El cas Santos Cerdán ha donat munició al PP per tractar de donar el cop definitiu al govern espanyol. Els atacs a Pedro Sánchez per la presumpta corrupció de l'ex número tres socialista van en augment, i més ara que ha ingressat a la presó. Els populars, però, van més enllà del PSOE i tracten d'ampliar el nombre de damnificats políticament per l'escàndol. A banda dels aliats parlamentaris de Sánchez al Congrés, a qui fa setmanes que els populars acusen de complicitat per no retirar-li el suport, el PP també ha exportat l'atac a Catalunya i el País Basc.

L’aeroport del Prat va encetar el segle XXI amb prop de 20 milions de passatgers, i l’any passat va assolir els 55, consolidant-se com un dels més grans d’Europa. Aquesta fita ha estat possible gràcies a l’ampliació aprovada el 1999 i executada al llarg de la primera dècada del segle, que va incloure la construcció de la pista de mar i de la terminal T1. Ara, l’aeroport ha arribat a la seva capacitat màxima, i el govern de Salvador Illa acaba de donar el vistiplau a l’ampliació que des de fa sis anys proposa Aena.

Ironies de la vida, ahir era Diumenge de Pentecosta, el dia que, segons expliquen els Evangelis, “els congregats començaren a parlar en altres llengües, ja que l'Esperit Sant els donava la capacitat d'expressar-se”. Però no, els congregats ahir a Madrid al crit de “màfia o democràcia” no van començar a parlar en altres llengües (això només ho va fer Aznar en la intimitat i per necessitat el 1996), sinó que van fer servir el llenguatge de sempre: “Hem vingut a defensar Espanya”.

El PSOE vol convertir Isabel Díaz Ayuso en la bruixa dolenta del conte, i ella n’està encantada perquè les bruixes dels socialistes són fades en l’Espanya del PP. L’enèsim paperot de la presidenta madrilenya a la cimera autonòmica de Barcelona –comportant-se com una maleducada i fent-se l’ofesa quan alguns dels presidents van fer servir el català i l’euskera– no és res més que un truc publicitari que als pocs dirigents assenyats del PP els incomoda, però no del tot, perquè també se’n beneficien. Mentre Ayuso baixa al fang, Feijóo i els barons poden aparentar bones maneres. Però si la cimera ha quedat en no-res no és només a causa d’Ayuso; ella és l’ariet d’una estratègia política col·lectiva.

El govern espanyol volia que la Conferència de Presidents servís per oferir una imatge de normalitat institucional en plena guerra amb el PP pels casos de suposada corrupció que esquitxen el PSOE i els seus pactes amb l'independentisme. Si hi havia alguna possibilitat que l'executiu se sortís amb la seva, qui l'ha dinamitat ha estat, en primer lloc, la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, a l'abandonar la sala de la cimera quan s'hi ha començat a parlar en català i en basc. I, en segon lloc, la resta de barons populars, que no han acceptat cap acord i li han reclamat eleccions anticipades. El que ha passat aquest divendres a Barcelona demostra que la tensió política s'ha traslladat a la relació institucional entre els dos partits, que ara mateix està trencada.

Ayuso buscava el mateix de sempre: ser la protagonista de la reunió de Barcelona amb el seu posat buscabregues amb la ministra de Sanitat (“Com és que saludes una assassina?”) i embolicant la troca tocant el dos quan es parlava català i euskera per així poder tornar a Madrid com una heroïna enviada a terra hostil. No es pot ser més maleducada, però no oblidem que la vulgaritat permanent li dona majories absolutes. I el PP necessitava escalfar els ànims de cara a la manifestació de demà a Madrid al crit de "Màfia o democràcia".

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha assegurat que respecta la sentència del Tribunal Suprem que ordena al Museu Nacional de Catalunya (MNAC) tornar les obres de Sixena a l'Aragó. En declaracions des de Kobe, on està de viatge oficial pel Japó, recollides per l'Agència Catalana de Notícies, Illa ha dit que no vol "obstruir" l'aplicació de la sentència. "El marc de la sentència és el que és", ha dit el president, que ha afegit que ara cal "mirar endavant" perquè "hi ha una sentència i és així".

Ja no som una nació: ara som una perifèria. El divendres 16 de maig, el president Salvador Illa feia una conferència a Pamplona organitzada per Diario de Noticias i El Periódico. El president, en una de les etapes del pelegrinatge que fa pel territori espanyol en les quals explica el seu projecte polític de concòrdia i reconciliació –i de passada es fa perdonar el pecat sobiranista que altres havíem comès–, va considerar Navarra i Catalunya com un exemple de l’Espanya perifèrica. Literalment –els matisos sempre són importants– va dir: “Avui, Catalunya és garantia de lleialtat i de cooperació institucional. [...] Si ampliem una mica el focus, el radi, avui és l’Espanya plural, alguns parlen de l’Espanya perifèrica, inclosa Navarra, la que garanteix l’estabilitat, la prosperitat i la solidaritat davant dels que tenen un concepte, segons el meu parer, erroni, d’una Espanya hipercentralista”.

