Fa anys que el fotògraf i periodista català Jordi Borràs (Barcelona, 1981) documenta els conflictes socials i polítics del país, amb un accent especial sobre l'extrema dreta i els moviments ultres a Catalunya i arreu d'Europa.

"El meu pare no xiuxiuejava, cridava, i per això ens commouen tant les seves fotografies", explica Agustina Bosch, la més gran de les quatre filles que va tenir el fotògraf, antropòleg i artista, Carlos Bosch (Buenos Aires, 1945 – 2020). Certament, era un home arrauxat perquè no l’aturava res. El novembre de 1976, mentre es passejava pel centre de Madrid amb les càmeres penjades al coll, va veure com un grup d’homes i dones feixistes de Fuerza Nueva pujaven a un autobús per anar a Paracuellos de Jarama. Es va inventar que era fill d’un soldat franquista i els va acompanyar. No seria l'última vegada, perquè durant tres anys es va infiltrar a molts actes d’aquest grup d’extrema dreta. Algunes de les fotografies, on es veu com s’apropa moltíssim al seu objectiu perquè treballava amb una càmera de 35 mm, es poden veure a Transmet Transició. Carlos Bosch. 1976-1981. L’exposició, que forma part del festival Lumínic, es pot visitar fins al setembre a l'Arxiu Nacional de Catalunya.

El fotògraf català Samuel Nacar (Barcelona, 1992) ha estat premiat pel World Press Photo 2025 per un projecte de fotoperiodisme sobre supervivents de les presons de Síria. El fotoreportatge, titulat Les ombres ja tenen un nom i publicat a la revista 5W, és un relat de les tortures que van patir els homes empresonats durant el règim de l'expresident Bashar al-Assad. Nacar és un dels 42 guanyadors regionals del concurs de fotoperiodisme internacional, que avui ha donat a conèixer els premiats de les sis àrees mundials: Àfrica; Àsia-Pacífic i Oceania; Europa; Amèrica Central i Amèrica del Nord; Sud-amèrica, i Àsia Occidental, Central i Meridional. El premi a la millor fotografia de l'any es farà públic el 17 d'abril.

La guerra a Gaza ha marcat l'actualitat informativa dels últims sis mesos i, per això, està molt present en la tria del jurat del concurs fotogràfic World Press Photo d'aquest any. La imatge triada com a millor foto de l'any és de Mohammed Salem, de Reuters, i mostra una dona palestina abraçada a la seva neboda morta i amortallada. La protagonista de la foto premiada, Inas Abu Maamar, de 36 anys, va perdre cinc familiars, entre els quals la seva neboda Saly, quan un míssil israelià va impactar contra casa seva. L'autor de la fotografia, que va captar la instantània l'octubre del 2023, assegura que la imatge mostra "un moment trist i poderós que resumeix les implicacions del que està passant a la franja de Gaza". "La gent estava confusa, corrent d'un lloc a un altre, ansiosa per conèixer el destí dels seus éssers estimats, i aquesta dona que aguantava el cos de la petita i es va negar a deixar-ho anar em va cridar l'atenció", explicava Salem al novembre, quan va publicar la fotografia.

Joan Guerrero no era un fotògraf important, només era un fotògraf que tractava de fer les seves fotos amb honestedat i empatia. Això, que diria ell de si mateix, és mentida. No és cert.

Nascut a Budapest l'any 1913, Robert Capa (nom real André Friedmann) va ser un dels millors fotoperiodistes de la història. Un professional fet a si mateix, fins a convertir-se en el corresponsal de guerra més famós del segle XX. Amb les seves càmeres va ser testimoni directe de la Guerra Civil Espanyola i del Desembarcament de Normandia, a la Segona Guerra Mundial. Capa va morir jove, als 41 anys, mentre cobria de nou la guerra, en aquella ocasió a Indoxina, quan va trepitjar una mina.

L'esgarrifosa imatge del rescat d'una embarassada durant el bombardeig a la maternitat de Mariúpol, a Ucraïna, ha estat considerada la foto de l'any pel World Press Photo. La instantània, presa pel fotoperiodista ucraïnès Evgeni Maloletka, mostra com els serveis d'emergència intenten salvar la vida d'una mare, Irina Kalinina, de 32 anys, que va acabar perdent el nadó després de l'atac a l'hospital maternoinfantil de la ciutat. El bebè, anomenat Miron, que vol dir pau, va néixer mort. Mitja hora després la Irina també va morir.

“A partir d’ara celebro un tercer aniversari”. El primer és el dia que va néixer; el segon, l’atemptat en què va perdre una cama a l’Afganistan (però va salvar la vida), i el tercer, l’emboscada que acaba de viure a Ucraïna. I és que Emilio Morenatti (Jerez de la Frontera, 1969) té una professió –fotoperiodista– que l’obliga a conviure amb el perill.

