Castell de Bellver.- La presència de Jordi Savall sobre un escenari sempre comporta una aura especial, la sensació d’esdeveniment, de ser present en un lloc i un moment de privilegi. El concert de dijous passat al castell de Bellver no va ser una excepció i amb un sold out cantat. La gent aplaudí només sortir per afinar i ell va explicar que els seus instruments, una viola de gamba baixa de sis cordes, de Pellegrino Zanetti (Venècia, 1553) i una viola de gamba baixa de set cordes, de Barak Norman (Londres, 1697), amb les cordes de tripa, a causa de la humitat necessitarien la repetició de la maniobra en moltes més ocasions. Poc després feren acte de presència els dos protagonistes, l’esmentat Savall acompanyat per Xavier Díaz-Latorre amb la tiorba i la guitarra barroca. El nom del concert era Del renaixement al barroc, però era alguna cosa més. El recorregut musical anava més enllà de la cronologia de les diferents composicions. S’inicià amb Diego Ortiz (1510-1570) i les composicions romanes del toledà, Romanesca, Passamezzo antico i Passamezzo moderno, de 1553, i arribà fins a la recopilació de cançons populars espirituals que el bisbe de Trujillo (Perú), Martínez Compañón, va engegar l’any 1780. Entre aquest recorregut de més de dos segles, des de Toledo fins a Lima, hi trobàrem tot un seguit de diferents compositors de mig món que convertien l’esdeveniment en molt més polièdric del que podria semblar en un principi. Així, a Diego Ortiz el seguiren dues cançons sefardites, Paxarito tu te llamas, de Sarajevo, i Hermosa muchachica, de Jerusalem. Arribà el torn de la guitarra barroca de Díaz-Latorre, que interpretà La minyona de Catalunya, de Gaspar Sanz i, a continuació, unes improvisacions de Los canarios. Ambdós, de bell nou, per atacar unes Variacions anònimes angleses, Greensleeves to a Ground i una guaracha mexicana. 

Pollença.- L’equador del 61è Festival de Pollença el va marcar el pianista italià Francesco Piemontesi amb un concert que finalment va constar de dues peces de Franz Schubert: Tres peces D.946 i la Sonata en mi bemoll núm. 21 D 960. Entre una i l’altra, una petita joia de Claude Debussy. Està clar que no era un concert per delectar multituds. Potser era el menys comercial dels sis concerts, però a l’altura de la resta, pel que fa als noms i programes. Era, d’alguna manera i per part del pianista, una autèntica declaració de principis, la reivindicació de dos noms que mai no figuren entre l’elit dels pianistes més coneguts i reconeguts. Però segurament cap dels que figuren en lletres daurades dins la història de l’instrument el varen fer evolucionar tant com ho aconseguiren tant Schubert, tot i que deixeble de Salieri, com sobretot Debussy. Una circumstància que d’alguna manera va fer que l’audició fos una mica més complexa, per críptica i enigmàtica, o fins i tot gairebé harmònicament inextricable. Va ser una primera part del programa rocosa, executada amb destresa, a més d’un plus de passió per part d’un Piemontesi molt intens amb dues interpretacions que sabia que no despertarien grans emocions; això no obstant, les interpretà amb la convicció de saber i voler mostrar que es tractava de dues tremendes obres de gran calat.

