Després de l'èxit d'audiència del documental 7.291, sobre la gestió de la pandèmia a la Comunitat de Madrid, emès dijous a la nit a TVE amb un 15% de quota de pantalla, Isabel Díaz Ayuso no s'ha quedat de braços plegats i ha passat a l'atac. En una entrevista a la Cope, ha tret pit de com ho va gestionar el seu govern, malgrat que es va saldar oficialment amb la xifra de morts amb què es titula el documental, tot i que ella l'ha reduït aquesta setmana a la meitat, i ha assegurat que contradir les mesures de confinament que va imposar el govern espanyol ha permès a Madrid convertir-se en una potència econòmica.

Feliciano Villar (Zamora, 1970) és catedràtic en psicologia evolutiva de la Universitat de Barcelona (UB) i expert en envelliment.

Cada víctima mortal que els serveis d'emergències localitzen als municipis assolats pel temporal ha de travessar el Túria. A l'altra banda del riu la tasca dels forenses és incessant: han d'identificar-les per poder donar una resposta a les desenes de familiars que esperen notícies des de fa gairebé tres dies. Molts d'ells encara no se sap qui són. Altres sí, com els sis ancians que van morir a la residència de Paiporta on vivien. El testimoni del seu turment va quedar enregistrat en vídeos. 45 minuts d'angoixa condensats en unes imatges que mostren com els ancians esperen que els treballadors els salvin la vida traslladant-los als pisos de dalt de l'edifici.

Carles Mundó es preguntava fa uns dies on viuran els nostres fills, víctimes principals dels preus estratosfèrics de l’habitatge. Amb nul·la capacitat d’estalvi, no poden somniar ser propietaris i es converteixen en llogaters precaris, compartint pis amb amics més enllà dels 30 anys. Formar una família? Complicat, val més deixar-ho córrer. La crisi de natalitat no deixarà d’agreujar-se. Em pregunto que els passarà als seus pares i avis. L’envelliment de Catalunya augmentarà: les projeccions demogràfiques apunten que el 2050 una de cada tres persones tindrà més de 64 anys (i dins d'aquest col·lectiu, un de cada quatre superarà els 84 anys). Amb menys naixements i més persones d’edat avançada, la necessitat de mà d’obra estrangera, és a dir, d’immigrants, també s’incrementarà. Entre altres coses, en ells recau i recaurà la cura dels ancians.

La història d’una motorista que es va aturar a cordar-li les sabates a una dona gran que anava carregada amb bosses a Barcelona ha transcendit com una història emotiva i solidària que posa de manifest la necessitat que tenim de notícies que, en realitat, no ho són. Certament, el gest de la motorista a qui aquella senyora va fer pensar en la seva mare, i a qui va voler evitar la probabilitat de caure, reconforta en una ciutat que cada vegada té la seva ciutadania més alienada, on sembla que si no vas a la teva ets ingènua o directament imbècil. Però la veritat és que si no fos per aquests gestos quotidians que es donen cada dia arreu, la vida seria molt més insostenible. Es donen, afortunadament, i la majoria no acaben esdevenint una notícia, diria que també afortunadament, perquè se’ls dona una categoria excepcional quan en realitat haurien de formar part de la nostra quotidianitat. A més a més, s’expliquen amb una dosi de carrincloneria innecessària que treu a l’anècdota part del seu encant. Una dona n’ajuda una altra sense esperar res a canvi, l’altra li vol donar les gràcies, i finalment es troben perquè l’agraïment es faci efectiu. És bonic quan ens ajudem sense esperar convertir-nos en heroïnes, i és bonic agrair als altres tot allò que fan perquè la nostra vida sigui més agradable, però no cal magnificar-ho ni buscar una emotivitat forçada. Encara que la fam que tenim de gestos de bona voluntat faci que les emocions també siguin exagerades, controlem-nos, per favor. Perquè al final només serem sensibles a la carrincloneria, i això sí que ens tornarà imbècils a tots plegats. Consti que ho dic amb respecte, encara que no ho sembli. I consti també que la majoria de nosaltres hem actuat moltes vegades com la motorista, potser sense cordar sabates però sí acompanyant quan la situació ho ha demanat. Perquè malgrat la sensació (?) que el món se’n va a la merda, encara hi ha empatia i refugis, sovint molt menys noticiables.

