Alaior, municipi governat pel PP, ha reparat aquest dijous la memòria de Josep Seguí Sintes, Pepe de Son Mannà, un pagès nascut el 1905 i empresonat durant la Guerra Civil per ser republicà i que, gràcies a la seva bondat, es va salvar de morir assassinat pel franquisme.

Lluïsa Thomàs Andreu, nascuda a Palma fa 84 anys, és la segona d’onze germans. El seu pare, Gerard Maria Thomàs, germà del músic Joan Maria Thomàs, fou jutge durant el franquisme i el 1949 fou nomenat sotscap provincial del Movimiento. “S’endugué una bona sorpresa quan descobrí que els onze fills li sortiren d’esquerres”. A final dels seixanta, Lluïsa començà a col·laborar amb agrupacions cristianes que s’imbuïren dels nous postulats oberturistes del Concili Vaticà II (1962-1965). “El meu activisme polític, però, es produí per influència del meu germà, el periodista Antoni Maria Thomàs, que el 1971 fou nomenat president del Partit Comunista d’Espanya (PCE) a les Balears. El 1972 seria rellevat en el càrrec per Francesca Bosch”.

"El 1925, quan vaig anar a Rússia, sabia d'aquell país aproximadament el que en sap tothom: pràcticament res", assegurava, amb la seva murrieria habitual, Josep Pla (Palafrugell, 1897 - Llofriu, 1981). Ho escrivia al text que encapçala l'edició ampliada i revisada d'un dels seus primers llibres, Rússia. Notícies de la U.R.S.S. (Edicions Diana, 1925), a El Nord, el cinquè volum de l'obra completa de Destino. A El Nord, que va precedit per dos llibres de viatges fonamentals per entendre el Josep Pla jove, Cartes de lluny i Cartes de més lluny, aquell recull de cròniques per al diari La Publicitat s'ha transformat en Viatge a Rússia el 1925 i incorpora un llarg preàmbul escrit des del Mas Pla, a Llofriu, a principis del 1967, en què l'autor confronta aquella "atzagaiada de joventut" amb la seva visió madura: "Aquest llibre és un esquema volgudament simple d'una construcció: les parets i els cairats d'una baluerna amb el dubte de si els cairats i les parets que he tractat de descriure són els que aguanten realment l'edifici".

Alain Badiou (Rabat, 1937) és filòsof, escriptor i dramaturg francès. Alumne, entre altres, de Sartre, Lacan i Althusser. Ha estat i continua sent un activista polític actiu: va protestar contra la guerra d'Algèria, va cofundar el Grup per a la Creació de la Unió dels Comunistes Marxistes-Leninistes de França el 1969 i l'Organització Política el 1985.

El marxisme ha pres el poder absolut a Sri Lanka: en qüestió de dies i de manera democràtica, després d'haver arrasat a les eleccions legislatives aconseguint dos terços del parlament. El primer pas va ser la victòria del candidat de tendència marxista Anura Kumara Dissanayake (es fa conèixer per les inicials: AKD) a les eleccions presidencials el 21 de setembre, quan va aconseguir el 42% dels vots derrotant la vella elit política. El canvi és contundent: en les anteriors presidencials, l’any 2019, AKD amb prou feines va assolir el 3% dels vots. La candidatura que ha encapçalat respon a una coalició de diverses organitzacions progressistes sota el nom de Poder Popular Nacional (PPN). El seu partit, però, és el Front d'Alliberament Popular, un grup polític marxista-leninista que va fracassar en dos aixecaments armats (1971 i 1987). Posteriorment, el partit va moderar la seva praxi i es va incorporar al sistema parlamentari en una estratègia que ha acabat donant els seus fruits. 

Va ser un acte brutal d'un altre temps, gairebé d'un altre món, quan la Guerra Freda era calenta i Alemanya estava dividida: un oficial de la temuda policia secreta d'Alemanya de l'Est va disparar i matar un home que intentava creuar cap a Occident. Mig segle més tard, un tribunal alemany ha declarat l'exoficial de 80 anys, Manfred Naumann, culpable d'assassinat i l'ha condemnat a deu anys de presó, una de les penes més dures imposades al regnat del terror de la policia secreta, coneguda com la Stasi.

