L’única persona que té un monument al passeig del Born de Palma no era un rei, ni un general, ni un polític, ni un sant. Ni tampoc va néixer a Mallorca, però la va estimar amb tota l’ànima. Era un artista: un músic, d’origen coreà i de fama mundial, que va composar l’himne nacional del seu país i que es va establir en aquesta illa, on va crear i dirigir la seva orquestra, antecessora de l’actual Simfònica balear. Recordam Eaktay Ahn quan es compleixen seixanta anys de la seva mort, 16 de setembre del 1965.

“Bach no envellirà mai. La construcció de les seves obres és aquelles figures geomètriques ideals on tot està al seu lloc i mai no hi ha una línia supèrflua”, deia Fryderyk Chopin. Sir András Schiff, un luxe de molts quirats, el protagonista del segon concert del Festival de Pollença començà la seva intervenció dient que Bach era el més gran compositor de tots els temps i el seu preferit. No és molt original, però ningú no té cap altra opció. Per tant, una bona raó per iniciar la seva actuació amb l’Ària de les Variacions Goldberg. Una lectura mesurada, delicada, com ingràvida, amb la qual deixava clar que, un altre cop, érem els afortunats espectadors d’una vetlada memorable, i que a més, no teníem ni la més remota idea del que vindria després. A Sir András no li agrada que els altres li escriguin els programes de mà, que ell ho explica molt millor amb l’afegitó del component enigmàtic. El cert és que dos dies abans havia fet un concert a Torroella de Montgrí i més o menys va repetir els compositors, però crec que tan sols va repetir una de les peces de la nostra fornada, un Intermezzo de Brahms i el bis de Bach. Quedi clar, per tant, que no és difícil preveure el que sentirem, és senzillament impossible.

Després d’una temporada notable i esperant el Festival de Pollença amb unes expectatives difícilment superables, no hi ha dubte que el concert de Grigory Sokolov ha estat, fins ara, el gran esdeveniment de l’any. Molt bona entrada, disposada a formar part de la catarsi silenciosa de qui parla amb les mans. Dues, encara que hi ha moments que sembla que són moltes més les que acaricien un teclat del qual brollen tants colors que resulta impossible gaudir-los d’un en un. Així va succeir, de manera encara més evident, en el darrer bis, el sisè, la transcripció d’Alexander Siloti del Preludi núm. 10 BWV 855 en mi menor, de Johann Sebastian Bach, transportat a si menor. Una explosió de sons desplegats amb totes les textures possibles. Una fi de festa que deixava clar que el seu talent, l’habilitat i el domini de l’instrument no tenen límits. Un regal preciós per a un públic entregat, com havia de ser, que arrodonia un espectacle majúscul de la millor manera possible. I, després de dues hores i mitja de concert, deixava el públic amb ganes de molt més.

Ja des de la seva primera intervenció, Nadine Sierra torna a embogir el Liceu amb la seva incommensurable Amina, la virtuosa protagonista de La sonnambula de Vincenzo Bellini. El ‘Care compagne, e voi, teneri amici’ va marcar el nivell de la funció, contestat amb idèntica magnitud per part de Xavier Anduaga i el seu ‘Perdona, o mia diletta’, on ambdós deixaren clares les seves intencions i possibilitats, no sense la contribució coral i un final majestuosament belcantista per part de la parella protagonista. Era el preludi d’una nit que pintava memorable, així com la manera més precisa de deixar clar que el duel tenia només un desenllaç possible. El millor, taules sobre un escenari que, a més de realista, volia també recrear les al·lucinacions de la protagonista, tant per la il·luminació com per la presència d’un grup de ballarins –Metamorphosis Danza– que projectaven les seves quimeres i, val a dir-ho, en cap moment interromperen el fil de la narració, sinó que serviren com a adient complement.

