Potser perquè viu a cent metres del Colosseu, sempre infestat de turistes, el periodista i escriptor Marco d'Eramo (Roma, 1947) ha acabat dedicant-li un assaig. El selfie del mundo (Anagrama; traduït al castellà per Xavier González Rovira) s'endinsa en "la indústria més important del nostre temps", en paraules de l'autor. "Fa només dos segles ningú no podia preveure que dedicaríem tants diners i tant de temps a viatjar", explica. Segons Marco d'Eramo, que ha visitat recentment el CCCB, el turisme va ser possible gràcies a dues revolucions: "La primera, la revolució tecnològica dels transports. El primer que va dedicar un llibre a l'experiència de viatjar en creuer va ser Mark Twain. The innocents abroad [Els innocents a l'estranger] (1867-1869) val molt la pena". La segona revolució té a veure amb les conquestes socials a conseqüència de la lluita de classes: "Si els transports van permetre desplaçar-se físicament, el temps lliure retribuït i, més endavant, el sistema de pensions van fer possible que el turisme s'anés democratitzant. És important no oblidar que el turisme va ser fruit d'una lluita política. Si al principi només les elits es podien permetre luxes com el grand tour, el turisme es va anar expandint cap a capes cada vegada més àmplies de la societat, fins a arribar a l'actual turisme low cost".

Dues de les preguntes que li solen fer al poeta Mario Obrero són: com pot ser que només tinguis 21 anys (i sis llibres publicats) i per què un noi de Getafe parla tan bé gallec i català. Per a la primera no té resposta —"ho haurien de preguntar a la meva mare", diu— però per a la segona sí: "Vaig constatar un buit que tenia com a madrileny i espanyol. No hi ha cap problema si em menjo una paella o una ensaïmada o uns pebrots de Padrón, però arribar a dir «bon dia» o «bos días» semblava que fos una heretgia. Venint d'un context tan monolingüe, vaig descobrir que tinc mazo acento i això curiosament també em va acostar a les altres llengües. Igual que Virginia Woolf reivindicava fa segles l’habitació pròpia, doncs em va interessar la llengua pròpia perquè em permetia participar en una identitat que no està gens allunyada de mi. Al cap i a la fi, vaig estudiar en una escola pública que es diu Concepción Arenal, una feminista gallega, i el poble del costat de Getafe es diu Parla", explica a Barcelona, on ha presentat el poemari Tiempos mágicos (La Bella Varsovia) al Festival de Poesia.

L'editorial Anagrama ha emès un comunicat aquest dimecres anunciant que extingeix el contracte d'edició per a la publicació i la distribució del llibre El odio, on l'escriptor Luisgé Martín recull les cartes que va intercanviar amb José Bretón en les quals confessa l'assassinat dels seus dos fills. Uns fets que no havia reconegut fins ara i pels quals compleix condemna a presó. D'aquesta manera, l'editorial hi renuncia definitivament i no publicarà el llibre, que ha causat una forta polèmica després que el cas arribés als jutjats.

1) No recordo que s'hagi parlat tant d'un llibre sense que s'hagués publicat i distribuït i, per tant, sense que hagués pogut ser llegit encara pels seus lectors potencials. Almenys a Espanya. El llibre en qüestió es titula El odio i el seu autor és l'escriptor Luisgé Martín (Madrid, 1962), que té diverses novel·les editades. D'aquest títol en vam sentir a parlar quan els mitjans de comunicació van fer públic, la setmana passada, que una jutgessa n'havia suspès la difusió per suposada intromissió en el dret a l'honor, la intimitat i la pròpia imatge de la mare dels nens assassinats pel seu pare fa més d'una dècada. Els serveis jurídics de la mateixa empresa editora, alhora, serien els que acordarien respectar o no la decisió dels jutges. En una paraula, la seva difusió era il·legal. Uns dies després, un jutjat de Barcelona estudiava si paralitzava la publicació d'El odio. En el moment en què escric aquest article, encara no se sap si El odio serà distribuït o no i, per tant, si podrà ser llegit. L'últim que hem sabut és que l'editorial n'ha suspès "indefinidament" la publicació.

L'editorial Anagrama manté en suspens i indefinidament la publicació del llibre El odio, on l'autor Luisgé Martín recull les cartes que va intercanviar amb José Bretón, que hi confessa l'assassinat dels seus dos fills i pels quals compleix condemna. L'editorial ho ha fet públic en comunicat l'endemà de la data en què estava previst que el llibre sortís a la venda, i malgrat que el jutge havia rebutjat la petició de la Fiscalia de Menors per aturar la publicació amb una mesura cautelar.