Fa dos anys i un mes, aproximadament, Vladímir Putin va declarar de manera formal, oficial, rotunda, que Rússia no tenia cap intenció d'atacar Ucraïna. Mentrestant, les seves tropes s'anaven concentrant a la frontera amb la connivència de Bielorússia, lligada feudalment en règim de semiindependència a les actuals restes de l'URSS. D'aquell engany majúscul adreçat al món no se n'ha parlat més. Tampoc s'ha parlat sense subterfugis dels misteriosos enverinaments amb poloni, ni de la persecució sistemàtica d'opositors al règim rus, ni de res per l'estil. Per part d'Europa es tracta d'un silenci sovint vergonyós; per part de la Xina, simplement és interessat. Seguint la tradició de l'URSS, Putin menteix per sistema i desinforma amb professionalitat (era el seu ofici com a funcionari del KGB). Tot segueix igual que en l'època de Willi Münzenberg, espia alemany al servei de Stalin, que va organitzar una xarxa gegantina d'adoctrinament, manipulació i compra de voluntats a la qual es van adherir molts intel·lectuals europeus i nord-americans. L'únic que ha variat és el mètode: avui es basa sobretot en la ingènua il·lusió de "les fonts alternatives" i en el control de les xarxes socials.

La politòloga albanesa Lea Ypi (Tirana, 1974), professora a la London School of Economics, ha vist com la seva primera novel·la, de caràcter autobiogràfic, s’ha convertit en un fenomen editorial global. Libre (Anagrama) s’ha traduït a 30 idiomes. Lea Ypi ha passat per Barcelona convidada pel CCCB. De petita volia ser una nena comunista perfecta –els pares i l’àvia li van ocultar que eren una família de dissidents– i ara és una intel·ligent veu crítica del capitalisme.

1. Memòria. Aquell 11 de setembre de 1973, al cap tard, devíem ser unes mil persones a una protesta improvisada davant de l’ambaixada de Xile a París. La majoria dels reunits eren dirigents i militants de l’extrema esquerra, encara que tot d’una va aparèixer Yves Montand i poc després Michel Foucault. La sensació d’impotència pesava sobre les espatlles. Sabíem que no hi havia res a fer i que les notícies serien cada cop pitjors. Els colpistes necessiten exacerbar la maldat perquè creuen que la por és imperativa per imposar la servitud. I estan instal·lats en la pèrdua de la noció de límits: tot els està permès. Per als joves esquerrans de la meva generació, aquell dia va ser el final de la innocència. Volíem creure que es podia arribar per la via democràtica a un socialisme democràtic. I que Salvador Allende era l’elegit per demostrar que això era possible sense violència i sense dictadures.

Martin Amis va morir com a conseqüència d'un càncer d'esòfag el 19 de maig. Tenia 73 anys. Se'l coneix sobretot com a novel·lista, tot i que també fou autor d'assaigs rellevants. Aquí en comentarem un de molt concret que el va enfrontar –això sí, d'una manera força discreta, sense estirabots– amb alguns intel·lectuals d'esquerres. Es tracta de Koba el Temible (Koba the Dread: Laughter and the twenty million), publicat en anglès l'any 2002 i en castellà el 2004. Fins fa relativament poc, encara era de bon gust entre certs cercles fer acudits sobre el premi Nobel Aleksandr Soljenitsin. Si no vaig errat, no hi ha bromes del mateix tipus sobre, per exemple, Primo Levi o altres persones que van passar per peripècies horribles. Un dels objectius prioritaris de Koba el Temible fou explorar la inquietant naturalesa d'aquestes rialles tan i tan selectives. Per a alguns, encara avui, els vint milions de morts de l'estalinisme només van ser un malson insignificant dins de la gran il·lusió utòpica del comunisme del segle XX. Ignorar-los, o fins i tot riure's d'ells i de les altres desenes de milions de morts generats per visionaris com Mao, semblava –sembla encara?– una cosa vagament justificable, o almenys comprensible. Davant del gran somni de la revolució, els morts, encara que es comptin per milions, esdevenen una mena de peatge de la utopia, una petita nosa en el si de la lluminosa teoria que conduïa al paradís socialista. Fa dues dècades, l'assaig d'Amis fou, doncs, en aquest sentit, alguna cosa més que una crònica sobre l'era de Stalin. Era una reivindicació de la memòria, així com la dolorosa restitució d'una veritat històrica que mostrava la complicitat d'alguns intel·lectuals amb aquella bogeria. La denúncia d'aquesta complicitat el portà llavors a ser persona non grata en determinats cercles.

