No feia ni trenta anys que s’havia donat a conèixer el nou invent –la primera projecció a l’illa data del 27 de gener del 1897– i els mallorquins ja es plantejaven que això de fer pel·lícules podia ser entretingut i, fins i tot, podia donar doblers. Ara fa un segle, el 1925, es va estrenar Flor de espino i es va rodar El secreto de la pedriza. Són les dues primeres pel·lícules de ficció, i amb producció i equip locals, que es varen filmar a Mallorca, entre les que han arribat fins als nostres dies.

Hi ha tanta llum decorativa al carrer que ja no veiem els estels. Però Nadal, abans d’esdevenir la festa major dels consumidors havia estat la festa major dels pobres d’esperit. És a dir, d'aquesta senzilla i ingènua bondat de qui fa bé sense haver estat mai temptat per l'exhibicionisme moral (tan propi dels nostres dies), és a dir, de qui és bo perquè, simplement, cal ser-ho. Avui preferim focalitzar la nostra atenció en la persona turmentada i rebel, que consumeix la seva vida buscant amb escarafalls un sentit que la satisfaci i acaba vivint de decepció en decepció. Persones així han copat els papers protagonistes de la literatura moderna, deixant en segon pla el quotidià i discret complidor dels seus deures. Un protagonista satisfet amb la seva vida, avui ens semblaria cursi.

El segle XXI no és propici a unes democràcies que han experimentat un retrocés en el seu nombre i en la seva qualitat. D’altra banda, l’escena política europea presenta una preocupant manca de model i de lideratge. Avui molts ciutadans constaten la pèrdua de poder adquisitiu de les classes populars, la manca de perspectives de bona part de la població jove, un augment de les incerteses vitals, alhora que perceben un enriquiment accelerat dels sectors més afavorits de la societat.

Al segle XVIII, durant les excavacions a l’antiga ciutat romana d’Herculà, es va descobrir una casa amb una biblioteca filosòfica i que contenia 1.800 papirs carbonitzats per l’erupció del Vesuvi. Es creu que biblioteca contenia nombrosos textos epicuris i que en el moment de ser colgada per les cendres volcàniques era dirigida pel filòsof Filodem de Gàdara (I aC). Fins ara, però, havia estat pràcticament impossible saber què deien la majoria de papirs.

Des de l’antiguitat, els filòsofs senten la necessitat de viatjar i reflexionar sobre els avantatges i inconvenients dels desplaçaments. Són famosos els tres viatges polítics de Plató a Siracusa, els viatges de Michel de Montaigne i René Descartes, i els viatges per Europa en condició d’exiliats de Thomas Hobbes, Margaret Cavendish i John Locke, com també el viatge inspirador i literari a la Xina de Simone de Beauvoir. Però s’ha de fer referència també als filòsofs nòmades que mantenen una especial relació amb la seva ciutat nadiua, com Sòcrates amb Atenes i Kant amb Könisberg. D’entrada podria semblar que el més adequat seria centrar tota l’atenció en l’estudi del grup de filòsofs viatgers, però això seria un greu error, perquè implicaria desconsiderar un altre grup important de filòsofs que sense moure’s gaire han contribuït a promoure els viatges interiors o han contribuït a través dels experiments mentals a l’avanç de la filosofia.

Poc després de la mort de Sòcrates, Plató abandona l’Atenes democràtica i es refugia a Mègara amb Euclides i altres socràtics i escriu els primers diàlegs de joventut, segons conta Hemodor. I comença un llarg viatge iniciàtic de formació de deu anys que el du fins a la Magna Grècia. Fa una estada a Cirene, a casa de Teodor, el matemàtic. Des d’allà es dirigeix a Itàlia, a casa dels filòsofs pitagòrics Filolau i Èurit. Posteriorment, viatja a Egipte en companyia d’Eurípides, un dels grans poetes tràgics grecs, i entra en contacte amb sacerdots i mags i adquireix coneixements sobre matemàtica i astronomia, tot just abans de retornar a Atenes i fundar l’Acadèmia, segons conta Laerci a Vides i doctrines dels filòsofs més il·lustres.

Quaranta anys abans d’obtenir el premi Nobel d’economia, el psicòleg Daniel Kahneman estava fent una xerrada a un grup d’entrenadors de pilots de combat de les forces israelianes. L’objectiu era trobar la millor manera de motivar els pilots, i Kahneman explicava com la recerca amb animals demostraria que el reforç positiu sempre és millor que el negatiu. Els instructors van oposar-s’hi. Van explicar com, segons la seva experiència, després d’afalagar un pilot per haver fet un gran aterratge, l’endemà baixava de nivell, mentre que els soldats esbroncats per cagar-la acostumaven a millorar en les següents maniobres. En termes estadístics, l’explicació és molt senzilla, un cas clar del que es coneix com a “regressió cap a la mitjana”: després d’una actuació excepcional, el més normal és que en vingui una de normaleta, i després d’un desastre, solem anar cap amunt. Els crits o afalacs no tenien cap relació causal amb la performance dels pilots, però els instructors havien fabricat una llegenda que per a ells tenia molt de sentit. Kahneman va dedicar la resta de la vida a estudiar els efectes generalment desastrosos de la nostra tendència a malentendre el rol de l’atzar en el que ens passa.

Pensam amb imatges. Plató ho sabia, i per això va explicar la seva filosofia literàriament, escrivint mites i faules de gran poder d’evocació i seducció. Sens dubte, Plató és el més cinematogràfic dels filòsofs, en un doble sentit: s’anticipa en més de mil cinc-cents anys al món del cinema concedint gran importància a la llum com a creadora de realitat, i destacant la confusió que causen les imatges en la ment humana. La filosofia de Plató és una font d’inspiració permanent de guions i pel·lícules, que contribueixen a actualitzar les seves teories metafísiques i polítiques. A continuació, compartesc una breu selecció de pel·lícules, com a mostra de la vitalitat del seu pensament, i com a recurs d’aula per tractar qüestions universals com la justícia, el bé, la llibertat i el coneixement, i promoure així l’aprenentatge visual de les doctrines i conceptes platònics.

Plató va pensar el poder i la tendència humana cap a la injustícia, en el Llibre II de La República, a través del diàleg amb el seu germà Glaucó. D’això en fa aproximadament 2.500 anys, però els arguments que utilitza continuen aportant claus per interpretar el present escenari polític de corrupció i desgovern. Segons Glaucó, la sensació d’impunitat és la principal causa que explica la corrupció política i el mal govern. Els governants incompleixen les lleis quan no se senten observats, quan pensen que la seva conducta delictiva quedarà impune. Plató deixa molt clar a través de Glaucó que l’única raó existent per actuar bé és la por al càstig, perquè la tendència natural és deixar-se corrompre pel poder. La desconfiança de Plató en la capacitat humana per evitar la injustícia el durà a proposar limitar el poder dels governants a través de les lleis. La formulació d’una visió tan negativa del poder té causes biogràfiques: l’experiència d’assistir a la mort injusta del seu mestre Sòcrates, l’home més just d’Atenes, en mans de la democràcia atenenca, i els successius fracassos a l’hora d’implantar el model d’estat ideal que gairebé li costaren la vida i el dugueren a experimentar l’esclavitud.