El Correllengua Agermanat 2026 va arribar al seu final amb un èxit rotund, el de convertir-se en una mobilització històrica en defensa de la llengua catalana. Durant les dues setmanes de la seva durada, més de 180.000 persones han participat en aquesta primera edició on s'han recorregut 1.500 quilòmetres, s'ha passat per 500 municipis i 30.000 persones han estat portadores de la flama. El portaveu del Correllengua Agermanat, Pau Emili Muñoz, assegura que l'èxit de l'esdeveniment és "una demostració de força" i ho remarca així: "Com a societat, els territoris de parla catalana hem recuperat la il·lusió per lluitar per la llengua catalana i exigir-ne la normalització real".

“La mata de jonc té aquella força que, si tota la mata lligueu amb una corda ben fort i tota la voleu arrencar, us dic que deu homes, per bé que tiren, no l’arrencaran ni encara amb molts més; i si lleveu la corda, de jonc en jonc, la trencarà un fadrí de vuit anys, que cap jonc hi romandrà.” Amb aquesta metàfora, Ramon Muntaner ens parlava, al segle XIV, dels llaços existents entre catalans, valencians i balears, i la necessitat d’anar-hi tots a una. 

Poeta, autor del poema La Balanguera, que esdevindria himne de Mallorca, amfitrió i animador d’aquella tertúlia de luxe que es reunia els diumenges a ca seva: Can Alcover, a Palma, amb les figures més destacades de la cultura mallorquina de l’època. Teòric de l’art, home que va patir la mort de la primera esposa i quatre dels seus cinc fills... La figura de Joan Alcover és àmpliament recordada quan es compleixen cent anys del seu traspàs, el 25 de febrer del 1926. Potser no sigui tan conegut, però, el seu vessant polític, aquell que el dugué a ser diputat a Madrid a les files del seu amic Antoni Maura, per a després evolucionar cap al catalanisme, amb la llengua com a element vertebrador del que ara en deim Països Catalans.

Països Catalans, capital... Barcelona? Aquesta seria potser la resposta més evident. En canvi, ara fa 50 anys, el gener del 1976, l’epicentre de la política de les terres de parla catalana va ser un racó de Mallorca de ressonàncies lul·lianes: el santuari de Cura, al puig de Randa, on es varen trobar partits i instàncies unitàries de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, per consensuar –amb dificultats– un document comú, reclamant allò que aleshores es deia el ‘trencament democràtic’ amb la dictadura, l’amnistia per als presoners polítics i el dret d’autodeterminació.

L'esmorzar de forquilla ha deixat enrere el seu ostracisme. I això que no és l'àpat més instagramejable del món, sobretot quan consisteix en un plat suculent de menuts. Així i tot, és un dels pocs reductes que preserven el receptari tradicional català i s'ha fet més visible amb iniciatives com el mapa col·laboratiu d'Esmorzapp, que ja conté més de 2.500 locals on cruspir-se un bon esmorzar de forquilla. L'ha impulsat el periodista i gastrònom Albert Molins, que ara ha fet un pas més enllà en la seva reivindicació d'aquest petit tiberi amb la publicació del llibre Esmorzar de forquilla (Cossetània, 2025). L'ha presentat recentment en un dels temples esmorzadors, l'històric bar Gelida de Barcelona.

Primer va ser a Catalunya, però ara les entitats espanyolistes que combaten el català a l'escola amplien fronteres i actuen tant al País Valencià com a les Illes Balears. L'últim capítol ha estat la consulta per la llengua al País Valencià, en què s'ha pogut veure Escuela de Todos acudint a la síndica de greuges valenciana. Dilluns passat es feia públic que la plataforma d'entitats nascuda a Catalunya per defensar el castellà a l'escola, denunciava 78 ajuntaments valencians a la defensora del poble autonòmica per "vulnerar les regles de neutralitat institucional al sol·licitar públicament a les famílies que optessin pel valencià com a llengua base d'educació". Vuit d'aquests ajuntaments són del PP –com Xàbia o Sueca–, dos dels quals en coalició amb Vox. Segons l'entitat, no han trobat cap consistori que demanés el vot pel castellà.

