A mesura que el món i la seva evolució es van fent més incomprensibles, incerts i problemàtics, ens trobem més desemparats i busquem en els aspectes emocionals allò que no trobem en l'anàlisi racional del que ens rodeja. Molts cops es produeix un desajust entre el que ens passa a cadascú i com valorem el que ens rodeja. La típica pregunta que fem quan trobem algú que no veiem sovint és “com estàs?”. I cada cop hi ha més gent que diu “bé, si no entrem en detalls”. Tot va molt de pressa i tot es va complicant. Mai tantes coses i instruments a disposició, mai tanta sensació que no arribes a res, que tot és fugisser i insospitadament fràgil. En moments com aquests les emocions són a flor de pell. Si et sents comprès i estàs en un entorn de confiança, pots fer aflorar aquelles expressions emocionals més empàtiques. I l’emoció d’estar amb gent que t’entén i amb qui comparteixes et fa sentir bé. Però aquests espais i aquests moments són complicats de trobar en l’acceleració i el neguit quotidià que ho trasbalsa tot.

Un dia, en els temps que ara semblen tan llunyans del Procés, vaig retrobar un antic col·lega, i inevitablement vam acabar comentant l’actualitat política. Recordo que, amb un somrís condescendent, em va dir: "Ja se sap, quan la gent vota amb els sentiments..." Era la seva manera d’explicar uns resultats electorals que a ell, que forma part del que caldria dir-ne l’esquerra benpensant, no li agradaven. Encara que no puc dir que em vingués de nou, la frase em va colpir, i em va portar a pensar si podíem establir de debò una separació neta entre la racionalitat i els sentiments a l’hora de triar el nostre vot (o a l’hora de decidir si anem a votar). I encara més: ¿com decidim quins vots són resultat de l’aplicació de l’estricta racionalitat i quins de la caiguda en la temptació dels sentiments? Qui ho judica, i sobre quina base? (El criteri no pot ser, esclar, que si votes els “nostres” aleshores t’estàs comportant racionalment.) 

Reconèixer les nostres emocions fosques és molt valuós, per nosaltres i pels fills. Durant la pandèmia, quan m'enfadava amb ells, em sentia un monstre. De fet, ja des dels filòsofs grecs, que considerem que les passions són una mostra de feblesa. Plató va deixar escrit que les emocions fortes són com un cavall negre i boig. Però malgrat tot allò negatiu que sentia, vaig entendre que tot aquell emprenyament només intentava dir-me alguna cosa. Em deia que estava fent massa feina jo sola, que necessitava ajuda. Jo no era un monstre, només era algú que té límits.

La timidesa ens ha acompanyat des dels inicis dels temps. Tan sols cal fer una ullada a la història de la literatura i veure que escriptors com Shakespeare, Stendhal o Proust l’han immortalitzat acuradament en els seus escrits, amb personatges que intenten evitar activitats socials, es bloquegen quan han de parlar en públic o no saben dir no ni dur la contrària als altres. Són situacions que encara avui pateixen moltes persones, més enllà dels seus països de procedència o la cultura en què han crescut. La timidesa és un sentiment universal i, encara que molts la consideren com una dificultat anecdòtica i benigna de la vida, quan és molt acusada pot dificultar en gran manera la vida del qui la pateix.

Plorar és una experiència humana per excel·lència. Altres espècies produeixen llàgrimes, però les nostres són les úniques que, segons els científics, emergeixen sistemàticament no només per lubricar i protegir els globus oculars, sinó també per expressar emocions, com després de patir una ruptura sentimental, a les cerimònies o mentre veiem un drama al cine o a la televisió. Tot i que són de les poques coses que ens fan distintivament humans, en molts sentits, les llàgrimes emocionals continuen sent un enigma. Una investigació ha revelat que les nostres emocions són encara més complicades del que els neurocientífics creien: no existeix una zona al cervell responsable dels sentiments de tristesa o ira, per exemple. I els científics encara no han escanejat el cervell de les persones per veure què passa quan ploren.

“No recordo l’última vegada que vaig riure de felicitat”. Elena Muñoz, 59 anys, parla fluixet, com si no volgués molestar i acompanyant-se amb un lleuger moviment de mans, tot i que cada paraula que pronuncia cau com una llosa a qui l’escolta. La soledat l’ha atrapada i l’ha anat aïllant físicament i emocionalment del seu entorn d’amistats, fins al punt que es passa gairebé tot el dia sola a la seva habitació, malgrat que hi conviu amb la germana. De vegades intenta convèncer-se per estar més animada, però no hi ha manera. Del supermercat a casa i de casa al metge. Ara ha començat a pintar-se una mica, però si fa memòria, des d’abans de la pandèmia no s’ha comprat roba. Total, per què? “La tristesa interna no marxa, no tens il·lusions, ni vols quedar amb les amigues. És superior a les teves forces i estàs trista, encara que somriguis”, diu fent un parèntesi en la reunió del grup contra la soledat no desitjada que cada dijous organitza l’Obra Social de Sant Joan de Déu al centre cívic del barri de Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat.

Manual para la serenidad (Plataforma Editorial) es presenta com un manual d’"estoïcisme pràctic per ajudar-nos a gestionar emocions difícils". L'autor, Pepe García, el va escriure “per necessitat personal": "Perquè buscava eines que m’ajudessin i les vaig trobar en els estoics. I ho vaig voler compartir amb els lectors amb un llibre que toca un aspecte del qual ningú no parla quan expliquen els estoics: les emocions”.

Segueixo la meva sèrie d'articles estivals sobre emocions donant pas avui a alguna cosa que no està en l'agenda de les xarxes socials, com ara Instagram, o que cada vegada més ens costa compartir: el fet d'estar trist.