La Fiscalia de Menors de Barcelona ha recorregut contra la decisió del jutjat de primera instància que dilluns va denegar que es paralitzés cautelarment la distribució del llibre El odio, de Luisgé Martín, en el qual José Bretón confessa l’assassinat dels seus dos fills el 2011 i revela intimitats de la mare de les criatures, Ruth Ortiz. Arran dels assassinats, Ortiz va liderar la lluita judicial per tipificar la violència vicària (la que colpeja els fills per fer mal a les mares) com un tipus de violència masclista.

En un comunicat, l’editorial Anagrama, llegim al nostre diari, “defensa el seu dret a publicar el llibre El odio, en el qual José Bretón confessa l'assassinat dels seus dos fills”. Ho fa després que la mare dels nens aconseguís aturar la difusió de llibre. "Reafirmem el nostre compromís amb la responsabilitat editorial i la llibertat d'expressió, sabent que ambdues han de conviure; i en aquest sentit, entenem que la literatura pot i ha d'abordar aquests temes sense deixar de costat la complexitat que representen", han escrit.

L'editorial Anagrama ha suspès la publicació del llibre El odio, on Luisgé Martín recull les cartes que va intercanviar amb José Bretón, que hi confessa l'assassinat dels seus dos fills i pels quals compleix condemna. Uns fets que no havia reconegut fins ara. Fonts de l'editorial expliquen a l'ARA que ha suspès la distribució, prevista per al 26 de març, a l'espera de l'anàlisi dels seus advocats. Segons fonts judicials que citen Efe i Europa Press, Anagrama ha pres la decisió després de rebre un burofax de la mare dels menors, Ruth Ortiz, que ha demanat empara a la Fiscalia de Còrdova perquè aturi la distribució del llibre, tal com han avançat la Cadena SER i El País. L'editorial, però, també ha rebut una advertència de la Fiscalia de Menors de Barcelona.

Si hi ha una queixa compartida per tota la ciutadania, sigui d’esquerres o de dretes, és com pot ser de carregosa la burocràcia –també dita burrocràcia– i fins a quin punt ens embolcalla com els filaments enganxosos d’una teranyina. A la seva darrera novel·la, Oposición, Sara Mesa (Madrid, 1976) es queda descansada sobre aquesta realitat asfixiant, que ens afecta a tots i totes, sense excepció.

Guanyadora del premi Booker 2024, Orbital, de Samantha Harvey és la història de sis astronautes que giren a bord de l’Estació Espacial Internacional en una missió rutinària. Aviat es comencen a fer preguntes metafísiques sobre els habitants del planeta blau. Entre la ciència-ficció i la ficció filosòfica, Harvey fa un dibuix literari en què demostra un domini excepcional d’un llenguatge que aviat es transforma en prosa poètica fatigant. Sí que és veritat que, davant d’un tema tan humà com la vida —la pròpia, la dels altres i la de tothom— potser el focus hauria d’haver estat més directe, més proper, i no tan basat en el lluïment literari de l’autora. És el debat de sempre: l’estètica de les paraules o la connexió amb el lector? ¿L’expressió o la comunicació?

Gabriel Ferrater deia que el més elevat d’una literatura era la poesia, però que una literatura no descansa en els seus cims. Sempre he opinat que la base de tota literatura és l'assaig i la capacitat de pensar-nos a nosaltres mateixos, que és a partir de la qual es fa la literatura. Un dels assaigs que recentment més l'ha encertat a l’hora de fer un retrat d’allò que som avui és Sin relato, de l’escriptora i psicoanalista Lola López Mondéjar (1958). Deixeu-vos de tècniques de mindfulness i submergiu-vos en l’apassionant exercici de mirar-vos al mirall de la realitat.

Què ens reté al costat d'algú durant anys? Gonzalo Torné (Barcelona, 1976) busca respostes a l'embruix que són, sovint, els enamoraments i les relacions afectives amb Brujería (Anagrama). La nova novel·la de l'escriptor d'Hilos de sangre (Random House, 2010) i Años felices (Anagrama, 2017) s'endinsa en la intimitat dels Pons, un matrimoni benestant amb fills que decideix obrir la seva relació. L'experiment sentimental coincideix amb l'arribada del Diego, solter i desarrelat, que veu en la parella un ecosistema que li ressona al seu passat.

Què passaria si un bon dia ens llevéssim i el calendari no hagués avançat? Com reaccionaríem, si aquesta situació es repetís una vegada i una altra fins a la fi dels nostres dies? Com afectaria la nostra relació amb familiars, amics i amb la resta del món, que no estan al corrent d'aquesta anomalia temporal? Aquestes són algunes de les moltes preguntes que es va anar fent l'escriptora danesa Solvej Balle (Sønderjylland, 1962) quan, als 25 anys, se li va acudir la idea que dècades després li ha canviat la vida.