Joan Miró és tota una sensació al Japó. Ja el 1940 el poeta Shuzo Takiguchi publicava la primera monografia sobre l'artista català, que també era un amant de la cultura japonesa. Emparant-se en aquest idil·li mutu, la Fundació Joan Miró ha escollit Tòquio per organitzar una de les grans exposicions per commemorar el seu cinquantè aniversari. És Joan Miró. Poetry into Painting, una retrospectiva que, amb quasi un centenar de peces, abraça des dels inicis de la seva carrera fins a les obres de vellesa. Des que va obrir les portes al Tokyo Metropolitan Art Museum, la mostra està sent un èxit: rep més de 2.000 visitants diaris. I un d'ells ha estat, aquest dilluns, el president de la Generalitat, Salvador Illa, que l'ha visitat acompanyat del director de la fundació, Marko Daniel, i l'ambaixador d'Espanya al Japó, Iñigo de Palacio, en el primer dia del seu viatge oficial al país.

Sento el president de la Generalitat parlar sobre el penúltim desastre del sistema protector i dir que actuarà “caigui qui caigui”. La consellera de Drets Socials afirma que ho arreglarà en tres mesos, que prioritzarà la “prevenció” i que la direcció general d’Atenció a la Infància el que necessita és un “model gerencial”. I, més enllà del dolor permanent de conèixer les immenses desproteccions del sistema, em preocupo encara més per les respostes.

La generació del baby boom hem crescut immersos en una creença mítica: cal créixer molt econòmicament per tal d’eliminar la pobresa. Només amb un pastís molt gros podrà haver-hi porcions per a tothom. Aquesta metàfora ha estat recurrent en els discursos. La idea de “fer créixer el pastís per tal que tothom en pugui menjar” ha format part de l’argumentari de la política espanyola en tot el període democràtic com la millor via per reduir la pobresa i augmentar el benestar general. Aquesta lògica s’esgrimeix especialment en contextos de debat davant les propostes que prioritzen la redistribució sense creixement previ.

1. Salvador Illa sap donar titulars. Té la virtut d’encunyar frases que, dites amb el convenciment d’un catòlic auster, guanyen credibilitat. En el fastigós cas de la nena de 12 anys violada i explotada sexualment durant dos anys mentre era una menor tutelada per la Generalitat, el president Illa ha promès “arribar fins al final” en la investigació. La nova consellera de Drets Socials, Mònica Martínez Bravo, també ha garantit que aniran “fins al final” per aclarir què passava a la DGAIA (direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència). Com pot ser que es cometessin delictes com aquest i no saltessin les alarmes? I, quan s’arribava a conèixer el cas –sembla que per la denúncia d’un convidat a violar la menor–, per què es mirava de tapar i de silenciar amb les formes antigues? Allò de la roba bruta es renta a casa, potser? Però això no era roba bruta, només. Ahir, en l’excel·lent reportatge de Marta Rodríguez a l’ARA, un testimoni assegurava, parlant de les nenes que resideixen en centres de la DGAIA, que “les relacions sexuals amb homes adults a canvi de regals o de diners són el pa nostre de cada dia”. Tela. Aquí fallen els controls i els protocols, en una DGAIA que ja ha sortit massa vegades als diaris en els últims vint anys. La justícia ja està fent el camí amb el cervell de la trama d’aquest cas –per a qui la Fiscalia demana 107 anys de presó– i amb els 16 pederastes investigats per agressió sexual a la mateixa menor tutelada. Potser “anar fins al final” també voldrà dir que els responsables polítics que han permès tot això, per incapacitat o per poca vigilància, també responguin davant de qui calgui. Esperem-ho. De moment, per més que la gran majoria de treballadors i educadors socials vinculats a la DGAIA facin una feina encomiable, el volum (5.200 menors tutelats que viuen en centres) i la falta d’eines per a un material tan sensible ens allunya d’una gestió òptima. Anar fins al final també obliga a repensar com fer front, d’una manera humana, possible i efectiva, a una realitat molt complexa. Fer-ho com fins ara, o posar-hi pedaços, està clar que no serveix.

El millor de l’ofici d’escriure és que t’obliga a llegir més. Tinc la sort que l’arquitecta Marta Cervelló, autora de llibres i publicacions rellevants i mà dreta de Josep Lluís Mateo durant molts anys, m’ha deixat un llibret meravellós que va comprar a Londres i que m’ha permès conèixer una història que faré servir per plantejar un dilema arquitectònic important. 

