Les primeres víctimes del cop d’estat del juliol del 1936 no foren civils, sinó militars que es negaren a donar suport als seus companys rebels. Entre ells hi havia dos mallorquins, Pau Ferrer Madariaga i Josep Rotger Canals. De l’únic de qui es té informació és del primer. Nascut a Inca el 1896, a 16 anys Ferrer ingressà a l’Acadèmia d’Armes de Salamanca i el 1916 fou destinat a Melilla, que des del 1912 formava part del protectorat espanyol del Marroc.

Mohand Ameziane Sail era un anarquista algerià que va lluitar a la Primera Guerra Mundial defensant França. El vigilaven perquè era "un agitador" anticolonialista. El 1936 va venir a Catalunya per unir-se a les milícies del POUM i lluitar contra Franco. Bestani Belkacem, també algerià, tenia 28 anys quan va anar al front de l’Aragó. Mohamed Hammis era un camperol analfabet, i amb 43 anys va deixar Algèria per unir-se a les Brigades Internacionals. Jean-Joseph Akl era un libanès que també va combatre la Guerra Civil Espanyola.

Molts es pregunten què els ha passat a alguns d’aquells joves militants antifeixistes dels setanta, que ara de grans serien capaços de votar l'extrema dreta o que fins i tot no la reconeixen com a perillosa. La resposta no és senzilla perquè els perfils dels concernits són extraordinàriament diversos. Hi ha polítics, professors, literats, filòsofs, periodistes, cantants, actors i fins i tot antics esportistes d'elit. Alguns no tenen ni la més mínima autoritat intel·lectual per teoritzar sobre moviments polítics, però en parlen com si fossin Gramsci o Habermas. No és que només puguin parlar de política persones com aquests darrers, però tots ens hauríem d'adonar que són els únics que gaudeixen d'autèntica autoritat científica. 

Hi ha figures que travessen la història. Caminant pels segles, alguns noms s'escolen pels forats dels temps i desobeïxen la incertesa de l'oblit. Algunes d'aquestes figures són filles de la història oficial. Autèntiques llegendes construïdes des dels butlletins i les cerimònies d'estat. D'altres, en canvi, són el fruit d'un error històric. Els nascuts a la perifèria, als suburbis del temps. Com diria el bisbe d'Araguaia, són els que neixen dels marges. 

Tot va començar amb uns tuits de l'editor i escriptor Miquel Adam que proposaven desactivar el "discurs tòxic" de Vox amb lectures. És a dir, en comptes d'entrar en el cos a cos i discutir-s'hi o abandonar l'hemicicle i deixar-los plantats, Adam aconsellava llegir fragments de llibres com Calle Este-Oeste (Anagrama), de Philippe Sands, que relata com els oficials de les SS agafaven nadons de dies i es dedicaven a fer pràctiques de tir contra els seus cossos. La proposta no va quedar a les xarxes, sinó que s'ha traduït en la donació, a la presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, de 74 títols de 42 editorials que representen els mals del feixisme.

Polítiques que garanteixin la justícia social i econòmica són el principal antídot contra l’extrema dreta. Tanmateix, també hi ajuden eines culturals que poden servir per despullar els mecanismes de control que posen en pràctica les organitzacions d’ultradreta, per combatre els arguments intel·lectuals i per advertir sobre el perill que el seu discurs faci forat en altres grups polítics.

Qui eren Maria Abella, Florida Albera, Felisa Carruesco, Maria Casas, Antònia Marimon, Cèlia Vilalta, Dolores Zapata... i així fins a arribar a 1.195 dones que en algun moment de la Guerra Civil van combatre a primera línia? Hi va haver dones al front des de l'inici de la guerra fins al final. Van travessar l'Ebre i van resistir fins al gener del 1939, igual que els homes. Però no se n'ha parlat gaire. L'historiador Gonzalo Berger i l'escriptora, productora i directora de cinema Tània Balló han regirat arxius i recorregut camins i carreteres fins a trobar bocins de la història d'aquestes dones. El resultat és Les combatents. La història oblidada de les milicianes antifeixistes (Rosa dels Vents), en què expliquen qui van ser aquestes combatents, a quins fronts van lluitar i quin va ser el seu destí. Al llibre també inclouen un llistat amb els noms i cognoms de totes.