Un aperitiu, l’Obertura de La vera Constanza (1779), de Franz Joseph Haydn, tot just després, el teòric moment estel·lar del concert, Schelomo (1916), d’Ernest Bloch, i per finalitzar, el que havia de ser el sòlid complement de la funció, La consagració de la primavera (1913), d’Ígor Stravinski. Tot això vàrem poder sentir, en tots els sentits, els privilegiats espectadors, tant a l’Auditòrium de Ciutat com al de Manacor, aquest darrer amb una entrada que feia goig, gairebé amb el teatre ple. Tot un èxit, sobretot tenint en compte que no era un programa excessivament comercial i per descomptat gens llaminer. Diria que tot al contrari, però vistes les diferents formacions que anaven interpretant cada una de les peces, la veritat és que tenia molta gràcia i encara més substància. 

Centenari de la mort de Puccini. Commemoració obligada. Primera representació de la 39a Temporada d’Òpera del Teatre Principal. Primera òpera de l’era Martorell. Ple de gom a gom, fins al punt d’haver d’afegir una funció a les tres programades. El públic no va dubtar a posar-se dret per acomiadar als protagonistes de tan inversemblant història. Per altra banda, el públic no va aplaudir quan, durant la funció, tot just després de la mort de Liù, des del cel del Principal començaren a ploure fulls volants amb la darrera pàgina que havia escrit Puccini abans de morir, impresa. Era el pentagrama manuscrit amb les notes que acabaven de sonar. El dia de l’estrena, a la Scala de Milà, Toscanini en aquest precís moment es va girar cap al públic i va dir la famosa frase de “fins aquí va escriure el Mestre”. Deixà la batuta sobre el faristol i va marxar. La gent, entre confosa i desconcertada, uns segons després de la inesperada circumstància, i quan un espectador cridà “Visca Puccini”, rebentaren els aplaudiments. No és tot. Hi ha més petits detalls que encimbellaren una nit formidable, com per exemple que rere la pluja, amb molta subtilesa, canvià el vestuari i el decorat, fins a arribar a un final que d’alguna manera donava sentit a tot plegat, amb la capsa de música com a fil conductor de la història. La de la capsa de música començà quan Puccini va escoltar la melodia de Mo Li Hua a un estri d’aquestes característiques i la incorporà a la que seria la seva darrera òpera, amb què ell volia “emocionar sense retòrica”. Aquesta senzilla joia musical va ser la que inspirà també Alessandra Premoli. I a partir d’aquí el Turandot del Principal, amb un altre “petit” detall, com és el fet que Toscanini va escapçar la part final de la partitura que Alfano havia disposat i així havia rodolat pels escenaris de tot arreu del món. Al Principal, arriba amb els cent compassos que el director havia llançat a les escombraries. També un esdeveniment.

Ple de gom a gom al Teatre Principal, el públic dret, ovació de gala. Aquest seria el resum que d’alguna manera ho explica gairebé tot. És a dir, va ser una vetllada memorable, un concert encisador, del que tothom, menys el meu veïnat, va sortir amb l’entusiasme a flor de pell. Era un altre tipus de públic. En general, no era el que habitualment acudeix als concerts de temporada. Potser aquests cinc concerts que l’Orquestra Simfònica Illes Balears ha programat al Teatre Principal de Ciutat tenen aquesta intenció, ampliar el ventall d’espectadors. Una bona prova és el següent, el qual tindrà dos protagonistes menys habituals encara, com són el cineasta José Luis Garci i el diplomàtic, però no sempre, Inocencio Arias. No cal dir que el tema serà el setè art, com la música que oferirà la formació dirigida per Pablo Mielgo, però aquest és el següent capítol de la mateixa història. 

Potser Dvorák és tan reconegut gràcies al viatge que va fer des de Txèquia fins a Nova York i des d’on va tornar, entre d’altres, amb dues de les més famoses composicions que va signar en tota la seva vida. El Concert per a violoncel en si menor, op. 104, una de les dues úniques peces que va escriure el darrer any d’estada als Estats Units, i, per descomptat, la seva arxifamosa Simfonia núm. 9 en mi menor, “Del nou món”.

