"Estic acostumat a deixar anar una feina acabada encongint les espatlles amb una resignació total, sense cap confiança en les seves possibilitats de difusió", escrivia Thomas Mann (Lübeck, 1875 - Zúric, 1955) a Resumen de mi vida, en castellà a Nórdica, traduït per Isabel Hernández. Mann va redactar aquest text breu –no supera el centenar de pàgines– amb motiu de la concessió del premi Nobel de literatura el 1929, encara en plena onada expansiva de la repercussió internacional de La muntanya màgica, que en paraules de l'autor havia aconseguit "un èxit curiós", "menys èpic" que el de la seva "novel·la de joventut", Els Buddenbrook (1901; en català a Navona, traduïda per Joan Fontcuberta): amb només 25 anys, Mann ja s'havia convertit en una estrella literària, i entre aquest llibre i La muntanya màgica (1924; en català a Navona, traduïda per Carme Gala) havia construït una trajectòria literària robusta, desplegada tant en novel·les com en relats i assajos.

La publicació del volum de teatre breu reunit a Entreacte(s) (Comanegra) va reunir també, aquest dilluns al vespre a la llibreria Ona, un dream team de la dramatúrgia catalana contemporània. Potser perquè l’espai era distès, potser perquè els autors ja tenen el pap ple, la trobada va servir per disparar amb bala contra els principals problemes d’un sector d’artistes poc visibilitzat però, en canvi, molt important culturalment, i fins i tot econòmicament.

"M'agrada el dia de Nadal. I m'agrada passar-lo a casa. I recordar", escrivia Mercè Rodoreda (1908-1983) el 23 de desembre del 1933 a la revista Clarisme. El to nostàlgic de l'article –en què l'autora desitja que nevi i que es parli de pau i amor– vira cap al sentit de l'humor quan cap al final demana que caldria deixar "una mica de banda el ventrell" i que no s'aprofiti la diada "per a embotir-se fins a sobreeixir".

"Donar carabassa", "Fer el préssec", "Qui no té un all té una ceba", "Panxa plena, cor content", "Qui matina fa farina", "Qui menja sopes se les pensa totes", "Hi ha més dies que llonganisses"... El refranyer popular és ple de referències a la cuina, la gastronomia i el menjar. Són centenars els exemples de frases, expressions i locucions de tradició popular, fetes a partir de jocs de paraules, rimes i metàfores, que al·ludeixen al riquíssim camp semàntic dels aliments, les receptes i els àpats a taula. N'hi ha per a tots els gustos, ocasions i opinions i, sempre, sense excepció, totes porten implícit un ensenyament que, a còpia d'anar-se repetint de generació en generació, s'ha convertit en palmari.

Fa quatre dècades que Julià de Jòdar (Badalona, 1942) es va inventar Gabriel Caballero, un personatge que no ha deixat d'acompanyar-lo des de llavors. La creació més coneguda de l'escriptor va créixer al barri del Gorg durant la postguerra, igual que ell, i també com Julià de Jòdar es va dedicar durant uns anys a la indústria com a enginyer químic, abans de llicenciar-se en història i formar part de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual. El món del teatre, de la política clandestina i de la literatura de finals dels 60 i principis dels 70 recorre La casa tapiada (Comanegra, 2024), la nova novel·la de l'autor, que reprèn la vida de Caballero el 1962, just on acabava El metall impur (Proa, 2006), amb la qual va guanyar el premi Sant Jordi. En aquesta ocasió, Julià de Jòdar explica les vicissituds del camaleònic personatge a partir d'un biògraf que l'ha conegut de prop i d'una trentena de veus que confegeixen un retrat viu i revelador de Catalunya durant els últims quinze anys de franquisme i en l'avantsala de la Transició.

La companyia dels llops, contes superbament traduïts per Martí Sales, és el volum que ha fet possible que Angela Carter (1940-1992), una de les autores més inquietants de la segona meitat del segle XX, torni a les llibreries en català: fins ara se n'hi ha els relats de La cambra sagnant, editat per Proa el 2002, i la novel·la Sàvies criatures, que va publicar Edicions de l'Eixample el 1992. La companyia dels llops, que reflexiona sobre la condició humana des d’una perspectiva feminista i recorrent al realisme màgic, és la segona part d’una trilogia d’històries de llops de Carter. També és, possiblement, la més controvertida.