El fotoperiodista català Jordi Borràs ha participat a Can Alcover en el col·loqui titulat 'El feixisme avui, què fer?', organitzat per Ara Mallorca, juntament amb la periodista i membre de la junta de l'Obra Cultural Balear Aina Vidal i l'expresident del Parlament Balti Picornell. Durant la xerrada, Borràs ha lamentat que "no hi hagi un moviment antifeixista ampli a l'Estat" per fer front a l'entrada de l'extrema dreta a les institucions. "Només ens declarem antifeixistes els convençuts", ha afirmat.

I el rei demanà als nobles que obsequiessin els pobres amb llet i oli i els nobles així ho feren, bones persones com eren. D’aquesta manera els pobres sempre estarien agraïts i els nobles sempre podrien ser rics. El problema és la indigestió que suposa, o la que imagino, alimentar-se a base de llei i d’oli, però intueixo que deu tenir una explicació tan rotunda com la de ser necessàriament transportats a l’Edat Mitjana. Com si haguéssim demanat tirar enrere. O ens neguéssim a avançar. Encara que alguna cosa deu passar quan col·lectivament ens resistim a erradicar les relacions heretades que ens limiten i a preservar els privilegis de pocs a canvi de llet i d’oli. És difícil d’entendre la constància que posem per quedar-nos a la roda del temps i la poca perseverança que tenim per construir una mesura que sigui assumible i humana. Deu ser impossible o donem per fet que sempre serà així. Mirant-nos els uns als altres, ¿quantes vegades ens ha passat pel cap que hi ha la mateixa possibilitat de pensar que som ximples que de pensar que som meravellosos? Ens passa un milió de vegades al dia. Dos milions si patiu insomni. I sí, ni una cosa ni l’altra, però entre una cosa i l’altra hauríem de posar el llistó de l’exigència almenys a un pam de terra. Bàsicament perquè no s’ensorri amb la mateixa facilitat que pugen els necis.

Menorca és mobilitzarà aquest pròxim cap de setmana en senyal de rebuig per la mort del ciutadà afroamericà George Floyd durant la seva detenció per part de la policia de Minneapolis. La Plataforma Antifeixista de Menorca és la convocant d'una doble concentració, que haurà de desenvolupar-se amb les pertinents mesures de seguretat, d'acord amb els protocols sanitaris per evitar contagis de coronavirus.

Donald Trump ha posat el moviment antifeixista, conegut amb l'abreviatura Antifa, al centre del debat amb l'anunci que vol que s'inclogui a la llista d'organitzacions "terroristes", tot i que els dubtes augmenten perquè ni és una organització, ni té un lideratge clar i, a més, els Estats Units no tenen una llei de terrorisme interior. S'ha afanyat a ajudar-lo el fiscal general, William Barr, que ha assegurat en un comunicat que la violència serà tractada com a "terrorisme domèstic" i que per identificar els seus responsables s'ha activat el grup de treball sobre terrorisme de l'FBI.

La ràbia per l'última víctima de la brutalitat i racisme policial als Estats Units truca a la porta de la Casa Blanca. En la sisena nit de protestes multitudinàries a tot el país, milers de manifestants han aconseguit acostar-se a la residència oficial del president nord-americà, que segurament podia sentir els crits de justícia i afartament col·lectiu per una situació que ara té el rostre de George Floyd, l'afroamericà asfixiat per un policia blanc fa una setmana a la ciutat de Minneapolis.

En set dies, els Estats Units han passat de les masses hedonistes en platges i piscines del cap de setmana de Memorial Day, per a desesperació d'epidemiòlegs, a les manifestacions de frustració i ràbia repartides per tota la nació després de la mort fa una setmana de l'afroamericà George Floyd a Minneapolis asfixiat per un policia blanc.

Carolina (Lini) Bunjes somriu amb els ulls. Té una mirada segura, observa el món confiada, amb l’anhel de no deixar que se li escapi res. A la fotografia, que li va fer Hans Gutmann el desembre del 1936, va vestida amb la granota que duien les milicianes durant la Guerra Civil i porta el braç en cabestrell. Però què hi ha darrere aquesta imatge?

