Durant les diferents estrenes i actes de presentació de la pel·lícula It ends with us [Trencar el cercle] del mes d'agost els fans i les capçaleres dels diaris ja van adonar-se que els dos protagonistes del film, Blake Lively i Justin Baldoni, mai coincidien junts als actes. Malgrat que es temia que havia passat alguna cosa entre l'actriu i l'actor, que també és el director del film, fins a aquest cap de setmana no havia transcendit el motiu del distanciament. Ha estat aquest dissabte que Page Six ha fet públic que el dia anterior Lively havia denunciat al seu company de repartiment per assetjament sexual i represàlies.

Els cants per l'empoderament de la dona ressonen amb força, però no a l'uníson. En el món dels grans triomfs mediàtics, dues grans tendències han marcat el concepte de feminitat en els darrers mesos. D'una banda, l'èxit de taquilles que ha tingut la pel·lícula Barbie dirigida per Greta Gerwig i, de l'altra, el llançament del nou disc de Shakira, Las mujeres ya no lloran, on s'aglutina el procés de ruptura amb Gerard Piqué amb l'empoderament personal, professional i familiar que se'n deriva. Però en una entrevista per a la revista Allure, la de Barranquilla ha estat clara amb la seva opinió sobre el film de la nina de Mattel: "Els meus fills la van odiar completament. Van sentir que era emasculant i, fins a cert punt, estic d'acord amb ells".

O bé s'ha de tenir moltes coses a explicar, o bé un gran amor propi. També és possible que siguin totes dues coses a la vegada. En una mateixa setmana, Jennifer Lopez traurà un àlbum, un videoclip de gairebé una hora i un documental sobre els seus últims vint anys de la seva vida. Per presentar el seu macroprojecte autoreferencial i romàntic, el film musical This is me...Now: a love story, l'estrella ha triat una data pròxima a Sant Valentí, el dia dels enamorats en el món anglosaxó. Aquest dimarts, una Jennifer Lopez vestida de gala i acompanyada per Ben Affleck, el seu marit i part activa d'aquesta nova aventura artística, donava a conèixer la seva gran odissea cinemàtica, que es podrà veure a Amazon Prime a partir d'aquest divendres.

No se m’acut millor aplaudiment per Juan Antonio Bayona que donar-li les gràcies per haver rodat La sociedad de la nieve. Més enllà del prodigi de mantenir-te atrapat a la butaca amb el cor encongit veient una història de la qual tothom sap el desenllaç, pertany a l’exclusiva categoria de pel·lícules que te les emportes amb tu quan s’acaben. I entra, també, a l’encara més selecta llista de produccions audiovisuals que ofereixen motius per continuar creient en la noblesa de l’ésser humà, precisament ara que estem vivint un espant darrere l’altre en forma de guerra mundial regionalitzada.

Més de 200 persones han assistit a la preestrena de la pel·lícula Faro, al cinema Ocimax, a Maó. És un treball de la directora Ángeles Hernández i és protagonitzat per Hugo Silva, Zoe Arnao, Irene Montalà i Sergio Castellanos.

Els clàssics no moren mai, diuen. Tot i que la màxima no sempre acaba complint-se, és més fàcil quan hi ha una campanya de màrqueting descomunal i impol·luta al darrere del producte. És el cas de Barbie, la pel·lícula que s'estrenarà aquest divendres a la pantalla gran. El film dirigit per Greta Gerwig i protagonitzada per Margot Robbie i Ryan Gosling està generant una gran expectació a les xarxes pel que s'espera que sigui una ironia al món de la nina perfecta. Marques com Zara també han volgut sumar-se a la reivindicació, però només aparentment: la model que anuncia les peces de roba de Barbie no cap dins de la roba que anuncia.

Doncs sí, Sean Penn té dos Oscars. Però a casa seva, els seus fills, Dylan Frances Penn i Hopper Jack Penn, voldrien tirar-li tomàquets. “Explico els acudits molt malament”, admet l’actor. “Ells sempre em diuen que ho hauria de deixar estar”.

Halle Berry, d’una manera o altra, ha lluitat tota la vida. Ja sigui per un paper cobejat en una pel·lícula, per les víctimes de la violència masclista com ella o per manifestar-se en contra de la percepció que la seva bellesa li ha estalviat patir i combatre. Sempre s’ha vist a ella mateixa com qui té les de perdre. I ara, en la seva primera pel·lícula com a directora -i que també protagonitza-, ha assumit aquest paper.

“És molt millor plorar en un Rolls-Royce que no pas ser feliç sobre una bicicleta” és una de les frases més mítiques de Patrizia Reggiani, coneguda a Itàlia com la Vedova Nera (la Viuda Negra). Aquest personatge extravagant i desacomplexat és el que ha interpretat Lady Gaga a House of Gucci, el film que s’estrenarà el 26 de novembre i on encarna el que serà el seu segon paper protagonista al cinema i el que alguns asseguren que la podria portar a l’Oscar que se li va escapar amb Ha nacido una estrella. La pel·lícula fa tornar al present una història que va tenir lloc el 1995, quan Patrizia Reggiani va enviar un sicari a matar el seu marit, el milionari empresari italià Maurizio Gucci, que liderava la famosa marca de roba que porta el nom de la seva família.

