Des que va debutar amb el poemari Bèstia, Irene Solà (Malla, 1990) no ha deixat de guanyar premis per cadascun dels seus llibres. Si el seu debut va rebre el veterà i prestigiós Amadeu Oller el 2012, amb la primera novel·la, Els dics, va merèixer el Documenta el 2017, i dos anys més tard, Canto jo i la muntanya balla rebia l'Anagrama Llibres, primera d'una llarguíssima llista de distincions, entre les quals hi ha el Premi de Literatura de la Unió Europea.

El jurat del premi Finestres ho té clar: els millors llibres de l'any passat són, en català, Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, d'Irene Solà (Malla, 1990), i en castellà El último día de la vida anterior, d'Andrés Barba (Madrid, 1975). Les novel·les de Solà i Barba han guanyat la 4a edició dels Premis Finestres de narrativa, dotats amb 25.000 euros tant en la categoria de narrativa en català com en narrativa en castellà. Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres ja va encapçalar la llista dels millors llibres del 2023 de l'Ara Llegim, el suplement literari de l'ARA. Per la seva banda, la dibuixant Nadia Hafid (Terrassa, 1990) ha guanyat els 25.000 euros del Premi Finestres de còmic en català per Mala olor, i Emma Casadevall una menció al talent novell (dotada amb 15.000 euros) per Lignit. Els premis de còmic són a projectes de novel·la gràfica encara en fase inicial; Mala olor es publicarà el març de 2024 i Lignit durant el 2025.

Les propostes arriscades i singulars d'autors com Irene Solà, Hernán Díaz, Mònica Batet i kim de l'Horizon han convençut l'equip de crítics de l'ARA Llegim, que també ha escollit, entre el millor de l'any, llibres de memòries com els d'Anna Punsoda i Anna Pazos, assajos com el de Timothy Garton Ash i poemaris com els de Maria Isern, Anne Carson i Daniïl Kharms. En paral·lel a les novetats estrictes, cal destacar iniciatives de gran ambició com les noves traduccions de Guerra i pau, de Lev Tolstoi, i La cartoixa de Parma, de Stendhal.

Aquesta és una història de bruixes. O de dones? Durant llarguíssims períodes de la història, els dos termes s’han confós, i sembla que és en aquesta ambigüitat que Irene Solà ha trobat una veta més que fèrtil per escriure la seva tercera novel·la, que és una mena d’aquelarre prodigiós, una celebració de la sororitat femenina i una recreació de la història d’una família (i d’unes quantes coses més) concentrades en un sol punt, un mas remot de les Guilleries on se succeeixen les violències, les celebracions rituals i els canvis de generació que, al capdavall, configuren qualsevol família i qualsevol cultura. I tot això en menys de dues-centes pàgines.

Hi ha poques novel·les tan singulars i poderoses com Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà (Malla, 1990). Quan va arribar a les llibreries el maig del 2019 avalada pel premi Llibres Anagrama, el seu extraordinari recorregut acabava de començar. Quatre anys després ha estat traduïda a 26 llengües, ha venut desenes de milers d'exemplars, ha rebut premis com el de Literatura de la Unió Europea i ha inspirat una adaptació teatral i una obra simfònica. Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres (Anagrama), la seva nova novel·la, proposa un viatge enlluernador a una casa perduda enmig de les Guilleries on hi ha un grup de dones que, un cop mortes, recorden les seves vides passades. Les vicissituds històriques i les peripècies íntimes s'entrellacen en una prosa que irradia els perfums i olors dels cossos, de la natura i del sofre del dimoni.

Són moltes les cançons que posen música a poemes, però també n’hi ha que s’inspiren en novel·les, contes i obres de teatre, i, d’aquestes, en destaquem una trentena que es poden escoltar en la llista de reproducció que trobareu al final d'aquest article.

Quedem al casino de Vic amb Irene Solà Sàez (Malla, 1990) just abans que marxi cap als Estats Units i l’Argentina, on l’esperen els seus lectors, i pocs dies després d’haver tornat de Londres, on ha format part del grup d’escriptors que han representat la literatura catalana a la London Book Fair. Solà està estrenant la trentena i els seus llibres ja estan traduïts a un bon grapat de llengües. Del Canto jo i la muntanya balla, el lector, editor i president Quim Torra n’ha dit que és “esplèndida, inoblidable, una d’aquelles novel·les que queden, com Carmí de Sirga, Pedra de tartera o Te deix, amor, la mar com a penyora". En Solà encara s’hi veu l’estudiant que a la caríssima Islàndia només es podia permetre comprar cors de xai si volia menjar carn, però davant les càmeres parla blindada darrere un somriure franc i blanquíssim i un cervell en alerta per desactivar preguntes compromeses i explicar la història del seu personatge amb les paraules precises. Ni més, ni menys. 

Antoni Bassas conversa amb l'escriptora i poeta Irene Solà

La companyia La Perla 29 estrenarà al febrer l'adaptació teatral de la novel·la Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà. La dramaturga Clàudia Cedó és la responsable de l'adaptació, i Guillem Albà i Joan Arqué dirigiran l'obra, segons ha explicat aquest dijous la companyia d'Oriol Broggi. Judit Neddermann crearà la música de l'espectacle, que compta amb un repartiment format per Laura Aubert, Diego Lorca, Amaia Miranda, Anna Sahun, Ireneu Tranis i Caterina Tugores.

