En aquesta ruta exploram l’únic pas viable per baixar de Ferreries a Cala Galdana, l’escaleta de Torrepetxina. Conegut itinerari tradicional del senderisme menorquí, el pas permet vèncer el desnivell de les parets rocoses del barranc, connectant la zona interior amb el fons de la vall. L’origen d’aquest pas és històric i purament ramader i agrícola. El barranc d’Algendar ha estat, des de l’època de la dominació àrab i l’Edat Mitjana, una de les zones més fèrtils de l’illa gràcies al seu corrent d’aigua permanent. Els horts del fons del barranc necessitaven estar connectats amb els llocs de la part alta de la plataforma rocosa, com el lloc de Torrepetxina. D’aquí l’existència d’aquesta via, atès que la tradicional, que arranca de la mateixa esplanada de l’alzina monumental del barranc d’Algendar, fa anys que està tancada.

Hi ha paisatges que, un dia, deixaren de ser només paisatge. Una història hi va fer niu i uns actors seguits per una càmera donaren vida a un relat que transformà l’entorn i la percepció que en teníem. Ara, aquell espai està condicionat i vinculat a la nostra memòria cinematogràfica. És ver que abans que hi arribàs el cinema ja hi havia el paisatge: la llum sobre la mar, el vent entre les mates, el perfil de les muntanyes, el silenci d’una cala. Però un dia hi arribà i ho transformà tot, se’l va fer seu, i fins i tot li posà nom: la platja del Mago, a l’interior de la cala de Portals Vells, al terme municipal de Calvià.

En aquest itinerari exploram els contorns de Santa Eugènia per recórrer una part de la seva xarxa viària més antiga i conèixer alguns dels llogarets més representatius del municipi, les Coves i les Olleries, per la seva història i pel seu patrimoni. Racons gairebé inèdits que només es poden viure i percebre a peu, amb els cinc sentits. Si fa unes setmanes ens situàvem a la part de gregal del poble per visitar les Alqueries, avui ens traslladam a la part gairebé oposada, amb la intenció de transitar els camins i paisatges que configuren una part del paisatge cultural taujà més significatiu. Ens situam a la comarca del Pla de Mallorca, entre els municipis de Sencelles, Algaida, Palma, Santa Maria del Camí i Consell.

En aquest itinerari exploram l’inici de la ruta Artà-Lluc, el GR 222. Un sender de llarg recorregut –un dels quatre existents a les Illes Balears– que proposa enllaçar les serres de Llevant i el parc natural amb la zona central de la serra de Tramuntana, declarada patrimoni mundial per la Unesco en la categoria de paisatge cultural. Al llarg del camí trobam una gran varietat d’entorns, alguns de gran singularitat, com el litoral gairebé verge de la península de Llevant, les zones dunars de la badia d’Alcúdia i els costers marjats de les muntanyes de Caimari.

En aquesta ruta ens desplaçam a l’extrem sud de l’illa de Mallorca, que és també la zona més seca de la geografia mallorquina. La idea és fer una passejada pel litoral llombarder de Sa Vallet, antiga segregació de la Vall, propietat del marquès del Palmer que el 1919 el banquer Joan March comprà, entre el far del cap de ses Salines i Cala en Tugores, sobre el límit del terme municipal de Santanyí amb ses Salines. Un indret on es respira l’ambient contrabandista, els usos tradicionals de pesca a la zona i l’empremta passada de la lluita contra la pirateria, també els búnquers de la Guerra Civil i, al fons, Cabrera (un arxipèlag d’històries relatives a la dura vida de la Mediterrània). Hi trobam una nombrosa toponímia, recollida majoritàriament pel filòleg Cosme Aguiló Adrover (Santanyí, 1950) a la seva tesi doctoral publicada l’any 2007. Noms de lloc arreplegats esquinçant soles de sabata, perquè només és caminant en companyia de les fonts orals que es descobreix aquest tresor, que és un valuosíssim patrimoni immaterial de la nostra terra. Tota la informació vessada en aquest article prové de la immensa tasca de l’amic i mestre santanyiner. Iniciam la caminada des del far del cap de ses Salines, al qual s’arriba per la carretera Ma-6110, derivació de la carretera que uneix ses Salines i els Llombards (Santanyí).

