Júlia té set anys, va néixer a Lausana i parla català, francès i castellà. Els seus pares són mallorquins i, quan va néixer, a casa varen continuar parlant català, de manera natural. “La llengua materna de la meva parella i la meva és el català. És la que sempre hem parlat a ca nostra i que parla tota la nostra família, així que per a mi no hi havia cap altra opció: és la llengua que em surt del cor i de forma més natural”, explica sa mare, Cristina Oliver.

La Fira de l’Esport i l’Oci que se celebra a Inca és una bona ocasió per parlar d’activitat física, de salut i de les diferents maneres de gaudir del temps lliure, i també és una bona excusa per aturar-nos en dues paraules que s’assemblen molt però que tenen històries diferents: ‘esport’ i ‘deport’. Segurament la primera ens resulta familiar i l’altra ens sembla treta d’un document antic, però totes dues estan relacionades amb una activitat tan humana com passar una bona estona.

Us ha passat mai que, mentre explicau una anècdota, no us surt la paraula que cercau? O que començau una frase amb tota la seguretat del món i, a mitjan camí, necessitau un ‘mmm’ per guanyar temps? Potser sou dels qui parlau gairebé sense aturar-vos, però també pot ser que necessiteu fer alguna pausa per ordenar les idees abans de continuar. Si haguéssiu de descriure la vostra manera de parlar, què en diríeu? I creis que hi ha alguna cosa en el vostre ritme que us distingeix de la resta?

Quan caminau pel carrer, us fixau en la llengua dels rètols? Probablement no gaire, cosa ben normal. Si passam davant una cafeteria i hi diu ‘coffee’, segurament no som conscients que acabam de llegir una paraula en anglès. Si entram en un supermercat i veim ‘ofertas’, probablement tampoc no ens demanam per què allò està escrit en castellà. I si davant un restaurant hi trobam ‘pa amb oli’, és possible que encara hi pensem menys. Les paraules són allà, però no sempre les veim com a paraules. Amb tot, què passaria si, durant un dia, ens hi fixàssim?

Quants de vosaltres heu començat una conversa en català i, al cap de poca estona, heu acabat parlant en castellà? Potser l’altra persona us havia contestat en castellà però us entenia perfectament. Potser no sabíeu si parlava català. Potser era una persona que acabàveu de conèixer i no la volíeu fer sentir incòmoda, o potser, senzillament, us va sortir així.

Imaginau-vos que sou a una terrassa, amb la calor enganxada a la pell, un tassó amb gel davant i demanau als vostres acompanyants si volen anar a nedar. N’hi ha un que respon: “No, gràcies. En conseqüència, procediré a abandonar l’establiment”. Segurament el mirareu estranyats, i no perquè no hàgiu entès la frase ni perquè hi hagi cap problema amb la sintaxi, sinó perquè és difícil imaginar que algú parli així en aquella situació. El més probable hauria estat que hagués dit “No, me’n vaig a casa” o simplement “Jo me’n vaig”.

Aquells que hem crescut amb els films d’Indiana Jones, sovint fantasiejàvem de jovenets amb cambres del tresor, amb caps daurats d’ídol, i amb preguntes i més preguntes que mai no es responien. Com era que coneixia tantes llengües? Com va arribar a aquella cambra? A quin altre film es mostrava la seva recerca sobre allò? Indiana Jones es trobava sempre envoltat de papirs antics, llibres medievals, inscripcions en pedra, que feien volar la fantasia dels joves.

Els parlants sabem que les paraules rarament són innocents. Som plenament conscients que les empram carregades de valors i connotacions socials que hem après al llarg de la nostra experiència com a membres d’una comunitat lingüística. Per a molts de nosaltres, la paraula ‘estaca’ ja no designa únicament un pal clavat a terra i ha esdevingut, amb la cançó de Lluís Llach, un símbol de la voluntat col·lectiva de superar l’opressió. El significat social i emocional del mot ‘estaca’ va, per tant, molt més enllà del seu significat estrictament literal.

Era cap a finals de la dècada dels 80 que vaig començar a veure cotxes amb pintures metal·litzades. Eren uns colors que a ulls d’un infant d’aquella època eren una cosa fascinant. Un al·lot major que jo em digué que aquell color era “verd turquesa”, però un altre el va contradir, “és blau turquesa”. Jo no sabia què dir. Però la veritat és que no arribaven a un acord sobre si verd o si blau. Era un color a mig camí, i no en teníem una etiqueta clara. L’embull fou total quan un altre dia aparegué un altre cotxe i un tercer digué “quin rosa turquesa tan guai!”. Ja tenim la seu plena d’ous, vaig pensar. Aquell al·lot identificava l’efecte metàl·lic amb “turquesa”. Aleshores, qui té raó? Aquell qui deia “verd turquesa” o qui deia “blau turquesa”? Si cercam a la xarxa, veurem que s’usa tant verd com blau turquesa. Els gaèlics escocesos es declinen pel ‘blau turquesa’ (‘tuirc-ghorm’) i els anglesos, més pragmàtics, simplement diuen ‘turquoise’. Com pot ser que vegem el mateix, però ho identifiquem de manera diferent?

