No em fa falta fer un llistat amb les ‘coses per les quals estic agraïda avui’ per saber quines són les tres o quatre coses que m’importen, que em fan feliç. De què em serviria agrair-les si, per ser-ne conscient, hagués de fer journaling? Estaria ben fotuda. Tampoc ho voldria, escriure-les. Quan una escriu és com si es desfés un poc de les coses, com si se n’alliberàs. Per què ho faria? Posar-ho per escrit seria allunyar-me’n un poc, posar-les damunt una superfície i materialitzar-les, veure-les fora de mi, extirpar-me-les. I això ja ho faig a bastament.

Els treballadors estan cada vegada més estressats, més poc compromesos amb la feina i tenen més tensions amb els seus superiors. Aquestes dades poc alentidores formen part d’un estudi de l'empresa Gallup que el 2023 va analitzar els problemes que tenien els empleats arreu del món. D’aquests treballadors, un 59% estaven “renunciant en silenci”, és a dir, fent el mínim per complir la seva feina, però sense cap mena de motivació. I quan se’ls preguntava què millorarien de la seva situació no es referien tant a qüestions com el salari o les condicions laborals, sinó que admetien voler tenir més autonomia, uns objectius clars i un reconeixement per la seva tasca.

Edgar Cabanas (Madrid, 1985) és doctor en psicologia i professor a la UNED. El seu treball tracta sobre els usos polítics, socials i econòmics de la felicitat i n'és autor, juntament amb Eva Illouz de Happycracia.

¿Sabies que un dels suplements més importants que pots prendre per sentir-te millor és totalment gratis? ¿I no només això, sinó que a l’estiu és quan és més fàcil aconseguir-lo i notar els seus beneficis? Aquesta vitamina miraculosa que ens pot elevar l'estat d’ànim i produir-nos més satisfacció és la llum del sol.

1. Dimecres passat, mentre era a la cadira de la dentista i esperava que l’anestèsia em fes efecte, em va vibrar el mòbil que duia a la butxaca. Una amiga, que és l’autèntica joie de vivre, em comunicava que era el Dia Internacional de la Felicitat i em proposava un joc. Que féssim un inventari, ara tu-ara jo, de les coses que ens fan feliços. Va començar tirant ella. La salut, va dir. Estimar i ser estimat. No aguantar imbècils per obligació. Quan em tocava tirar a mi, va entrar la dentista, vaig desar el mòbil, vaig obrir la boca i vaig contraure el cul, que a vegades fa més efecte que l’anestèsia. Quan vaig poder parlar, vaig afegir la doctora al joc. “Contemplar el mar”, va dir.

El govern ens acaba de presentar “l'indicador de benestar subjectiu”, que pretén conèixer “la satisfacció amb la vida dels catalans”. Aquest indicador servirà, llegeixo també, “per millorar les polítiques públiques”. Han fet quatre mil enquestes i, pel que sembla, tenim un 6,9 en felicitat, que és un notable. Els més “feliços” destaquen la salut, la família, la vida personal i el benestar emocional. Els més infeliços, els diners, el malestar i la salut. Els jubilats són els que més alt es puntuen, i ho entenc molt, perquè em penso que, com més va, més feliç et fa el simple miracle de seguir viu, que és una cosa que, als setze anys, dones per suposada. Els feliços no parlen de diners, però sí que en parlen els infeliços.

En uns moments en què se sol glorificar la llibertat individual, les persones “fetes a si mateixes” i una vida sense la pressió dels lligams, acaba de sortir un estudi de Harvard destinat a capgirar-ho tot. O potser, simplement, un estudi que ens retorna a allò que sempre ha estat el més important: la nostra relació amb els altres.

Entre els tòpics mundials, es diu sovint que els països més assolellats són aquells on la gent és més alegre. Poden fer més vida al carrer, això equival a més socialització, i no han de comprar pastilles de vitamina D perquè el sol ja els en proporciona prou. La manca de vitamina D et pot fer caure fàcilment en un estat de desànim i de depressió. Però que la gent sigui més alegre, si és que és més alegre als països assolellats, no vol dir que sigui més feliç. O això és el que es dedueix de l’Informe mundial de la felicitat patrocinat per l’ONU. Fa quatre anys que Finlàndia encapçala aquest rànquing de benaurança, i Finlàndia no es caracteritza per ser el país del sol radiant sinó justament pel contrari. Els seus hiverns són una nit permanent, però sembla que això no impedeix que lideri la llista de països més feliços del món. Jo reconec que estic terriblement influïda per les pel·lícules d’Aki Kaurismäki per posar en dubte aquesta felicitat finlandesa. Ell mateix també en deu dubtar, perquè a part de fer unes obres meravellosament tristes (encara que també plenes de llum), viu a Portugal. Però la felicitat és un concepte prou subjectiu per pensar que cadascú l’entén a la seva manera, per molt que t’escarrassis a fer un rànquing.

