L'argentina Maia Reficco i l'espanyol Fernando Lindez protagonitzen The Last Sunrise, un idil·li d'estiu que a més d'abordar temes com la pèrdua i la malaltia, incorpora una reflexió sobre el turisme excessiu a Mallorca. "No és només un romanç", explica en una entrevista Lindez (Madrid, 2000). "La pel·li crec que toca altres tòpics i ens ensenya també a cuidar els llocs d'on som, d'on procedim, les reserves naturals en aquest món, i no abusar-ne", afegeix.

Anne Carson, al llibre Tipus d’aigua, parla de quan anava a veure son pare a l’hospital. Tenia demència, una malaltia que despulla de facultats la ment i el cos. Carson recorda el corrent verbal que emanava dels llavis del pare, un balboteig que els neuròlegs anomenen ‘amanida de paraules’, perquè es dissol en l’aire, sense comprensió possible. La meva padrina fa estona que parla aquesta llengua estrangera. No em diu les coses a mi, les llença al món, per si algú pot emparar-les. Les seves paraules, com les fletxes d’una tribu llunyana, em freguen, impossibles. Podria demanar-li, Tita, què em vols dir? Què pensaves aquelles vegades que només m’oferies silenci? Has estat feliç, Tita? Voldria recordar-li la manera com l’he estimada sempre, sense exigències, amb una complicitat elegant. Com les mans que s’agafen fort per davall una taula.

Ens vàrem conèixer de festa. Quan Tito’s encara era Tito’s (cosa que em fa sentir molt gran). Tot va començar com comencen les bones històries d’amor: amb dues mirades que es creuen al mig de la sala. “Què noms?”, “què estudies?” i un petó com a promesa que tornaria a cercar-lo. I ho vaig fer. Alguna força sobrenatural va voler que l’acabàs trobant a Facebook (cosa que també em fa sentir molt gran), només a partir de les dues úniques preguntes que li vaig fer.

La filla única fa els anys: un, en concret. I, amb només uns dies de diferència, ma mare també. En fa 55. M’agrada haver caigut en aquesta casualitat, perquè em recorda més que mai que sense mare única no hi hauria hagut filla única. Vaig començar a escriure més cap a dins i menys cap a fora quan vaig descobrir que el món es podia explicar a partir de les històries que guardam dins nosaltres mateixes. I la història amb ma mare n’és una. La primera, diria jo. I potser, un dia, també serà la darrera. Perquè és una història que no s’acaba mai.

L'empresa Como la Liamos ha triat de nou Mallorca com a escenari per les seves ja tradicionals cites a cegues que fan arreu de l'Estat. En aquesta ocasió, el bar Cristal de Palma ha estat el lloc seleccionat per celebrar aquest First Dates a la mallorquina abans de Nadal. Segons han detallat al seu perfil d'Instagram, les cites a cegues es faran aquest dijous, 11 de desembre, i el xou començarà a les 20 hores. Aquest serà el segon esdeveniment de cites a cegues que l'empresa munta a Mallorca, ja que el mes d'octubre passat ja es va organitzar el mateix pla al restaurant Más Natural del carrer de Blanquerna, també a Palma.

Balzac deia que l’amor no és només un sentiment, també és un art. Stendhal deia que la persona que no ha viscut una gran passió desconeix la meitat més bonica de la vida. Oscar Wilde deia que hauríem d’estar sempre enamorats. Per això no ens hauríem de casar mai. 

Fa pocs anys, la psicòloga i neurocientífica Alba Cardalda (Barcelona, 1989) va pujar un vídeo a Instagram per respondre una senzilla pregunta: com es pot engegar algú a la merda de manera educada? Aquell clip va generar ràpidament milers de visualitzacions i comentaris i va evidenciar que potser la pregunta era senzilla però que, per a molts, la resposta no ho era tant. El segell editorial Rosa dels Vents ho va veure i li va demanar un llibre per mirar de respondre-ho. El resultat és Com engegar a la merda de manera educada (2025), que s'ha col·locat entre els més venuts en no-ficció en català aquest últim Sant Jordi.

No hi mancaven al·licients, a la nova comunió entre el Liceu i qui un dia el va incendiar, Calixto Bieito, el qual arriba amb la producció del Giulio Cesare, de Händel, sota el braç. Ho fa acompanyat de qui és garantia historicista i moltes coses més, com és William Christie i alguns dels components de Les Arts Florisants, que han reconvertit l’orquestra del Liceu en un conjunt barroc d’indiscutible qualitat, amb el suport dels corresponents instruments d’època, que com és sabut poden donar algun ensurt amb els metalls, i així va ser tocant la fi de la funció. Petit detall sense importància, perquè musicalment i sota les ordres d’un minuciós i refinat Christie sorgiren i brollaren les millors qualitats de l’elegant, tot i que extenuant, composició. Barroc implica reiteracions i tres hores i escacs dificulten sobiranament la direcció artística pel que fa a la fluïdesa de la narració. Una narració on es conta una hipotètica versió de la història d’amor entre Juli Cèsar i Cleopatra, interpretats per Xavier Sabata i Julie Fuchs.