L'equip d'editors gràfics de l'ARA ha seleccionat 10 fotografies del 2022, una tria personal que, més enllà de la trista guerra a Ucraïna, ens acosta a esdeveniments esportius, socials i científics, entre altres imatges de valor documental que han quedat gravades a la nostra retina aquest 2022 que s'acaba.

Els últims anys el patriota català ha rebut una demanda formulada en termes essencialment estètics. El dret a l’autodeterminació havia de ser el resultat de produir fotografies prou impressionants per cridar l’atenció de les nacions lliures del món, que ens miraven. No cal dir que l’apoteosi d’aquesta crida arribava cada any durant la manifestació de la Diada, en què el compromís de l’individu amb la causa es demostrava convertint-se en un píxel d’una imatge col·lectiva. La fotografia va deixar de ser la documentació d’una protesta per esdevenir l’objectiu de la protesta. Anar a la mani era, sobretot, anar a fer-se la foto perquè no sigui dit que baixa el suflé. D’aquí aquella sensació que a les 17.15 ja estava tot fet i no passava res per començar amb les cerveses.

La setmana que acaba, amb Jordi Bes Lozano

Apunts sobre què hem vist, sentit, degustat i, en definitiva, viscut en els últims 7 dies.

M'han encantat els rellotges de sol d’Otos (a la Vall d’Albaida, al País Valencià). Als carrers i façanes d’aquest poble n’hi ha una trentena convertits en obres d’art. L’Ajuntament ofereix visites guiades els diumenges i el recorregut es pot rematar amb un àpat a Ca les Senyoretes, on també atresoren rellotges de sol singulars.

]]>

El 24 de febrer l’exèrcit rus envaïa Ucraïna. Mstyslav Chernov i Evgeniy Maloletka, de l’agència Associated Press, van ser els primers i els últims fotoperiodistes que van ser testimonis de l’infern de Mariúpol: van estar 20 dies dins la guerra. La ciutat va ser aïllada i bombardejada sense treva, i 300.000 persones hi van quedar atrapades: tot arrasat. Seves són algunes de les fotografies més terribles que es poden veure –després d’un panell d’advertència per contingut sensible– al festival Visa pour l’Image, que des d'aquest dissabte fins a l’11 de setembre obre en diferents espais de Perpinyà 25 exposicions de fotoperiodisme i sis vespres de projeccions, tot de forma gratuïta.

]]>

L’ avió amb què viatjava Jordi Pujol Puente va ser l’últim vol civil que va aterrar a Sarajevo en tres anys. “Quan vam trepitjar la terminal, va caure una pluja d’obusos i l’aeroport va quedar fora de servei. Començava el setge més llarg d’una ciutat en l’era moderna”, recorda Eric Hauck, el periodista del diari Avui que acompanyava Pujol en aquell viatge la primavera del 1992. Havien de ser tot just tres dies de viatge i el setge va durar tres anys. Ara fa trenta anys, el 17 de maig del 1992, Jordi Pujol va ser el primer periodista internacional que va perdre la vida a Sarajevo, en una guerra convertida en una ferida que encara fa mal. El record de Pujol continua ben viu en la memòria d’una ciutat, Sarajevo, que no vol oblidar, conscient que l’odi mai descansa amenaça de tornar des dels turons d’on van caure mig milió de bombes, que van causar més d’11.000 morts durant la Guerra dels Balcans. En total, 155 periodistes van ser assassinats durant els conflictes balcànics.

]]>

El seu objectiu recorre diàriament Barcelona, però també ha passat pel Senegal, l'Open Arms i Ucraïna. Joan Mateu Parra (Bunyola, 1996) és un fotoperiodista freelance instal·lat a Catalunya, que treballa, principalment, amb una de les agències de notícies més importants del món: The Associated Press (AP). Ha immortalitzat desnonaments, manifestacions, migracions i altres qüestions socials com la pandèmia. El seu mentor és el reconegut premi Pulitzer Emilio Morenatti i entre els seus referents destaquen noms com Lynsey Addario, Anna Surinyach i Manu Bravo.

]]>

L'Ajuntament de Palma ha presentat aquest dimarts a la plaça de l'Olivar la mostra Fotoperiodisme a Palma al segle XXI. De la Imatge a la Memòria (2000- 2020), un recorregut per algunes de les imatges que han marcat les dues primeres dècades del segle. Cort ha informat que està impulsada per l'Associació de Fotoperiodistes de les Balears i ha estat coordinada per Anna Aguiló.