Can Vivot.- És la tercera versió que Studium Aureum fa de Dido i Eneas, de Henry Purcell. Diuen que és la primera òpera anglesa, però no tan sols per això és una de les més famoses. No sense entrebancs i molts de moments d’injust oblit, ha subsistit per les seves qualitats. Segurament les que tenen encisat Carles Ponseti i per això cada poc temps hi torna amb una nova lectura. Per a l’ocasió, per esbrinar dins la contemporaneïtat de la narració, la de la història d’amor impossible i, és clar, etern. El lloc per a la representació, d’allò més adient: Can Vivot, tant com ho va ser el Solleric quan muntaren Monteverdi-Venècia, d’una sonoritat exquisida i naturalment un marc incomparable per a una tragèdia règia. El pati de la casa senyorial, perfectament il·luminat per Miquel Fuster, tot just davant la imponent escala, servia amb absoluta senzillesa i major eficàcia per ubicar tots tres actes, per obra i gràcia de les habilitats de Rafel Lladó, també responsable de la direcció d’actors. Molt encertada i basada en l’austeritat de moviments, jugant tan sols amb la mirada per poder explicar tot el dolor que porten dintre seu ambdós protagonistes principals, Dido i Eneas, com també la maldat i les habilitats de la “mercuriana” Fetillera o la bondat infinita de Belinda, interpretats respectivament per Adriana Mayer, Bartomeu Bibiloni, Antonio Aragón i Raquel Ribas. Impecables tots ells, tant vocalment com dramàticament. Mesurats, intensos i delicats. En tot moment. Tot compensat i de segur que algun va haver de fer un petit esforç per abaixar una mica el seu registre per així poder obtenir la imprescindible homogeneïtat. Si els quatre actors principals ho varen brodar, el cor tampoc no va quedar enrere, sobretot dins un context que no és el seu habitual. Podria i m’agradaria citar, per importants en la valoració, tots els músics, des de Ramon Andreu fins a Marta Ambrós al clavicèmbal; amb els Aguiló, valor segur, al violoncel i al contrabaix -amb feina de valent-, com, també, per descomptat, Guillermo Femenias que té un solo sobre l’escenari amb la guitarra, a més de les seves intervencions amb l’arxillaüt; o Joan Rodríguez a l’oboè, molt responsable del salt musical en el temps. I per acabar, Kepa Arteche i María José Gómez de la Vega. Una delícia sota la batuta de l’artífex de tot plegat. Un vespre rodó que obre la porta a noves aventures operístiques de petit format? Qui ho sap?

Son Marroig.- Concert de primeríssim nivell el que va oferir Fahmi Alqhai a l’arxiducal Son Marroig i que en dies successius es va repetir a la Fundació Bartomeu March i al Festival de Música de Sineu. Alqhai és un dels violistes de gamba més coneguts i reconeguts del moment. Provinent de la música heavy, un dia es va trobar amb aquest ancestral instrument i junts varen començar a viure una història d’amor que va camí de durar segles. El músic no va oferir tan sols un concert, que ja hauria estat més que increïble. A més, el va guarnir i enramellar amb un petit recorregut de l’instrument: d’on havia nascut (Aragó), de com havia estat d’important en el passat, com havia anat minvant la seva presència dins el món de la música i com s’havia produït el seu renaixement a partir dels anys seixanta del segle anterior. Tot això, amb algunes pinzellades de les característiques de l’instrument i les diferències entre els uns i els altres. No cal dir que el concert va seguir un ordre cronològic, engaltat amb la història amb la qual ens instruïa Alqhai.

Castell de Bellver.- Pablo Mielgo, tot just acabat el concert va voler dir al seu públic la gran emoció que li produïa tornar a Bellver tres anys després. Des de l’agost del 2019 la Simfònica no utilitzava el marc incomparable, que, el passat dijous, semblava fins i tot que tenia una acústica millor de l’habitual. Per descomptat, es va haver de posar el cartell d’entrades exhaurides. A l’ambient es respirava un aire de satisfacció i fruïció una mica més especial que de costum. El cartell també predisposava a favor d’aquesta circumstància, amb la parella formada per Amanda Forsyth i Pinchas Zukerman, al violoncel i al violí respectivament, com a solistes, acompanyats per la Simfònica dirigida per Pablo Mielgo, interpretant el Concert per a violí i violoncel op. 102, de Johannes Brahms. Una composició que s’ha de qualificar de raresa encara ara. Dos instruments que junts no solen compartir protagonisme des que el Barroc va passar a formar part del passat. Brahms va voler retre homenatge als dos instruments i amb la fusió aconseguí una altra peça mestra, que anuncia la seva condició de tal des del mateix començament, senzill estructuralment, però poderós per a l’oïda, fins que dona pas al recitatitiu del violoncel. Un contrast enorme, ja captivador. I així fins al final. Brahms incorporà alguns missatges subliminars, com és ara jugar amb les notes fa, la i mi per crear un acròstic de “Frei aber einsam” (F-A-E. Lliure, però sol), segurament dirigit a qui tots sabem. O el segon moviment, tendre, fins que arriba la proposició del violí contestada virulentament pel violoncel. Més contrastos, amb una orquestra que conreava la lleugeresa amb contundència. Una primera part per col·locar al prestatge de les difícilment oblidables, per la sintonia de la parella, amb el violoncel sempre a l’aguait de la veterania del violí; per ser una peça especial; per brollar d’ella una bellesa harmònica incontestable.