Fem-ho en Català ha convençut l’Ajuntament d’Eivissa perquè faci els rètols dels carrers i avingudes de la ciutat estrictament en català i no en format bilingüe, com pretenia inicialment el Consistori. L’anunci publicat a la plataforma de contractació especificava, de fet, que el “subministrament i instal·lació de rètols per assenyalar el nom de les vies” havia de ser en les dues llengües oficials de la Comunitat Autònoma.

Fa un parell de setmanes, l’Ajuntament d’un poble del Raiguer va publicar un comunicat en què s’explicava el tancament d’uns locals del poble a causa d’uns problemes d’estructura a les teulades. Tot i que la situació fos notícia, no era el que sobtava més del comunicat, perquè el que cridava l’atenció era que les mancances s’havien detectat mentre “es ‘realitzava’ una revisió ordinària” –i no mentre es ‘feia’ o es ‘duia a terme’–, arran de la qual, posteriorment, es “començaren a ‘realitzar’ estudis” –perquè no s’‘encarregaren’ o, directament, es ‘començaren’ o s’‘iniciaren’ estudis– mitjançant els quals es va “valorar la necessitat de ‘realitzar’ la reforma completa” –i no pas la necessitat de ‘reformar’ íntegrament les teulades– perquè l’estructura “està ‘realitzada’ amb bigues ceràmiques” –cosa que és el mateix que dir que està ‘feta’, ‘composta’ de, ‘construïda’ amb o que s’‘empraren’ bigues d’aquest tipus en la construcció. Aquests locals estaran tancats “fins que no es ‘realitzi’ la substitució total de la coberta”, és a dir, fins que no s’hagi substituït tota.

El Col·legi d'Advocats de les Balears acollirà els pròxims 19 i 20 de febrer unes jornades sobre la protecció dels drets lingüístics, a les quals s'han inscrit més d'un centenar de professionals del dret i de l'Administració.

Com s’organitza el llenguatge al cervell humà? Què fa possible que una criatura adquireixi una llengua en pocs anys, que aquesta capacitat es mantingui al llarg de la vida o que, després d’una lesió, el sistema trobi maneres de reorganitzar-se? Aquestes preguntes, que fa molts anys que lingüistes, psicòlegs, metges i neurocientífics intenten resoldre, no són només pròpies de l’àmbit acadèmic: interpel·len qualsevol persona interessada a entendre com funciona una de les capacitats més bàsiques i, alhora, més complexes de l’espècie humana.

“Però això és correcte?” és una de les preguntes més habituals que senten els filòlegs. Sovint s’acompanya d’un gest de cautela, com si la llengua fos un terreny ple de trampes en què cal moure’s amb cura per no “cometre un barbarisme”. Darrere d’aquesta inseguretat hi ha una idea molt estesa: que hi ha algú, una mena d’autoritat invisible, que sap exactament què és “parlar bé”.

Segons l’Alcover-Moll (DCVB), l’expressió “ets més beneit que una espardenya” vol dir “esser curt d’enteniment”. Tots sabem que una espardenya és un tipus de “calçat de sola de cànem trenat i empenya feta amb vetes o roba gruixuda generalment amb dues vetes que es lliguen al turmell” (Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, DIEC). Però per què s’atribueix la beneitura a les espardenyes? Aquest fet no ens hauria d’estranyar si tenim en compte que la curtor, beneitura o ximpleria moltes vegades estan associats a peces de roba: ser “més ruc que una sabata (o sabatot)” o ser “més curt que una màniga de guardapits”.

Segur que, en qualque moment de la vostra vida, us han dit que el català i el castellà són llengües romàniques, que són de la mateixa família. Què vol dir, però, que formin part de la mateixa família lingüística? Des de l’època en què érem a l’institut que sentim a parlar de les famílies lingüístiques. Tradicionalment ens conten que pertanyem a la família romànica, perquè el català prové del llatí, com tantes altres llengües.

L’Obra Cultural Balear (OCB) convoca la 38a edició dels premis 31 de Desembre. L'entitat explica que aquests guardons tenen la voluntat de reconèixer i estimular les iniciatives individuals o col·lectives amb sentit de país que afavoreixin l'ús normal del català en tots els àmbits de la vida social i que promoguin la consciència nacional pròpia de les Illes Balears.

Televisió Espanyola, i especialment el programa El Tiempo, ha començat a emprar els topònims oficials en català dels municipis de les Illes Balears, segons ha anunciat el col·lectiu Fem-ho en Català, que havia sol·licitat que així es fes. A partir d’ara, els espectadors veuran Maó i Eivissa a les previsions meteorològiques, que deixaran enrere les formes en castellà.