El covid-19 va sacsejar de dalt a baix el sistema sanitari i social, però probablement l’àmbit on la pandèmia va causar un impacte més devastador va ser en les residències i, en especial, en les de gent gran. Des de llavors cada vegada són més les veus que reclamen un replantejament profund del model residencial actual. El que es pretén, en darrer terme, és millorar l’atenció de totes les persones que, més per força que de grat, viuen en aquests entorns assistits. Fa pocs dies l’ARA, a través d’un reportatge d’investigació, es feia ressò de la problemàtica de les residències de gent gran, evidenciava la manca de control sobre el sector privat i l’escassetat de recursos que l’administració hi destina i instava a fer un salt endavant com a gest de respecte a les persones d’edat avançada. 

En els propers anys Catalunya, com tot Europa, viurà un debat sobre el model de suports i serveis per a la gent gran. El continent veu com la població envelleix per l’arribada a la senectut de la massiva generació del baby boom, per la prolongació de la vida i l’augment de persones que arriben a edats de sobreenvelliment (majors de 85 anys) o per la rellevant falta de natalitat (Catalunya va tornar a tocar mínims l’any passat).

A les vuit del matí ja hi ha mitja dotzena d’ancians al menjador. Les auxiliars de geriatria els han llevat, rentat i pentinat, i els han assegut a taula, que està preparada per esmorzar amb estovalles, tasses i plats. Al cap d'una hora, però, ningú no els ha portat res per menjar i els avis continuen al mateix lloc, esperant pacientment que algú els serveixi. Les gericultores van massa atrafegades ajudant a llevar-se altres ancians.

Dijous passat, Antena 3 començava una campanya per reconèixer, deien, el paper dels avis en la nostra societat. Sonsoles Ónega moderava Hablando en plata, una tertúlia sobre aquesta qüestió que basava tot l’argumentari en una investigació molt més primària. Era un reportatge d’Alberto Chicote, famós a la televisió per inspeccionar les cuines més repugnants dels pitjors restaurants a Pesadilla en la cocina. En aquesta ocasió, però, el cuiner intentava visitar llars d’avis per saber quina alimentació els donaven. Com que no havia demanat cap permís previ per entrar a les residències, provocava uns instants de tensió a les portes d’aquests centres. Una manera de generar conflicte amb pretensions mediàtiques. Després, Chicote es basava en les fotografies que li havien facilitat algunes persones internades en els centres o els seus familiars. Eren imatges dels àpats que donaven als avis, amb un aspecte absolutament fastigós i una qualitat nefasta. Eren plats vomitius. El programa es recreava en aquelles fotografies per accentuar el fàstic dels espectadors.

Al gener, un jutge de Sevilla va obligar a vacunar-se contra el coronavirus una dona de 86 anys incapacitada, tot i que el seu fill s’hi negava. També a Andalusia, però una dècada abans, la justícia havia donat la raó a la Junta i havia ordenat la vacunació forçosa contra el xarampió a una trentena llarga de criatures del barri d’Albaicín, per frenar un brot d’aquesta malaltia altament contagiosa. Els pares s’hi oposaven per motius religiosos i, tot i que a Espanya la vacunació és voluntària, el magistrat va protegir el benefici col·lectiu. El professor de l’Observatori de Bioètica de la UB Fernando García López posa damunt la taula aquests dos exemples arran del debat sobre si cal obligar a vacunar-se el 16% del personal de centres sanitaris i geriàtrics que encara no s'ha vacunat, tot i que hi ha tingut preferència.

La crisi sanitària del covid-19 ha tingut conseqüències irreparables per a tothom, però molt especialment per a la gent gran. Un any després de l’inici de la pandèmia les seves conseqüències són encara ben vives, però, gràcies a la vacunació, estem veient com les mesures comencen a relaxar-se. I ha arribat el moment de reflexionar sobre els reptes de futur en l’atenció a les persones grans després del covid-19.

