Un viatge de tornada al poble que et va veure créixer. Una lluita contra una crisi identitària i de pertinença. Una dona que és modista, però que sobretot és mare, àvia i amiga. Aquest és el film L'àvia i el foraster, escrit, dirigit i produït pel valencià Sergi Miralles, que retrata l'amistat entre la Teresa (Neus Agulló), una dona de poble modista, i el Samir (Kandarp Mehta), un fruiter i també sastre que va haver d'emigrar del Pakistan.

Dos solos. Dos cantants lírics. Dues històries. Les Voix és una vetlada d’òpera que posa en diàleg dues peces: La veu humana, amb llibret de Jean Cocteau i música de Francis Poulenc, i La veu sàuria, una obra de nova creació escrita en català, amb llibret d’Anna Lompart i música de Mariona Vila. És una producció de la companyia Diabolus in Musica que rep el suport del teatre Principal de Palma. La soprano Maia Planas i el baríton Pablo López es “veuran les cares” a l’escenari, que omplirà la música de piano en directe de Magí Garcies i les videoprojeccions de Tonina Matamalas. La funció arriba al teatre Principal de Palma aquest dijous, 26 de maig, i divendres, dia 27.

"Bolsonaro, Abascal, Trump, Le Pen... Tots diuen autèntiques barbaritats que surten als mitjans sense contrastar-se", diu Rafel Gallego. El dramaturg i periodista es mostra preocupat per la poca preocupació que veu envers les fake news, i aboca aquest malestar en la seva darrera obra de teatre, Fake. El muntatge, dirigit per Sergio Baos i protagonitzat per Marga López, Santi Celaya i Maria Bauçà, s'ha estrenat aquest divendres a Andratx. Diumenge, 21 de novembre, es podrà veure a Manacor, i arribarà a l'Auditori d'Alcúdia dia 26. Fake és el resultat d'un desencís, i amb aquesta peça pretén fer una crida a la societat, el sector de la informació i l’esfera política. "Cal tenir ull crític. Em sembla que vivim en un cert presentisme -diu mentre cita Valentí Puig- que romp la cadena de la història. Aquesta reivindicació de l'aquí i l'ara provoca una situació perfecta per a l'aparició de discursos feixistes", adverteix. "Llegesc els diaris, hi pos distància, i m'espanta el que s'hi diu. Fa por", lamenta. La idea de plantar cara al feixisme i als discursos d'odi ha estat, també, una raó per fer aquesta obra.

Per què hi ha un desconeixement generalitzat en relació amb la música contemporània? Qui són els compositors i compositores actuals? El món de la música clàssica dels nostres dies és ple de prejudicis i de falta d’oportunitats. S’acostuma a pensar que és complicada, mala d’entendre o de mala qualitat; una creença que fa que hi hagi molt poques agrupacions, orquestres, festivals i promotores que hi apostin, que s’hi arrisquin. Mentre sonen Bach, Mozart, Beethoven o Mahler, els calaixos dels compositors locals s’omplen de partitures; alguns afortunats aconsegueixen que sonin a l’estranger. “En general, la programació a escala estatal de compositors vius és ínfima si ho comparam amb la quantitat de programes dedicats a compositors clàssics”, lamenta la compositora i directora d’orquestra palmesana Gemma Camps, que treballa a Madrid i tot just té 26 anys. “I de dones, ni en parlem”, afegeix. Però això també passa amb l’orquestra més important de l’Arxipèlag.