Trui/Auditorium/Palau de Congressos.- Ha costat un parell d’anys aconseguir-ho, però ja és aquí. La dimensió de l’esdeveniment: sideral. Musicalment, ben segur que estam en el moment més important de tots els que han succeït en aquesta terra des de fa molts anys. Potser tan sols comparable a quan Eaktay Ahn es va fer càrrec de l’orquestra o quan Luis Remartínez va sembrar la llavor del que és ara la Simfònica. Des de la Fundació de l’Orquestra s’ha tornar a conrear un guaret inabastable. Així, a partir del pròxim diumenge tindrem el guanyador del Primer Concurs de Cant Joan Pons, a qui mai, per molt que ho intentem, no li retrem suficient compliment en comparació amb els mèrits adquirits, per la importància de tot el que ha significat i per tot el que ha aconseguit dins el món de l’òpera a escala universal. Joan Pons ha estat un dels millors barítons de la història. Poca broma. Si el comparessin amb un esportista, per dimensionar-lo en la justa mesura, tan sols amb un podria compartir peanya amb ell. Ni un mil·límetre per davall. Si, per una altra banda, volem saber, sense dubtes, la importància del concurs tan sols cal donar un cop d’ull als integrants del jurat. Directors artístics, de càsting o de programació del Colón de Buenos Aires, de l’Òpera de Stuttgart, de l’ABAO de Bilbao, de San Carlo de Nàpols, de La Maestranza, de l’Òpera de Los Angeles, del Bolxoi de Moscou, de l’Òpera de Viena, de l’Òpera de Washington i de l’Òpera d’Hamburg. Presideix el jurat Joan Pons Álvarez. Serà diumenge, 19 de juny. Han estat un centenar els candidats. Finalment se’n varen seleccionar quaranta-un. Diumenge serà la final. Que no hi falti ningú. Serà important poder dir “jo hi era”.

Teatre Principal d’Inca.- Brillant la idea de convertir en música simfònica algunes de les cançons de Biel Majoral. Ell va contar, des de damunt de l’escenari, que en principi s’hi havia negat, una mica, però finalment hi va accedir i per això va agrair a l’Orquestra de Cambra de Mallorca que li haguessin fet tombar el coll. Va contar també la feinada que havien hagut de fer amb Júlia Cruz, la directora, i que no havia tingut pietat d’un ‘setantí’ com ell, i encara dret. Ho deia afectuós, i qui més qui menys reia, però ben segur que a les paraules de Majoral hi havia una bona llesca de veritat, o fins i tot més d’una, perquè no n’hi ha d’altra per aconseguir un resultat com el que vàrem poder veure al Principal inquer. Per aquesta raó el públic, dret, va acomiadar el cantautor, el guitarrista Delfí Mulet, la soprano Maria Rosselló i la jove Orquestra de Cambra de Mallorca de manera tan emotiva. No era tan sols nostàlgia o un merescut homenatge, sinó també un premi a la qualitat del producte, en el qual tingueren molt a veure els encarregats dels arranjaments, Biel Oliver i Miquel Brunet, ambdós una garantia.