Després de la desfeta electoral de l’independentisme d’ara fa un any té molt sentit demanar-se quant durarà i com acabarà la política autonomista de “concòrdia” amb Espanya del president Salvador Illa. Esclar: de concòrdia segons el seu punt de vista, de docilitat colonial i d’espanyolització dels catalans segons el meu. Però, al marge dels punts de vista respectius, i sense voler caure en un determinisme històric simplista, el cert és que venim d’on venim. I a més, considerant la història recent, sabem de quin Estat parlem i a quina nació espanyola ens volen assimilar. 

En un marc simbòlic com la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, el president Salvador Illa ha presidit aquest dimarts al migdia la signatura de l’anhelat Pacte Nacional per la Llengua, el full de ruta que ha de dirigir la política lingüística del país fins al 2030. L'objectiu és fomentar el coneixement i ús social del català, que es troba en hores baixes: només un 32,6% dels ciutadans el parlen habitualment, 14 punts menys que fa 20 anys. El Pacte preveu un pressupost de 255 milions dedicats a la política lingüística per al 2025, la xifra més alta destinada mai a llengua, i un mínim de 200 milions l’any. El Govern en pes ha assistit a l'acte, que ha comptat amb la presència d'una àmplia representació social i amb figures simbòliques com l'expresident Jordi Pujol, i amb absències rellevants, en especial les de Junts i la CUP.

No és una casualitat que el premi a la construcció europea amb el qual ha acabat la Reunió Anual del Cercle d'Economia, que ha celebrat a Barcelona la seva edició número 40, hagi estat per a Roxana Mînzatu, vicepresidenta executiva i comissària europea de Drets Socials, Habilitats, Ocupació de Qualitat i Preparació. És la representant de l'organisme que s'ocupa del programa Erasmus, i ha estat reconeguda amb un discurs del conseller d'Unió Europea i Acció Exterior, Jaume Duch.

Quan un president es dirigeix a un país en un moment de col·lapse general ha d'entendre que, en aquell moment, tots estem agafats al que diu, al que no diu i a com ho diu. I ha d’entendre a qui s’està dirigint.

Salvador Illa no té carisma. Però ja sabem que, en temps convulsos, el no-carisma pot ser una forma de seducció. Quan hi ha canvis i sotsobra, la gent d’ordre agusa la seva necessitat d’ordre, vingui d’on vingui. Pot ser l’ordre autoritari i radical, frontista i disruptiu, que s’està imposant a mig món o pot ser, com a alternativa vintage, l’ordre democràtic liberal de tota la vida: el dels consensos, el sentit comú, el diàleg, la previsibilitat, l’estabilitat. Malgrat les crisis de credibilitat que ha tingut el sistema –corrupció, ascensor social espatllat, desafecció ciutadana...–, aquest segon ordre té la garantia de mig segle de bonança, el de la Guerra Freda, quan a Europa el poder se’l repartien socialdemòcrates i cristianodemòcrates. Van ser temps d’avenç de l’estat del benestar i de consolidació de drets i llibertats, amb la revolució tova del Maig del 68 inclosa. Paradoxalment, la victòria per l’enfonsament de l’enemic comunista, juntament amb la globalització econòmica i el consegüent creixement industrial i tecnològic dels països asiàtics, ha acabat posant contra les cordes aquell model d’èxit europeu. ¿Hem de renunciar-hi del tot o hem de mirar d’evolucionar-lo per salvar-lo?

L’actual govern dit socialista del president Salvador Illa té dues virtuts. Parlo de virtut en el sentit etimològic, de força, potència, no de conformitat amb cap llei moral, cosa que ens duria a tota una altra discussió. La primera virtut és que sap posar l’accent de l’obra de govern en la gestió, ben lluny de retòriques confusionàries anteriors, com allò del “govern republicà”. La segona virtut és la determinació amb què vol desnacionalitzar Catalunya —en el sentit fort de la paraula nació— per tal d’espanyolitzar-la, o si es vol dir d’una altra manera, d’intentar ressituar-la confortablement i dòcil dins de la nació espanyola amb neocolonialisme suau, soft, que dirien els moderns.

El perdó, la compassió, el respecte al proïsme, l’ètica del treball, la humilitat, l’amor... Són valors que, vulguis o no, ens han amarat durant segles. I que, malgrat la mort de Déu i el triomf de la IA despersonalitzada, es resisteixen a desaparèixer. Nostàlgia de la fe? No. Potser nostàlgia de la vida bona. El president Salvador Illa, com un Pujol d’esquerres, els proclama sense vergonya, aquests valors. El president Donald Trump a la pràctica els nega sorollosament cada dia. Per acció o per omissió, l'un i l'altre ens recorden aquest corrent de fons de la història d’Occident que beu del món clàssic grecollatí i de la figura redemptora de Jesús. Humanisme cristià: la persona, amb les seves contradiccions i febleses, al centre.