Les paraules de l'escriptora Nariné Abgarian resplendeixen a dins i fora dels seus llibres. Els lectors de la novel·la I del cel van caure tres pomes –que Comanegra va publicar en català fa un parell d'anys i Navona va traduir al castellà l'estiu passat– ja ho han pogut comprovar. El públic que l'ha anat a veure al festival Kosmopolis ho ha presenciat en directe. Afable, precisa i generosa, Abgarian reconeix que la seva literatura neix de les històries que li explicaven la mare i l'àvia a Berd, el petit poble armeni on va néixer el 1971. "M'enamorava de totes aquelles fantasies al mateix temps que portàvem una vida molt normal en un lloc on els galls cantaven cada matí, les vaques pasturaven i ens fèiem el pa a casa", afirma.

Oriol Malet (Martorell, 1975) publica el còmic Ombres de colors (Comanegra), un encàrrec de la Fundació Bofill a partir del seu estudi sobre abandonament escolar. "Em van dir que fes un Malet total", diu l'il·lustrador, que s'ha fet seva la història de testimonis reals que representen els 97.000 joves que van deixar els estudis prematurament l'any passat a Catalunya, sense tenir cap més titulació més enllà de l'ESO.

Fa uns dies vaig participar en l'última Batalla de Contes que l'editorial Comanegra ha organitzat, celebrada a la llibreria Finestres. Les Batalles de Contes apleguen quatre escriptors que defensen un relat d'algun dels autors que l'editorial ha publicat, i el públic ha de votar la defensa que més l'hagi convençut. Comanegra sempre s'ha caracteritzat per idear nous formats per donar a conèixer el seu catàleg editorial, a banda de les tradicionals presentacions de llibres. En aquesta última confrontació, Arià Paco, Marina Espasa, Melcior Comas i una servidora vam defensar contes de London i Melville, amb Jaume Pons Alorda com a fantàstic àrbitre i mestre de cerimònies. En anteriors trobades, escriptores com Elisenda Solsona, Roser Cabré-Verdiell o Carlota Gurt, entre d'altres, havien batallat per defensar els relats d'autors de la talla de Poe, Colette, Calders o Lispector.

Què passa quan els ideals ètics i polítics d’un escriptor estan en contradicció amb la seva concepció de la societat i de l’existència, amb les lliçons que ha extret de la seva experiència de la vida i del món? Socialista convençut, el nord-americà Jack London (1876-1916) creia, això no obstant, que el món és sobretot apte per als forts, els supervivents i els espavilats.

El poeta, crític i traficant d’idees Vicenç Altaió viu un moment d’efervescència: després dels llibres Miró i els poetes catalans (Univers) i Biathánatos o el elogio del suicidio (Huerga y Fierro), aquest dimecres a la tarda ha continuat la ronda de presentacions a la Fàbrica Lehmann de Barcelona amb Tardes de diumenge. Converses, postals i proclames en el 'reset' global (Comanegra), un nou llibre que té l’origen en els articles que va publicar a El Temps de les Arts des de Cadaqués durant el confinament. Abans, el mateix Altaió s'ha assegut entre el públic per escoltar què deien d’ell i del llibre dos bons amics. Un de llarg recorregut, l’artista Frederic Amat, que l'ha definit com un “posseït” i com un “multiplicador d’amatistes”. L’altre és un autor, com Altaió, entre les lletres i les arts, Gabriel Ventura. “El Vicenç és un poeta que veu l’enllà des d’aquí, el sempre des de l’ara”, ha dit Amat. La visió de Gabriel Ventura tambe ha tingut un punt misteriós i ha definit les relacions que Altaió teixeix al seu voltant com “una teranyina”, “una sèrie de trobades i relacions, sobretot intel·lectuals, amb un grup d’amics que tenen una història fascinant i que culturalment són diferents”. Ventura també ha descrit l’amplitud de la mirada d’Altaió “des d’un món microscòpic fins a un de macroscòpic”, entre els relats més íntims i els records de les trobades amb Jordi Cuixart dins i fora de la presó de Lledoners.

Quan el poeta i traductor Jaume C. Pons Alorda va fer les maletes i va marxar amb l’equip de rodatge d’Història de la meva mort a finals d’agost del 2011, la seva intenció era escriure un diari del seu contacte “amb una gran figura que admirava”, el director Albert Serra, mentre treballava en el projecte. “L’Albert no m’ho va posar gens fàcil, perquè ni s’explicava ni em volia dir gaire cosa -explica Pons-. A poc a poc, vaig descobrir que aquesta estratègia formava part del seu mètode de rodar, que crea molta violència, perquè la gent que s’hi veu involucrada se sent abandonada i treballa fins a l’esgotament”.