La següent ruta és una caminada llarga però tranquil·la entre la vila d’Artà i l’ermita de Betlem. Un itinerari lineal que transita per un dels paisatges culturals més intensos del gregal de l’illa de Mallorca: camins i possessions amb història, com Son Sureda i Can Canals, que en època musulmana constituïen l’alqueria de Benimira; comellars estrets i allargassats amb un interessant i molt fràgil patrimoni natural; una bella i interessant toponímia que revela usos, costums i llegendes estretament vinculades al territori, com la penya de l’ermità Macari i l’observatori militar de la Coassa. Com sempre, recomenam l’ús del transport públic per als nostres desplaçaments. Per arribar a Artà disposam de les següents línies: L-325 Alcúdia-Cala Ratjada; L-411 Cala Rajada-Manacor; L-411e Cala Rajada-Palma; i L-421 Colònia de Sant Pere-Artà. Al web ‘tib.org’ trobareu tota la informació sobre horaris i disponibilitat de cada línia.

Joan Castelló Guasch recollí a Rondaies de Formentera (1976) la història de dues germanes que “si una era envejosa, l’altra encara ho era més; i malparlades, que no és per dir.” El drama s’inicià quan, morta la mare, en lloc de fer hereva la gran, com era de costum, i deixar ‘sa llegítima’ a la petita, ho repartí tot –hisenda i cases– a parts iguals entre les dues. Cada dos per tres les tenien amb porfídies i qüestions, de cada vegada més inflamades. “Idò veureu que un dia que sa porfèdia era més encesa que mai, sa petita es descabdellà de mala manera. I acabà per dir a sa gran: ‘Mala fi puguis tu fer, i sa hisenda també’. ‘Lo que desitges, tenguis!’, respongué aquesta”. Al final, un cop de mar, gros i fort, s’ho endugué tot. Va negar la hisenda de cap a cap, sepultant sota l’aigua cases i germanes i tot.

La següent proposta d’itinerari és una caminada llarga pel migjorn del municipi de Maó, per vells camins, estrets, entre la pedra seca i la història. Tirades de sinuosa frescor, bellesa i genuïnitat. Partim de l’ermita de Gràcia, patrona de la ciutat que és, des del segle XVIII i per imposició britànica, la capital de Menorca. La intenció no és altra que voltar el llogaret maonès de Llucmaçanes, un petit nucli urbà de 179 habitants, encapçalat per la moderna església de Sant Gaietà, de finals del segle XIX, i un seguit de cases petites i ordenades. “Les primeres notícies de l’existència d’un poblament a Llucmaçanes són dels segles XVI i XVII, quan es parla de la concentració de petites propietats on es cultivava la vinya i es fabricava vi. El nom del nucli és anterior i tindria l’origen en l’època romana, en una elocució que ens presenta un lloc amb abundància d’arbres fruiters, principalment pomeres. El 1860, el cens urbà ens mostra l’existència de 43 cases i un centenar d’habitants. El primer plànol urbà és del 1889 i hi són projectats quatre carrers i la plaça de Sant Gaietà.” (Maó, “Guia de municipis de Menorca”, Josep Portella Coll. Hora Nova, 2007).

Les Alqueries és un bell llogaret del municipi de Santa Eugènia, ubicat a la banda de gregal del poble i travessat per una vella via de transhumància, el camí de Muntanya. Des de l’edat mitjana fins a principis del segle XX, els camins de muntanya permetien el pas de les guardes de les grans possessions que passaven l’estiu a la muntanya (estivada) i l’hivern a les terres del Pla i Migjorn (hivernada) de Mallorca.

Si ens atenem a la definició que ens atorga el diccionari, un mirador és un lloc alterós des d’on es pot mirar i veure una gran extensió de terreny. Aquest és el cas del principal objectiu de la nostra ruta: un itinerari pels voltants d’Esporles i de l’ermita de Maristel·la a través de vells camins de ferradura, ranxos de carboner i una llarga i extensa infraestructura viària i hidràulica al servei de l’explotació dels boscos de muntanya, que ens ha de conduir fins als miradors ‘secrets’ de Son Ferrà. Popularment atribuïts a la veïna possessió de Son Poquet, aquests dos espais amb història es troben a pocs metres de la paret que senyala la partió entre ambdues propietats. La confusió ve perquè és des d’aquests punts des d’on millor s’albiren les esmentades cases de possessió. La caminada ens durà també per l’ermita de Maristel·la i el mirador del Cor de Jesús, patrimoni d’una història recent i ben documentada de la vida ‘contemplativa’ d’Esporles. Si volem fer servir el transport públic per a l’aproximació a l’inici de la nostra caminada, la L-202 (Estellencs-Palma) és la millor opció. A la pàgina web tib.org, hi trobareu tota la informació necessària sobre horaris i disponibilitat de la línia.

