha centrat els seus esforços en la tanca situada just darrere les cases de la possessió. Un jaciment, a mig camí entre els talaiots de Sabor i els grans talaiots ja coneguts de la finca. Allà, el que inicialment es coneixia com el "nou" talaiot ha començat a revelar els seus secrets millor guardats. De moment ni grans pedres, ni rodó.

Carles Buxadé tenia dos anys quan les seves ties, Daria i Mercè Buxadé, s’embarcaren a 22 i 18 anys al port de Barcelona amb l’expedició del capità Alberto Bayo. En guarda un record difús, però suficient per haver dedicat dècades de la seva vida a cercar la veritat sobre el cruel destí d’aquelles dues dones a qui ja no tornà a veure mai més. “Evidentment, era molt petit, però recorda haver-les vist pujar a un camió descobert amb moltes altres dones, una desena aproximadament”, relata la seva filla, Ann.

A principi del segle XX les Balears tenien prop de 370.000 habitants. D’aquests, uns 300.000 vivien a Mallorca i uns 100.000 s’aplegaven a Palma. Eren una de les comunitats amb la taxa d’analfabetisme més elevada. El 77% de la població no sabia ni llegir ni escriure –en el cas de les dones la xifra era superior. Va ser a partir del 1926, amb la dictadura de Primo de Rivera, quan s’ideà un pla de construcció d’infraestructures educatives per revertir la situació. La majoria de les que hi havia aleshores ocupaven construccions antigues reutilitzades com a escoles i tenien unes penoses condicions de llum i de salubritat.

La Coral de Sant Joan ha vist completat el programa d'actes del seu 50è aniversari amb la presentació del llibre commemoratiu escrit per la musicòloga i investigadora Bàrbara Duran Bordoy. Sota el títol de Cantar al Pla de Mallorca. 50 anys de la Coral de Sant Joan, dissabte passat i en el marc de les festes patronals l'església parroquial s'omplí d'amics, cantaires i veïns.

És conegut com a ‘savi i bon rei’ i, periòdicament, responsables polítics actuals li reten homenatge al seu sepulcre a la Seu de Mallorca, en commemorar-se el 12 de setembre (data instaurada com a nova Diada de Mallorca) la seva jura de les llibertats i franqueses illenques. Era tan bo, el bon rei Jaume II? Aquesta és la pregunta que ens feim quan es compleixen 750 anys de la seva coronació, cap al setembre del 1276.

A 82 anys, el pobler Joan Pons Gost es mira els calls de les mans i repassa les seves cinc dècades fent de picapedrer. “Vaig aprendre l’ofici el 1957, a 13 anys. Havia perdut mon pare de ben petit i, per ajudar a l’economia familiar, vaig començar de manobre en diferents reformes que es feien dins el mateix municipi de sa Pobla. Amb un carret, m’enviaven per amunt i per avall a cercar material. Després ja m’ensenyaren a fer ciment i a posar blocs”.

Ser menyspreats, insultats o fins i tot agredits; això és el que varen aguantar, al llarg de tres segles, els xuetes, els portadors dels quinze llinatges assenyalats per la resta dels mallorquins com els únics descendents dels jueus convertits al cristianisme. No sempre ho aguantaren estoicament: dos d’ells, Gabriel Fuster i Ignasi Forteza, expulsats d’un ball, dugueren la seva discriminació als tribunals i guanyaren el plet, anomenat ‘de Cartagena’ per la jurisdicció que se’n va fer càrrec. Ara fa 175 anys, l’1 de setembre del 1851, des de la part demandada es decidia de designar un representant per seguir aquella causa.

Des de fa 60 anys la gegantina torre d’una fàbrica de ciment presideix el cor del Raiguer, als peus de la serra de Tramuntana. L’emblemàtic complex industrial de Lloseta recorda la fumejant central nuclear de Springfield, on fa feina el personatge de Homer de la mítica sèrie de dibuixos animats Els Simpson. La inauguració de la infraestructura l’agost del 1966 se celebrà com una gran fita del progrés. El mateix havia passat el 1958 amb la posada en funcionament de la central tèrmica d’Alcanada (Alcúdia), amb què Gesa dugué electricitat a bona part de Mallorca –el 1981 li agafaria el relleu la del Murterar, situada a uns 10 quilòmetres de distància, a prop de l’Albufera.

El lector que hagi passat pel que ara és el Parlament pot imaginar-se’l, quan era la seu del Círculo Mallorquín, com una mena d’aquests clubs britànics de les novel·les i les pel·lícules, on distingits cavallers comparteixen tertúlia, mentre prenen un cafè, fumen un havà i juguen a cartes. Certament, s’hi assemblava bastant. Però el Círculo, fundat el 25 d’agost del 1851 (fa 175 anys), va ser molt més que això: escenari de balls i festes, focus d’iniciatives culturals, lloc de trobada de personalitats i, sobretot, referent essencial de l’alta societat illenca, al llarg de decennis.

E l canvi de paradigma que provocà el boom turístic en la societat agrària espanyola queda reflectida en la pel·lícula El turismo es un gran invento (1968). El seu protagonista (Paco Martínez Soria) és un batle d’un poblet d’Aragó que vol convertir el municipi en un gran centre turístic modern. El seu model a seguir és Marbella, on viatja amb el seu secretari (José Luis López Vázquez) per prendre’n nota. Tots dos queden bocabadats no només per les sueques en biquini, sinó també pels monumentals hotels de la costa andalusa, la gran icona del progrés del moment.