"El 21!" "Edita-ho tu!" "El 61!" "Un altre MeToo" Així avançava el quinto feminista que L'Altra Editorial ha muntat dins la Fira del Llibre Únic. Les Sueques comandaven aquesta minifesta que incloïa bingo, reptes literaris i premis (com el fantàstic llibre Saps que ho vols, de Kristen Roupenian), que s'havien de recollir amb "una mano en la cintura" i "un movimiento sexy", una banda sonora a la qual els agraciats responien fent els honors.

Sintetitzar cinquanta anys d'experiència, espectacles, classes i conferències. Això és el que ha fet Cesc Gelabert a El que m'agradaria que la dansa fos, el primer número de Paragrafies. Es tracta d'una nova col·lecció de dansa publicada en col·laboració entre Comanegra, l'Institut del Teatre i el Mercat de les Flors. La seva vocació és clara: donar veu als coreògrafs catalans perquè exposin "el seu pensament, eines i metodologies", en paraules d'Àngels Margarit, directora del Mercat. "No és només un llibre per a ballarins –adverteix Gelabert– perquè la dansa és habitar el cos amb l'emoció i la ment".

L'editorial Comanegra continuarà lluitant per la llibertat d'expressió i ha assegurat que, tot i rebre una segona demanda de quatre sindicats policials de les Illes Balears, mantindran la defensa dels "drets dels editors de publicar sàtires i no ser perseguits per cap organisme de poder".

Quatre sindicats de la Policia Nacional es personaran com a acusació particular en el procés judicial i ratificaran aquest dilluns la denúncia que varen interposar al juny contra Toni Galmés, autor del còmic On ès l'Estel·la? perquè consideren que el seu contingut "envileix l'honorable professió de les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat". El director de l'editorial Comanegra, Joan Sala, i l'il·lustrador denunciat, Toni Galmés, parlaran aquesta setmana a Barcelona sobre els límits de la llibertat d'expressió.

L'editorial Comanegra ha anunciat aquest dimecres dematí que no acceptarà les peticions del sindicat policial balear Jupsol, que demana eliminar i retirar els exemplars del llibre 'On és l'Estel·la?', no publicar ni distribuir tant aquesta publicació com futures edicions similars i demanar disculpes al cos policial perquè, segons ells, "en denigren la imatge".

Comanegra, l'editorial que ha publicat el llibre humorístic sobre el Procés 'On és l'Estel·la', ha llançat un manifest per la "llibertat de publicació" a tres setmanes de comparèixer en un acte de conciliació amb el sindicat policial Jupsol al Jutjat de Primera Instància núm. 15 de Palma. A aquest acte, també hi estan citats l'Institut d'Estudis Baleàrics (IEB) i la -ja desapareguda- Conselleria de Cultura.

“Ahir era Cervantes i avui brandem Pedrolos”, diu Joan Sala, de l’editorial Comanegra. Era inevitable, en una trobada literària, que aparegués la trolejada amb què la consellera de Cultura, Laura Borràs, va delectar mig país des del Parlament. En l’acte Celebrem Pedrolo, oficiat aquest dijous a la seu de Comanegra, a l’acollidora Fàbrica Lehmann, justament es volia convidar a tothom a fer el mateix que amb 'El Quixot': “El millor homenatge que li podem fer a un autor és llegir-lo, sigui Cervantes o Pedrolo”, insisteix Borràs, que ja es perfila com la gota malaia del Govern en la reivindicació dels nostres autors.

El filòsof, sociòleg i crític d'art Arnau Puig, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura 2012 a la trajectòria professional i artística, publica el llibre 'Carta oberta als joves de Catalunya i a tots aquells que la vulguin llegir', en què fa una crida als joves des del raonament filosòfic perquè s'emancipin i prenguin protagonisme. Es tracta d'una carta contestatària i reivindicativa, introduïda pel text 'Emprendre camí' i completada amb un seguit de reflexions sobre ètica. Tot plegat, lligat al moment polític actual que viu Catalunya, a la figura del filòsof alemany Johann Gottileb Fichte o a les idees sobre el nacionalisme, explorant la confrontació entre la uniformitat dominant i l'excepció.