Les celebracions del Nou d'Octubre, Diada nacional del País Valencià, transcorren per segona vegada sota el govern que presideix Carlos Mazón (“Aquest manyaco, aquest xarlista, aquest sanguango”, en paraules de Francesc Viadel) i que reuneix dins seu el PP i Vox. En el quasi any i mig que duen al poder, han quedat clares les prioritats: un retrocés cap a les polítiques econòmiques dels anys vuitanta i noranta (totxo i turisme, com si fóssim de nou als anys del pelotazo), un intent de connectar –pel que fa a la manera d'entendre la governança– amb l'etapa daurada, corrupta i viciosa de l'aznarisme (Mazón no deixa de ser un producte de la factoria Zaplana) i una bel·ligerància oberta i total contra la llengua i la cultura catalanes, que són la llengua i la cultura valencianes. Autoodi i odi contra tot allò que soni a català, com a forma d'expressió d'un ultranacionalisme espanyolista que enllaça sense manies amb la seva tradició més agressiva, bèstia i casposa. I això encara és l'anècdota. La categoria és una llei que n'han dit de llibertat educativa i que és un atac en tota regla, precisament, contra les llibertats ciutadanes i contra l'ensenyament públic. La darrera ocurrència és regalar el B2 o el C1 de valencià a tothom que hagi estudiat secundària del 2009 cap aquí. Això sí: en contraposició amb els silvestres membres del seu executiu, Mazón té cura de presentar-se com un personatge suposadament moderat, popular i populista (regala entrades per a concerts, es fa gravar cantant o escapant-se del despatx per anar a prendre una orxata), meticulosament illetrat (en això no ha de fingir) i simpàtic, amb la mena de simpatia dels presentadors de concursos televisius. Segurament li funciona: un sondeig publicat per Prensa Ibérica amb motiu del Nou d'Octubre li atorga 46 escons al PP en unes hipotètiques eleccions, prop dels 50 que marquen la majoria absoluta a les Corts Valencianes. Compromís baixaria dels 15 als 11 escons, i la suma amb el PSPV (34) no bastaria per arribar als 46 del PP, i per tant, per pensar a reeditar els governs del Botànic.

Com evolucionen les formacions sobiranistes arreu de l'Estat? A Galícia no hi va haver terratrèmol polític, però sí que es va disparar el Bloc Nacionalista Gallec (BNG) fins al 31,5% dels vots. Al País Basc, EH Bildu creix mentre que el PNB s'estanca. A Catalunya, ERC i Junts han evidenciat un desgast en les darreres eleccions, amb una caiguda de gairebé deu punts percentuals respecte als comicis de fa quatre anys (amb l'última referència de les eleccions espanyoles, afectades pel vot útil de PSOE i Sumar) i caldrà veure què passa el 12-M.

Internet té la capacitat de diluir fronteres, de crear un espai mental compartit que sembla anul·lar la corporalitat. Aquesta capacitat de transcendir la matèria té alguns avantatges clars: Twitter ha fet quasi tangible, i d’alguna manera ha enfortit, la comunitat dels Països Catalans. Però la cultura de la confrontació que regna a la xarxa també posa a prova la nostra cohesió com a grup (en perill d’extinció).

Fa uns dies, a X –l'antic Twitter–, tres escriptors cinquantins (Antoni Martí Monterde, Francesc Serés i un servidor) ens vam posar a glossar, amb melancòlic entusiasme, la fascinació que ens havia causat en el seu moment la pel·lícula Europa, de Lars von Trier. Estrenada l'any 1991, la pel·lícula mostrava una Europa devastada per la Segona Guerra Mundial i la ignomínia nazi. Presentava el continent com un lloc fred, obscur i violent, un malson que es podia recórrer en tren seguint les indicacions de la veu hipnòtica de Max von Sydow. “Quan compti fins a deu, seràs a Europa”.

El PP declara cada dia la guerra al català. L’eurodiputada Dolors Montserrat va arribar ahir a Catalunya per passejar la seva obsessió malaltissa contra l’ensenyament en la llengua del país. El seu viatge ha coincidit amb el dia en què el PP de les Illes Balears, amb l’excusa de salvar els pressupostos, ha pactat amb Vox dedicar 20 milions d’euros a la segregació lingüística a les escoles.

Pel que sembla, no ha agradat gens en determinats àmbits polítics, però també historiogràfics, que hi hagi hagut qui es retrotragués al 1714 per parlar dels enfrontaments seculars mal resolts entre Catalunya i Espanya com a fonament d’un acord polític per a la investidura de Pedro Sánchez. Ja se sap que el que per a uns no deixa de ser un exercici nostàlgic i preliberal, que no cap a la Constitució, alfa i omega de les nostres vides, per a d’altres constitueix el fonament d’un pluralisme d’arrel historicista i de la persistència d’un conflicte polític entre Catalunya i Espanya. El que per a uns és poc més que un mite forjat en una derrota escaiguda en mig d’un plet dinàstic en clau europea de primers del segle XVIII, per a d’altres és un relat que situa l’origen del contenciós en una guerra provocada per la defensa de les constitucions de Catalunya i contra el despotisme monàrquic. Per aquí no avançarem. 

