Cada 15 de juny i 28 de gener, Cristina encén una espelma per celebrar el dia que varen néixer i morir els seus tres bebès. Un nin, Claudio, en el primer embaràs. Bessons en el segon, Claudio i Noa. “Tanc els ulls i la buf. Em dona pau i sent que els don el lloc que tenen dins de mi”, confessa. El seu úter no va poder retenir-los i es va posar de part en tots dos casos en la setmana 23. Sortiren del seu ventre vius i moriren en braços del pare uns minuts després. Mentre el marit plorava bressolant-los, ella no va voler veure’ls. Desfeta de dolor, va dir a l’equip mèdic de l’hospital Son Llàtzer: “Que la naturalesa segueixi el seu curs”.

"No et preocupis, encara ets jove"; "No passa res, ja en tindràs un altre", "És normal, amb l'edat que tens". Aquestes són algunes de les frases que mares que han perdut els seus fills a la panxa, en el part o en els primers temps de la vida encara han de sentir. Les diuen en el seu entorn, però també, fins i tot, alguns professionals sanitaris. "Amics que sé que m'estimen m'han arribat a dir que gairebé millor haver-ne perdut un, perquè amb dos hauria tingut molta feina. Es pensen que t'ajuden i només t'enfonsen en la misèria", diu Maite, una de les dones que participen del Grup d'acompanyament al dol perinatal Estels del cel de Palma.