El PP activarà el mecanisme per debatre la suspensió del president del Parlament, Gabriel Le Senne, després que tots els grups parlamentaris de l'esquerra hagin exigit que comenci el procediment. El PSIB, MÉS per Mallorca i Unides Podem han presentat aquest dimarts un escrit on sol·liciten la convocatòria immediata d'una reunió de la Comissió de l'Estatut del Diputat, on es decidirà si la suspensió de Le Senne s'eleva al ple del Parlament.

“L’extrema dreta representa la reacció contra una esquerra woke que potser ha anat massa lluny”. Aquest lloc comú normalment no s’utilitza per introduir un debat sobre l’esquerra i els reptes que afronta, com ara el de reconciliar la defensa de les identitats individuals i la universalitat, o com el debat al voltant de la importació acrítica de conceptes provinents d’un postmodernisme anglosaxó que no sempre copsen la complexitat de la nostra societat. Ans al contrari, quan un sent aquesta reflexió, el que vindrà després és una caricatura feta pel broc gros de l’esquerra contemporània que consolida una potent idea instrumental en l’ascens de l’extrema dreta: l’existència d’una suposada hegemonia cultural (el que l’extrema dreta en diu marxisme cultural) d’una esquerra condescendent i autoritària que imposa al ciutadà mitjà una nova moralitat antinatura a través del sedàs de la correcció política. Més enllà dels youtubers i influencers, hi ha una sèrie d’opinadors als mitjans tradicionals, disfressats d’enfants terribles encara que sovint passin de la seixantena i tinguin les vides resoltes des de fa anys, que es queixen que la llibertat és amenaçada pel wokisme. És habitual que els mateixos que fan escarni dels “ofendiditos woke” vegin una ofensa insofrible en el fet que una feminista els esmeni la plana o que algú els suggereixi alguna fórmula de “neollengua inclusiva”, pretenent convertir, sovint en pro d’un narcisisme exasperant, les seves petiteses quotidianes en la prova definitiva que hi ha raons legítimes per rebel·lar-se contra un suposat jou woke i bonista que atempta contra la seva llibertat.

Una constatació freqüent en l’anàlisi sociològica és que les societats canvien més ràpidament que les idees que hi predominen. Ens formem en la infància i la joventut, que és quan adquirim les nocions de com són les coses, de quins són els valors que cal defensar i quines són les opcions adequades en cada moment. Amb l’acceleració dels canvis socials es fa molt difícil que les nostres creences i els nostres valors es transformin al mateix ritme que les circumstàncies en què vivim; i aquest fet, tan constatable en aquest moment, té moltes conseqüències, tant en la dificultat dels acords entre generacions com en la gairebé impossibilitat d’acceptar opcions noves, encara que ens hi vagi la vida. Allò que sempre havíem cregut no pot ser, de cop, abandonat i negat, perquè en el fons pensem que les coses són com són i que, passats certs ensurts, tot tornarà a ser com abans. 

Ja fa dècades que el mateix que aquest dimecres es van dir en públic Rufián i Dalmases ho diuen en privat gent d’Esquerra i de Junts, abans Convergència. No tothom, per descomptat, però el ressentiment dels uns contra la distància classista dels altres és tan vell, almenys, com la política catalana des del 1977.

Paco Monsonís i la seva dona Pili viuen a París però ara que estan jubilats passen llargues temporades a Artana (la Plana Baixa), que és el poble de la família d’ella. Tots dos es van conèixer a la capital francesa, fills d’emigrants valencians que hi havien arribat després de la guerra. La família de Paco eren de Borriana, i van emigrar perquè el seu pare, que era un ebenista anarquista, pensava que acollint-se a l’estatut de refugiat republicà a França les coses els anirien millor, tal com va ser. Paco va anar a la universitat i es va fer del Partit Comunista. Aquell matrimoni de joves idealistes van convertir casa seva en un dels pisos francs que el partit posava a disposició dels exiliats espanyols. Molts catalans també van passar per allà, com ara Quico Pi de la Serra. "Un dia vam arribar d’uns dies de vacances i ens vam trobar tota la casa ocupada per una companyia de teatre", em va explicar un cop entre rialles.