]]>

Han passat cent anys des que va néixer “el xiquet de cal retratista”, al poble de Valls. En moltes ocasions vam sentir Francesc Català-Roca definir-se com un autodidacte, però realment la universitat era a casa seva, el seu mestre va ser el pare i els llibres de text la seva biblioteca. Uns anys després, amb el cop d’estat contra la República, el seu pare va entrar a treballar al Comissariat de Propaganda de la Generalitat. El Francisco, llavors amb 14 anys, hi va entrar d’aprenent al costat del seu pare, ajudant a muntar cartells com aquell tan conegut d’Aixafem el feixisme, i revelava els rodets que arribaven del front de guerra. La seva sensibilitat per la realitat i l’aprenentatge del reporterisme es van consolidar mirant aquelles fotos i també escoltant les persones que hi passaven: André Malraux, Errol Flynn, Paul Robeson... i aquell reporter hongarès desconegut que després es va fer famós com a Robert Capa. Una bona escola, déu-n’hi-do!

]]>

Barcelona i Catalunya viuen un moment d’eclosió de la fotografia, de la imatge. Foto Colectania, al passeig Picasso, amb una important col·lecció i una activitat expositiva de qualitat, dirigida per Pepe Font de Mora, ha celebrat els vint anys d’existència, i La Virreina, amb la direcció audaç i valenta de Valentín Roma, que ha posicionat el Centre de la Imatge, a la Rambla, com un dels espais més creatius i de referència internacional, marcaven darrerament el ritme de la programació fotogràfica de la ciutat. L’obertura el 2020 a Barcelona per la Fundació Mapfre del nou centre KBr, dedicat a la fotografia, on ara es poden visitar dues esplèndides exposicions dedicades a Lee Friedlander i a Adolf Mas, ha afegit rigor i dimensió internacional a la situació de la fotografia a la ciutat. Si hi afegim les activitats de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona; l’aparició del nou centre FotoNostrum, al carrer Diputació; la programació habitual de molts museus i galeries on s’acostuma a exposar fotografia, i la consolidació al territori de festivals com Panorama, Revela’t o la Biennal Xavier Miserachs, podem confirmar que des del sector privat i des de l’espai públic hi ha un nou interès i una aposta per la fotografia i la imatge contemporània.

]]>

És gairebé impossible no trobar cap fotografia de Francesc Català-Roca en una monografia sobre Joan Miró. Li va fer milers de fotografies al llarg dels trenta anys que va durar la seva col·laboració i amistat. Era l’únic a qui, pel seu caràcter silenciós, li permetia entrar a l’estudi mentre treballava, i gràcies a això avui tenim el testimoni de la manera de fer de l’artista. Només per això, per la sèrie magnífica de fotografies de l’artista muntant un mural a Osaka, fent ceràmiques a Gallifa o pintant al terra del seu estudi de Son Abrines, a Mallorca, ja hauria entrat en la història. Però aquesta relació de Català-Roca i Miró, iniciada el 1953 i continuada fins a la mort de l’artista, el 1993, és en realitat només una part petita de la immensa obra de Català-Roca i, també, una part, tot i que rellevant, dels molts retrats d’artistes i personatges de la cultura que va fer el fotògraf.

]]>

Una de les definicions de clàssic és “allò que mereix ser imitat”. I sent així no hi ha cap dubte que el meu pare és un clàssic que ha marcat amb la seva influència diverses generacions. Com a estudiós que soc de la música, a més, m’agrada dir que és “el Bach de la fotografia”, perquè ambdós autors varen viure consagrats a la producció de les seves obres, amb un domini absolut de les eines i de l’ofici. Si un feia misses, concerts, cantates, sonates..., l’altre feia retrats, arquitectura, paisatge, industrial... I si el músic era un virtuós de l’oïda, aquesta facilitat el Francesc la tenia amb la vista. Per posar-ne un exemple: no va començar a utilitzar el fotòmetre fins que va començar a fer fotos en color. En general li bastava mirar a ull per saber quina exposició o quin tipus de carret havia d’utilitzar. Quan comprava un lot de material, feia algunes proves i després ja tenia clar què havia de fer servir en cada moment.

]]>

Sorprèn trobar tanta gent jove que no sap qui és Francesc Català-Roca. Demostra que alguna cosa s’ha fet malament en la divulgació del nostre patrimoni, perquè la seva influència en la història del documentalisme gràfic és de tal magnitud que el fotoperiodisme català, tal com el coneixem avui dia, seria impensable sense la seva aportació. És ell qui marca els fonaments sobre els quals fotografiem la nostra història tots els que hem vingut després. Per això té tanta rellevància la celebració del seu centenari amb un Any Català-Roca al qual ens sumem des de l’ARA dedicant-li tot el suplement del Diumenge.

]]>