Recosir la "unitat d'acció" independentista per forçar l'Estat a negociar el referèndum i posar fi a la repressió. Aquesta és, un any després de les eleccions del 14 de febrer, la recepta del president Pere Aragonès davant la divisió i la inoperància de la majoria independentista sorgida de les urnes i els allargs a l'hora d'abordar el conflicte polític per part del govern espanyol, que encara no ha posat data a la pròxima reunió de la taula de diàleg. Davant de més de 400 persones convidades a la Sala Oval del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), el cap del Govern ha pronunciat una conferència titulada Avancem en què ha admès que el diàleg que tant ha pregonat ERC es troba en un moment de "dificultat" i "bloqueig". El desllorigador, ha dit, implica recuperar la "cohesió" del sobiranisme i activar "tots els mecanismes de pressió" cap a l'Estat. L'objectiu continua sent el mateix: "Fer inevitables l’amnistia i l’autodeterminació".

ARAGONÈS. Malgrat la derrota aritmètica, la sessió d’investidura li va provar, al candidat Aragonès, que va estar presidencial en el discurs, hàbil en les rèpliques i impassible davant els intents de Junts de visibilitzar el conflicte (real) que està presidint l’actual ronda negociadora. ERC sembla haver interioritzat, a la manera tradicional del PNB, que el Govern i el partit necessiten dos tempos i dos tons diferents. Per a l’èpica ja hi ha Junqueras, per a la provocació Rufián, per a la dialèctica Vilalta o Sabrià; a Pere Aragonès li toca parlar en termes de país i ho va fer de forma solvent, la qual cosa anticipa un govern molt més presidencialista que l’anterior. A Junts li convenia aixafar la guitarra als republicans i desmentir la imatge d’una prematura lluna de mel; suposo que per això va protegir el que possiblement és el seu millor actiu, Elsa Artadi. Però les intervencions atropellades del portaveu junter, Albert Batet, no van aconseguir destarotar el candidat republicà, que juga amb el rellotge a favor: tothom sap que, al cap i a la fi, Junts no es pot permetre sortir del Govern, i cada dia que passi sense fer possible l’inevitable li pot suposar un desgast. No oblidem que ja han passat quaranta dies de les eleccions i que la pandèmia pressiona.

Quan la política es converteix en una tarda de diumenge del Sr. Esteve passant factures i albarans, la perillosa temptació d’allunyar-se’n creix. La primera sessió del debat d’investidura de Pere Aragonès va acabar fracassant, com estava previst després que Junts hagués anunciat la seva abstenció. El to de les intervencions allunya la possibilitat d’un acord de coalició en breu i estén la sensació que el nivell de la política continua en caiguda lliure.

Laura Borràs ja és la setzena presidenta del Parlament de Catalunya i el seu discurs inicial ha sigut tota una declaració d'intencions sobre com vol pilotar la nova legislatura. La candidata de Junts per Catalunya agafa la batuta de la cambra comprometent-se a defensar la sobirania del Parlament de tota "ingerència externa", ja sigui dels tribunals o del poder executiu –ha dit–. A parer seu, el resultat de les eleccions del 14 de febrer dona un "mandat" per la independència, després de superar el 50% dels sufragis, i per "plantar cara" a la repressió", de manera que ha promès que el proper mandat representarà un "punt d'inflexió" per a l'objectiu de la República Catalana.

VETOS. Tothom vol ser al mig. El centre és la posició de privilegi, i no només en política. Per això els clàssics deien que in medio virtus, i algun clàssic contemporani, que totes les masses piquen. Junts vol pactar amb ERC i la CUP per fer de pont; els comuns volen pactar amb el PSC i ERC per fer de frontissa, i Pedro Sánchez es delia per un acord amb Ciutadans i Podem per erigir-se en el gran moderador. Excepte la CUP, tothom vol ser al mig. I per això ERC postula una via àmplia amb les tres formacions que -teòricament- defensen l’amnistia, l’autodeterminació i un gir cap a l’esquerra. Els republicans somien en la foto de la Dolors, la Laura i la Jéssica escortant el president Pere, tres senyores i un senyor, encarant el gran repte de la postpandèmia; una lluita compartida, com en dirien els d’Òmnium; un Govern amb una majoria sòlida al darrere, on cadascú compensaria els excessos de l’altre i Aragonès encarnaria sempre el seny. Sembla, però, que aquesta foto és impossible, perquè hi ha incompatibilitats ideològiques gravíssimes: es veu que Junts no és prou progre i els comuns no són prou indepes. Tant li fa que tots dos pactessin ni més ni menys que l’actual pressupost de la Generalitat. Tant li fa que governin plegats en diputacions i ajuntaments. No: cadascú està quiet sobre el tauler i té els moviments pautats, com les peces d’un joc d’escacs. Algú dirà: i per què no exigim el mateix a ERC i el PSC? ¿Que potser no tenen un pacte estable (però de compliment escàs) a Madrid? Doncs jo penso, en efecte, que ERC i el PSC hauran d’acabar seient i parlant, com Junts i els comuns (com a mínim), perquè si no aquest país no anirà enlloc; però ara com ara, amb els socialistes catalans reivindicant el 155 i els líders d’ERC a la presó o a l’exili, és impossible que això passi. Hi ha una ferida oberta, i qui podria tancar-la no gosa o no vol.