DaBraccio Quartet continua creixent des de la seva creació. No fa gaire, però, així i tot, encara més joves, amb moltes ganes, que és un factor bàsic, i minsa experiència, que només és qüestió de temps. Tres anys després, la seva evolució comença a donar bons fruits. Com a prova, el concert que dins el Festmusic Mallorca oferiren al Palau de Can Vivot, amb un programa tant interessant com ambiciós. Iniciaren aquest “petit viatge” ja des de la ubicació, que musicalment abraça des de bona part del segle XIX fins a una peça del XX i una altra del XXI, naturalment amb el quartet de corda com a eix de totes les composicions. Puccini va ser l’encarregat d’obrir la vetlada, amb la seva partitura instrumental més famosa, probablement l’única que encara es pot escoltar lluny de les escenografies, tot i que també dintre, a Manon Lescaut. Es tracta de Crisantemi, una bella i trista elegia, que sona en el moment de la mort de la protagonista. Fora, té vida pròpia, com va demostrar el quartet en la seva primera intervenció. Va sonar una mica plana, potser perquè el marc i el sold out encara impressionaven la formació. Li va mancar color i contrast. Correcta podria ser un bon adjectiu. Després li va tocar el torn a la suite Nordés (2019), de Carmen Rodríguez, que és com la carta de presentació del grup, amb la qual ja es varen notar molt més còmodes, com dominant la situació i l’aclaparador context.

Mai ningú no ho hauria dit, però el claustre de Sant Domingo, ple de gom a gom, o una mica més, esdevingué primer l’església Sant’Andrea della Valle, després el Palazzo Farnese i, finalment, el Castel Sant’Angelo, els tres indrets on transcorre Tosca, la famosa història que Victorien Sardou va escriure per a lluïment exclusiu de Sarah Bernhardt, que George Bernard Shaw va qualificar de “porqueria barata, buida i construïda amb poca traça”, i que, sens dubte, immortalitzà Puccini, amb la inestimable cooperació d’Illica, Giacosa i, perquè no, també de Ricordi, compositor, llibretistes i editor, respectivament. Muntar Tosca és tasca de valents, però Quetglas i companyia ja ho havien provat al mateix escenari amb un Don Giovanni sabotejat per la pluja, que mesos després, a Inca, va quedar clar que res és impossible. Per això, i amb tan bon resultat, aquesta Tosca amb què s’inaugurà la cinquena edició del festival propiciat per Quetglas i l’Orquestra de Cambra de Mallorca.

Cada vegada que vaig a un concert de música clàssica penso que ho hauria de fer més sovint. La música en viu –com el teatre o la dansa– té un atractiu molt poderós, que et clava a la butaca físicament però t’enlaira l’ànima.

Tot i que fa anys que viuen a Montevideo, el català David Puig i César Roig, originari d’Albaida (País Valencià), es van conèixer fa pocs mesos. Puig va arribar a l’Uruguai fa més d’una dècada per motius familiars; primer va treballar com a fotògraf oficial de l’actual president del país, Luis Lacalle Pou, en les campanyes electorals de 2014 i 2019, i després es va convertir en realitzador de la televisió pública. Roig es va establir a Montevideo fa sis anys, quan va aconseguir la plaça de trombonista en l’Orquestra Simfònica Nacional del Sodre, una de les més prestigioses de Sud-amèrica. Ara tots dos encapçalen un projecte que es concretarà en un concert pel medi ambient que se celebrarà el 14 de febrer a la base científica que l’Uruguai té a l’Antàrtida.

Alícia de Larrocha i Victòria dels Àngels van néixer el mateix any, el 1923, i van compartir una mateixa passió durant tota la vida: la música. "Totes dues van acabar sent catalanes universals, les que han tingut una projecció més gran durant la segona meitat del segle XX, juntament amb Montserrat Caballé", ha explicat el crític musical de l'ARA Jaume Radigales aquest dimecres al Palau de la Música, escenari d’un interessant homenatge a la pianista i a la cantant.

