El Tractat dels Oceans, que es va acordar l'any 2023 per protegir les aigües internacionals, no es podrà posar en marxa fins que no l'hagin ratificat 60 països. I de moment, dos anys després, només ho han fet 50. Aquesta setmana, delegacions de 175 governs de l'ONU s'han reunit a Niça, a la gran Cimera dels Oceans, que tenia aquest com un dels principals temes pendents. I tot i que la cimera s'ha acabat sense les 60 firmes, l'amfitrió de la trobada assegurava que sí, que totes les ratificacions necessàries estan compromeses i es faran efectives el 23 de setembre, en "una cerimònia oficial" a la seu de l'ONU a Nova York. Ho deia aquest divendres Olivier Poivre d'Arvor, l'enviat especial de França per als oceans, que assegurava que aquesta era "una gran victòria" de la Conferència de Niça, sobretot "tenint en compte que els Estats Units s'estan retirant de tot" i també s'han desentès d'aquesta negociació. Tanmateix, la futura ratificació del tractat –que entraria en vigor a principis del 2026– no evitarà l'explotació petroliera ni tampoc la mineria al fons marí; ni tan sols pràctiques tan destructives com la pesca d'arrossegament, tenint en la declaració final acordada a Niça.

Va començar amb l’atac a les Torres Bessones i ens ha portat el president dels Estats Units més disruptiu i abjecte de la història. Al segle XXI, els EUA han passat de víctimes del terrorisme global a avaladors dels botxins mundials: de Netanyahu a Putin. No és que abans fossin, com a gran potència, unes germanetes de la caritat. Però revestien el seu intervencionisme amb la retòrica de la llibertat. Ara Trump simplement branda la llei del més fort: tot és o ha de ser tough. És un líder gregari i antipoètic, que fa de la banalitat i la barroeria moral la seva marca. Molta gent, ves per on, s’hi sent identificada. El dolentisme li funciona.

El mes d’abril d’aquest any ha estat el segon més càlid en el conjunt del planeta des que se'n tenen registres. La temperatura mitjana global mensual ha estat de 14,96 °C, només 0,07 °C per sota del rècord de l’abril del 2024, i 0,6 °C per sobre de la mitjana d’aquest mes del període de referència (1991-2020).

Europa és el continent que més ràpidament s'escalfa a causa de la crisi climàtica, cosa que provoca que els fenòmens meteorològics extrems augmentin any rere any. De fet, les pluges intenses i les inundacions van tenir un impacte especialment greu durant l'any passat, i van causar un total de 335 víctimes mortals a tot el continent, 235 de les quals van passar durant la històrica DANA que va colpejar principalment el País Valencià a finals d'octubre. Això significa que el 70% de les morts relacionades amb inundacions arreu d'Europa es van registrar durant aquell fatídic episodi, una xifra que és extraordinària. Les pluges torrencials van provocar afectacions a un total de 413.000 persones durant el 2024 arreu d'Europa, i els incendis forestals van afectar 42.000 persones.

La construcció d'una gran autopista en plena selva amazònica, travessant una zona protegida, ha desencadenat una polèmica internacional per la seva presumpta vinculació amb la cimera de l'ONU contra el canvi climàtic d'enguany, la COP30, que se celebra al Brasil. Les autoritats regionals responsables del projecte asseguren que no té res a veure amb la COP30, però el fet és que la carretera en construcció -que ha desforestat una llengua de terra de 13 quilòmetres de llarg- portarà bona part dels 50.000 participants de la cimera fins a la ciutat on se celebra, Belem do Pará.

L’extensió de gel marí dels dos pols del planeta va tornar a registrar un mínim històric global diari a principis del mes de febrer, i va superar el rècord assolit el mateix mes del 2023. De fet, durant la resta de febrer les xifres van continuar superant el rècord de l’any passat. Així ho conclouen les dades publicades aquest dijous pel servei de canvi climàtic del programa europeu Copernicus, que corroboren el desgel cada cop més accelerat a causa de l’escalfament global.

Aquesta setmana passada em va sorprendre veure amb aquest títol un article que en el seu contingut, parlava de la crisi de l’habitatge. Però no des de la perspectiva del drama social actual, aquí i arreu de l’estat, relatiu a les dificultats d’accés a un habitatge digne a preus raonables, sinó en relació amb una suposada “crisi” del sector de la construcció.

