La Rosa és un dels personatges que interpreto a Cacophony i el primer cop que la veiem està en una situació límit, embarassadíssima, amb contraccions, esperant un autobús per anar a l’hospital i sense bateria al mòbil.

El filòsof Jean-Paul Sartre va fer dir a Garcin, un dels personatges de la peça de teatre Huis clos (A porta tancada), escrita el 1943 i representada per primera vegada a París l’any següent, aquesta frase: “L’enfer, c’est les Autres” (L’infern són els Altres, així, en majúscula). El mateix Sartre (de qui tan poc parlem avui i a qui tan ràpidament hem oblidat) va precisar què volia dir. Per entendre-ho una mica, podríem posar un exemple concret: tots nosaltres hem estat anomenats a casa de petits d’una manera determinada. Hem estat la gran o la mitjana, l’esportista, la saberuda, l’ovella negra de la família. Aquesta categoria representa la mirada dels Altres que ens ha definit i, en aquest sentit, ens ha posicionat socialment (almenys d’entrada), convertint-nos en allò que aquests Altres volen o esperen que siguem, d’una vegada per totes. Tanmateix, això no significa en cap cas que siguem realment allò que la mirada dels Altres hagi dit que som. Ara bé, si malgrat ser conscients que no som ni la saberuda ni l’esportista intentem ser-ho pels Altres, probablement patirem molt. La nostra vida es pot convertir en un infern, perquè anul·lem la complexitat de la nostra pròpia condició humana per tal de conformar la mirada cosificadora d’un Altre que diu: “Au, tu ets això”. En canvi, la hipòtesi (sartriana) de la llibertat ens fa posar en dubte tot allò que parla en el nostre nom. I llavors, què? Quan posem a distància el que ens han dit que som, podem buscar alguna cosa inesperada per tal de sortir de l’infern que representa complir amb les expectatives creades; en definitiva, ser la categoria que ens converteix en un objecte en mans dels qui volen atrapar la nostra llibertat.

Un dels arguments retòrics que més s’han utilitzat en contra de l’aspiració dels catalans a ser reconeguts com a subjecte polític, és a dir, com a nació, ha estat apel·lar a la seva diversitat interna. S’ha dit i repetit fins a l’extenuació que Catalunya és una societat plural i diversa, posant implícitament l’accent en un suposat problema intern de cohesió i de convivència. Allò de la fractura interna.

Davant de discursos com el de la Sílvia Orriols (que em sembla tan “legítim” i desconcertant com el de “votar divideix les famílies”) jo només penso en una cosa. La porta de l’escola. L’escola com a àgora de barreja, de famílies diferents, d’avis d’aquí i d’allà, que parlen d’allò que més els interessa: els nens. A la porta de l’escola és on s’han de teixir els patchworks, sense cap por. I la manera de fer-ho és la següent: a través de la cuina, que és a través de la cultura.

De la diversitat n’hem acabat fent una amanida sense solta ni volta, barrejant situacions i particularitats que no tenen res a veure les unes amb les altres. Les passarel·les de moda, per exemple, segueixen perpetuant el mateix model malsà de sempre però ara són inclusives perquè posen una maniquí grassa aquí o una cadira de rodes allà. No sé què deu resultar més ofensiu, si dir-li a una dona jove i sana que el seu suposat excés de pes és una condició equiparable a patir una discapacitat o dir-li a un discapacitat que les seves traves a la vida són semblants a les d’una dona amb uns quilos per sobre de la norma imperant. I és que penjar-se la medalla de la inclusió és fàcil i surt a compte sempre que no entrem en detalls, cruïlles i atzucacs que no es resolen amb quatre proclames frívoles.

La representació de la diversitat a la ficció audiovisual està vivint un moment ric en propostes, principalment a causa de l’auge de les plataformes d’emissió en streaming i a la necessitat que tenen de dotar-se de continguts que atreguin nous públics. Els últims anys han aparegut sèries que han inclòs personatges amb diversitat de tota mena: funcional, cultural, de gènere... D’alguna manera, les ficcions que arriben actualment a les nostres pantalles s’acosten una mica més a la realitat social d’un món que dista molt de ser homogeni i és segurament per això que capten un públic cada cop més ampli i divers.

La Conselleria de Medi Ambient i Territori, a través de la Direcció General de Territori i Paisatge, ha convocat aquest dimecres la segona taula de treball per a la qualitat ambiental de la badia de Pollença. Entre les conclusions dels estudis encomanats per analitzar les pressions que rep l’indret destaquen el pes de l’activitat humana en la pèrdua de diversitat en un sistema vulnerable com és la badia, en tenir poca profunditat i poca circulació. Les causes són multifactorials, però es poden resumir en dos tipus: les que es pateixen des de la terra i les que es pateixen des de la mar.

El Cosso va tornar aquest diumenge carregat de reivindicació i ganes. L'encarregat de fer-ne el pregó enguany va ser el punxadiscos felanitxer Albert Iglesias, àlies DJ Sor Estiércol, qui va ser elegit per la comitiva de la penya antitaurina del Cosso. La seva entrada a la plaça de l'Arraval ja augurava el seu discurs, entre banderes LGTBIQ+ i vestit de la dama del municipi. "Em vaig posar un vestit reinventat de la dama –n'he modificat els colors i les sabates– perquè jo vaig ser cavaller, però mai em varen deixar ser dama", ha explicat Iglesias. En el seu pregó va denunciar incongruències de la localitat i va defensar la diversitat sexual: "A baix la monarquia, mort al patriarcat, mort al gènere, mort a la violència i mort al feixisme".