Trui Teatre.- Estrena de gran Mar, de Maties Far, per a piano a sis mans, orquestra i electrònica, a càrrec de l’Orquestra Simfònica Illes Balears dirigida per un minuciós Zsolt Nagy, que, conscient de les dificultats per assolir tantes variacions interpretatives, va exhibir coneixements i indicacions a balquena perquè tot rutllàs de la millor manera possible. Les sis mans varen ser les dels pianistes Albert Díaz, Tomeu Moll-Mas i Llorenç Prats, mentre que Francesc Llompart s’encarregava de l’electrònica. No és una peça fàcil ni per als músics ni per als espectadors, aplaudits molt afectuosament per part del director quan finalitzà gran Mar, però no ho ha estat cap innovació rupturista al llarg de la història de l’art, en què els exemples es multipliquen exponencialment i la reacció que provoquen sempre és més o menys la mateixa, com ara el pànic davant la manca de referències a les quals empernar-se. Per aixecar aquest projecte, s’han hagut de fer concessions. Es va haver de retallar l’original a correcuita i deixar-lo orfe d’alguns moments, no pocs, que haguessin mostrat l’autèntica dimensió de la composició. Ni més ni menys importants, però que en qualsevol cas formen part d’un tot imprescindible en aquesta història musical feta per sentir i escoltar. Es va anunciar per megafonia que la interpretació es faria en versió reduïda. Una llàstima, que segurament té solució en el futur. Pel que fa als solistes, ells varen dur el pes de la funció, impecables, juntament amb la percussió i l’arpa, també fonamentals en aquest passeig pel subconscient que no deixa indiferent. Sobretot, deixa moltes preguntes enlaire sobre les possibilitats de la música, de la gran quantitat de sons que resten habitualment amagats dins els instruments, i algunes queden contestades amb la composició de Far. La segona part va ser per a Jonathan Harvey, …towards a pure Land, un encàrrec de la BBC Scott, una composició mística en la qual podem trobar alguns punts de contacte amb la de Maties Far, més arrodonida per raons òbvies, a càrrec d’un deixeble de Britten o dels continuadors de la música de Schönberg, que no cal dir el que varen haver de patir abans de convertir-se en clàssics. Com a colofó, Siren’s Song, de Peter Eötvös, inspirada en l’obra d’Homer, Kafka i Joyce, un altre exemple, el dublinès, de què significa rompre motlles i cadenes amb les corresponents repercusions. “El sentiment també té el seu tempo”, va dir Beethoven davant la tirànica i avui imprescindible màquina inventada per Johann Maelzel.

Teatre Principal Inca.- Bona entrada i augmentant. Tampoc no resulta estrany, perquè dins el cicle Orquestra de Cambra de Mallorca 2022 hi trobàrem Olivier Charlier encapçalant la formació i el seu violí exercint alhora de batuta. Com a afegitó, el programa era saborós i mengívol. Ni més ni menys que Vivaldi, Il prete rosso, amb la més emblemàtica de les seves incomptables composicions, Les quatre estacions, sempre creditora del vistiplau del gran públic. Un conjunt de quatre concerts dels quals gairebé tothom coneix alguna de les melodies. Equilibri, bellesa i virtuosisme varen fer acte de presència no tan sols en la reconeguda peça, ja que la funció es va iniciar amb el Concert per a dos violins Op. 3 núm. 8 RV 522, un dels dotze que componen el selecte grup de L’estro armonico, de la collita del mateix Vivaldi. Com a parella solista, per a l’interpretació de la primera peça de la vetllada va intervenir, no és el primer cop, Sebastià Pou, que juntament amb Charlier va fer una interpretació intensa i primmirada, sense escatimar detalls ni exquisides floritures, les que requereix la composició, que, com totes les de Vivaldi, no admet improvisacions. No era la de Pou l’única incorporació de la formació. Entre els joves integrants de l’OCM, sempre millorant i a una velocitat de vertigen, hi trobàrem Ramon Andreu com a concertino, María José Gómez de la Vega a la viola i Jaume Tomàs al clave. Un autèntic luxe, reforços que sens dubte aportaren una bona dosi de robustesa per assolir, i ho va fer, el nivell que es mereix un concert d’aquestes característiques.

