Les publicacions a Internet de missatges xenòfobs i populistes reivindicant un patriotisme que exclou tot el que és estranger han proliferat a l'internet xinès. Al fenomen se l'ha anomenat nacionalisme digital i fins i tot s'ha titllat els internautes de ser un exèrcit de “petits rosats”, en referència directa als “guàrdies rojos” que van protagonitzar la Revolució Cultural per dirigir campanyes d'assetjament contra tot allò que consideraven antipatriòtic. Però el fenomen ha esdevingut un problema per al govern quan l'odi que expandeixen arriba a la vida real i fins i tot provoca morts.

Abans de la passarel·la Barcelona Fashion Week (digue-li 080, o Alvocat Week, però ja mai més Gaudí) ja es va fer la passarel·la 1714. Felip V, que era un cool hunter, va prohibir al Consell de Cent (vaja, l’Ajuntament de Barcelona) dur el seu vestit de consellers. La moda, per decret sang-llei, va ser portar un “trajo espanyol”. Aquell estil és tendència encara.

La victòria de la selecció espanyola de futbol ens ofereix una magnífica oportunitat per reflexionar sobre els mecanismes que sostenen allò que en diem cohesió social. Fins i tot, és útil per als qui anaven amb la selecció anglesa, o per als que no van seguir l’esdeveniment. I il·lustra sobre la potent dimensió política d’allò simbòlic. Vet aquí deu lliçons que se’n poden aprendre.

L'expresident espanyol José María Aznar va ser qui va fitxar Josep Piqué com a ministre del seu govern i és ell qui ha fet una reivindicació sui generis del seu llegat aquest dijous, lloant l'entesa amb Convergència i Unió (CiU). En l'entrega a Barcelona del dotzè premi FAES de la Llibertat concedit a títol pòstum a Piqué, Aznar ha agafat la bandera del pacte del Majestic el 1996 amb el nacionalisme català per enllaçar-ho amb la figura de l'homenatjat. "No ens en penedim els que vam buscar marcs d'entesa", ha etzibat. Ha aplaudit "l'exercici responsable" i "el pactisme", i ha afegit que aquella entesa va permetre "encarrilar la nació" espanyola. A més, ha dit que va deixar bons fruits, com ara que "el sentiment secessionista registrava índexs mínims històrics", amb el suport de l'11% de la població. "Per explicar el 2017 cal mirar a una altra banda", ha aclarit, i ha dit que el seu pacte va ser a favor de la Constitució i "per a tot Espanya" i que "Piqué compartia tot això".

Una perspectiva optimista del que està passant a l’estat espanyol es podria explicar més o menys així: el Procés sobiranista català va fracassar en sentit estricte –Catalunya està igual de lluny de la independència que el 2010–, però s’han produït dos moviments de fons que poden condicionar el futur. D’una banda, el catalanisme majoritari s’ha tornat sobiranista, almenys en un pla teòric. De l’altra, a Espanya hi ha hagut una violenta reacció unitarista encapçalada pel PP i engrescada per la irrupció de Vox. Estirats pel maximalisme de la ultradreta, els populars s’han allunyat del centre i del nacionalisme conservador basc i català, que en època d’Aznar els va servir per formar majories. I com que Feijóo no acaba de rutllar i Vox té un sostre electoral relativament baix, el PP no té aliats alternatius per desbancar Pedro Sánchez.

Les eleccions a Galícia donen l'oportunitat de presidir la Xunta al Bloc Nacionalista Gallec (BNG), però no és el primer cop que el sobiranisme hi té un gran protagonisme. De fet, més enllà del període entre el 2005 i el 2009 en què el BNG va formar part del govern, el galleguisme independentista ja havia tingut un paper destacat durant la II República. Així, va protagonitzar un episodi que ha acabat sent reivindicat: el juny del 1931 es va proclamar la república gallega, en uns fets que van transcórrer entre el dia 25 i el 27, i es va prendre el palau presidencial de Raxoi pel fervor de diversos militants. Com va ser aquesta proclamació secessionista? Quina influència va tenir?

La candidata del Bloc Nacionalista Gallec (BNG), Ana Pontón, afronta les eleccions autonòmiques del 18-F amb el repte d'aconseguir la presidència de la Xunta de Galícia després de quinze anys consecutius de govern del PP. Atén l'entrevista de l'ARA per telèfon.

El compte enrere ja ha començat i la campanya de les eleccions gallegues ha donat el tret de sortida aquest divendres a mitjanit. En el Parlament del territori hi ha tres partits amb representació –el PP, el BNG i el PSdeG-PSOE–, però la batalla electoral s'ha plantejat com un cos a cos entre els populars i els nacionalistes. L'eco de la política espanyola i Pedro Sánchez hi són ben presents com un espantall que fa servir la dreta, que ha advertit del "perill" que suposaria tenir una presidenta sobiranista com Ana Pontón (BNG). L'actual president de la Xunta, el popular Alfonso Rueda, tem que seria "una sucursal de l'independentisme" i té el repte d'impedir-ho i revalidar la majoria, després de quinze anys seguits del seu partit al govern. És una campanya en què les enquestes mostren un resultat ajustat, que pot anar de molt pocs vots. Què s'hi juga Galícia en aquests comicis?

