El català no ha desaparegut de la vida dels joves de les Balears. Se sent a les aules, en converses entre amics i dins moltes cases i entorns. Però ja no sempre surt tot sol. Cada vegada més, parlar-lo és una tria –i és aquí on es juga el seu futur immediat. L’èxit d’iniciatives com l’Acampallengua i la presència juvenil en les diades per la llengua mostren que el múscul es manté actiu i amb capacitat de mobilització. No és només una qüestió simbòlica: són espais on la llengua es practica, es reforça i es projecta cap al futur. Enguany, la primera edició del Correllengua Agermanat posarà a prova aquest compromís.

El GOB Mallorca ha presentat aquest divendres al Parlament l’informe Impactes sobre el treball de la transformació ecosocial a les Illes Balears. Una proposta decreixentista, elaborat per la cooperativa Garúa. El document defensa que una transició ecosocial ben planificada podria suposar un increment net de l’ocupació, amb feines de més qualitat i condicions més dignes, alhora que milloraria la qualitat de vida de la ciutadania.

Hi ha moments en què, per créixer, cal matar el pare, és així. No per odi ni per menyspreu, sinó per alliberament. El mallorquinisme ho ha de fer, i de pressa. Perquè ens agradi o no, encara funciona amb unes idees heretades de la Transició. Una època on pareixia que tot era possible… i després no ho fou tant. Continuam repetint rituals que ens donen una falsa sensació de coherència –quines manifestacions que organitzam! Quins discursos!– mentre el país real se’ns desfà a les mans.

Crec que aviat ens posaríem d'acord a l'hora de considerar que el món, no només Europa, passa per un moment complicat. No es tracta només del sotrac dels mercats borsaris, ni de l'estancament de determinats conflictes, ni d'una suma d'altres coses concretes, sinó més aviat d'un difús estat d'ànim col·lectiu que ha reaccionat amb crides raonables a l'esperança però també amb visions apocalíptiques. Popper creia que és perillós aspirar a un món perfecte, però del tot lícit pretendre que el que tenim no sigui tan imperfecte. Una societat oberta ha d'assumir les tensions inherents a la seva condició complexa i heterogènia –la seva imperfecció– perquè en cas contrari deixaria de ser oberta. Als Estats Units hi ha hagut en els últims anys un debat pujat de to entorn de qüestions relacionades amb el model de família, l'abast i els límits de l'estat, el flux migratori, etc. El resultat de tot plegat ja el coneixem: la victòria clara de Donald Trump. Les conseqüències immediates d'aquesta victòria, també: la guerra dels aranzels, per exemple, està suposant una commoció financera important. El que resulta més complicat de preveure, òbviament, són els efectes a llarg termini de tot plegat. No crec en la futurologia, però tinc una certa confiança en la prospectiva, és a dir, en l'anàlisi argumentada de diferents escenaris de futur. En aquest cas n'hi ha, com a mínim, tres. 

Fa uns dies, convidat per l’amic Antoni Trobat i els companys de l’OCB de Mancor de la Vall, vaig tenir l’honor de participar en un dels nombrosos actes organitzats per commemorar la vertadera Diada de Mallorca.

Els nins de les Balears tenen clar, per ara, què volen ser quan siguin grans. Segons el darrer estudi d'Adecco, les professions més desitjades pels infants de l'Arxipèlag són molt similars a les de l'any passat. Concretament, els nins volen ser futbolistes, youtubers o policies i les nines, professores o veterinàries.

Ens haurem convertit en refugiats climàtics a causa de la pujada de les temperatures o la pujada del nivell de la mar? Els robots s’hauran incorporat a la vida domèstica per suplir la pèrdua de les cures familiars? Veurem mestissatges entre estrangers i residents que donin lloc a una nova identitat catalanoalemanya, per exemple? En els propers 20 anys, la societat illenca s’haurà d’enfrontar a uns reptes que condicionaran la seva forma de vida. Per analitzar com serà el futur a mitjà termini de la població balear, i evitar caure en la distopia, l’ARA Balears ha consultat una desena d’experts –en geografia, demografia i economia, entre d’altres– que projecten un escenari complicat, però optimista. Si bé sociòlegs com ara Maria Antònia Carbonero assenyalen que “les desigualtats creixeran” i que –com diu el demògraf Pere Salvà– la societat estarà “més envellida”, altres fonts acadèmiques com el geògraf Macià Blázquez apunten a una població més “mobilitzada” o, fins i tot, “autònoma”, segons la psicòloga Carmen Orte. 

“El món no se’n surt”, va titular un dels seus últims llibres Tony Judt. Érem a l’any 2010 i vivíem sota l’impacte de la crisi financera del 2008, que havia fet miques la creença que, després de la suposada “fi de la història”, vivíem en el millor dels mons possibles. No, alguna cosa no anava bé en un món “on la riquesa s’acumula i decauen els homes”, per citar el poema del segle XVIII d’on l’historiador britànic establert a Nova York treia el títol original del seu llibre. Per a Judt, en efecte, hi havia alguna cosa profundament errònia en la manera com vivim.

Cada cop tinc més la sensació que les nostres societats, tot i que ja estan començant a tenir consciència d’uns quants dels reptes que tenim davant, encara no han valorat prou la profunditat dels canvis que ens calen per adaptar-nos a una nova etapa de la història humana; ni tampoc veuen la urgència amb què cal fer-ho. És una situació que comporta irresponsabilitats per part de tots. Vull comentar alguns aspectes, mirant específicament el món de la política i el de les administracions públiques.