Situat al massís de les Fontanelles, el puig de la Pega, de 403 m d’altura, és el punt on limiten els pobles de Sant Rafel de sa Creu, Sant Jordi de ses Salines i Sant Josep de sa Talaia; al seu cim hi ha un vèrtex geodèsic on abans hi havia hagut una fita posada a final del s. XVIII que assenyalava la divisòria entre els quartons de Portmany, Algarb i Alhaueth; motiu pel qual també se’l coneix com el puig del Merlet. Aquest puig i la font del mateix nom foren admirats i descrits per l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria en una excursió que des de Vila el dugué a Santa Agnès de Corona.

El nostre objectiu és la torre de la Gavina, una de les cinc torres construïdes a Formentera durant el segle XVIII per a la vigilància i defensa del seu fràgil litoral. Les altres construccions són la torre de la Guardiola, a l’illa de l’Espalmador, la torre de Punta Prima, al costat dels Pujols, la torre del Pi del Català, a la platja de Migjorn, i la torre del Garroveret, prop del cap de Barbaria. El recorregut que hem traçat circumval·la l’estany del Peix, una gran bassa natural oberta a la mar per la Boca, que fou el primer gran port pesquer i saliner de l’illa. No debades, la venda de Porto-salè pren nom del Portus salarius, explotació salinera del temps dels romans. Un paratge extraordinari on els valors naturals i patrimonials han bastit un paisatge cultural potent i extens. També visitarem la finca pública de Can Marroig, un dels racons emblemàtics del Parc Natural de les Salines d’Eivissa i Formentera. Per a consultes sobre el transport públic de l’illa podem consultar el web busformetera.com, on trobarem tota la informació sobre rutes i horaris.

El nostre objectiu és la talaia d’Artrutx (segle XVII) des de les platges de Son Saura. D’entrada, un aclariment, perquè no hem de confondre el punt d’inici d’aquesta ruta amb l’arenal de Son Saura, al nord del municipi del Mercadal, a la dreta de la talaia de Fornells, propietat, també, de la Fundació Comte de Torre-Saura –José María de Olives i Ponsich. A més de la caminada, proposam fer un capfico a Cala en Turqueta abans d’iniciar el camí de tornada.

Als peus de les muntanyes més altes de Mallorca, la ruta que presentam avui és una passejada llarga que té per objectiu transitar per alguns dels camins públics més antics i bells de la vall dels tarongers. Espais on encara es respira l’empremta del traginar més històric de la zona, que travessa olivars i terres de conreu, horta i zones urbanes. Un itinerari on el principal interès, però no l’únic, se centra sobre els vells camins de ferradura i l’existència d’una xarxa de camins públics extensa i ben conservada, conjunt que conforma un patrimoni històric, cultural i etnològic de primera magnitud. Volem descriure per la passa i la mirada un paisatge cultural que necessàriament s’ha d’escriure en majúscules. La vall de Sóller, capficada entre el puig del Teix a ponent, la serra d’Alfàbia i la de Son Torrella a migjorn i el Puig Major i la muntanya de Montcaire a llevant, és un dels molts cors que bateguen amb força a la serra de Tramuntana - Patrimoni Mundial.

“Era una diada grisa i ploviscosa; enmig d’una garriga d’arboceres i de murteres, els meus homes havien perdut el camí i trescàrem molt, abans de trobar el tirany que de la Cova du cap a Valldemossa” (Lo que sé de Miramar, Arxiduc Lluís Salvador, 1911). Era el mes de setembre del 1867 i el ‘príncep, científic i viatger’, tal com el definí l’erudita Helga Schwendinger, havia optat per la via marítima per visitar aquesta vila de la serra de Tramuntana. Desembarcà a la marina de Son Ferrandell, a l’indret costaner conegut com l’Hort de la Cova d’en Claret. Un lloc que els valldemossins recorden, sobretot, perquè tres segles abans, l’1 d’octubre del 1552, quan precisament els Claret posseïen la després coneguda com a Son Ferrandell, que aleshores incloïa també So n’Olesa i Vistamar, hi desembarcà un estol de 400 pirates amb la intenció de saquejar la vila i capturar persones per vendre-les com a esclaus o obtenir un rescat.