Una de les figures més venerades pels intel·lectuals d’esquerres és Antonio Gramsci, un autor difícil de llegir però que va aportar una sèrie d’idees que van revolucionar el simplisme que havia caracteritzat (i que segueix caracteritzant) el marxisme militant. Una de les seves idees centrals és que el domini social s’exerceix sobretot a través de la persuasió, de manera que l’objectiu més important de les classes dominants és que les dominades facin seves una sèrie d’idees que justifiquen el domini de què són objecte. La tasca dels intel·lectuals, doncs, és crucial. Per part dels uns, per imposar aquestes idees; per part dels altres, per desacreditar-les i imposar-ne unes altres en què el domini aparegui com una imposició antinatural. La pugna intel·lectual –sempre seguint Gramsci– es lliura en una sèrie de “batalles de posició” en cadascuna de les quals del que es tracta és que una idea concreta passi a ser considerada de sentit comú, o, per contra, que deixi de ser-ho. Per exemple, que els directius han de guanyar molt perquè la seva feina és crucial per a la supervivència de milers de llocs de treball, o que les feines de cures són de poca productivitat i que per tant només poden ser retribuïdes modestament.

Alain Badiou (Rabat, 1937) és filòsof, escriptor i dramaturg francès. Alumne, entre altres, de Sartre, Lacan i Althusser. Ha estat i continua sent un activista polític actiu: va protestar contra la guerra d'Algèria, va cofundar el Grup per a la Creació de la Unió dels Comunistes Marxistes-Leninistes de França el 1969 i l'Organització Política el 1985.

El PP ha aconseguit autoesmenar-se en el ple del Parlament d'aquest dimarts, amb l'aprovació del decret llei d'inundables que prohibeix la construcció i legalització d'habitatges a zones inundables en sòl rústic. Aquesta norma modifica la Llei de simplificació, després que els populars canviassin de parer arran de la DANA de novembre que va afectar de ple el País Valencià i zones d'Andalusia i Castella la Manxa. "Els recents episodis reclamen un innegociable exercici de reflexió", ha subratllat el conseller d'Habitatge, Territori i Mobilitat, José Luis Mateo, qui ha estat l'encarregat de defensar la norma. Mateo ha indicat que calen mesures "per garantir un medi ambient sa i segur per a les persones". La Cambra ha validat el decret amb els vots a favor del PP i les abstencions dels partits de l'esquerra (el PSIB, MÉS per Mallorca, Més per Menorca i Podem). Vox hi ha votat en contra. Cal recordar que es va intentar sense èxit arribar a un acord durant la tramitació de la Llei de simplificació.

Als partits polítics, els cicles electorals de baixada sempre passen factura. Adversaris, enemics i companys de partit comencen a fer llista dels errors i dels encerts, i com que és habitual que les victòries tinguin molts pares i les derrotes siguin òrfenes, es posa en marxa la cacera interna.

George Steiner manté que “potser en la nostra breu història evolutiva encara no hem après a pensar”. Així, uns primats que viuen en un planeta petit d’una estrella vulgar, dins una galàxia com milers de milions d’altres, estaríem en una fase més aviat infantil en termes evolutius. Té raó Steiner?

L'executiva d'Esquerra Republicana està molesta per la carta que l'expresident de la Generalitat Carles Puigdemont va publicar dissabte, després de conèixer l'aval dels republicans a la investidura de Salvador Illa, i així ho ha fet saber aquest dilluns. En un comunicat després de la reunió de l'executiva del partit d'aquest matí, la formació lamenta que se'ls apunti com a responsables d'una eventual detenció de l'expresident i exigeixen "una rectificació i una disculpa": "Davant la carta publicada per part del president Carles Puigdemont en contra de la decisió presa per la militància d’Esquerra Republicana [...], l’executiva del nostre partit exigeix una rectificació i una disculpa", manifesten els republicans. La formació demana "respecte" a la seva militància, i diu que l'"ofèn" que es digui que si el detenen serà culpa seva: "Considerar que una hipotètica detenció del president Puigdemont seria culpa d’Esquerra Republicana és una ofensa", afegeixen.