El primer concert de la temporada que se celebra al Trui Teatre, que en principi no despertava massa interès, es va convertir en una funció farcida de peculiaritats. Per una banda, el protagonista estel·lar, Tobías Isern, mestre de la Simfònica, amb el seu monumental instrument, interpretant el Concert per a tuba i orquestra, de Roland Szentpáli, jove compositor txec i intèrpret del gran aparell que presidia la vetlada. Una incògnita, però ja sabem que els curiosos sempre tenen avantatges, molts, sobre els que mai no exploren territori desconegut, perquè està clar que veure i escoltar tan excepcional artefacte musical hauria d’haver despertat una mica més d’atenció. S’ho va pagar, i amb escreix, tant pel que fa a la intervenció del solista com per l’acompanyament orquestral , d’una qualitat indiscutible, eloqüent i amb molts colors, que juntament amb el poderós so de la tuba establien un vincle amb unes característiques molt singulars. El bis va ser una altra sorpresa: Tobías Isern, acompanyat pels percussionistes de la seva formació, oferí una excepcional i divertida versió de la Contradanza, de Paquito de Rivera

Txaikovski, rere Beethoven, Mozart i Brahms, no era una mala opció per a aquesta quarta edició del festival que enlaira encara més el compromís de Pollença amb el món de la música clàssica. Segurament, el rus, a qui tant li agradava París i que va tenir l’honor d’inaugurar el novaiorquès i mític Carnegie Hall, dirigint la seva Marche Solennelle, ha estat un dels incontestables més vilipendiats per la crítica del seu temps, mentre que, per una altra banda, el seu prestigi entre el públic i els teatres de més enllà de la seva terra natal mai no va deixar de créixer exponencialment. Dissabte no en va ser una excepció i aportà un altre granet d’arena més a l’hagiografia del compositor. El temps ha esmolat els prejudicis de la seva època i alguna dècada després, però ja no hi ha dubte de la gran qualitat i enorme bellesa i magnitud de la majoria de les seves composicions. A més a més, els mèrits se li van reconeixent sense cap mena de dubte ni eufemisme, fins i tot enaltint les dificultats en la interpretació i la seva capacitat innovadora. Un bon exemple podria ser la peça amb la qual es va engegar el festival, el Concert per a violí i orquestra en re major, op. 35, interpretat per Ana María Valderrama i l’Orquestra de Cambra de Mallorca, dirigida pel seu titular, Bernat Quetglas. Una peça, en principi, dedicada al violinista hongarès Leopold Auer, que no la va voler estrenar argumentant que li semblava “intocable”. Ho va fer Adolf Brodsky i, naturalment, el primer, immediatament després, la va incorporar al seu repertori. Cert que amb algunes modificacions, de manera que, de cop i volta, es va convertir en “molt tocable” i gairebé en un clàssic obligat, tot i les dificultats de l’execució, afegides a la polivalència, resistència i tècnica que exigeix al solista de torn. Ana María Valderrama les acumula amb escreix, i exhibí totes i cadascuna de les virtuts imprescindibles per interpretar una composició d’aquesta complexitat i característiques. Exigència i fortalesa màxima per poder expressar amb eficàcia la gran quantitat de colors i textures, sentiments i emocions, les quals varen brollar ja des de la seva primera intervenció, no sense la imprescindible cooperació d’una orquestra que va encaixar a la perfecció amb la violinista i amb un Bernat Quetglas atent, contundent i molt eloqüent. Per a ella, en el primer moviment, una cadència primmirada, maratoniana, exquisida. Immaculada la Canzonetta del segon, un Andante calidoscòpic. El tercer s’inicia amb una barrumbada, tan potent que en el seu dia va ser titllada de tot menys de música. I a continuació, una segona cadència, per arrodonir una interpretació de les que no s’obliden. Bis de rigor, Bach, Partita en si menor, i el públic entusiasmat.

