Era cap a finals de la dècada dels 80 que vaig començar a veure cotxes amb pintures metal·litzades. Eren uns colors que a ulls d’un infant d’aquella època eren una cosa fascinant. Un al·lot major que jo em digué que aquell color era “verd turquesa”, però un altre el va contradir, “és blau turquesa”. Jo no sabia què dir. Però la veritat és que no arribaven a un acord sobre si verd o si blau. Era un color a mig camí, i no en teníem una etiqueta clara. L’embull fou total quan un altre dia aparegué un altre cotxe i un tercer digué “quin rosa turquesa tan guai!”. Ja tenim la seu plena d’ous, vaig pensar. Aquell al·lot identificava l’efecte metàl·lic amb “turquesa”. Aleshores, qui té raó? Aquell qui deia “verd turquesa” o qui deia “blau turquesa”? Si cercam a la xarxa, veurem que s’usa tant verd com blau turquesa. Els gaèlics escocesos es declinen pel ‘blau turquesa’ (‘tuirc-ghorm’) i els anglesos, més pragmàtics, simplement diuen ‘turquoise’. Com pot ser que vegem el mateix, però ho identifiquem de manera diferent?

Fem-ho en Català ha convençut l’Ajuntament d’Eivissa perquè faci els rètols dels carrers i avingudes de la ciutat estrictament en català i no en format bilingüe, com pretenia inicialment el Consistori. L’anunci publicat a la plataforma de contractació especificava, de fet, que el “subministrament i instal·lació de rètols per assenyalar el nom de les vies” havia de ser en les dues llengües oficials de la Comunitat Autònoma.

Fa un parell de setmanes, l’Ajuntament d’un poble del Raiguer va publicar un comunicat en què s’explicava el tancament d’uns locals del poble a causa d’uns problemes d’estructura a les teulades. Tot i que la situació fos notícia, no era el que sobtava més del comunicat, perquè el que cridava l’atenció era que les mancances s’havien detectat mentre “es ‘realitzava’ una revisió ordinària” –i no mentre es ‘feia’ o es ‘duia a terme’–, arran de la qual, posteriorment, es “començaren a ‘realitzar’ estudis” –perquè no s’‘encarregaren’ o, directament, es ‘començaren’ o s’‘iniciaren’ estudis– mitjançant els quals es va “valorar la necessitat de ‘realitzar’ la reforma completa” –i no pas la necessitat de ‘reformar’ íntegrament les teulades– perquè l’estructura “està ‘realitzada’ amb bigues ceràmiques” –cosa que és el mateix que dir que està ‘feta’, ‘composta’ de, ‘construïda’ amb o que s’‘empraren’ bigues d’aquest tipus en la construcció. Aquests locals estaran tancats “fins que no es ‘realitzi’ la substitució total de la coberta”, és a dir, fins que no s’hagi substituït tota.

El Col·legi d'Advocats de les Balears acollirà els pròxims 19 i 20 de febrer unes jornades sobre la protecció dels drets lingüístics, a les quals s'han inscrit més d'un centenar de professionals del dret i de l'Administració.

Com s’organitza el llenguatge al cervell humà? Què fa possible que una criatura adquireixi una llengua en pocs anys, que aquesta capacitat es mantingui al llarg de la vida o que, després d’una lesió, el sistema trobi maneres de reorganitzar-se? Aquestes preguntes, que fa molts anys que lingüistes, psicòlegs, metges i neurocientífics intenten resoldre, no són només pròpies de l’àmbit acadèmic: interpel·len qualsevol persona interessada a entendre com funciona una de les capacitats més bàsiques i, alhora, més complexes de l’espècie humana.

“Però això és correcte?” és una de les preguntes més habituals que senten els filòlegs. Sovint s’acompanya d’un gest de cautela, com si la llengua fos un terreny ple de trampes en què cal moure’s amb cura per no “cometre un barbarisme”. Darrere d’aquesta inseguretat hi ha una idea molt estesa: que hi ha algú, una mena d’autoritat invisible, que sap exactament què és “parlar bé”.

Segons l’Alcover-Moll (DCVB), l’expressió “ets més beneit que una espardenya” vol dir “esser curt d’enteniment”. Tots sabem que una espardenya és un tipus de “calçat de sola de cànem trenat i empenya feta amb vetes o roba gruixuda generalment amb dues vetes que es lliguen al turmell” (Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, DIEC). Però per què s’atribueix la beneitura a les espardenyes? Aquest fet no ens hauria d’estranyar si tenim en compte que la curtor, beneitura o ximpleria moltes vegades estan associats a peces de roba: ser “més ruc que una sabata (o sabatot)” o ser “més curt que una màniga de guardapits”.

Segur que, en qualque moment de la vostra vida, us han dit que el català i el castellà són llengües romàniques, que són de la mateixa família. Què vol dir, però, que formin part de la mateixa família lingüística? Des de l’època en què érem a l’institut que sentim a parlar de les famílies lingüístiques. Tradicionalment ens conten que pertanyem a la família romànica, perquè el català prové del llatí, com tantes altres llengües.

L’Obra Cultural Balear (OCB) convoca la 38a edició dels premis 31 de Desembre. L'entitat explica que aquests guardons tenen la voluntat de reconèixer i estimular les iniciatives individuals o col·lectives amb sentit de país que afavoreixin l'ús normal del català en tots els àmbits de la vida social i que promoguin la consciència nacional pròpia de les Illes Balears.

Televisió Espanyola, i especialment el programa El Tiempo, ha començat a emprar els topònims oficials en català dels municipis de les Illes Balears, segons ha anunciat el col·lectiu Fem-ho en Català, que havia sol·licitat que així es fes. A partir d’ara, els espectadors veuran Maó i Eivissa a les previsions meteorològiques, que deixaran enrere les formes en castellà.

