El PSOE va pactar dues taules de negociació paral·leles amb ERC i amb Junts, de les quals encara no se sap com funcionaran, quin serà el seu pla de treball i el seu calendari. El que és segur és que l'independentisme tornarà a posar sobre la taula un referèndum que el PSOE rebutja i que en cada un d'aquests espais de negociació hi haurà mecanismes de verificació internacionals. La pista que la implicació d'organitzacions de caràcter internacional serà un fet l'ha donat aquest divendres el mateix president espanyol, Pedro Sánchez, quan ha explicat que la primera reunió que el PSOE mantindrà amb Junts serà a Ginebra, una ciutat on hi ha entitats que ja han exercit amb anterioritat la funció de mediació en conflictes. Fins i tot alguna de vinculada al Procés, com l'HD Centre for Humanitarian Dialogue, amb seu a Suïssa, que diverses fonts consultades per l'ARA apunten que ja va assessorar Junts i ERC el 2018, quan es buscaven relators per al diàleg amb l'executiu espanyol. HD també va participar, per exemple, en el desarmament d'ETA.

Des de l’inici de la legislatura a Catalunya, ERC ha defensat amb dents i ungles la taula de diàleg entre la Generalitat i el govern espanyol davant les crítiques de Junts i la CUP. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, l’exhibeix com l’espai on ha aconseguit fer seure l’estat espanyol i que aquest reconegui el conflicte polític a Catalunya. Ara, després d'un període d'hibernació, la taula de diàleg reviu gràcies al pacte d'investidura amb Pedro Sánchez, però també es triplica: ERC i el PSOE no només es veuran les cares a la negociació entre governs, sinó també en un espai nou com la que tindrà Junts amb els socialistes.

"No tinc gens d'interès en anar en contra cap taula si està constituïda i té com a objectiu fonamental tractar assumptes que no afecten els altres", contesta el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, a la pregunta sobre si s'ha de mantenir o no la taula de diàleg en una entrevista a El Periódico de Espanya. La resposta dona a entendre que donarà continuïtat a una taula de diàleg amb la qual el PP ha estat molt crític sempre: l'ha considerat una cessió a l'independentisme per convocar un referèndum a Catalunya. Feijóo s'ha fet un embolic, un cop més, i el PP ha hagut de matisar hores després que si arriben a la Moncloa aquesta taula "quedarà desactivada".

Mentre el govern espanyol treballa per posar el conflicte català al congelador després de la reforma del Codi Penal i la Generalitat pugna per forçar una nova trobada de la taula de diàleg abans d'acabar l'any, la secretària d'organització de Podem, Lilith Verstrynge, ha defensat aquest diumenge que no s'ha de "tenir por" a un referèndum. "Ho vam dir en el seu moment: no cal tenir por de consultar el poble, i, per tant, eines com el referèndum són eines a les quals el poder executiu i legislatiu, la política del nostre país, no poden tenir por. Són eines per utilitzar en moments per resoldre conflictes, però no estem en aquest punt, encara", ha exposat en una entrevista a Europa Press.

Itanmateix, es mou. Ni els mateixos negociadors les tenien totes, ni les renúncies mútues han sigut ni seran fàcils de defensar en territori propi ni en camp contrari. Tampoc sabem exactament quantes capes d’acord hi ha sota l’anunci de la derogació del delicte de sedició i fins on arriba la voluntat d’apuntalar-se mútuament, però un cop més la necessitat mou muntanyes. El que sabem és que el pacte entre el PSOE i ERC és un moviment de gran abast que canvia el tauler polític, que irrita l’oposició i que dona oxigen als governs de Catalunya, Espanya i potser també de Barcelona.

Farà tres anys, un dirigent polític estatal que s’havia fet un fart de negociar amb Pedro Sánchez exposava en privat la que, a parer seu, era la clau de volta del sanchisme: “Sánchez no té conviccions fermes, només una agudíssima voluntat de supervivència. Això el fa capaç de pactar qualsevol cosa que el pugui ajudar a mantenir-se en el poder”. Aquest tret, que el mateix Sánchez va provar de romantitzar en el seu Manual de resistencia, explica la infinitat d’anades i vingudes del dirigent socialista en el seu discurs sobre l’independentisme, en què ha passat de prometre el 2019 penalitzar els referèndums i fer tornar Carles Puigdemont a anunciar ahir l’eliminació com a tal del delicte de sedició, que a partir d’ara passarà a estar regulat dins del de desordres públics, que serà modificat.