Un dels paranys més subtils amb què ens enfrontem actualment és el d’haver convertit l’objectiu de la felicitat en un poderós mecanisme de control social. L’obligació de ser feliç ho ha anat penetrant tot, des del més insignificant objecte de consum del qual s’oblida la practicitat per dotar-lo d’emoció, fins a l’educació, la salut, el treball i fins i tot la política, a la qual exigim que ens faci feliços. Parlo de la recerca obsessiva d’una permanent felicitat hedonista, que en ser contrària a la condició humana acaba produint més ansietat i frustració que no pas serenitat i fortalesa.

Un dijous del 2015, Antonio Rodríguez va anar al gimnàs després de sortir de la feina. Era la seva rutina habitual de moltes tardes, no hi havia res d'especial. Com a molt, que l'endemà tenia la festa d'aniversari d'un dels seus millors amics. Però mai va arribar a fer acte de presència a la celebració, perquè mentre era en una de les màquines per muscular l'esquena li va caure un pes al cap i l'hi va obrir "com un meló". Després de passar per l'hospital, encara conserva una cicatriu de 12 centímetres que li recorda aquell dia cada vegada que s'ensabona a la dutxa. Per a l'advocat i consultor, aquest accident va ser l'embrió del canvi de vida que posaria en marxa tres anys més tard.

Per cinquè any consecutiu, Finlàndia és el país més feliç del món. El segueixen Dinamarca i Islàndia. Enguany, les pujades més grans al rànquing s’han produït a Sèrbia, Bulgària i Romania, mentre que els descensos més rellevants han estat al Líban, Veneçuela i l’Afganistan. Els països més feliços continuen sent els europeus. El continent és un 13,8% més feliç que la mitjana mundial. Espanya ha baixat al lloc 29, cinc posicions més avall que l’any anterior. L’any 2021 estava a la posició 24 i el 2020 a la 28. Ucraïna és el país amb la població més infeliç a Europa. Les enquestes en les quals es basa aquesta classificació es van fer molt abans de la invasió russa.

Aviat farà 40 anys que el sociòleg Gilles Lipovetsky (París, 1944) va afirmar que la societat entrava en un temps nou, que després dels 30 anys gloriosos de creixement (1945-1975) havia començat una època d’indiferència, narcisisme i seducció que deixava enrere la solemnitat ideològica i que donava pas a l’individualisme. Havíem arribat a la postmodernitat. Avui Lipovetsky adverteix que aquell ésser individualista és víctima de la inseguretat global. Convidat a Catalunya per l’Observatori Social de la Fundació La Caixa i la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona, el sociòleg francès diu que afrontem “una situació extremadament ansiògena”. Lipovetsky és net d’un jueu rus que va escapar dels progroms de principis del segle XX i es va instal·lar a París, on va obrir una botiga de queviures i on, anys més tard, va haver de portar cosida a la roba l’estrella de David, obligat pels nazis. L’avi no els va parlar mai en rus, perquè considerava que els seus fills i nets havien de sentir-se orgullosos de ser francesos i parlar en francès.

Hi ha dies d’ànim més baix. Alguns en donen sempre la culpa al temps, a la pluja o als dies de cel gris. Altres tenen la capacitat de ser més introspectius. En general, però, tothom té mecanismes per donar a l’ànima el refugi necessari quan reclama pau. L’escriptor Sebastià Portell sap que, els dies emboirats, li basta agafar el llibre El paradís són els altres, de Valter Hugo Mãe (Lleonard Muntaner). “És una edició deliciosa, amb imatges de Joan Miró. L’autor intenta rebatre la màxima de Jean Paul Satre que diu que l’infern són els altres. Mãe defensa que no: que els altres són un paradís, que la felicitat es pot trobar abraçada, experimentant lligams amb els altres. Uns lligams que ens fan sortir de l’angoixa pròpia o bé, com a mínim, compartir els neguits”.