De com era infant són les memòries dels anys de minyonia del P. Rafel Ginard i Bauçà (Sant Joan, 1899-Artà, 1976), una joia de la literatura mallorquina de la primera meitat del segle XX, editada per primera vegada el novembre del 2003. A través de l’obra prenem contacte amb la quotidianitat de la vida rural mallorquina d’una manera exquisida, amb un llenguatge autèntic i apassionat. No és possible donar passa pels dominis santjoaners al Pla de Mallorca sense evocar l’esperit d’una ànima aferrada a les penyes de la tradició. Sobre ‘el paisatge santjoanenc’, diu el Pare Ginard, “és el triomf de la humilitat. No és una terra aparatosa i magnífica, però és fecunda. Altres indrets seran un jardí, el meu poble és un graner. Terra sense atreviments; els turons tot just gosen alçar el cap, temorosos de rompre’n el ritme, monòton i solemne, amb postures arrogants. Turons suavíssims que, des d’abaix, alçant la mà, ja arribau al cim”.

El pujol d’en Banya és un esperó de 598 metres d’altura del massís del Teix. A l’extrem de Tramuntana trobam la penya Rocafort, el nostre objectiu, miranda natural des d’on podem contemplar tots els encants de la vall de Sóller. A la seva falda hi ha un petit mirador ubicat a una de les parades del tren de Sóller, que ofereix unes bones vistes sobre la vall de Sóller. Tot plegat, una tresca intensa pels pendissos interiors del massís del Teix, a través del camí del Metro i el pas del Pi, que ens permet reflexionar sobre la descripció que ens transmeté el periodista i escriptor català Josep Pla ara fa prop de seixanta anys. “La vall de Sóller té tots els encants que es poden desitjar en aquesta vida: tranquil·litat, silenci, un clima suau, un aire tebi i dolç com un coixí de plomes.” (Les illes. Josep Pla i Casadevall. 1970, Edicions Destino).

A la frontera entre les comarques del Pla i del Raiguer de Mallorca, hi trobam el poblet de Biniali, al terme municipal de Sencelles. Els seus voltants estan vestits d’una mar profunda de ceps d’on brolla ‘la sang de la terra’ (expressió manllevada de la gran poetessa Antonina Canyelles), un pèlag de vinyes on es respira el bon fer dels cellers de llarga història i un enorme prestigi. No debades som a una de les zones vitivinícoles més importants de Mallorca, de gran tradició i qualitat. La Denominació d’Origen (DO) Binissalem, reconeguda l’any 1990, aplega una dotzena de cellers petits i mitjans, de tradició familiar, repartits entre els municipis de Santa Maria del Camí, Consell, Binissalem, Santa Eugènia i Sencelles, amb una extensió total de 154,75 km2. Els vins produïts en aquestes terres del Pla i del Raiguer gaudeixen d’un gran reconeixement espanyol i internacional.

En aquesta ruta, llarga i exigent, ens marcam com a objectiu el puig del Sementer Gran (1.013 m), al terme municipal d’Escorca, a tocar amb Bunyola i Sóller. Un cim que sovint passa desapercebut, discret, però que esdevé una balconada monumental sobre la vall de Lofra i una miranda natural cap al sector central de la serra de Tramuntana. Un plaer per als sentits i un veritable turment per a les cames; no obstant això, val la pena l’esforç. Partim de la barrera de Cúber, situada vora la fita del quilòmetre 34 de la carretera Ma-10 (Pollença-Andratx). Molt a prop, a l’altura de l’àrea recreativa de la font del Noguer, s’hi atura el bus de la línia 354 del transport públic interurbà de Mallorca. A la pàgina web tib.org hi trobareu tota la informació sobre horaris i disponibilitat de totes les línies.

L’Estufador és una zona costanera situada al vessant de migjorn de la Mola, entre el Ram i la punta Roja. El topònim estricte, documentat ja el 1712, fa referència a un racó al peu del penya-segat on hi ha un embarcador de pescadors, pròxim al desguàs del torrent de la Talaia i a la punta de les Pesqueretes. Existeix també el camí de l’Estufador, que uneix aquests varadors amb el nucli del Pilar de la Mola travessant els territoris de la venda de la Talaiassa. La tradició popular associa el nom de l’Estufador amb unes cavitats peculiars de la roca que, en rebre les onades els dies de mal temps, expulsaven l’aigua verticalment, estrafent un brollador. Aquestes formacions rocoses foren eliminades pels pescadors durant la primera meitat dels anys setanta, per evitar que afavorissin l’acumulació de posidònia. (font: eeif.es)