Teatre Principal.- Antoni Mairata pujant escalons i fent país, que és part del seu tarannà. Per a l’ocasió arriba amb la història de les Germanies, la de Joanot Colom, de Pau Casesnoves, des del seu alçament fins a la seva aniquilació. El títol, Germania 500, amb l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears dirigida per Bernat Quetglas com a plat fort d’una qualitativa vetllada. Per una banda, la posada en escena, que consisteix en tot el fons de l’escenari convertit en una gran pantalla on entre mapes i dibuixos d’època es va fent un recorregut per la història de la gran insurrecció, mentre que a la primera línia de l’escenari, Rodo Gener i Marian Lush, dirigits per Marga López, van desenvolupant una esquemàtica recreació dels esdeveniments que s’anuncien a la pantalla, sobre una idea original d’Andreu Julià. Rodo Gener exercint de Joanot Colom i Marian Lush explicant amb la seva veu les sensacions dels protagonistes de la història, amb textos signats per Maribel Servera. Com un recitatiu, amb un llenguatge molt senzill i popular, de contarella, de rondalla del temps de les Germanies. Una circumstància que no deixa de ser un petit excés d’informació, el qual probablement resta protagonisme a la música, ja de per si amb un esperit més narratiu que ornamental.

Aquest paper són cinc cèntims de tot el que ens espera els mesos vinents. Una pinzellada, un tast prou saborós del que arribarà tot just acabades les festes, des d’un punt de vista subjectiu, a grans trets, però també una mica aleatori, en funció del que més o menys va parlant cada setmana aquest ‘Escandall’ de fílies, fòbies i alguna informació addicional on cap gairebé tot allò que soni o faci olor de teatre, òpera o música clàssica. Més o menys.

Església de la Mercè.- Concert de Nadal de la formació Studium Aureum amb obres d’un sol compositor, Marc-Antoine Charpentier. Un il·lustre oblidat, “un estranger al seu país”, que segurament ha patit la injusta desmemòria per culpa de la molt humana inclinació al blanc o negre. Així ja succeïa al segle XVII a França, la pàtria de Chauvin –“avant la lettre”–, on no volien ni sentir l’olor de res que vingués de la veïna Itàlia, el lloc on havia estudiat el compositor i que feia que dugués el seu sarró carregat de trets “poc recomanables” per assolir la immortalitat. Però ell no va renunciar a cap dels seus dos vessants, ni el nacional ni el musical. Per això va saber conjugar ambdós llenguatges de tal manera que es fa difícil esbrinar quin dels dos pesa més o, fins i tot, distingir al llarg de tota la composició l’empremta de cadascuna de les influències.

Teatre Principal d’Inca.- La veu humana és una peça teatral original de Jean Cocteau amb entitat pròpia, tot i que gairebé trenta anys després s’hi va afegir el compositor Francis Poulenc per transformar-la en una òpera de cambra que ha quedat col·locada al prestatge dels clàssics. Un sol acte, en el qual la soprano, única protagonista, ha de lluir molt bones i variades prestacions per aconseguir fer arribar al públic tot aquest aldarull sentimental que li fa perdre la noció de tot i que l’ha convertida en una joguina espatllada en mil bocins que es van escampant per l’escenari al llarg dels quaranta-cinc minuts que dura la funció. Maia Planas va aconseguir des del primer minut transmetre com les peces del melodrama s’anaven ajuntant fins a arribar a la tragèdia, acompanyada per Magí Garcías al piano, que Poulenc va incorporar com un element més de l’escenografia, de tal manera que gairebé es converteix en un tercer protagonista. El segon és a l’altra banda del telèfon, amb el qual ella parla tot el temps. És el subjecte el·líptic, important, ja que és el perquè de tot plegat i el que obre tot un immens ventall de possibilitats per esbrinar què ha succeït entre ell i ella. Tot són suggeriments i cap evidència. Tan sols una, que no és altra que haver perdut l’enteniment, el control dels seus actes i de les seves paraules. Tot un seguit de situacions per a les quals es necessita una paleta vocal ben atapeïda, amb tants colors com registres dramàtics. De tot això, Maia Planas en va repartir a balquena. Ni un instant en què tot no tingués la força dramàtica per anar cap a l’únic final possible, de tal manera que tot és autèntic, creïble. D’altra banda, una posada en escena senzilla i elegant i una il·luminació acurada i adequada converteixen la representació en una peça de nivell.