Sostenia la setmana passada a "És possible la unitat nacional?" (ARA, 11 de gener), i encara abans a "És Catalunya, encara, un projecte col·lectiu?" (ARA, 21 de desembre), que era difícil aconseguir la independència de Catalunya sense una unitat nacional cívica. Una unitat que havia de ser prèvia a l’estrictament política, i prou “madura en el vincle i estable en el temps”. I opinava que ara mateix estàvem lluny de tenir-la.

1. Immigració. Ja tenim el que faltava: la qüestió de la immigració al centre del debat polític català. Junts, en el seu gir inexorable cap a la dreta, reivindica el control de l'expulsió dels immigrants multireincidents, i estableix així una relació directa entre immigració i delicte que és perfectament falsa: hi ha reincidents de moltes menes, a baix i a dalt de la piràmide. I és la justícia qui té la responsabilitat en la matèria. La perversa insinuació que associa immigració i delinqüència és gasolina a la foguera del racisme i l’exclusió. No serveix per resoldre el problema sinó per capitalitzar políticament les baixes passions.

L’angoixa existencial nacional està rebrotant a tot el món. A Rússia o a Ucraïna ha reaparegut a cavall de la guerra, al Regne Unit la inflamació anti Unió Europea va produir el Brexit, l’extrema dreta francesa i italiana exploten la por a la immigració i la incapacitat dels partits del sistema per frenar els efectes de les devaluacions internes que castiguen el benestar i les expectatives de les noves generacions. I a Catalunya, què els haig de dir, la inquietud per la nostra supervivència com a nació és un element constitutiu de la personalitat col·lectiva i està fortament basada en fets reals.

1. La realitat. A mesura que els processos s’allarguen, el desgast es fa notar, el cansament creix i les sortides de to es multipliquen. Aquests dies he sentit dir que “no es pot ser català i no ser independentista”. No crec que la frase tingui gaire recorregut, però em sembla simptomàtica. És una de tantes expressions de la transferència de marc mental de la religió a la política, amb la consegüent pèrdua del sentit de les coses. L’apel·lació a un estadi superior com a exigència moral: els bons, els nostres; els dolents, els altres. Com tot exercici de simplificació és un disbarat conceptual, moral i polític. El problema dels nacionalismes –com de tota creença, sigui en el cel o en la terra– és que pretén fer de la pàtria un ens superior, més enllà de les persones que integren el territori. Tenim prou experiència de l’Espanya “una, grande y libre” d’infausta presència.

Els partits sobiranistes catalans i bascos tenen la clau de la investidura de Pedro Sánchez i ja n'han plantejat les condicions. Des de Catalunya, i amb l'horitzó de l'autodeterminació, l'expresident de la Generalitat Carles Puigdemont ha fixat l'amnistia i la mediació com a passos previs perquè Junts doni suport als socialistes. ERC també ha posat l'amnistia com a "línia vermella" i comparteix amb els juntaires l'objectiu de l'autodeterminació. A l'arena basca les negociacions són força diferents –i molt més còmodes per al PSOE, tot i que ja sap que haurà de pagar penyora–. Abans de la reunió d'aquest divendres amb Puigdemont a Waterloo, el PNB havia proposat, per boca del lehendakari, Íñigo Urkullu, una "convenció constitucional" que permeti l'encaix de les nacions històriques de l'Estat –sense reformar la carta magna– en una Espanya "plurinacional". El líder de Bildu, Arnaldo Otegi, li va respondre que la proposta d"'encaix nacional" ha de ser "conjunta" i no pas d'un partit, però que cal abordar les reivindicacions nacionals. En l'actual panorama hi ha tants matisos com partits i una diferència notable del context polític dels territoris, ¿però és possible una estratègia compartida entre bascos i catalans?

Navarra era un territori dominat per la dreta fins que el 2015 el panorama polític va canviar de dalt a baix i va arribar la primera presidenta nacionalista de la història, Uxue Barkos (Geroa Bai-PNB), amb consellers nomenats per Bildu, però s’ha acabat de consolidar amb la socialista María Chivite, que ha estat investida aquest dimarts per segon cop seguit amb un pacte de govern amb els nacionalistes centristes, Zurekin (òrbita de Podem) i l’abstenció de Bildu. En el debat d'aquest dilluns Chivite va dir que la dreta “haurà de fer autocrítica” perquè està aïllada i va aclarir que no hi hauria “agenda sobiranista”, mentre Bildu va lamentar “manca d’ambició” tot i el compromís de responsabilitat. La dreta regional espanyolista de la Unió del Poble Navarrès (UPN) va lamentar que aquest és un “govern de retrocés”.

Fa dècades que els estudis de gènere parlen d’interseccionalitat, la perspectiva que traça punts de trobada entre diverses lluites polítiques i socials sense bastir jerarquies entre elles. En el cas català, creiem imprescindible una perspectiva que combini l’opressió nacional amb les violències estructurals que el patriarcat i el capitalisme global exerceixen contra els individus subalterns. Tenint en compte la naturalesa del nacionalisme espanyol que ens amenaça, i l'experiència de moltes generacions que ens han precedit en la lluita, considerem que nacionalisme català i feminisme han d’anar lligats i que cap dels dos moviments podrà sortir-se'n sense l'altre.

A mitjans de segle XX gran part del món occidental va entrar en una fase, diguem-ne discursiva i acadèmica, que pretenia superar el marc suposadament restrictiu, obsolet i, fins i tot, maleït del nacionalisme. El cert, però, és que ni en aquell moment, ni tampoc ara, el món no pot entendre’s ni pensar-se fora del funcionament, l’existència i l’organització de les nacions i dels estats nació.