Manuela va saber que estava embarassada un dia abans que li donessin el resultat de la seva fecundació in vitro. Es va ficar a la dutxa i va veure que els seus mugrons havien tornat d'un marró molt fosc. Aquest canvi en el seu cos li va anunciar la bona notícia. En la setmana 13 de gestació la van citar per a una prova perquè havien detectat "poc moviment fetal". Es va ficar a la dutxa i va veure que els seus mugrons tornaven a ser rosats. Es va preguntar si ja no estaria embarassada. Es resistia a creure-ho. Va arribar a la consulta i en el seu cos no hi havia més batec que el seu. "No record les paraules que em van dir, però sí, estar tombada i sentir la pressió de la mà de la ginecòloga agafant la meva. L'altra me la sostenia el meu amic. La sensació de la força d'aquestes mans em ve al pensament com a ràfegues", recorda.

"No et preocupis, encara ets jove"; "No passa res, ja en tindràs un altre", "És normal, amb l'edat que tens". Aquestes són algunes de les frases que mares que han perdut els seus fills a la panxa, en el part o en els primers temps de la vida encara han de sentir. Les diuen en el seu entorn, però també, fins i tot, alguns professionals sanitaris. "Amics que sé que m'estimen m'han arribat a dir que gairebé millor haver-ne perdut un, perquè amb dos hauria tingut molta feina. Es pensen que t'ajuden i només t'enfonsen en la misèria", diu Maite, una de les dones que participen del Grup d'acompanyament al dol perinatal Estels del cel de Palma.