Fa cinquanta anys que Mircea Cartarescu (Bucarest, 1956) escriu el que ell considera un dels seus llibres "més importants", que no quedarà interromput fins que mori. Són els Dietaris, dels quals l'editorial mallorquina Lleonard Muntaner publica aquesta setmana una àmplia antologia, que arrenca el 1990 i arriba fins al 2017, feta per un dels seus traductors habituals, Xavier Montoliu Pauli, responsable també de Per què ens estimem les dones (2016) i Res (2018). La tria és impecable i es llegeix com una novel·la a estones existencialista i torturada, d'altres al·lucinada i onírica, vessant que els lectors de Cartarescu coneixen gràcies a dues de les seves obres mestres, la trilogia Encegador (1996, 2002 i 2007) i la novel·la Solenoide (2015), disponibles en català a Periscopi en versió d'Antònia Escandell Tur.

Les coses al Palau de Buckingham són lentes, parsimonioses i, per damunt de tot, d'un ordre inalterable. Fins i tot en els assumptes personals. Això ho sap molt bé Elisabet II, que va estar al tron de la Corona britànica durant 70 anys, des de la Segona Guerra Mundial fins a la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, emanant estabilitat en moments de desequilibri mundial. I mentre fora el món contemporani es feia i es desfeia, la monarca es tancava en alguna de les 775 habitacions del palau londinenc a escriure religiosament el seu diari personal. En uns quaderns negres –sempre d'aquest color– va anotar-hi durant 81 anys fets, pensaments i idees que ara han quedat en mans d'un sol home, Paul Whybrew, que decidirà si els secrets de la reina continuaran sent un enigma la resta de la història o si es podran publicar des dels Arxius Reials.

Amy Winehouse no només escrivia èxits. Els pares de la cantant han decidit fer públics fragments de les intimitats i pensaments que va recollir en el dietari que va escriure durant els anys que va viure al suburbi de Southgate i els primers anys de joventut. "L'alegria de llegir l'obra de l'Amy ara sempre alleuja la devastació de perdre-la", és el que han escrit Janis i Mitch Winehouse al diari The Telegraph, on han enviat els textos de la seva filla, morta fa 12 anys. Els fragments reviuen la vida d'una adolescent que se sentia diferent entre els seus companys, fet que la reforçava i destrossava a parts iguals. També relata la difícil situació familiar, amb un pare absent que es desvivia pels affaires amorosos, i la consegüent addicció a les drogues i l'alcohol que van posar fi a la seva vida.

Àlex Susanna (Barcelona, 1957) necessita viure envoltat de cultura. Aquesta és la certesa que es té llegint els seus dietaris, l'últim dels quals, el sisè, acaba d'arribar a les llibreries. L'autor d'El món en suspens (Proa, 2022) ens rep a la seu de la Fundació Vila Casas. Camina per les sales dedicades a la mostra de dibuixos de Luis Marsans sobre la Recerca de Marcel Proust abans d'obrir la porta del seu despatx, atapeït de llibres i catàlegs. Abans de convertir-se en l'últim director d'art de la Vila Casas, Susanna ha estat al capdavant de l'Institut Ramon Llull, l'Agència Catalana del Patrimoni Cultural i la Fundació Caixa Catalunya. També ha impulsat editorials com Columna i el Festival Internacional de Poesia de Barcelona i ha comissariat exposicions dedicades a Aristides Maillol, Vicenç Viaplana i Antoni Llena.

"Cal ser tan implacable amb el que escrius com amb els homes. No com amb els fills, el gosset del veí o la targeta de crèdit, que els del banc m'acaben de cancel·lar", explica Milena Busquets (Barcelona, 1972) a Les paraules justes, el seu nou llibre. Publicat per Anagrama en castellà i traduït al català per Lurdes Serramià i editat a Amsterdam Llibres, el dietari arrenca el dia de Reis del 2021 i arriba fins a la nit de Cap d'Any. L'autora de També això passarà (2015) recorre dotze mesos de la seva vida amb concisió, ironia i alguna provocació. Hi apareixen reflexions sobre l'amor, les classes de ioga, la relació amb els fills, les visites al psiquiatre, el record dels pares i algun atac a la deixadesa de Barcelona.

Encara que en els últims anys els menús escolars han millorat considerablement, encara es perceben alguns excessos o deficiències freqüents en la seva elaboració, comara "la insuficiència de verdures, que haurien de formar part pràcticament de tots els àpats, ja sigui com a plat principal o com a guarnició, l'excés de carn o l'escassetat de peix". Així ho alerta Alba Lobo, nutricionista d'Ever Health, empresa de serveis mèdico-tecnològics, coincidint amb el Dia Mundial contra l'Obesitat, que es va commemorar dimarts, que afegeix que també "s'abusa dels aliments precuinats, com croquetes, crestes o varetes de peix i de les postres ensucrades, com crema o iogurts, quan les postres haurien de constar de fruita fresca i opcionalment d'un producte lacti, i deixar les postres ensucrades per a ocasions especials".

L'estiu del 1914, amb 19 anys, Ernst Jünger es va allistar voluntari tan aviat com va saber que havia esclatat el conflicte que, temps després, havia de rebre el nom de Primera Guerra Mundial. El mateix van fer milions de joves a tot Europa. Llavors, ni Jünger ni ningú podien preveure que la guerra duraria quatre anys i seria la més sagnant, brutal i destructiva que havia conegut el món. Com l'autor mateix reconeix, el seu cor aventurer no es va apuntar a la carnisseria per patriotisme o sentit del deure (tot i que aquestes consideracions hi devien pesar), sinó per viure noves experiències i contar-les. Al capdavall, la guerra era l'aventura més gran que Europa podia oferir a un jovenet fastiguejat de la rutina d'una educació i un entorn massa rígids. La guerra no va ser el que s'esperava, però s'hi va adaptar, i el va transformar. El jove aspirant a escriptor va sobreviure a aquesta estranya escola amb vuit ferides greus i les més altes condecoracions, i amb una mirada durament disciplinada en la fredor. Quasi tots els seus companys hi van morir.

Primer va ser 'El present vulnerable' i el van seguir 'A contratemps' i 'El somriure de l'atzar'. Feliu Formosa afegeix un dietari més a la seva producció amb 'Sala de miralls' (Perifèric Edicions), que recull escrits del març al desembre del 2010. Més centrat en vivències personals que els anteriors, el llibre també aborda reflexions sobre la mort i, per extensió, sobre la vida, on no hi falten constants referències literàries i d'actualitat. Formosa explica que es va resistir a publicar aquest últim volum perquè era "massa personal" i "potser no era prou interessant", però reconeix que tot diari s'escriu "amb vocació de ser llegit, ni que sigui per un sol interlocutor". El dietari comença amb un poema de Joan Vinyoli que porta el títol del llibre, 'Sala de miralls'. "És una mica la vida, està reflectida des d'angles diferents, des de la posició d'autoemmirallar-se i emmirallar la realitat en el text", ha explicat.

La novel·la L'espèce humaine, de Robert Antelme (1917-1990) –que encara no ha estat traduïda al català–, resumeix tot l'esforç que es va haver de fer per superar les ferides del segle XX. El dolorós testimoniatge d'Antelme proclama una sola humanitat indivisible. Per això mai no pot haver-hi cap justificació per a la crida a la destrucció dels enemics. Aquesta solidaritat incondicional és l'herència més important que hem rebut.