Netflix ha estrenat Bridgerton, una sèrie tremenda. Si sou dels que utilitzeu les plataformes de streaming només per veure produccions de qualitat, no és per a vosaltres. Ara bé, si sou dels que devoreu tot allò que satisfaci amb plenitud els vostres instints més primaris, ja podeu agafar el comandament a distància i buscar el primer episodi. És una mena de Cinquanta ombres d’en Grey però al Londres de l’època victoriana. Oblideu-vos de rigors històrics i subtext alliçonador. En aquesta sèrie el màxim empoderament femení consisteix a descobrir com s’ho han de fer les dones per quedar-se embarassades. Potser el més evolucionat és la diversitat ètnica sense que això sigui substancial en l’argument. Els Bridgerton són una selecta família nombrosa que té les filles en edat de merèixer i han de trobar marit. I els Featherington són els veïns, una mica més xarons però que opten als mateixos pretendents. Tot s’embolicarà per culpa d’uns fulletons que publica Lady Whistledown, una misteriosa dama que fa la crònica social mordaç de l’aristocràcia i que serà la narradora dels fets a través de la veu en off de Julie Andrews. La sèrie és l’adaptació de les novel·letes romàntiques de Julia Quinn que inclouen escenes apassionades de sexe i les relacions són, massa sovint, tòxiques. Produïda per Shonda Rhimes (Grey’s Anatomy i Scandal), Bridgerton és una festa de sexe, xafarderies, duels de matinada, cops de puny i moltes llàgrimes. Elles, conscients de la repressió amb què han sigut educades, són tractades com eugues de competició que s’han d’aparellar amb el semental que millor les cortegi. I ells són mascles que arrosseguen els traumes de les obligacions que els comporta el patriarcat. Això sí, els protagonistes són extremadament sexis. Pits que sobresurten de vestits acolorits, camises descordades amb pectorals que llueixen amb la claror tènue de les espelmes i envestides al costat de la llar de foc o agafats al tronc d’un arbre. Tot això enmig de mansions majestuoses, jardins amb laberints, soroll de carruatges a mitjanit i grans balls de gala on sona Ariana Grande o Billie Eilish però amb versió d’un quartet de corda. Bridgerton s’allunya del refinament i enginy britànic per esplaiar-se en el melodrama propi de les telenovel·les nord-americanes però amb els conflictes traslladats al segle XIX. Tal com manen els codis de la novel·leta romàntica, la noia plena de candor es resistirà als encants del galant vanitós fins que la tensió sexual serà irresistible i tot desembocarà en un final feliç després de múltiples obstacles. Les trames secundàries són irregulars. Però a mesura que vas avançant capítols, la intensitat eròtico-festiva entre els dos protagonistes va pujant de to fins que brolla (valgui la redundància) amb tot el seu esplendor en els últims quatre episodis. Bridgerton és l’últim plaer culpable per rematar l’any i pot contribuir a escalfar-vos en aquests dies tan freds. Si us ve de gust, ja esteu trigant a conèixer el duc de Hastings.

'Soul'

Una nova meravella de Pixar

¿Una comèdia metafísica sobre la mort, el jazz i el sentit de la vida? Se li ha de reconèixer a Pixar que pot tenir moments poc inspirats i facturar seqüeles amb el pilot automàtic, però a l'hora de plantejar premisses originals no hi ha ningú amb tant d'atreviment en l'animació comercial moderna. A Soul, la nova meravella de l'estudi, el protagonista mor als cinc minuts i als 25 s'adona que la seva existència no ha tingut sentit i, tanmateix, la pel·lícula es revela finalment com un cant a la vida i, sobretot, a la seva lletra petita: els moments no especialment memorables que donen forma i textura al pas de qualsevol persona per aquest món. Segueix llegint. Disponible a partir del 25 de desembre a Disney+ també en català

]]>

Amb l'anunci del pla de desescalada de les restriccions, el món cultural ha començat a reactivar les seves activitats presencials. Tot i que encara no hi ha totes les cartelleres anunciades, aquestes són algunes de les estrenes de l'agenda cultural de la setmana, que anirem ampliant.

]]>

Amb la pandèmia del coronavirus la cultura ha hagut de reinventar-se i aprofitar les noves tecnologies. Aquí teniu un recull d'estrenes d'aquest cap de setmana, en què teatres, auditoris i cinemes estan tancats però ofereixen continguts digitals.

]]>

La revolució en la indústria cinematogràfica no arribarà el 2019. El cinema dels pròxims 12 mesos serà un refregit del menú que ja ens van servir l’any passat: blockbusters superheroics, seqüeles, biopics i remakes. En la perifèria del mainstream, els pesos pesants (Tarantino, Eastwood, Scorsese, Shyamalan) continuaran fent la seva mentre Netflix va adoptant un paper cada vegada més prominent en el negoci i Disney marca tendència amb les versions en imatge real dels seus clàssics animats. En última instància, aquí hi cap tothom: des de l’últim Godard fins a Playmobil: La película.

]]> La Super Bowl és l'esdeveniment esportiu més popular dels Estats Units, per això les grans empreses intenten tenir un espai dins els minuts de la mitja part, que són els més cars de la televisió, per anunciar els seus productes. L'any passat van seguir el partit 114 milions d'espectadors, i actualment, un espai publicitari de 30 segons costa uns 5 milions de dòlars. Però no només els anuncis protagonitzen la mitja part de la Super Bowl, sinó que les grans distribuïdores cinematogràfiques també aprofiten aquest esdeveniment per donar a conèixer les estrenes més esperades de l'any.

]]>

El binomi Tim Burton i Johnny Depp torna a la cartellera amb 'Dark shadows', una història de vampirs amb el segell de la factoria Burton i el protagonisme de Depp, que adapta al cinema una sèrie dels anys seixanta. També arriba als cinemes 'Un lugar donde quedarse', amb el reclam de la interpretació d'un dels grans actors de Hollywood, Sean Penn, convertit en una exestrella de rock gòtica que als cinquanta anys reprèn la recerca d'un criminal nazi que va emprendre el seu pare.

]]>