Fa un any i mig vaig publicar un article en aquestes mateixes pàgines sobre la gran revolta popular a Cuba motivada per la penúria econòmica i la manca de perspectives de futur, agreujades per la pandèmia. Vaig conjecturar que com que l'exèrcit és la institució més poderosa i més ben organitzada del país, alguns generals podrien intentar mantenir les seves avantatjoses posicions econòmiques evitant participar en la repressió i buscant un acomodament reformista. No va ser així. La setmana següent a la revolta, cinc alts generals van morir sense que se n'aclarissin les causes i uns mesos després també va morir sobtadament el general Luis-Alberto Rodríguez López-Calleja, cap del conglomerat empresarial i financer de les forces armades revolucionàries, que controla les principals fites de l'economia cubana, inclòs el sector turístic, i un dels homes més importants en l'estructura de comandament a Cuba.

Als marges –igual que la pel·lícula de Juan Diego Botto, En los márgenes– és on animen a cercar solucions les jornades Altres Veus, comissionades per Yayo Herrero i organitzades per la Direcció General de Cooperació del Govern aquest dissabte a Es Baluard. Sota el lema ‘Utopies feministes per canviar el món’, el programa inclou ponents com l’advocada i activista Pastora Filigrana, que conviden a pensar altres mons possibles a través de “col·lectius i comunitats que viuen des de fa temps en situacions de col·lapse”, com ara els pobles indígenes. O en el seu cas, el gitano.

El meu majordom porta tota la tarda insistint perquè posem l’aire condicionat. Li he dit que ni parlar-ne perquè nosaltres som d’esquerres. Com tothom sap, els d’esquerres ni posem l’aire condicionat, ni viatgem a Nova York ni tenim un Keepall de Louis Vuitton i, en línies generals, anem descalços. Si fóssim de dretes, li dic al meu majordom, ah, si fóssim de dretes!, tot seria realment diferent i podríem posar l’aire condicionat o calçar vambes d’aquelles que cusen amb les seves pròpies mans uns infants dins un taller remot i fosc del con sud. Però com que no som de dretes, perquè som d’esquerres, ni aire condicionat, ni vambes ni res de res.

El capitalisme és un model de producció caracteritzat fonamentalment pel respecte a la propietat privada i el respecte al dret d’acumulació individual de capital. En els darrers segles l’únic model de producció alternatiu que l’ha impugnat a escala rellevant ha estat el comunisme, caracteritzat fonamentalment per la col·lectivització de la propietat dels mitjans de producció, la prohibició de l’acumulació privada de capital i el monopoli estatal en l’acumulació de capital.

No va ser fàcil per a Kristen Ghodsee vendre Por qué las mujeres disfrutan más del sexo bajo el socialismo (Capitán Swing) al seu país natal, els Estats Units, que durant anys va combatre el comunisme amb la Guerra Freda. L'etnògrafa i professora d'estudis de Rússia i Europa de l'Est a la Universitat de Pennsilvània diu que Fox News va destrossar el llibre, però que cada vegada té més èxit entre els lectors. L'autora parteix de diferents estudis i enquestes de satisfacció sexual fetes a l'Alemanya de l'Oest i de l'Est, o a Polònia, per tractar un munt de temes: les polítiques públiques, les desigualtats dins la parella i fora, l'educació sexual, els danys del capitalisme en la salut individual i col·lectiva... En cap moment diu que l'antic bloc comunista fos un paradís, però en rescata algunes de les polítiques públiques.

Eren, sobretot, els joves del PSOE: l’èxit de la Revolució Soviètica els enlluernà i així va ser com el 1921, fa exactament un segle, crearen el Partit Comunista. Molt minoritaris al principi, la República i la Guerra Civil els convertí en una formació potent, fins i tot en la clandestinitat del franquisme: amb la Transició, acceptaren la Constitució i la monarquia, i ara pràcticament s’han esvaït dins Unides Podem, si bé l’espantall del comunisme encara es fa servir per atribuir a l’esquerra tota mena de perversitats.

De l’informe periodístic de Lluís Molla Gombau (Barcelona, 1943-2010) en el número de la revista mensual Dossier-Mundo (III-1972) dedicat als primers senyals d’aperturisme a la Xina de Mao (entrada del país a l’ONU i viatge del president nord-americà Richard Nixon a Pequín). El Partit Comunista Xinès celebra aquests dies el centenari de la seva fundació.