Trui.- Les majúscules del titular no són una errada, ni casualitat, ni sense voler. Per si un cas no ho havia escrit mai: difícilment es pot trobar a les Illes una institució cultural tan important com la Simfònica i que passi tan desapercebuda als mitjans de comunicació, i no en parlem a la classe política. N’és una bona prova el concert de temporada de dijous passat, tot i que la llista de possibles candidats a les majúscules no cap en aquesta crònica. Sobre l’escenari del Trui Teatre amb l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida per Pablo Mielgo, vàrem tenir el plaer, l’honor i la immensa sort de contemplar i escoltar, bocabadats, Kian Soltani, violoncel·lista nascut a Àustria i d’origen persa. Per reforçar l’agosarada afirmació, aquí van cinc cèntims del seu currículum, on podem trobar concerts amb la Filharmònica de Viena, la Simfònica de Boston, la Staatkapelle de Berlín, la Filharmònica de Londres, una gira pels Estats Units amb la West Earsten Divan Orchestra dirigida per Daniel Baremboin, que fa que no oblidem Jacqueline du Pré, és clar. Idò després d’aquest resumit ‘petit’ historial, i dic petit perquè encara no ha complert els trenta anys, dijous era a Ciutat, amb la Simfònica. 

Es Baluard.- A l’Aljub d’Es Baluard va tenir lloc la cloenda de la darrera edició de la Fira B amb l’espectacle P-Acte idiota. Es tracta d’alguna cosa més que una performança, amb el molt reconeixible segell d’Hermanas Picohueso. Un èxit, tant la funció com la Fira, que des de fa un grapat d’anys compleix la seva principal missió, el seu màxim objectiu: fer de mostrador i donar sortida a gairebé tot el que es fa en música, teatre… Vendre el producte.

Auditòrium.- Fa tantes vegades que ha vingut a dirigir la Simfònica que ja sembla un costum, una tradició, a la qual ja no donam la importància que mereix ni li pertoca. Mozartià, li diuen, però ho ha dirigit pràcticament tot i mai no ha decebut. És Leopold Hager, nascut a Salzburg, i supòs que deu ser això, perquè pensam que els ve d’avior i que segurament amb el seu origen no tenia més remei que convertir-se en un músic de primer nivell. Ho és i ho demostra una vegada i una altra, aquí i arreu del món. Tan sols la seva presència amb la batuta a la mà seria suficient per qualificar el concert d’esdeveniment, però per a l’ocasió en les dues primeres peces també va ser l’encarregat de tocar el clavicèmbal mentre dirigia la Simfònica en formació de cambra. A més, venia acompanyat de tres personatges que tampoc no deixen indiferent. Són Händel, Bach i Bruckner. No hi eren tots. A més d’aquest estol d’il·lustres, al seguici falta afegir-hi dos noms, el de l’oboista Martin Gabriel, que exercí de solista en el Concert per a oboè HWV 287, per després ajuntar-se a la festa la violinsta Nina Heidenreich, amb qui compartí protagonisme interpretant el Concert per a oboè i violí BWV 1060, de Johann Sebastian Bach. 

Manacor.- La Calòrica ressuscita l’obra que conta les darreres hores de la reina Isabel I, la Catòlica, deu anys després de la seva estrena. Una peça que va sorgir tot just quan els components de la companyia acabaven els seus estudis a l’Institut del Teatre. Una presentació de credencials. Una bona manera de deixar ben clar que la seva irrupció dins l’univers de Talia no anava de bromes. El títol és prou significatiu, Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I. La dramatúrgia és del seu escriptor de capçalera, Joan Yago, dirigida pel titular de la companyia, Israel Solà, i interpretada pels tan incommensurables com habituals Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Carla Rovira, Marc Rius i Cristina Arenas. Hi falta Júlia Truyol, de gira amb L’oncle Vània, que podrem veure aquest cap de setmana al Principal i a Manacor. És La Calòrica en estat pur, amb el seu indiscutible segell, que amb aquesta resurrecció fan, mirant cap enrere, un salt cap endavant, per posar la peça al lloc que li correspon dins el seu ja extens i saborós currículum. De passada, obriran les portes de pint en ample cap a altres mercats, com són els de parla castellana, perquè, com no podia ser d’altra manera, aquesta ‘recreació’ de l’agonia de la reina catòlica, engendradora de deu fills i de la Santa Inquisició, i esposa de Fernando –Ferran– d’Aragó, a qui també li deien, i no sé ben bé per què, el Catòlic, està concebuda en la llengua que li pertoca. 