Un veí de sa Pobla en va denunciar un altre aquest dissabte per haver penjat una bandera franquista i una de falangista al mig del carrer on resideix, segons han informat fonts policials. Alguns usuaris de Twitter han penjat imatges en què es poden observar ambdós símbols amb els quals l'home pot haver infringit la Llei de memòria històrica.

Dos antifeixistes de renom, l’activista David Karvala i l’advocada i membre del Sindicat Andalús de Treballadors (SAT) Pastora Filigrana, han visitat Mallorca en el marc de les jornades ‘Què és el feixisme avui?’, organitzades per la Plataforma per la Democràcia. Un objectiu de la trobada és crear xarxa. Tots dos pensen que la lluita col·lectiva és el millor antídot contra la visió jeràrquica del feixisme. “És necessari un moviment ampli unitari”, diu Karvala. D’altra banda, coincideixen a remarcar que al contrincant és convenient donar-li la dimensió que li pertoca. “Un veí teu pot dir putos moros, i això vol dir que és un racista, però no que és un quadre d’un grup feixista”, comenta. “Encara que tinguis un parell de veïns votants de Vox, probablement no agafaran un pal i pegaran una pallissa a un migrant”, diu Filigrana, qui també creu que els violents “ara se senten legitimats ”. Karvala diu que la majoria de gent no s’identifica com a antifeixista, però hi ha una part important de la població que rebutja el totalitarisme. Possiblement perquè intueixen que els perjudicaria. “El 99% de la població patiria el feixisme”, afirma contundent.

El coronavirus tomba el Mobile. De fet, és l’únic que ho ha aconseguit fins ara. Un cordó sanitari literal ha posat en evidència que res és intocable i que es pot confondre la prevenció amb l’alarmisme. A vegades és impossible controlar-ho tot. Tant és així que l’acudit definitiu l’ha protagonitzat la retirada d’un conegut antivirus. Informàtic.

És una vergonya que el primer partit que se suspèn a Espanya pels crits des de les graderies sigui un Rayo-Albacete després que els Bukaneros escridassessin l’ucraïnès Roman Zozulya i el titllessin de nazi. Una vergonya que durant anys s’hagin permès crits racistes i homòfobs, que s’hagi desitjat la mort de jugadors o llançat missatges lamentables contra parelles de futbolistes per molts camps de Primera i no hagi passat absolutament res. Una simple multa econòmica, irrisòria en la majoria dels casos, o com a molt un tancament parcial d’una graderia. Des que Javier Tebas –cal recordar el seu passat?– és president de la Lliga s’han sentit crits imitant el soroll d’un mico cada cop que Iñaki Williams tocava la pilota. Va passar a El Molinón. O es va llançar un plàtan a Dani Alves a Vila-real. Però no era prou per suspendre un partit, havia d’aterrar Zozulya a Vallecas, temple antifeixista, perquè això passés.

De Bolonya a Palerm, passant per Florència i Milà, el moviment de les sardines s’estén per Itàlia com una taca d’oli. Aquest dissabte 35.000 persones s'han reunit a la plaça de San Giovanni de Roma, històric punt de trobada de l’esquerra italiana, per celebrar l’èxit de les manifestacions cíviques que han omplert els carrers del país contra la retòrica populista de Matteo Salvini. Tot va començar fa exactament un mes. Sense un programa definit, quatre amics de Bolonya van convocar a través de Facebook una manifestació pacífica el mateix dia que Salvini arribava a la seva ciutat per oferir un míting per les eleccions regionals del gener. L’únic requisit era anar amb el dibuix d’una sardina, sense missatges polítics ni banderes. “Volíem demostrar el nostre rebuig a l’odi que ell difon, i l’única manera era fer-ho a través de la no-violència i la creativitat. I ho vam aconseguir”, explica a l’ARA Andrea Garreffa. Aquest periodista de 32 anys s’ha convertit, al costat de Mattia Santori, Roberto Morotti i Giulia Trappoloni, en la cara visible d’una protesta cívica que amenaça amb passar factura tant a l’esquerra com a la dreta.