El 1815, Europa estava devastada. Les guerres napoleòniques havien consumit recursos i ànims. La desfeta final del general cors que es va coronar emperador semblava dissipar qualsevol esperança de canvi: el poder seguiria eternament en mans d'absolutistes hereditaris. La revolució de 1789 havia quedat (aparentment) en no res.

Amb esgarrifança, si no amb crides apocalíptiques, hom es demana d’on neix aquesta mena de cultura política que creix arreu del món i que sovint porta partits i líders descaradament autoritaris fins a la victòria. És a dir, què alimenta les organitzacions que burxen en els sentiments que ens fan més vulnerables –la por, la frustració, el ressentiment, l’odi...– i en les emocions que apel·len a la intimitat més irreflexiva i obvien l’individu complet amb la seva raó crítica, la força de voluntat i la responsabilitat col·lectiva.

Després de publicar més de 200.000 exemplars del conegut conte El fil invisible, del qual al novembre s'estrenarà la versió musical al Teatre Goya, la consultora de criança conscient i autora Míriam Tirado torna amb un nou conte il·lustrat per Núria Aparicio, Els mil colors del fil invisible. També acaba de publicar amb Joan Turu Jo primer!, que ha sigut un dels llibres més venuts aquest Sant Jordi, i al mes de maig publica el quart número de la col·lecció Goa. L’entrevistem per parlar del repte de la criança conscient en la nostra societat, del valor que tenen els contes infantils en el creixement personal dels adults i de la importància de generar espais per verbalitzar i acompanyar les emocions dels nostres infants.

L’any 1872 el naturalista anglès Charles Darwin, pare de la teoria de l’evolució per selecció natural, va publicar el llibre L’expressió de les emocions en l’home i els animals. Tracta de com els éssers humans i altres animals, principalment mamífers i ocells, mostrem el nostre estat emocional amb el cos i mitjançant expressions facials.

Sorprendre's pot tenir molts significats. Ens podem sorprendre presenciant un eclipsi solar total. O veient com els fills fan els primers passos. O quan sents un artista actuar en directe. Però, tot i que molts de nosaltres ho notem quan ho sentim, quedar-se embadalit per alguna cosa no és fàcil de definir ni de preveure.

En el restaurant Kamogawa Shokudo, un pare i una filla es dediquen a una missió molt especial: recreen els plats i les aromes del passat que demanen els seus comensals. Com dos detectius culinaris, investiguen les receptes que evoquen els records més emotius dels que els han demanat el plat. El ramen de l’àvia, els fideus de la dona morta, el sashimi fet en un local que ja no existeix... Res és impossible en aquest restaurant. Llàstima que en realitat no existeix, sinó que forma part del llibre Els misteris de la cuina dels Komagawa (La Magrana, 2023), d’Hisashi Kashiwai. A través de les seves pàgines, el lector pot resseguir diferents històries de persones que anhelen tornar a olorar i assaborir els plats del seu passat.

“El nostre plantejament se centra en el benestar emocional de l’alumnat. Perquè si no en té, és pràcticament impossible assolir les fites acadèmiques”. D’aquesta manera resumeix Asun Gallardo, directora del CEIPIESO Gabriel Vallseca, la motivació de la seva estratègia pedagògica, que, des de fa 16 anys, posa el treball emocional en un lloc central. Però no és l’única escola que ho fa. D’acord amb les dades aportades per l’Institut per a la Convivència i l’Èxit Escolar (Convivèxit), entre el curs 2020-2021 i el 2022-2023, el nombre de centres que tenen en compte l’educació emocional dels alumnes s’ha incrementat un 8%, fins a situar-se en el 72% del total. La feina emocional té una conseqüència clara: s’ha reduït la conflictivitat a les aules. “Tenim un alumnat vulnerable, que viu en un entorn a vegades violent. Ara bé, la convivència ha millorat substancialment”, afirma Gallardo.

¿L'alegria es mostra amb el color groc? ¿I la tristesa amb el blau o la calma amb el verd? I què passa amb les diferents tonalitats que pot tenir un color com el verd clar o fosc o el blau marí o cian?

Ai, les criatures, amb aquestes emocions intenses, inesperades i, en ocasions, explosives! Enrabiades i frustracions que ens fan aflorar a pares i mares les nostres pròpies frustracions que deriven de situacions desesperants: perquè els mitjons verds de ratlles no estan nets, perquè de les cinc galetes que li has donat n’hi ha una que està partida per la meitat i ella les volia totes senceres, perquè primer no volia dutxar-se i ara no vol sortir de la banyera... Petites situacions que poden encendre la metxa de l’enrabiada a l’estil revetlla de Sant Joan.

De vegades dibuixem per inèrcia, per avorriment o per evadir-nos i no som conscients que aquells traços poden dir més coses de nosaltres de les que ens podem imaginar. Per això, fixar-se en els dibuixos o guixots que fan els més petits de casa pot ajudar a saber com se senten. “El dibuix és un mitjà de comunicació visual que té l’origen en la ment inconscient i que s’expressa a través de símbols i a partir d’idees, somnis, records, etc. Independentment de l’edat, el dibuix és una eina creativa i terapèutica d’autoconeixement i d’alliberació d’emocions que permet dir coses que de manera verbal no es podrien dir”, afirma Brenda Caballero, artista i coach holística de l’associació Punt d’Equilibri de Lloret de Mar, que ofereix sessions de dibuix i artteràpia. Així, l’aforisme que assegura que una imatge val més que mil paraules, en segons quins contextos i aplicat al dibuix, podria considerar-se com a vàlid.