En plena promoció d’Isla de perros, la seva pel·lícula del 2018, Wes Anderson explicava que no hi ha res que el motivi més que una inclemència inesperada, topar amb un fre. Perquè enfrontar-s’hi, diu, és la millor manera de superar-se. La pandèmia n’ha sigut una i ha demorat un any l’estrena de La crónica francesa, disponible des d’aquest divendres a tot el món. Anderson, de moment, encara no té el superpoder d’obrir un per un els cinemes abans que les autoritats ho permetin, però ha aprofitat el temps lliure per dirigir el videoclip d’Aline, joia de la cançó francesa a qui Jarvis Cocker dona una nova vida i que fa de tràiler de la pel·lícula. Un fre, una motivació.

Després de fer història amb el curt Timecode, Palma d’Or al Festival de Canes al millor curtmetratge i nominat a l'Oscar, el director barceloní Juanjo Giménez (Barcelona, 1963) s’ha tornat a atrevir –després de vint anys– amb el llargmetratge de ficció. Aquest diumenge estrena Tres a la Mostra de Venècia, en la secció Giornate degli Autori, i tot seguit el thriller viatjarà al Festival de Toronto, i a l’octubre passarà pel Festival de Sitges. A Tres, Marta Nieto interpreta una editora de so que veu com el seu cervell comença a processar el so més tard que les imatges, la qual cosa fa que es dessincronitzi de la realitat. 

Si hi ha un triangle amorós del qual mai es deixarà de parlar a Tossa de Mar és el que van protagonitzar Ava Gardner, Frank Sinatra i Mario Cabré el 1950. Aquell any es va rodar la pel·lícula Pandora i l’holandès errant a la població selvatana, abans que la Costa Brava fos una destinació turística reconeguda internacionalment. Segurament mai se sabrà la veritat del que va passar durant aquells mítics dies de rodatge, però el cert és que el film va marcar un abans i un després en la història de la vila, on encara es fan creus de com els rumors d’un possible embolic entre l’actriu i el torero van fer que el cantant creués l’Atlàntic corrents.

Un guió inèdit titulat ¡Viva Rusia! de Luis García Berlanga ha aparegut a la Caixa de les Lletres de l'Institut Cervantes. És un guió que se sabia que existia perquè és la quarta part de la famosa Trilogía Nacional, formada per La escopeta nacional, Patrimonio Nacional i Nacional III. Però des d'avui ja es pot llegir. El director va dipositar el guió com a llegat dins la Caixa de les Lletres el 2008 i s'ha obert aquest dijous per celebrar els cent anys del seu naixement, segons recull Efe.

Aquesta setmana al Sense ficció de TV3 han emès el documental Hannibal Hopkins i Sir Anthony. Estava programat des d’abans que l’actor guanyés, per sorpresa, el seu segon Oscar la matinada de diumenge a dilluns per la seva al·lucinant, preciosa, creació a El pare. És més que probable que al programa tinguessin enregistrada des de feia temps l’habitual presentació prèvia de Montse Armengou, però van tenir el bon criteri de fer-ne una expressament per a l’ocasió, ressaltant el recentíssim guardó de Hopkins. El documental és molt senzill, repassa la carrera de l’actor i rescata fragments d’entrevistes fetes al llarg dels anys. Li falta una injecció de relat, una actualització més severa, una intenció més clara i seductora. Però tot i així és interessant.

La pel·lícula Los europeos (2020), dirigida per Víctor García León i que té IB3 com a productora associada, està nominada a tres premis Goya, tal com han anunciat avui des de l'Academia del Cine. La cinta, a més, està rodada a Eivissa. Els actors Raúl Arévalo i Juan Diego Botto interpreten els dos personatges protagonistes. Los europeos opta, concretament, a fer-se amb els guardons de millor guió adaptat, millor actor de repartiment i millor disseny de vestuari.

Una trentena de persones s'apleguen a la plaça Pública de Valldemossa. És dimarts migdia, dia de rodatge. Les actrius Elia Galera, Eva Martín i Claudia Faci escolten les pautes sobre les seves interpretacions que els dona el director, Benito Zambrano. Els extres (alguns, perquè en total n'hi ha 253; tots mallorquins) esperen el torn asseguts a les cadires que hi ha a la plaça. Tothom està concentrat i al seu lloc. Silenci. Claqueta, i a rodar.

A l terme municipal de Santo Domingo de Silos (Burgos), a part d’un cèlebre monestir romànic, hi ha un cementiri imponent. No és de veritat, ni hi ha sigut sempre. Es va construir el 1966 per rodar-hi, entre altres coses, la seqüència del duel de la pel·lícula El bo, el lleig i el dolent, de Sergio Leone. El temps el va sepultar, però va tornar a la vida gràcies a un apassionant exercici d’arqueologia cinèfila.

No recordo que abans es fes tant i tant èmfasi en els aniversaris de les pel·lícules. Ara celebrem els deu anys, els quinze, els vint, els vint-i-cinc i si pot ser tots els números rodons que vagin succeint-se. No és una mala idea: de fet, així tenim molt sovint motius per poder recordar aquells films que ens agraden molt i també aquells que potser ens agraden menys però que també ens han interessat, interpel·lat o commogut d’alguna manera. Els policies de la nostàlgia, aquells que sempre estan a punt per retreure’ns que vivim del passat, tenen en aquesta fal·lera per l’efemèride un motiu de fonda satisfacció, poden esgrimir les seves suspicàcies i mala bava tan sovint com nosaltres anem enfarinant-nos en números rodons.