Marta Kauffman, cocreadora de Friends amb David Crane, ha dit que està “avergonyida” per la falta de diversitat racial que tenia la comèdia i com a compensació ha anunciat que farà una donació de quatre milions de dòlars al departament d’estudis africans i afroamericans de la Universitat de Brandeis, a Boston, on va estudiar. 

La Guàrdia Civil de les Illes Balears serà l'encarregada de fer una prova pilot a escala estatal per crear una nova àrea, la de Drets Humans, Igualtat i Diversitat. La directora general de la Guàrdia Civil, Maria Gámez, ho ha anunciat aquest dimarts en una roda de premsa a Palma. Aquest nou departament "tindrà personal dedicat en exclusiva a aquestes necessitats i estarà dirigit per una comandant i una agent", ha explicat Gámez.

La majoria dels estudis epidemiològics estimen que entre l'1 i l'1,5 % de la població presenta un trastorn de l'espectre autista (TEA). Com explica Ferran Marsà Sambola, professor col·laborador dels estudis de psicologia i ciències de l'educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), aquesta condició d'autista es caracteritza principalment per "dificultats en àrees com la comunicació i la interacció social en persones que solen mostrar certs patrons restrictius o aspectes de conducta que es poden considerar com a molt obsessius, restringits o inusuals en diferents àrees de la seva vida, i que ja estan presents en les primeres fases del període de desenvolupament".

Quatre lletres: ce, o, de, a. Un CODA (child of deaf adults) és un fill de pares sords; un d’oient, sobretot. I és, també, el títol del film que ha guanyat tres Oscars. Relata la història d’una adolescent CODA que conviu amb els pares i el germà sords i que ha de triar entre treballar a la botiga familiar o fer carrera musical. És un remake de la pel·lícula francobelga La família Bélier, del 2014.

Durant tota la setmana, els carrers i les xarxes socials es tenyiran de lila per reivindicar els drets de les dones en el 8-M més proper a la normalitat des de fa dos anys. Una altra data per posar damunt la taula les qüestions que no només marquen aquest dia, sinó tot l'any, com la situació laboral de les dones, el seu paper a les festes populars o com els ha afectat la pandèmia. La consellera insular d'Igualtat i Diversitat, Rosa Cursach, respon totes aquestes qüestions.

Segons el Llibre Guinness dels Rècords, el gos més gros que s’ha registrat mai era un mastí anglès, de nom Zorba, que pesava 142,7 quilos. I el més alt era en Zeus, un gran danès que feia 111 centímetres. A l’altra banda de l’espectre, el gos més petit del qual tenim notícia es deia Milly, un chihuahua que pesava mig quilo i només arribava als 10 centímetres d’alçada. Aquests exemples radicals confirmen que no hi ha cap altra espècie de mamífer que tingui unes diferències de mida tan extremes com els gossos. Sempre s’havia pensat que originalment els gossos eren grossos, i que les races més petites havien aparegut com a conseqüència de la domesticació. Però un descobriment recent contradiu aquest dogma i indica que, en realitat, una part important de la culpa la té una mutació que segurament van patir els llops fa milers d’anys.

Fa uns dies es va estrenar a la HBO la sèrie Anna Bolena. Per primera vegada a la història, una actriu negra, la britànica Jodie Turner-Smith, fa el paper de la reina consort d'Anglaterra. La decisió de càsting va despertar una polèmica sobre la idoneïtat de l'actriu pels seus trets fenotípics i la precisió històrica. Per a molts, es tracta d'una mena de traïció a la veritat, atès que Anna Bolena era caucàsica i l'actriu no ho és.

Els Simpson, la famosa comèdia de dibuixos propietat de Fox, té preparada una sorpresa de cara a l'estrena de la 33a temporada: l'arribada d'un dissenyador de moda amb qui Waylon Smithers, l'ajudant del senyor Burns, viurà una història d'amor. El romàntic episodi es podrà veure a Espanya a Disney + després de la seva emissió el 21 de novembre als Estats Units.

Un dàlmata, un gelat de stracciatella o una cookie. Aquestes són algunes de les imatges amb les quals s’identifica Alba Parejo, estudiant de sociologia i influencer que té una malaltia minoritària anomenada nevus congènit melanocític gegant. El seu cos està ple de pigues, taques i cicatrius que fa temps que va decidir deixar d’amagar: amb només 15 anys va obrir un compte d’Instagram per conscienciar la gent sobre la seva malaltia i la diversitat de cossos. Ara, amb 20 anys, acumula gairebé 43.000 seguidors. “Als 12 anys, que és l’època en què vols agradar a tothom, jo em fixava molt en el meu cos. La meva millor amiga del moment era molt guapa. A ella la miraven i li deien «Uau»; a mi em miraven i també m’ho deien, però la connotació era diferent”, recorda. “Se’m va ficar al cap que si no agradava als nois era per la meva pell i vaig entrar en bucle”.