A les regions fredes d’Alaska, el Canadà i Sibèria sempre hi ha abundat el permagel, una capa de sol terrestre que fa centenars o milers d’anys que es manté congelada. Aquest terra, abans dura com el formigó i on poblats sencers han viscut ininterrompudament, no només està patint les conseqüències de la crisi climàtica, sinó que pot convertir-se en una imparable font d’emissions de gasos d’efecte hivernacle.

El 2050 fins a 1.200 milions de persones podrien veure's obligades a fugir de casa a causa de la crisi climàtica, segons un informe del think tank Institute for Economics and Peace (IEP) citat per l'Organització Internacional per a les Migracions (OIM), tot i que apunta que l'estimació "més àmpliament citada" és de 200 milions. L'ONU adverteix des de fa temps que les migracions climàtiques són un dels grans reptes del segle XXI, que fins ara genera debats però pocs fets. La majoria són desplaçaments dins de les fronteres del mateix país, però cada cop més persones es veuen obligades a migrar per sequeres, inundacions, huracans o simplement per la pèrdua de les seves fons de subsistència per la pujada de les temperatures o l’augment del nivell del mar. “Les migracions es podrien gestionar si hi hagués una política migratòria racional, però l’actual està basada en prejudicis racistes i xenòfobs”, apunta Miguel Pajares, president d’honor de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR).

El canvi d'any no ha servit per revertir les fatídiques dades climàtiques de l'any passat i ja s'ha batut un nou rècord: aquest gener ha estat el més càlid al planeta des que es tenen registres. La temperatura mitjana global va ser de 13,23 °C, i va superar en 0,79 °C la mitjana de referència d'aquest mes dels anys 1991-2020. Aquesta xifra també ha sobrepassat en 1,75 °C els valors preindustrials, segons confirmen les dades publicades en el butlletí climàtic mensual del programa europeu Copernicus.

Els rècords de temperatura i de fenòmens meteorològics extrems del 2024, sumats a la recent sortida dels Estats Units de l’Acord de París, auguren un futur molt incert en la lluita contra l’escalfament global. El director del servei de canvi climàtic del programa europeu Copernicus, Carlo Buontempo, analitza el context global en què ens trobem.

Trump no va deixar passar ni vint-i-quatre hores per començar a estampar la seva firma en desenes d'ordres executives. Durant el discurs inaugural va prometre que les seves primeres mesures permetran una "restauració completa dels Estats Units". Fem un repàs de les ordres executives que ha signat i, sobretot, ens fixem en quines implicacions poden tenir aquestes decisions, tot i que encara hi podria haver recursos per intentar frenar-les.

Les dades preliminars ja ho intuïen i finalment s’ha confirmat: el 2024 ha estat l’any més càlid de la història a la Terra des que es prenen dades. A més, per primer cop en el conjunt d’un any natural s’han superat mundialment els fatídics 1,5 °C per sobre de la mitjana de l’era preindustrial (1850-1900). Una dada que fulmina la temperatura límit d’escalfament global per a aquest segle fixada en els objectius de l’Acord de París, aprovat l’any 2015. Així ho confirma el balanç climàtic publicat pel programa europeu Copernicus.

Que el món s'estigui desgelant té conseqüències en molts àmbits, alguns encara per descobrir. Afecta el clima i els corrents marines, el subministrament d'aigua dolça, la pujada del nivell del mar i l'habitabilitat d'algunes zones. La situació és tan greu que, encara que es paressin ara les emissions, cosa que no està passant, el desgel continuaria, però això permetria salvar el gel d'algunes zones. Ara mateix, el punt més greu és l'Àrtic, que s'escalfa a un ritme quatre cops més ràpid que la resta del planeta. Aquesta mateixa setmana, un nou estudi publicat a Nature Communications prediu que el primer dia d'estiu sense gel a l'Àrtic podria arribar abans del 2030. El desgel, però, és un dels impactes més evidents de l'escalfament global i no afecta només el pol Nord. Totes les glaceres del planeta estan en retrocés, i es calcula que un 10% ja ha desaparegut per culpa de la crisi climàtica, segons el professor del Nichols College, Mauri Pelto, que s'ha passat dècades fent monitoratge dels glaceres de muntanya als Estats Units i arreu del món. "El que més impacta és veure com una glacera desapareix, no fa gaire hem afegit una glacera de les Cascades Nord (Estats Units) a la llista de glaceres extintes del GLIMS (Global Land and Ice Mesurement from Space)", explica per telèfon des de Massachusetts. I apunta: "Quan perdem una glacera sorgeix un paisatge diferent, menys dinàmic. Per a la comunitat de la zona, és com perdre una platja o un bosc: la deixa més pobra".