L'obra literària i l'artística d'Irene Solà beuen de les mateixes fonts i formen part de les mateixes recerques, així que no és d'estranyar que, després de l'èxit de la novel·la Canto jo i la muntanya balla, les bruixes també apareguin en la seva nova exposició, Hi ha una història d'una dona que, en cartell a la galeria Àngels Barcelona (Pintor Fortuny, 27) des d'aquest dijous i fins al 12 de setembre. "Entenc l'art i la literatura una mica com la mateixa cosa –explica Irene Solà–. Aquesta exposició parteix d'un cos de recerca que és el que faig sempre i tot acaba connectant-se i agafa formes diverses. M'interessa molt el text per construir imatges i pensament, per jugar i per reflexionar".

Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà, i Boulder, d'Eva Baltasar, han sigut els llibres més venuts de ficció d'aquest Sant Jordi fins a última hora de la tarda a través del portal Llibreries Obertes. A continuació hi ha Guillem, de Núria Cadenes. Que no t'expliquin contes, de Natza Farré i Gala Pont, ocupa el quart lloc de la llista, i Gent normal, de Sally Rooney, el cinquè.

A Irene Solà, la història de Canto jo i la muntanya balla (Anagrama) se li va formar tota sola a les mans, “i jo el que havia de fer era seguir-li el ritme en anar-la escrivint”, diu. L’autora relata la vida d’un indret del Prepirineu català, contada pels homes, les dones i els infants, però també pels niguls, els bolets, les dones d’aigua o les bruixes assassinades 300 anys enrere que allà habitaren. Canto jo i la muntanya balla ha estat guardonada amb el premi Llibres Anagrama de Novel·la i Solà la va presentar aquest divendres a la llibreria Drac Màgic de Palma.

“El catàleg d’Anagrama és una barreja increïble d’idees, filosofies, estils, codis morals i apostes estètiques”, explicava ahir Sergi Pàmies, més de tres dècades després de publicar la traducció castellana del seu primer llibre, T’hauria de caure la cara de vergonya, i de començar un llarguíssim i fructífer vincle amb l’editorial barcelonina com a autor, traductor i presentador. Era el 1987, dos anys abans que l’escriptor conegués, justament en una festa convocada per Jorge Herralde, la seva futura dona i mare dels seus fills. Ahir havien tornat a quedar per anar-hi plegats, temps després de separar-se, procés que Pàmies ha explicat a L’art de portar gavardina.

F eia un sol que partia esquenes. El senyor conduïa un Corsa vell que brunzia, amb l’aire condicionat al màxim. Quan va fer el revolt, es va trobar una noia asseguda al mig de la carretera amb una motxilla a terra. Era un camí de grava i terra malparit, escarpat i ple de revolts. Quan la noia va veure el cotxe es va aixecar i li feia senyals perquè s’aturés, però abans no hagués premut el fre, van aparèixer de darrere la següent corba un grup d’adolescents i un noi, carregats també de motxilles. El noi, que era una mica més gran que els nanos però no massa més, li va fer un gest amb la mà que era una disculpa i va fer aixecar la noia de terra, carregar-se la motxilla a l’esquena i continuar caminant. Els va seguir emmurriada. Tenien quinze anys i feien el Camí de Ronda. De tant en tant s’arraulien en una ombra com les ovelles i bevien aigua i menjaven fruits secs. El noi més gran, que era el monitor, es deia Manu i en devia tenir vint-i-llargs. Hi havia diverses actituds envers la calor i les pujades seques i polsoses i la llunyania del mar i el pes de les motxilles carregades a l’esquena. Hi havia qui volia cantar cançons. Comandante Che Guevara, Fent camí per la vida... amb una actitud de vedell feliç i incansable. Hi havia qui ho portava amb suor, estoïcisme i silenci. Hi havia qui estava enamorat i de tant en tant agafava les mans de l’estimat o estimada i tant li feien les adversitats del camí. Hi havia qui es queixava. Qui arrossegava els peus. Qui maleïa l’engany i els ossos del monitor. Qui intentava abstreure’s. Qui reia. Qui de tant en tant llançava la maleta a terra i exclamava que no podia més i intentava, precàriament, fer autoestop i qui, de tant en tant, preguntava “Quanta estona queda?” per rebre sempre i invariablement la mateixa resposta “Un quartàs”. Però més enllà dels patiments soferts durant la ruta, més enllà de la terrible duresa del camí, de la suor i la sang vessades per aquelles penyes desagraïdes, quan van arribar a la zona d’acampada, i es van repartir les feines a fer, i van posar l’arròs a l’olla, i van estendre les estoretes que prometien una nit poc còmoda, i es van posar aftersun i van muntar les tendes que feien olor de plàstic i d’estiu, la travessa va quedar gravada al fons del sac dels bons records, i ningú havia de retreure mai, més que per a riure, les exclamacions fetes al llarg del camí.

L'estudiant de Belles Arts Irene Solà (Malla, 1990) ha guanyat el 48è Premi de Poesia Amadeu Oller per a poetes inèdits –menors de trenta anys– amb l'obra 'Bèstia', que publica l'editorial Galerada. El jurat del guardó, compost per Carles Miralles, David Castillo, Lluïsa Julià, Isabel Pijoan, Antoni Pladevall, Joan Maluquer i Ferrer i Pius Morera, n'ha destacat la poesia "suaument violenta, colpidora i tènue", plena d'idees i amb "incorporacions d'objectes aparentment impoètics", en un "univers surrealista molt suggerent i ben sostingut". El premi és un dels més antics que ininterrompudament s'atorguen en llengua catalana. Anteriorment l'han guanyat, entre d'altres, Núria Martínez Vernis (2000), Andreu Gomila (2001), Manuel Forcano (1992), Carles Torner (1984), Víctor Sunyol (1980), Francesc Codina (1974), Joaquim Sala Sanahuja (1973), Ramon Pinyol (1972) i Miquel Desclot (1971).