A en Camús el molestaven, com a tothom, els correus electrònics falsos que li arribaven a la safata d’entrada. Arribaven mesclats amb els que eren publicitats d’alguna marca comercial, però els falsos eren fàcils de reconèixer perquè prometien una cosa o altra des de l’assumpte del missatge, a fi de fer picar qui el rebia i que l’obrís. I en fer-ho, en obrir-los, qualsevol programa maligne es podia introduir dins l’ordinador i causar-hi una destrossa en forma d’arxius danyats, o contrasenyes robades, o directament, robatoris en comptes corrents i targetes bancàries.

Albert Camus advertí: “Tota forma de menyspreu, si intervé en política, prepara o instaura el feixisme”. Al nostre temps i àmbit, la desqualificació de l’adversari és pràctica habitual en política; a la campanya electoral de les autonòmiques a Madrid, diuen, s’hi han creuat totes les línies vermelles imaginables. Tal vegada és per això que, es tem, el feixisme ha tornat a mostrar la seva ombra sinistra. Albert Camus (1913-1960), Premi Nobel de literatura, algerià de cultura francesa, de família materna menorquina, visitant de Mallorca i Eivissa el 1935 –viatge que deixà recollit als seus escrits–, filòsof, periodista i home de teatre, es perfila, 61 anys després de la seva mort prematura en un accident de trànsit, com a guia ètic contra la intolerància i la mentida –aquesta que ara anomenen ‘postveritat’.

A La pesta se succeeixen els apunts autobiogràfics de Camus. Hi ha un periodista que ha vingut per fer un reportatge “sobre les condicions de vida dels àrabs”, com ell mateix a l’ Alger Républicain, i que ha combatut per la República espanyola, la seva gran causa. Una venedora de tabac conta la història d’un “jove empleat que havia matat un àrab a una platja”, l’argument de la seva novel·la L’estrany. Un jesuïta redacta un estudi sobre Sant Agustí; com el seu treball de diplomatura. El “mutisme” de la mare de Rieux: com la seva mare, Caterina Sintes Cardona, pràcticament sordmuda. Arribar a metge “ha estat molt difícil per al fill d’un obrer”; com Camus, de família pobra, va fer el batxillerat amb una beca. Qui l’ha ensenyat el que sap ha estat “la misèria”. La “vella mare espanyola seca i altiva, vestida de negre”, és la seva àvia, Caterina Cardona Fedelich. A una llarga conversa treuen el cap la pena de mort i la crueltat revolucionària, que ell denuncià. Rieux es permet un bany de mar, el plaer de la infància algeriana de l’autor.

S’ha imposat la quarantena i ningú no pot sortir de la ciutat. Els equips sanitaris no donen més de si. Ha calgut adaptar escoles i hotels com a hospitals, el futbol s’ha aturat i el turisme s’arruïna. Les autoritats reben crítiques per les mesures que han pres. N’hi ha que se n’aprofiten i d’altres que fan de voluntaris. Es tracta de les Illes Balears, el 2020, amb el coronavirus? No, és l’Orà de fa 73 anys, tal com el va descriure l’algerià d’origen menorquí Albert Camus (1913-1960) a La pesta.