Són dues torres, com el títol de la novel·la de Tolkien de la trilogia El senyor dels anells: una d’islàmica; l’altra, ja de després de la conquesta. Dues torres, amb un cos central afegit al segle XIX. Es coneixen com a torres del Temple o Almudaina de Gumara. El seu origen és, per descomptat, defensiu. Però Gumara ja no combatrà més: l’Ajuntament de Palma té previst obrir-les al públic perquè siguin un espai museístic. Ho farà, asseguren els responsables, una vegada culminades les obres de rehabilitació, el 2027, vint anys després d’haver adquirit l’edifici.

A Mallorca, un dels grans aliats del boom del turisme varen ser les anomenades cançons turístiques. Les lletres elogiaven les meravelles paisatgístiques de l’illa. La llavor ja fou sembrada als anys 40 del segle XX pel músic palmesà Pere Bonet Mir (1917-2002), més conegut com a Bonet de Sant Pere i professionalment Bonet de San Pedro. En plena postguerra, a la cançó Bajo el cielo de Palma, clamava als quatre vents “paisajes lindos tiene Mallorca”. La mateixa temàtica tractaria a Un viejo hogar en la isla, Juntito al mar, Cala d’Or i Canto a Mallorca. Aquestes composicions del tot naïfs contrastaven amb el famós tema Raska-yú, que el 1943 l’artista illenc va escriure com a paròdia de la mort en temps de molta misèria (el franquisme l’arribà a censurar, perquè sospitava que contenia una crítica implícita a la dictadura).

“Parla’m, oh, musa, d’aquell de les mil cares, que va fer mil viatges...”. Ningú s’hauria pensat mai que l’Odissea, un clàssic de fa 2.700 anys, desfermàs enceses polèmiques a les xarxes socials, com ho està fent, per obra i gràcia de la recent adaptació cinematogràfica de Christopher Nolan. Per als illencs, encara hi ha un altre motiu d’interès de la història d’Homer: si el seu heroi, Odisseu –o Ulisses–, va passar per alguna de les Balears, al llarg del seu decenni de travessies per tota la Mediterrània, després de la guerra de Troia –deu anys més–, per tornar a la seva illa d’origen, Ítaca. Potser ho va fer?

Quan demanes a la IA que elabori un dibuix sobre la Mallorca de d’aquí a 50 anys, el resultat és una illa contaminada i plena d’edificis, talment Hong Kong. El 1978, quan només existia la intel·ligència natural, aquest mateix escenari ja fou descrit pel dibuixant palmesà Pere Joan Riera, més conegut com a Pere Joan. “Jo–rememora avui a la setantena– tenia 22 anys i encara estudiava a Barcelona. Un dia em va venir a veure Basilio Baltasar. Era un dels líders de la formació anarcoecologista Terra i Llibertat que l’estiu anterior, el juliol del 1977, havia ocupat l’illot andritxol de la Dragonera per evitar-ne la urbanització. Em demanà un cartell que reflectís la deriva que prendria Mallorca si no s’aturava la febre constructora iniciada amb el boom turístic”.

Dos membres de la família dels prínceps de Mònaco varen ser aliats de Jaume III en el seu intent frustrat de recuperar la Mallorca perduda. I un altre es va convertir en senyor de Carlat, enclavament que havia format part del ‘regne enmig de la mar’. Uns quants Grimaldi, que aquest és el seu llinatge, han visitat l’illa fins a temps recents. Repassam els vincles entre aquests dos racons de la Mediterrània; Mònaco i Mallorca, agafant com a motiu que el Club de Mar de Palma acull, fins al 6 agost, una exposició sobre els nexes entre aquell territori i la monarquia hispànica. 

Nascuda a Montuïri l'any 1944, Antònia Verger Jaume Sopeta és una d'aquestes figures anònimes però clau en la història local del Pla de Mallorca i de Montuïri en aquest cas. Antònia Verger fou molts d'anys la madona del Puig o de Cas Carboner, posteriorment. Sense adonar-se'n va ser una líder, una referent per a altres dones que en el darrer quart del segle passat massa sovint no escapaven de les feines de la casa. Verger va començar així, no debades quan li demanam pels seus estudis explica que arribà a examinar-se a l'Institut de Felanitx, però, "els nins seguiren els estudis i les nines, com era habitual en aquell temps, acabaren a les feines de la casa o de cosidores". Fou a principis dels anys setanta –i no sense traves, com veureu a l'entrevista– que es va embarcar, juntament amb el seu home, Biel Bennàssar Mayol Carboner, en l'aventura de gestionar el bar i restaurant del puig de Sant Miquel. En aquesta conversa, Verger repassa des dels inicis l'èxit de la seva cuina fins a les tensions i la transformació social que, sense saber-ho, va suposar per a les dones del poble.

Tomeu Penya, de 77 anys, se sincera per a l’ARA Balears: “Vull que quedi ben clar el meu actual estat d’ànim. Estic molt trist. De jove mai m’hauria imaginat que el futur de Mallorca seria com el d’ara, una illa plena de ciment i turistes, amb carreteres saturades i amb residents que no poden accedir a un habitatge. Per als concerts d’aquest estiu m’estic plantejant tornar a cantar ‘Trenc’, que fa quatre dècades vaig dedicar a l’emblemàtica platja de Campos que ara, per desgràcia, està de nou amenaçada”. ‘Trenc’ va ser el debut del cantant country de Vilafranca com a activista ecologista a 35 anys. És una de les cançons més destacades del seu tercer disc Coverbos (1984).

Cap altre monarca no ha estat tan mitificat, idealitzat i glorificat com Jaume I el Conqueridor –bé, potser l’emèrit, en els seus bons temps–: rei cavaller, guerrer, valerós, assenyat, savi, generós, bon cristià... Per descomptat que, de tot això, la meitat de la meitat, i més en referència a les dones, a les quals va usar i deixar quan ja no feien servei als seus interessos. Recordam la vida privada de Jaume I quan es compleixen –el 27 de juliol– 750 anys de la seva mort, el 1276.