Així són, per desgràcia, moltes paraules d’amor. Des de la mitologia grega al cinema o la música contemporanis, els nostres referents culturals acostumen a relacionar el desig, la passió o l’amor amb una llarga cadena d’humiliacions, venjances i morts. Així de fosques són també les Paraules d’amor que Núria Güell va portar al TNC l’abril del 2024 i que ara es poden veure a la Tecla Sala en format vídeo. Nou històries que parteixen de les nocions d’amor que l’artista ha buscat prèviament a les presons: l’amor romàntic (de la víctima al botxí), l’amor a la guerra o a les armes, l’amor a Déu, a la llibertat, a la revolució social, a la pàtria, al poble i al pare. Nou relats escrits i llegits sense filtres ni censura pels seus protagonistes, set dels quals han estat condemnats a entre 4 i 2.111 anys de presó per violència de gènere, pertinença a organització terrorista o antifeixista, tinença d’armes i explosius, assalt a mà armada, atemptat moral, homicidi i/o assassinat d’una o més persones. Les dues excepcions són la supervivent d’una relació de maltractament i el franctirador, que ha estat remunerat i condecorat. Güell ho acompanya amb un seguit de cançons que en nom de l’amor parlen de bogeria, addicció, possessió i anul·lació... Recorden allò de "Amores que matan nunca mueren"?

Somric encara avui dia quan recordo la primera vegada que el meu fill va dir-me: “Saps, mama? Tinc una enamorada. Es diu Julieta i és més gran que jo”. Llavors en tenia quatre i, certament, la Julieta tenia un any més i tots dos anaven a la mateixa classe. Tenir guardats els records de les primeres experiències i descobertes serveix per emmarcar els rituals iniciàtics dels fills com emblemes que et garanteixen un somriure immediat. Vindrien a ser llaminadures de tendresa que mai més es tastaran, però sí que es podran assaborir a través del record més nostàlgic.

“A qui pertanyen els nostres records? Què passa quan la gent es divorcia o se separa? Podem evitar que algú tingui records nostres? No”. 

Oscar D'Aniello (Barcelona, 1977) i Helena Miquel (Barcelona, 1972) tornen a ser Delafé y las Flores Azules per últim cop. Després del disc De ti sin mí/De mí sin ti (2013) van seguir camins separats fins que es van retrobar als escenaris el 2022. I ara s'acomiaden amb Amor (2025), una carta de devoció i estima als fills, l'art i la vida. Juntament amb Ramir Kulyela, Dani Vega, Chris Carmichael i el mateix fill de D'Aniello —autor de la portada del disc—, el grup emprèn un viatge sonor que flueix entre el pop, el lirisme i l'spoken word, i que culmina en un àlbum d'una sola cançó de 31 minuts de durada. La gira de Delafé y las Flores Azules passarà el 4 d'abril pel Festival Strenes de Girona i la Sala Apolo de Barcelona el 24 de maig.

Laura Escanes no ha sabut dissimular el somriure d'orella a orella quan la premsa li ha preguntat per si està "il·lusionada". Les especulacions sobre la possible relació entre la creadora de contingut catalana i l'esquiador andorrà fa dies que havien començat a sonar després que diferents usuaris haguessin llegit els comentaris que s'escriuen mútuament en les seves publicacions de les xarxes socials.

La paraula ‘amor’ és immensa, un univers que habitam des del cinema, la literatura, la música, l’art. L’habitam també des de la vida quotidiana, creixem amb la promesa de l’amor, però sense saber com estimar ni com estimar-nos. El present ens empeny a viure’l de manera narcisista, amb el desfici de qui no s’avé amb la imperfecció dels altres i és incapaç de gestionar la pròpia. De fet sembla que, enmig de l’escenari que ens ha tocat, ens és més fàcil habitar l’univers de l’odi que el de l’amor.

La idea de simbolitzar l’enamorament entre dues persones amb un pany de maleta, o un cadenat de bicicleta, amb els seus noms gravats, sembla que ve d’una història sèrbia no gaire feliç. Una mestra d’escola anomenada Nada, i un oficial que es deia Reija, s’havien promès, però ell va ser destinat a Grècia durant la I Guerra Mundial, i allà va perdre el món de vista per una jove de Corfú, amb el resultat que va rompre el compromís amb Nada. La mestra abandonada va morir del disgust, cosa que va fer que altres al·lotes de la ciutat, per protegir els seus amors, començassin a dur panys amb els noms dels seus estimats al pont on solien trobar-se la infeliç Nada i el fugisser Reija. Com una penyora, o una ofrena.

Olvido Gara Jova també ha volgut tenir el seu propi documental i formar part del col·lectiu d'estrelles amb contingut autoreferencial a les plataformes d'estríming. Després de rebre diverses propostes de diferents productores, la popularment coneguda com a Alaska va acceptar l'oferta audiovisual de Movistar+ per relatar la seva història vital de l'anonimat fins a l'ascens com a icona cultural en plena Movida Madrileña dels anys 80. La sèrie, estrenada aquest diumenge, porta per títol Alaska revelada.

Diego Redolar (Terol, 1974) professor de neurociències i director del grau de psicologia de la UOC. Acaba de publicar La mujer ciega que podía ver con la lengua (Grijalbo, 2024).

Malgrat les grans gestes d'amor romàntic que Álvaro Morata i Alice Campello mostraven públicament, les pistes que assenyalaven un trencament d'una de les parelles més icòniques dins del món del futbol –i d'Instagram– han acabat sent certes. El jugador del Calcio de Milà i l'empresària han decidit posar punt final a la seva relació després de set anys de matrimoni i quatre fills en comú, segons han anunciat a través dels seus perfils d'Instagram.