Trist tigre és un text híbrid entre la ficció i l’assaig, entre el dietari i la novel·la; un relat dur, poderós i actual basat en els abusos sexuals que, de petita, va patir la narradora en primera persona per part del seu padrastre, descrit pel psiquiatre del procés judicial com un "pervertit narcisista amb tendències sàdiques". Guanyador del premi Fémina 2023 i escrit per Neige Sinno (Vars, 1977), Trist tigre analitza el perquè de la violència sexual cap a menors, què passa per la ment del botxí. Per lluitar contra els monstres del passat i els que apareixen en el moment de ser mare, aquesta dona utilitza les armes amb què s’ha format: les de la literatura. Però, com afirma la mateixa autora, ni l’art ni la literatura salven ningú d’una experiència traumàtica com l’incest.

Aquests dies, els carrers de Barcelona s'han omplert de cartells amb la cara de l'escriptora Mariana Enriquez (Buenos Aires, 1973). La dotzena d'actes en llibreries i biblioteques espanyoles s'anunciaven com si es tractessin d'una gira de Metallica, Nick Cave & The Bad Seeds o Mayhem, per citar tres grups que l'autora escolta des de fa dècades. Enriquez no hi presenta cap disc, sinó el seu últim recull de contes, Un lugar soleado para gente sombría (Anagrama), que arriba quatre anys després de la celebrada novel·la Nuestra parte de noche, amb la qual va guanyar el premi Herralde. Traduïda a una vintena de llengües, Enriquez és ara mateix un dels referents més internacionals de la literatura argentina gràcies a una aproximació al gènere de terror que combina elements sobrenaturals amb apunts sociohistòrics, l'influx de les llegendes i la santeria amb un detallisme realista sovint esfereïdor.

Niccolò Ammaniti (Roma, 1966) és la gran figura literària italiana de la seva generació. Venerat per la crítica, guardonat amb el Premi Strega i el Viareggio, amb incomptables lectors i traduït a 44 idiomes. La vida íntima, portada al català per Joan Casas i publicada a Angle Editorial, flueix entre la sàtira social i el drama íntim i, encara més, pot ser llegida com una tragicomèdia sobre la societat contemporània de les aparences, l’espectacle, els enganys i els autoenganys provocats pel culte desenfrenat a la bellesa. La vida íntima és, també, una mena de venjança de la dona-objecte que, a través de la por, aconsegueix redirigir la seva vida recuperant les capacitats de ser i de fer, aquell coratge absent amb què ha viscut des de petita. La recepta secreta d’Ammaniti és una sàvia divisió entre el que passa i el que ha passat. Transportant-nos en el temps veiem la vida present de la protagonista i el que la va portar a ser així.

¿Recordeu l'última promesa important que heu fet o que us han fet? Aquesta és la pregunta que Marina Garcés (Barcelona, 1973) va demanar al públic d'un acte en què participava. Si era que sí, havien d'aixecar la mà, però la gran majoria no ho van fer. Aquesta reacció va estimular la filòsofa i assagista a escriure sobre les arrels, particularitats i vincles que posa en marxa l'acció de prometre. El resultat ha estat un llibre concís, intens i revelador que Anagrama acaba de publicar, El temps de la promesa.

El filòleg, crític i escriptor mallorquí Josep Maria Nadal Suau (Palma, 1980) ha guanyat el prestigiós premi Anagrama d'assaig amb l'obra Curar la piel. Ensayo en torno al tatuaje. Es tracta d'una obra que investiga la història, els significats i la presència dels tatuatges en el món contemporani, un "assaig sobre una subcultura que ha esdevingut cultura".

"Ser pare consisteix en deixar-se guanyar fins que la derrota sigui verdadera", escriu Alejandro Zambra (Santiago de Xile, 1975). La frase apareix a Poeta chileno (Anagrama, 2020), una novel·la d'èxit esclatant amb 18 edicions a l'esquena, i reapareix a Literatura infantil (Anagrama, 2023), un híbrid entre les memòries i l'assaig sobre la relació de l'escriptor amb la paternitat. Amb una desena de títols publicats, Zambra és un dels grans noms de la literatura llatinoamericana contemporània i, en els seus últims títols, ha posat el focus en com es construeix la relació amb els fills.

Aquesta és una història de bruixes. O de dones? Durant llarguíssims períodes de la història, els dos termes s’han confós, i sembla que és en aquesta ambigüitat que Irene Solà ha trobat una veta més que fèrtil per escriure la seva tercera novel·la, que és una mena d’aquelarre prodigiós, una celebració de la sororitat femenina i una recreació de la història d’una família (i d’unes quantes coses més) concentrades en un sol punt, un mas remot de les Guilleries on se succeeixen les violències, les celebracions rituals i els canvis de generació que, al capdavall, configuren qualsevol família i qualsevol cultura. I tot això en menys de dues-centes pàgines.