Aquests dies he recordat el gran esdeveniment que suposava, a finals dels seixanta i a principis dels setanta, rebre a casa els fascicles de la Gran Enciclopèdia Catalana. Els meus pares, que eren mestres, van ser una de les moltes famílies catalanes que van comprar aquella col·lecció. Dels fascicles es passaria a aquells característics volums de color verd fosc que lluirien a les prestatgeries de moltes llars i de moltes escoles. Se’n van acabar venent dues-centes mil col·leccions. Un autèntic miracle.

Hi ha llibres que et fan salivar abans d’haver-los tastat. Mentre netejava l’escuranda del sopar, vaig sentir que algú parlava a la ràdio de l’assaig Seixantisme; l’esclat cultural dels 60 (L’Avenç) de Marta Vallverdú i Borràs. Com que em va sorprendre el fet que jo desconegués la majoria d’aventures que es van emprendre en aquella dècada, no vaig trigar a desitjar-lo i a anar-lo a buscar. ¿Com podia ser que un episodi tan proper de la meva història em fos desconegut? L’endemà, a mesura que m’acostava a la llibreria, fantasiejava. Pressentia que un petit tresor em seria revelat. I no m’equivocava. Després de llegir-lo, els objectes del meu voltant van adquirir un nou significat. Els volums de la Gran Enciclopèdia Catalana, que havia fullejat en comptades ocasions, que fins aleshores tan sols havien servit per decorar una de les estanteries del menjador i acumular polsada, van convertir-se en una peça estimada i preuada. Per primera vegada entenia la seva importància. Enmig d’una grisor decadent i franquista, aquest projecte gegantí havia tornat a posar sobre la taula els Països Catalans. Vallverdú ens ho detalla: “A la redacció de l’Enciclopèdia hi havia una lluita constant entre el desig de fer emergir la catalanitat i el despotisme del règim per aniquilar-la. Una de les feines del director, Jordi Carbonell, era batallar amb el censor per intentar passar la informació cada setmana, abans de publicar el fascicle. Hi va haver moments que va saber sortir-se’n. Per exemple, ja en el primer fascicle hi apareix un mapa dels Països Catalans, amb l’excusa de la pronunciació de la a/e àtones –l’objectiu era impregnar en l’imaginari del país la territorialitat de l’àmbit cultural–”. De totes maneres, aquest centelleig catalanista no només va escampar-se pel món editorial. En els anys seixanta el podem trobar en algunes escoles de l’època, en l’escoltisme incipient o en la música folk. Va ser un període de riquesa immaterial, debats, optimisme i lluita social. Gran part de la meva família el va viure. Però jo no. Gairebé no l’he respirat. Em van fer néixer massa tard, en una etapa on els catalans, satisfets amb els fruits que les lluites dels anys anteriors els havien donat, ja no es preocupaven de remembrar la història comuna. Cap pla docent me’n va parlar mai.

Comença avui el mes de juliol, un mes de calor, de gent que va amunt i avall, de dies que s’allargassen fins a l’infinit. El vespre no arriba mai. Hem passat un mes de juny municipalitzat fins a l’extrem. A Barcelona hem passat la vergonya d’instituir un alcalde forçat (tot molt legítim, no es cansen de repetir els polítics i els tertulians), de veure pactes extravagants que no aniran sinó en contra de la ciutat. Tot plegat respon a aquella vella operació España que, començada fa segles, va tenir un reviscolament important el dia 1 d’octubre de 2017 (millor, el dia 3). Desvirtuar Barcelona per desvirtuar Catalunya. Anar eliminant tot allò que és genuí i idiosincràtic de la capital del país per convertir la ciutat en una capital de província, tan mediterrània com es vulgui, però tan provinciana com es pugui. El PSC, des del magnicidi perpetrat contra Pasqual Maragall, s’ha posat descaradament en el bàndol d’aquesta desvirtuació catalana de Barcelona. 

El dia que al Congrés dels Diputats el PSOE acusava el PP d’actuar com els militars que intentaren donar un cop d’estat el 23 de febrer del 1981, o Vox matisava que el govern espanyol no és “filoterrorista”, sinó directament “terrorista”, al Palau de la Generalitat Valenciana, els presidents autonòmics Ximo Puig i Francina Armengol treien pit d’una “via mediterrània” en què “el diàleg s’imposa al renou”. La reforma del Codi Penal impulsada per Pedro Sánchez, per derogar el delicte de sedició, rebaixar la malversació i desbloquejar els nomenaments dels magistrats del Tribunal Constitucional, va portar el PP a elevar un recurs perquè els jutges paralitzassin una votació parlamentària. Tant Armengol com Puig ho qualificaren de “molt preocupant” i exigiren que “la separació de poders funcioni”.