Els protagonistes d’aquest reportatge són illencs trencats pel dolor de no poder viure a la terra que els va veure néixer. Volen oferir el seu testimoni per provocar ja una reacció política. Altres s’hi han negat per vergonya. Ben Clark, de 40 anys, parla sense embuts: “Jo em consider un exiliat d’Eivissa per culpa del turisme”. Clark és fill d’un gal·lès i d’una londinenca que es conegueren a l’illa en l’època hippy de final dels setanta. Acaba de guanyar el premi Nacional de la Crítica pel seu poemari Demonios. “Jo form part de la primera generació de la Llei de normalització lingüística aprovada el 1986. Vaig tenir la sort que ma mare em matriculàs a l’escola pública de Santa Gertrudis, la qual cosa em va permetre integrar-me en la realitat lingüística i cultural de les Pitiüses”.

Els preus dels immobles no han parat de pujar: pisos, cases, pàrquings, trasters... Fent una mirada al passat, podríem pensar que estem de nou en una bombolla. Al cap i a la fi, fa quinze anys va explotar tot i els preus van caure en picat (petita esperança). Per desgràcia, però, la situació del mercat avui és ben diferent i no es pot preveure una caiguda dels preus.

Els mercats de compra d'habitatge i de lloguer han arribat aquest mes de febrer a màxims històrics a les Illes Balears. Segons la situació del mercat immobiliari del portal Fotocasa, aquest increment se situa en un 20,2 per cent interanual en el cas de la compra, amb preu mitjà dels 3.455 euros/m2. Pel que fa al preu del lloguer, aquest increment és d'un 26 per cent. Aquest percentatge situa el preu del lloguer en 15 euros/m2 de mitjana.

Han passat gairebé 15 anys des de l'inici de la crisi financera del 2008, que a Espanya va comportar l'esclat de la bombolla immobiliària. Malgrat que la crisi del coronavirus l'ha deixat en una espècie de segon pla, per a molts ciutadans continua present, en especial per a aquells que en van viure els efectes de prop o des de dins de les administracions on es prenien decisions, com és el cas de l'economista l'Alejandro Inurrieta.

La crisi sanitària causada pel covid-19 ha aconseguit un fet inimaginable fins fa poc: transformar la necessitat de reduir els contagis en una oportunitat per vendre’s com una destinació diferenciada. El Consell de Menorca treballa intensament en aquesta direcció i insisteix a crear un corredor segur i a comunicar a l’exterior les bones dades sanitàries de l’illa per convèncer potencials turistes. I mentrestant el sector immobiliari s’ha trobat amb un canvi del perfil del comprador que ha despertat l’optimisme.

Entre les promeses incloses als Acords de Bellver, el document fundacional del Govern del Pacte, n'hi havia dotze per fer front a la manca d'habitatge a preus assequibles que hi ha a les Balears, i la primera era aprovar una normativa "amb mesures extraordinàries". A més, el conseller de Mobilitat i Habitatge, Marc Pons, es va comprometre a duplicar el nombre d'habitatges públics amb vista al 2023 i arribar als 3.600. Aquesta setmana es preveu que es comencin a difondre algunes d'aquestes mesures, incloent-hi la de fer els canvis legislatius necessaris perquè el Govern pugui cedir sòl públic a promotors durant com a màxim 75 anys perquè hi facin pisos, segons ha avançat aquest diumenge l'Última Hora i ha pogut confirmar l'ARA Balears. Fonts amb accés al document també han precisat a aquest diari que la cessió es farà de manera que l'Executiu decidirà el preu final dels habitatges.

El Govern ha anunciat aquesta setmana la creació del Monitor Balear de l’Habitatge, de la mà de la fundació Impulsa, que d’aquí a un any hauria de tenir una radiografia detallada del sector. Però, de moment, un estudi fet per la consultoria i taxadora immobiliària Gloval Analytics indica que les Balears són la comunitat de l’Estat amb més risc de patir bombolla immobiliària. En concret, 23 dels municipis de l’Arxipèlag hi estan exposats i el poble més afectat és el de Sant Joan, segons Gloval. L’estudi situa les Illes en un 4,18 sobre 5 en l’índex de bombolla immobiliària com a líder del rànquing estatal seguida per Màlaga (4,02), Barcelona (3,83) i Madrid (3,82). La mitjana estatal, en aquest índex, és de 3,35.

Florian Schmidt i Lucy Joffe són els responsables d’assessorar sobre polítiques d’habitatge i de tirar-les endavant als ajuntaments de Berlín i Nova York, respectivament. Tenen solucions diferents i també algunes visions compartides, però són rotunds davant l’emergència habitacional: “No es pot no fer-hi res”. L’ARA ha conversat amb ells sobre la situació a Barcelona -i Catalunya- i les possibles alternatives en el marc legal actual.

La participació en el mercat de l'habitatge de persones d'entre 18 i 34 anys ha caigut un 24% fins al setembre del 2018 respecte a l'any passat, a causa, sobretot, dels elevats preus dels lloguers. Aquesta és la conclusió principal de l'últim informe de Fotocasa, que analitza la relació entre els joves i l'habitatge.

"Estic desitjant que acabi el meu curs escolar; tinc un estiu mogudet, no m'avorriré. L'última setmana de juliol navegant a Turquia, la primera d'agost cuidant el negoci, i després em retiraré entre la Costa Blava, també en vaixell, Sotogrande i més Madrid, i acabaré amb la meva filla i l'aspirant a Miami". Així explicava Miguel Blesa, el juliol del 2009, com serien les seves vacances, segons es pot llegir als correus que va publicar aleshores 'El Mundo'.

"Hi ha caixes que tenien una immobiliària, però nosaltres érem una immobiliària que tenia una caixa”. Aquesta és potser una de les frases més cèlebres de Narcís Serra, expresident de Caixa Catalunya, per explicar com l’entitat es va embarcar en el boomdel totxo abans d’entrar en la crisi que va derivar en la fusió, intervenció, venda i desaparició de la que havia sigut la segona gran caixa d’estalvis catalana.