L’esquerra recuperarà el govern de Ciutadella divendres 19 de juliol, un any després del desacord que va impedir reeditar el pacte i que va servir en safata un regal inesperat al PP, que només té 9 dels 21 regidors de la Corporació. Després d’aquest any de govern en minoria, que l’esquerra qualifica d’“anòmal i inestable”, Llorenç Ferrer Monjo, un antic empleat de banca de 57 anys que figurava al tercer lloc de les llistes del PSOE, es convertirà en el nou batle. Però només fins al 31 de gener de 2026. Els darrers 16 mesos del mandat serà la nacionalista Maria Jesús Bagur (PSM) qui s’hi posi al capdavant.

L'any 2014 semblava que s'obria una nova etapa en el progressisme europeu. En plena crisi financera, van sorgir nous partits de l'esquerra alternativa que posaven en dubte l'hegemonia que la socialdemocràcia havia bastit durant dècades. El més flamant exemple era el partit grec Syriza, que va guanyar les eleccions generals aquell mateix any liderat per Alexis Tsipras, i que va deixar l'històric partit socialista grec, el PASOK, amb un 6% dels vots. La França Insubmisa i Podem aspiraven a seguir els seus passos. Tanmateix, una dècada després, aquella nova era ha resultat ser més aviat un miratge i l'esquerra lluita per ser rellevant a l'Eurocambra.

L’ordre liberal que hem conegut cau a trossos i els nostres temps s’assemblen cada cop més als del segle XIX: hi ha una combinació de mercats globals i cultures locals, creixen aspiracions socialistes al costat de moviments feixistes, Giorgia Meloni es fa viral a l'internet fluid amb vídeos on reclama una idea gens desconstruïda de patria, dio e famiglia. Com explica Boris Groys, aquesta societat s’assembla molt a la que Lenin va descriure al llibre Imperialisme, la fase superior del capitalisme, que faríem bé de traduir al català. Potser la continuïtat més suggeridora es troba en un clima cultural que creu més en les identitats que en l’universalisme: de la mateixa manera que moltes societats de la segona meitat del XIX estaven dominades per un discurs sobre “psicologies nacionals” que figurava que tenien valors incompatibles entre elles, avui a les identitats nacionals se n’hi sumen moltes altres com ara la raça o el gènere, que reprodueixen la mateixa lluita pel poder entre grups de bons i dolents. Ara com aleshores, la sensació de caos i competició cada cop més descarnada entre aquests grups desemboca en un dilema entre protecció i revolució. 

Fins ara, si més no en les anàlisis més periodístiques i a les enquestes, la brúixola d’orientació ideològica s’ha organitzat gairebé en exclusiva sobre l’eix dreta-esquerra. Tanmateix, i sobretot vista la previsió d’un notable creixement de l’extrema dreta a les properes eleccions europees, aquest eix s’ha anat enterbolint i el dibuix d’aquest vell ordre polític lineal trontolla. 

La meva generació ja va venir al món amb la llavor de la derrota i la irrellevància. No és pessimisme, és una observació objectiva de la realitat. Ja vam néixer despolititzats perquè, trobant-nos ja feta la democràcia i la igualtat en drets i llibertats, ens vam convèncer, o ens van fer creure, que ja no ens calia tenir consciència de classe ni ens era necessari el feminisme. O sigui que ens vam dedicar a l’única activitat política que ens cridaven a practicar: el consum. Ens vam empassar les consignes que ens donaven. Ningú era pobre perquè tots érem classe mitjana, i en permetíem l’arrogància estúpida de menysprear les vides avorrides dels pares que tenien una feina per tota la vida o vivien sempre al mateix lloc. No era el meu cas, jo sobrevivia en la temporalitat més precària per poder donar menjar al meu fill, però no deia res perquè em feia vergonya ser l’única explotada del grup. Tot era façana, esclar, perquè molts joves de classe mitjana només ho eren gràcies a la facilitat dels crèdits que anaven encadenant, i per això quan, amb la crisi del 2008, es va tancar l’aixeta i van venir les retallades, vam veure de debò en quin lloc de l’escala social érem tots.