"Porto més temps amb Pedro Sánchez que amb Mariano Rajoy a la presó". Amb aquesta frase el president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, ha resumit el rol que, a parer seu, ha tingut el govern espanyol en els últims tres anys de Procés. Perquè, "si vol", el PSOE "pot desescalar" el conflicte. Però segons Cuixart l'única voluntat que han tingut els socialistes és canviar la bel·ligerància amb què actuava el PP "per bones paraules" que no es tradueixen en fets. El president d'Òmnium ha acusat la Moncloa de "negligir" en les seves funcions "per resoldre" el conflicte polític i, de fet, ha reclamat a la coalició de govern de l'Estat que ha arribat el moment que "demostrin d’una vegada per totes" que l'actual executiu estatal vol resoldre realment el conflicte.

Aquesta setmana s’han complert 40 anys de l’intent de cop d’estat del tinent coronel Tejero. El seu record s’ha volgut fer servir per intentar reviscolar la memòria de Joan Carles I com a salvador de la democràcia, tot i que paradoxalment el rei emèrit deu haver viscut l'efemèride sota el paraigua de la dictadura dels Emirats Àrabs, on es refugia per por d’haver de rendir comptes pels seus negocis tèrbols. Però el llegat més immediat d’aquell cop d’estat fou un tancament de files que va materialitzar-se amb l’aprovació de la Loapa, l’any 1982, que permetria fer una aplicació centralitzadora de l’estat autonòmic.

“Hegel diu en algun lloc que tots els grans fets i personatges de la història universal apareixen, com si diguéssim, dues vegades. Tanmateix, oblidà afegir: la primera vegada com a tragèdia; la segona, com a farsa”, avisava Karl Marx a l’inici d'El 18 Brumari de Lluís Bonaparte. Em sembla un immillorable retrat d’un dels fets més rellevants que ens va deparar la passada setmana en l’escenari polític. Potser el més interessant vist en perspectiva: la crida de la gran empresa a un govern d’ERC amb PSC i comuns, fidelment retransmesa pel mitjà erigit en portaveu habitual d’aquest grup d’interès privat. 

Article del Grup Pròleg*

El sobiranisme, en cada moment, ha sabut crear les expressions que n’han definit l’esperit i l’han empès cap endavant. Són paraules, lemes, eslògans, frases afortunades que n’han sintetitzat els objectius, l’estat d’ànim i els estils de lluita. Entre les primeres locucions hi ha aquell dret a decidir que la Plataforma pel Dret a Decidir va posar en circulació cap al 2005. Era un un eufemisme que suavitzava i feia assumible el dret a l’autodeterminació, que obviava l’encarament amb Espanya que fins llavors havia caracteritzat l’independentisme i que fomentava l’autoconfiança. A partir d’aquestes expressions es podria escriure la història de com la independència política va passar de ser la quimera d’uns pocs militants fins a esdevenir l’esperança política més estesa entre els catalans del Principat.

Divendres vinent farà un any de la primera i única reunió fins ara de la taula de diàleg, el primer intent de la Generalitat i el govern espanyol de trobar una sortida negociada al conflicte polític català. La posada en escena i l’expectació mediàtica van ser les de les grans ocasions, però no van passar d’això: una sola trobada en 365 dies i cap fruit. Malgrat tot, els resultats electorals del 14 de febrer brinden una oportunitat de reactivar la taula de negociació.

Els resultats del 14-F són una fita per al sobiranisme i no es poden malbaratar. En plena negociació de la investidura entre ERC, Junts per Catalunya i la CUP -i en menor mesura els comuns-, el president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, ha volgut llançar aquest diumenge un missatge d'alerta als partits. Per subratllar l'oportunitat "històrica" que, al seu parer, suposa la majoria absoluta en vots i en escons que va obtenir l'independentisme fa una setmana, Cuixart s'ha rodejat de representants del que podríem considerar un fil roig del sobiranisme a Catalunya. Cares visibles de la lluita independentista des del franquisme fins als nostres dies. Un homenatge, ha dit Cuixart, al sobiranisme "des que era una opció minoritària, ignorada i perseguida, fins avui, quan és l'única opció real al país però segueix sent perseguida per l'Estat".

Deia Marx, el bo d’en Groucho, que no era la política la que feia estranys companys de llit sinó el matrimoni. Com sempre, tenia raó, però aquest no és el tema d’avui. El tema és la complexa política d’aliances que tensiona la política espanyola i les no menys estrambòtiques aliances que es poden dibuixar a Catalunya en les pròximes setmanes i les seves perilloses conseqüències. Quins socis formaran el govern de Catalunya en un moment d’atordiment per la pitjor crisi econòmica, encara en pandèmia després d’un any de desgast d’una ciutadania que dona símptomes d’esgotament, amb presos polítics i amb la joventut asseguda sobre un polvorí?

L’auge de l’extrema dreta a les institucions de l’Estat és un fenomen molt recent. Fins al 2018 ni tan sols hi tenia presència. Vox va debutar a Andalusia, on el seu discurs xenòfob i de solucions aparentment senzilles a problemes complexos va seduir gairebé 400.000 andalusos. I amb el PP i Cs assedegats per desbancar el PSOE del govern després de quaranta anys, ni tan sols es va plantejar el cordó sanitari. Des d’aleshores la triple dreta funciona també als governs autonòmics de Madrid i Múrcia, sempre amb Vox fora de l’executiu però com a soci indispensable. Ja són 11 els Parlaments autonòmics amb presència de l’extrema dreta i Catalunya va abandonar el 14-F el grup dels que encara aguanten sense, com Galícia, Navarra, Canàries, Extremadura, Castella-la Manxa i la Rioja. Vox és quarta força i podria aspirar a tenir un lloc a la mesa del Parlament, però el cordó sanitari que plantegen tots els partits –menys, de nou, PP i Cs– ho fa pràcticament impossible. Els partits catalans afronten ara un dilema que fa anys que ha marcat la política en molts estats d’Europa, que es debaten entre compartir el poder amb l’extrema dreta i el cordó sanitari per aïllar-la.