'El agente topo'

L’estrany cas del detectiu de la tercera edat nominat a l’Oscar

El cinema negre pot produir-se en una residència per a gent gran? Aquesta és la pregunta que sembla activar El agente topo, insòlit documental de Maite Alberdi nominat a l'Oscar al millor film internacionalque comença presentant-nos el detectiu més improbable del món: el Sergio, un ancià, viudo recent, contractat per una agència d’investigadors privats amb l’encàrrec d’infiltrar-se en una residència de gent gran i comprovar si la mare d’una clienta està patint algun tipus de maltractament. Tot i els seus problemes inicials per aclarir-se amb algunes funcions del telèfon mòbil, la lucidesa i bona planta del Sergio fan que, ben aviat, es converteixi en un pilar del microcosmos de la residència; un confident i un seductor (com correspon a l’arquetip del bon detectiu) que fins i tot ha de parar els peus a alguna pretendent. Segueix llegint. Estrena als cinemes

]]>

'El agente topo'

(3 estrelles)

Direcció: Maite Alberdi. Guió: Maite Alberdi. 84 min. Xile (2020). Documental. Amb Sergio Chamy, Rómulo Aitken, Marta Olivares i Berta Ureta. Estrena als cinemes

]]>

Des del 2010 fins al 2019, les Illes Balears han passat de tenir 6.291 places residencials a tenir-ne 6.472. Això suposa un augment de només un 2,8% en aquests nou anys, un augment que encara deixa a l'Arxipèlag un dèficit de 2.685 places per arribar a la ràtio de 5 places per cada 100 persones majors de 65 anys que marquen els organismes internacionals.

]]>

La vacunació contra el covid-19 està en marxa des del passat 27 de desembre. Tot i que haurem d'esperar encara per assolir la tan desitjada immunitat de grup, aquest és un primer pas per poder controlar la pandèmia i reduir la morbilitat i la mortalitat. El desenvolupament de vacunes contra el coronavirus ha sigut un repte sense precedents i una cursa contrarellotge per aconseguir una vacuna en temps rècord. Això ha sigut possible gràcies a tota la recerca prèvia feta pels investigadors. Així funciona la Comirnaty, que és com s'ha batejat la vacuna de Pfizer que s'ha començat a administrar a Catalunya.

]]>

La Conselleria de Salut ha informat que ja ha administrat la vacuna contra el covid-19 a un total de 3.859 illencs, cosa que representa el 56,5% de les 6.990 vacunes que s'havien rebut fins aquest dilluns. Del total de persones vacunades, 2.205 són usuaris de residències d'ancians i 1.654 en són treballadors. Salut ha destacat que cada persona vacunada rep un justificant, en el qual consten la data i el lot de la primera dosi i la data prevista per a la segona dosi, a més d'una remissió al web www.notificaRAM.es per declarar possibles efectes adversos de la vacuna.

]]>

3.134 illencs s'han vacunat contra el coronavirus en la primera setmana. Segons ha informat el Govern balear, Salut ja ha administrat la dosis a 38% dels usuaris i professionals de les residències de gent gran de les Balears. Durant aquests primers dies de la campanya de vacunació, la Conselleria de Salut ha aplicat un 52,1% de les vacunes que van arribar a l'Arxipèlag en la primera tongada.

]]>

La Conselleria de Salut i Consum ha detectat un brot de coronavirus a la residència DomusVi Costa d'en Blanes que afecta 55 usuaris i sis professionals. Salut ha informat que el 3 de gener es va fer un cribratge al centre i que ja s'ha aïllat tota la residència i s'han traslladat 15 dels usuaris a diversos hospitals.

]]> Després de tot el que hem viscut al llarg de tots aquests mesos amb la crisi del covid-19, es té la sensació que persisteix a l'aire la qüestió sobre a qui correspon l'assistència sanitària quan parlem d'atenció a la gent gran i de serveis assistencials. No hi ha dubte que implícitament s'ha volgut fer entendre que les residències també eren i són hospitals, quan tots sabem que les residències no són ni han estat mai, ni volen ser, centres hospitalaris.

]]>

La Conselleria de Salut ha ordenat intervenir durant vint dies les residències per a gent gran Sèniors Inca, Sèniors Pollença i Sant Lluís, i la residència per a persones amb discapacitat Vuit Vents (Aspace), després que s'hi hagin detectats diversos brots que afecten 26 usuaris i 15 treballadors. Segons explica Salut en un comunicat, "les mesures que s'han adoptat han estat insuficients per frenar la propagació del covid-19".

]]>