Pollença.- Una constel·lació és un conjunt d’estels sense relació entre ells que formen un dibuix imaginari. És difícil trobar una millor definició per explicar el que són, plegats, els sis Concerts de Brandenburg. És impossible un qualificatiu més adient per al pare, la mare, el fill i l’esperit sant de tot el que va venir darrere a la història de la música. La integral dels sis concerts n’és tan sols un exemple, com també una bona prova de tant talent, imaginació i creativitat dins un sol cap. El títol original i molt adient va ser Sis concerts amb diferents instruments, però són més coneguts pel llinatge brandenburgès per haver estat un encàrrec a Johann Sebastian Bach del marcgravi de Brandenburg, que era el títol nobiliari que havien encolomat al germà petit del rei de Prússia. Ostentós però sense cap poder. O molt escàs, de tal manera que ni tan sols va poder fer que la seva formació musical els interpretàs un sol cop. Potser perquè els instruments que calia utilitzar no eren els més habituals i, per tant, eren difícils d’aconseguir, encara que el més probable fos la dificultat per interpretar-los la vertadera raó per la qual no varen sonar mai al ‘palauet’ de Christian Ludwig.

Església de Monti-sion.- El títol del llibre que Bàrbara Duran Bordoy acaba de publicar és Joan Company i Florit. Mestre de cor, mestre amb el cor, molt eloqüent, però no menys que el seu llinatge, “Company”, que ho explica tot de manera precisa i concisa, per això forma part del titular d’aquest paper, o d’aquesta pantalla, la qual s’honora de poder-ho lluir. Després de més de quaranta anys creixent de manera immillorable amb la Coral de la Universitat i aquest de téntol, que s’ha trencat amb un concert a l’església de Monti-sion de Ciutat, com agraïment de l’agrupació a la congregació que ha manllevat les seves instal·lacions perquè poguessin assajar, és clar que Company i la seva troupe no necessiten presentació ni un llistat de mèrits. Tan sols llegir qualsevol dels seus programes ja és suficient per a esbrinar valors i vàlues. Aquest primer i únic concert amb públic de la temporada, que completa uns altres dos que es varen enregistrar, no n’és una excepció. Eclèctic va ser l’adjectiu que Company va utilitzar per definir-lo en la presentació, com si fos una excepció, però val a dir que un bon nombre de concerts que ha interpretat la Coral, també ho són, i molt.

Teatre del Mar.- La Ruta 40 és el nom d’una carretera de 5.194 quilòmetres que travessa l’Argentina, expliquen al començament de la funció, Alberto Díaz, Albert Prat i Sergi Torrecilla, els tres integrants de la companyia La Ruta 40. Un nom que resulta d’allò més adient per a aquesta peça, que és una mica hereva de Si avui és dimarts, això és Bèlgica (1969), la història/paròdia d’un grup de turistes nord-americans que visiten set països d’Europa en només divuit dies. Els nostres tres protagonistes, que són ells mateixos, sota la batuta de Ferran Dordal i Lalueza, conegut i reconegut membre de l’Agrupación Señor Serrano, ens ofereixen un enginyós i adient pour parler sobre turistes i viatgers, però bàsicament el que esbrinen són les diferents maneres de contar els nostres viatges. Dic nostres perquè resulta molt difícil no escoltar-se un mateix en no poques frases i sentències de l’espectacle. Des del començament i fins al final la descripció que fan dels turistes, que sempre pensam que som viatgers, com expliquen per boca de Paul Bowles a El cel protector –a la pel·lícula i a la novel·la– resulta tan àcida com encertada, tan vidiriòlica com acurada, i molt més aquí, quan catorze milions de turistes ens semblen no gaires i els comptam com a trofeus de carça. Treiem pit de la destrossa, això si, i hi incorporam el llinatge, que no és altre que “sostenible”, però hem oblidat que celebràrem el turista dos milions com una fita inexpugnable, com un rècord que ja no és més que un pobre record del qual queda tan sols una oblidada cançó que cantaven Los Stop.