El Pirineu està perdent les seves glaceres i veu com cada cop la neu cau a cotes més altes amb temporades d’hivern més curtes. L’escalfament global afecta especialment les grans zones muntanyoses de tot el planeta, i el Pirineu no és una excepció. En els últims 175 anys –des del període preindustrial– la serralada ha perdut el 95% del gel, i la temperatura mitjana ha pujat 4 ºC en aquestes zones glaçades, molt més que a les cotes baixes. De fet, a Catalunya ja no queden glaceres, ja que l’última era la de Feixant o la Tallada, a la Vall d’Aran, i es va extingir l’any 1990. Unes dades demolidores que donen fe dels greus efectes de la crisi climàtica a casa nostra.

Cinc de cada deu persones al món viuen en una ciutat, una xifra que el 2050 es preveu que encara augmenti un 20%. Això suposa un desafiament important, perquè les urbs són responsables de prop del 70% de les emissions mundials dels gasos d’efecte hivernacle i, alhora, són les àrees més vulnerables als efectes de la crisi climàtica –com les pluges torrencials o l’augment de les temperatures– i l’impacte en la salut dels seus habitants. És per això que moltes ja estan prenent mesures per adaptar-s’hi, ser més resilients i millorar el benestar dels ciutadans.

Ben entrada la matinada de diumenge, la cimera de l'ONU contra la crisi climàtica, la COP29, ha aconseguit un acord que semblava gairebé impossible, però que ha decebut a gairebé tothom. El text aprovat a Bakú (Azerbaidjan) preveu que els països rics aportin 300.000 milions de dòlars anuals el 2035 per ajudar els països pobres a fer front a l'emergència climàtica. Una xifra "escandalosament massa baixa", com deia el ministre de Gàmbia, dins d'un acord en general "decebedor", segons ONG climàtiques com Greenpeace, però que els països pobres no han tingut més remei que acceptar per poder tenir alguna ajuda amb la qual treballar. Queda lluny del bilió de dòlars que demanaven els estats més vulnerables i les ONG, i deixa la porta oberta que puguin ser ajudes de molts tipus, "públiques i privades" o fins i tot en forma de crèdit.

Com es poden posar d'acord 200 governs diferents? Aquesta és la proesa que intenta cada any la cimera contra la crisi climàtica de l'ONU, les ja conegudes COP. Un miracle que sovint s'aconsegueix només a costa d'aigualir enormement els textos d'acord final, tal com hem vist una vegada i una altra en aquestes cimeres. A les bambolines d'aquestes grans trobades mundials, sovint és un grup reduït de països (alguna vegada han estat només dos) els que acaben prenent la decisió final que desencalla l'acord, habitualment després d'hores i hores d'una esgotadora negociació que els deixa sense dormir l'última nit de la cimera (de vegades més i tot). L'aprovació final sempre ha de ser per consens, és a dir, que el text ha de passar per un plenari de tots els estats sense que cap d'ells mostri la seva oposició expressa. I això no és gens fàcil.

Quan només porta quatre dies en marxa, diversos conflictes diplomàtics sumen incertesa als resultats de la cimera de l'ONU contra la crisi climàtica. L'amfitrió de la cimera, el president de l'Azerbaidjan, Ilham Aliyev, ja va desfermar les crítiques internacionals quan va inaugurar la trobada dimarts amb un discurs en defensa dels combustibles fòssils, però l'endemà encara va protagonitzar una nova polèmica. En un discurs amb representant de les illes del Pacífic, Aliyev va criticar el "neocolonialisme" de França en aquesta regió, que a parer seu contribueix a "la degradació mediambiental" i agreuja els impactes de l'emergència climàtica. Enmig d'una cimera que fa equilibris per arribar a consensos polítics entre quasi 200 països, les dures paraules de l'autòcrata azerbaidjanès han provocat la reacció immediata de França, que ha anunciat que no enviarà la seva ministra a Bakú. El president de l'Azerbaidjan també va acusar França de reprimir "brutalment" les preocupacions per la crisi climàtica entre la població dels seus territoris d'ultramar.