Situat als peus de la serra de Tramuntana, a 14 quilòmetres de Palma, a principis del segle XX Esporles era conegut com la ‘petita Rússia’ de Mallorca. Les seves sis fàbriques tèxtils havien aconseguit forjar una forta consciència proletària. La inauguració el 1930 de la Casa del Poble seria un reflex d’aquell orgull de classe. Ja a les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931 el municipi seria dels pocs de l’illa on va triomfar l’esquerra. Al cap de dos dies el rei Alfons XIII partia a l’exili i es proclamava la Segona República.

E l 20 de novembre del 1975, el dia que morí Franco, a les Balears hi havia uns 5.000 aturats, que, d’ençà de la crisi internacional del petroli del 1973, se sentien totalment desemparats. Al cap de tres setmanes, el 13 de gener del 1976, una cinquantena decidí manifestar el seu malestar al govern d’Arias Navarro tancant-se a l’església de Sant Miquel de Palma. Ho feren amb la complicitat del bisbe de Mallorca Teodor Úbeda. L’endemà ja foren desallotjats a cop de porra per la Policia, que seguia ordres del governador civil Carlos de Meer.

La Fundació Gabriel Alomar, en col·laboració amb l’Agrupació Socialista de Santa Maria, MÉS per Santa Maria i l’Ajuntament de Santa Maria del Camí, ha organitzat un homenatge a Bartomeu Horrach amb una taula rodona moderada per la portaveu socialista a l’Ajuntament, Ana Maria Muela. Els experts han reconegut la tasca de Bartomeu Horrach com a darrer batle de la Segona República a Santa Maria i la seva preocupació i vinculació amb el món obrer. També n'han destacat la implicació per fer front a l’atur que hi havia en aquella època.

Aquest any el govern espanyol celebra els 50 anys d'Espanya en llibertat. És a dir, el mig segle de la mort del dictador Francisco Franco. Malgrat la repressió ferotge sempre va haver-hi gent que li va plantar cara. Els últims anys de la dictadura hi va haver violència, por i, sobretot a Catalunya, milers de ciutadans que van sortir al carrer per defensar les llibertats, l'Estatut i la justícia social. L'ARA ja ha recordat amb anterioritat com els pagesos van plantar cara i, en aquest segon capítol, recupera un dels moviments antifranquistes amb més força: l'obrer.

Xavier Domènech Sampere (Sabadell, 1974) està plenament dedicat a l'activitat acadèmica. Historiador i activista, va ser líder dels comuns i diputat al Congrés, i el 2018 va tornar a fer de professor a la UAB. Lucha de clases, franquismo y democracia. Obreros y empresarios (1939-1979 (Akal) és el resultat d’una feina de vint anys. "No és un llibre sobre els de baix sinó des dels de baix", diu. El protagonista és la classe treballadora que va combatre la dictadura. 

El 30 de novembre del 1920 –dilluns farà cent anys– l'advocat, regidor i diputat Francesc Layret (Barcelona, 1880-1920) va caure sobre el marbre de l'entrada de casa seva, al número 26 del carrer Balmes. Quatre individus amb gavardines, barrets caiguts sobre el front i bufandes que els tapaven la cara, li van disparar al front, als dos pòmuls, a l'aixella dreta, a l'espatlla i al nas. Set trets letals. Els agressors van fugir pel carrer Diputació i la Gran Via, on els esperaven vehicles privats. A Layret el van traslladar al dispensari del carrer Sepúlveda, on només va poder dir que els agressors estaven esperant-lo al portal de casa seva. Com a testimonis hi havia el senyor Rodríguez, l'home que sempre acompanyava i ajudava Layret, que tenia les cames immobilitzades des que tenia dos anys, i Mercè Micó, aleshores dona de Lluís Companys. Ara bé, qui eren els assassins? Qui havia ordenat l'assassinat? Per què van matar Layret?