A aquestes altures, cap dels dos actors principals implicats en la reforma del delicte de sedició nega que hi hagi una negociació en marxa per arribar a acords sobre la desjudicialització del conflicte polític que puguin beneficiar els encausats pel Procés. Però mentre es desbrossa el camí, el govern català i l'espanyol han de marcar perfil i distàncies. I això és el que han fet aquest dimarts: mentre que des de la Generalitat s'ha pressionat la Moncloa per tenir el pacte enllestit "abans d'acabar l'any", des de l'executiu espanyol s'ha intentat refredar l'operació amb l'argument que "no hi ha novetats". L'acord encara és un possibilitat real, però la fotografia que deixa el dia és que no serà fàcil. Totes dues parts busquen els màxims guanys particulars possibles i, a la vegada, augmenten les pressions externes perquè el pacte descarrili.

La decisió de donar o no suport a uns pressupostos sempre és política, en sentit ampli, i no depèn tant del projecte en si ni d'unes partides concretes. En el cas dels comptes de l'Estat, ERC ja fa temps que va fer l'aposta de donar suport al govern de Pedro Sánchez, perquè entén que és el millor que es pot fer en l'actual context i perquè és l'única manera de donar recorregut a la seva estratègia de diàleg i negociació amb l'Estat. Això no obsta, però, perquè la decisió s'hagi d'acompanyar d'un relat justificatiu, una mena de peix al cove 2.0, que permeti a ERC aparèixer davant l'opinió pública com l'aconseguidor de més recursos per a Catalunya. I al seu torn el PSOE necessita que el suport dels republicans no el desgasti davant dels seus barons.

Els sistemes democràtics es fonamenten en la separació de poders. Els poders legislatiu i executiu són poders polítics configurats a partir de la voluntat ciutadana. No és el cas del poder judicial, que és exercit per jutges i magistrats, als quals es garanteix la independència en l’exercici de les seves funcions, però al mateix temps estan obligats a exercir-les de manera imparcial. Aquesta estructura de poders permet entendre la definició que es fa de les democràcies liberals com a estats democràtics i de dret. En aquest context el poder judicial i, si escau, la jurisdicció constitucional controlen l’actuació dels poders polítics perquè actuïn d’acord amb la llei.

Des de l'última i única vegada que el Parlament Europeu ha obert el meló sobre si el català es podia parlar a l'Eurocambra han passat exactament setze anys. El debat va acabar amb un cop de porta de la mesa a la petició que havia fet el govern espanyol que presidia José Luis Rodríguez Zapatero. Des de llavors, el Parlament Europeu no ha tornat a discutir sobre el tema malgrat la pressió d'eurodiputats catalans. La tendència, però, podria canviar de cara a aquesta tardor, després del compromís de l'executiu de Pedro Sánchez de demanar a la institució europea que es pugui parlar català al ple. És un dels pactes a què van arribar la Generalitat i la Moncloa aquest mes de juliol en l'última reunió de la taula de diàleg. "El govern espanyol sol·licitarà a la presidència del Parlament Europeu que consideri el català com a llengua d'ús al ple i a efectes de l'exercici del dret de petició davant la institució", van escriure els dos executius en l'acord per donar un impuls al català. Ara bé, té opcions de prosperar aquesta petició?

La tercera reunió de la taula de diàleg entre el govern espanyol i el govern de la Generalitat ens ha deixat una bona notícia i una de no tan bona. La bona notícia és que la taula de diàleg existeix, que hi ha voluntat de mantenir-la i que ha donat els seus primers fruits, entre els quals dos de molt importants referits a la llengua catalana.

Els governs de coalició solen ser més fràgils que els governs d’un sol color, especialment quan no disposen d’àmplies majories parlamentàries que els donin suport i encara més quan estan en minoria parlamentària, com és el cas de la present legislatura a Catalunya.

Segons el meu criteri, l’anomenada Taula de Diàleg hauria de respondre a tres característiques: la seva necessitat, la seva utilitat i la seva representativitat.

La Generalitat i l'Estat acumulen ja diversos documents com a resultat de les seves reunions. En la de fa dues setmanes a Barcelona, per exemple, el ministre Félix Bolaños i la consellera Laura Vilagrà van acordar un text per posar les bases sobre com encarar el conflicte polític. I aquest dimecres els integrants de la taula de diàleg han acordat dos documents més. El primer, més aviat genèric, sobre com desjudicialitzar el conflicte. El segon, per mirar de blindar i impulsar el català. Aquests en són els punts més rellevants.

La Generalitat i l'Estat han subscrit aquest dimecres els primers acords de la taula de diàleg dos anys i cinc mesos després que es posés en funcionament. La tercera reunió entre els dos governs, que s'ha celebrat a la Moncloa i novament sense representants de Junts a la part catalana, ha servit per desbloquejar la negociació amb l'aprovació de dos documents per allunyar la llengua i el conflicte polític dels tribunals. Un primer text, més concret, aborda la protecció i l'impuls del català i el seu blindatge a les aules, després de l'ofensiva de la dreta per acabar amb el model d'immersió lingüística, mentre que el segon fixa els "paràmetres generals" per a la desjudicialització.