Una altra nit del Festival de Pollença farcida de noms propis que ja mai no oblidarem. Aquest podria ser un resum molt significatiu, però sens dubte insuficient, per fer-nos una petita idea d’un concert que en un primer moment podia semblar no gaire espectacular. Segurament era pel fet de tractar-se d’un programa que no es podria qualificar de grandiós, bàsicament per la seva condició de més o menys barroc, amb dos fills de Bach, Boccherini i Haydn, en la primera línia de noms i llinatges. Per una altra banda, Arcangelo, una ensemble molt versàtil en la seva estructura i que per a l’ocasió va comptar amb la presència sobre l’escenari de fins a quinze músics dirigits per Jonathan Cohen, que en lloc de batuta portava un clavecí a les mans. És un grup que habita l’elit i que ha passejat la seva música des de pel Musikverein i el Festival de Salzburg fins pel Carnegie Hall… Arribam al solista, el violoncel·lista, i també director, Nicolas Altstaedt, amb un instrument construït per Nicolas Lupot a París l’any 1821 i que l’han sentit i escoltat al Konzerthaus de Berlin, al de Viena, al Mozarteum de Salzburg i al Beethovenfest de Bonn, tan sols per citar alguns exemples significatius des que va debutar amb l’Orquestra Filharmònica de Viena dirigida per Gustavo Dudamel.

No és gens senzill començar el més amunt possible, com és el cas amb Daniel Harding i la Chamber Orchestra of Europe, i al llarg de tot el festival no abaixar ni un mil·límetre el nivell de qualitat, a més, amb noms i llinatges de reconegut prestigi. Un altre exemple d’aquesta afirmació la tinguérem amb l’actuació de Belcea Quartet, una formació que podem trobar a sobre de qualsevol dels millors escenaris d’arreu del món. Aquest passat dissabte vàrem poder gaudir la seva magnificència al Claustre de Sant Domingo, amb un programa que, almenys a priori, no es podia titllar d’espectacular, ni impressionant, però que a posteriori no va decebre ni un sol espectador. Encara més, si algú va entrar tenint reticències, ben prest es varen esvair amb un in crescendo programàtic perfectament estructurat, històricament rigorós i, per descomptat, interpretat amb la magistral capacitat i talent que presideix la trajectòria del grup.

El compositor Hèctor Parra i la soprano Diana Damrau van ser els protagonistes d'una jornada intensa a Peralada. A la tarda, al claustre de Sant Domènec, el compositor català i la pianista Imma Santacreu ens oferien una aproximació a l'obra de Parra que el mateix compositor anava introduint, des de peces curtes inspirades en les Constel·lacions de Joan Miró a la seva celebrada òpera Les Bienveillantes o a la recent Orgia, que s'estrenarà l'abril vinent al Liceu.

Freddie de Tommaso va inaugurar ahir la 37a edició del Festival de Peralada, una edició que enguany no compta amb grans espectacles, ja que l’escenari principal està de reformes. Així, el concert del jove tenor anglo-italià va tenir lloc a l’església del Carme, indret que durant vuit dies acollirà les actuacions líriques d’aquest estiu.

"Encara està permès tenir esclaus si són presoners", diu el reputat compositor nord-americà David Lang (1957) en la presentació de Prisoner of the state, l'òpera sobre presos polítics que arriba aquest dissabte al Teatre Grec en el marc del Festival Grec de Barcelona després d'estrenar-la a Nova York i al Regne Unit. La peça de nova creació ha estat coproduïda per L'Auditori juntament amb sis prestigioses institucions internacionals: el Barbican Center de Londres, el De Doelen Concert Hall de Rotterdam, la Filharmònica de Nova York, l'Orquestra Simfònica de Bochum, el Concertgebouw de Bruges i l'Òpera de Malmö. Serà interpretada per l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) sota la batuta de Ludovic Morlot, que retorna amb aquesta òpera a l'escenari de Montjuïc, juntament amb el cor d'homes del Cor Jove de l'Orfeó Català i del Cor de Cambra del Palau de la Música. Com a solistes, la soprano Claron McFadden donarà vida al personatge de Leonora, que es fa passar per vigilant de presó per trobar-se amb el seu amor injustament empresonat, interpretat per Jarret Ott. Davóne Tines assumeix el rol de carceller i Alan Oke el de governador.