Pocs dubtes queden que l’Escola de Mallorquí de Manacor (EMM) és, per mèrits propis i prolongats, una meravellosa anomalia. Una institució municipal en forma de patronat que, aquest dimecres i per 53è any consecutiu ha presentat la seva oferta formativa que, a més del català, té diversos punts culturals que enforteixen des de fa uns anys la proposta.

Si consultam el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2), la llet és el “fluid blanc o groguenc segregat per les glàndules mamàries de les femelles dels mamífers, que serveix per al nodriment de llurs cries”. Aquesta és, segurament, la definició restrictiva que defensa part de la indústria làctia –obviant la darrera part de la definició, és clar: “Per al nodriment de llurs cries”–, especialment en relació amb les normatives europees que regulen les denominacions comercials.

Plataforma per la Llengua ha denunciat aquest dimecres que, per segon any consecutiu, el Reial Mallorca ha decidit oferir el carnet digital de soci exclusivament en castellà. L’entitat lamenta que el club no hagi fet cas a la petició que li va fer l’any passat perquè inclogués el català al carnet i tampoc a la petició per reunir-s'hi, i considera que aquesta decisió suposa una "exclusió injustificada de la llengua pròpia en un element simbòlic i identificatiu per a l’afició". La petició, a més, també la van fer arribar al club diferents penyes d’afeccionats.

El Ministeri de Justícia ha ordenat que tots els jutjats i tribunals de les Illes Balears emprin els topònims oficials en català en les seves seus i actuacions. Això implica que, a partir d’ara, denominacions com 'Mahón', 'Palma de Mallorca' i 'Ibiza' quedaran substituïdes per les formes oficials: 'Maó', 'Palma' i 'Eivissa', independentment de la llengua en què es redactin els documents judicials.

Us heu aturat mai a pensar com de sovint deim ‘el’, ‘la’, ‘un’, ‘sa’ i ‘es’? O com de natural ens resulta col·locar-los davant de gairebé qualsevol nom, sense ni pensar-hi? Els articles formen part del paisatge quotidià de la llengua catalana, tant si parlam com si escrivim. Ara bé, i si us digués que hi ha moltes llengües que no en tenen cap ni un i que, malgrat això, són igualment precises i expressives?

Charles Darwin, al seu llibre La descendència de l’home i sobre la selecció en relació amb el sexe (1871), afirmà que “la formació de diferents llengües i d’espècies diferents, com també les proves que ambdues s’han desenvolupat mitjançant un procés gradual, són curiosament les mateixes”. Al segle XIX es comparava una llengua a un organisme viu: neix, creix i mor. I també, com certs organismes, es pot multiplicar i es pot expandir. Això pot passar de manera més o manco ràpida, o de manera més lenta.

El 80,52% de les famílies —tres punts menys que l'any passat— amb infants que inicien els estudis a 4t d’Educació Infantil a centres sostinguts amb fons públics, han triat el català com a llengua de primer ensenyament, mentre que el 19,48% han optat pel castellà. En xifres absolutes, això representa 6.458 matrícules en català i 1.563 en castellà. Enguany era la primera vegada en què la matrícula es podia fer telemàticament. El desglossament per illes és el que continua, amb grans diferències:

El president de la Corporació de Ràdio i Televisió Espanyola (RTVE), José Pablo López, ha explicat al de l'Obra Cultural Balear (OCB), Antoni Llabrés, les possibilitats tècniques que permetrien rebre el nou canal 2CAT a les Balears, com reivindica l'entitat insular. López ha garantit la recepció del canal infantil i juvenil Clan en català, l'activació del català per defecte en les transmissions en dual i la recepció immediata de les emissions de Ràdio 4.

Si, sense context ni coneixement del català, un parlant de castellà sent que una cosa és “soplar y hacer botellas”, pensarà que qui li parla diu bajanades. En català, la frase indica que alguna cosa és tan fàcil que es pot fer sense esforç, però la imatge –que té certa gràcia i ironia– no es trasllada al castellà. Passa el mateix amb el ‘somiatruites’: provar de fer-ne una versió com ‘sueña tortillas’ no té cap ni peus.

El 1972, la cantant Nina Mazzini i l’actor Alberto Lupo entonaven, a duo i en italià, la famosa cançó Parole, parole, que adaptà al català la meravellosa Núria Feliu. L’argument gira al voltant d’un clàssic del desamor. Ella ja no confia en les paraules ensucrades d’ell. Els fets han anat anul·lant la credibilitat del missatge de l’amant. És per això que la dona, a les expressions amoroses que imposta ell, senzillament hi respon: “Parole, parole, parole, parole, parole, soltanto parole”. Aquesta darrera sentència de la cançó es traduí al català com “paraules, paraules, paraules... Les teves paraules, per mi, no són res”. En l’adaptació al francès, que popularitzaren els actors Alain Delon i Dalida, la tornada final incorporà un afegitó diferent: “Paroles et paroles et paroles et paroles et paroles. Et encore des paroles que tu sèmes au vent. Al soltanto parole”, és a dir, “només paraules”, la versió francesa hi afegia: “i més paraules que sembres al vent”, traducció literal. No obstant aquestes petites variacions, les tres sentències recorden que les paraules no són allò que diu el diccionari, sinó que modulen el significat en cada acta de parla. És condició imprescindible per a l’entesa que l’emissor i el receptor comparteixin un mateix univers cognitiu. En el diàleg entre els dos amants, el terme “paraula” s’allunya del significat “donar la paraula” o comprometre’s fermament. Passa a denotar justament la cosa contrària: buidor de compromís i fum.