Tancar-se a casa per la pandèmia de la covid, en molts casos, va voler dir descobrir els veïns. Adonar-se, per exemple, que el veí de dalt sempre toca el piano al matí perquè, fins ara, mai havies estat a casa en aquella franja horària. O que el gos del costat lladra més del compte. Això va provocar un augment exponencial de queixes i demandes de mediació per conflictes entre veïns. El 2020, el servei de Gestió Alternativa al Conflicte (GAC) de l'Ajuntament de Barcelona, encarregat de mediar en aquestes situacions, va rebre un 2.600% més de derivacions, sobretot de casos que van arribar en un primer moment a la Guàrdia Urbana. De 25 el 2019 a 686 el 2020. L'augment va ser tan gran que es van haver d'inventar les mediacions online. Amb la tornada de la normalitat, aquestes derivacions han anat a la baixa, però es mantenen en uns nivells molts superiors als de l'any 2019.

Llegim a l'ARA que l'Ajuntament de Barcelona ha rebut una notificació en què se'ls adverteix que cap dels fons provinents del govern americà es poden destinar a "programes que promoguin la diversitat, l'equitat o la inclusió". Els "fons" arribaven a la Biblioteca Ignasi Iglésias - Can Fabra, amb un projecte per “promoure l'intercanvi cultural i el diàleg entre Barcelona i els Estats Units”.

Agafat desesperadament al manual del supervivent polític, el president Mazón ha entrat en la fase del contraatac. Que no era a la reunió del Cecopi perquè és un òrgan del qual no forma part. O sigui, que està baixant la riuada del segle i el president no hi és. Estan morint valencians a casa seva, en residències o garatges, però el president es veu que no hi ha de fer res, al Cecopi. Entesos, president, ara ja està clar. Segons vostè, la responsabilitat de les 219 morts deu ser dels tècnics que sí que estaven reunits. I si el dia que baixa tot vostè no hi havia de ser, per què hi ha anat tantes vegades després, amb l’armilla, com si estigués dirigint alguna cosa?

Enguany, en comptes de pessebre, l'Ajuntament de Barcelona col·locarà una estrella de grans dimensions a la plaça Sant Jaume. El disseny que s'ha presentat, que recorda l’estrella que es va col·locar fa tres anys a la torre de Maria de la Sagrada Família, té una factura molt elegant i ofereix un simbolisme escaient a les festes nadalenques, com són la llum del dia que s'allarga quan arriba el solstici d'hivern i l'estel anunciador. I en la societat del mòbil en què vivim, segur que tindrà un gran èxit a Instagram.

Aquesta setmana Ada Colau deixarà de ser regidora de l’Ajuntament de Barcelona i fa mesos que és palpable com les onades d’atacs que va patir durant els anys d’alcaldessa (més de vint querelles criminals, avui totes arxivades) s’han transformat en un silenci espès, com si el seu mandat hagués estat un parèntesi estrany, enmig de la normalitat. Colau ha estat un personatge incòmode per a aquells que es pensen que la ciutat els pertany. Serà curiós, i gens sorprenent, comprovar com la millor acció de govern dels seus successors serà apropiar-se, sense dir-ho i fins i tot sense voler-ho, del seu llegat urbanístic i social: repartir claus d’habitatge assequible i celebrar l’obertura de nous eixos verds, places, parcs i tramvies. 

El desnonament de Blanca Espinosa, una veïna de 78 anys del Barri Gòtic de Barcelona, per un deute que no arriba als 89 euros s'ha acabat fent efectiu aquest dijous al matí. Vivia al cèntric carrer Boters des del 1968 i pagava una renda antiga, però la propietària del pis la va denunciar per l'impagament de 177 euros. El 2017 totes dues parts van acordar unes obres de millora a l’habitatge que va assumir la propietat a canvi d'augmentar 88,8 euros mensuals el lloguer de 191,8 euros. Inicialment, però, la dona no va pagar dues mensualitats perquè considerava que l'actuació era defectuosa. Dos anys després, el 2019, la justícia va resoldre que la propietària tenia dret a recuperar l'habitatge. Aquest dijous, després que s'aconseguís ajornar un llançament judicial el novembre passat, han desnonat la Blanca.

1. Memòria. “Viure més de pressa és una forma de gestionar la nostra finitud: si doblem la velocitat de les nostres experiències vitals és com si tinguéssim dues vides”, ho deia el sociòleg Hartmut Rosa a Lola Galán, en una entrevista a El País. I és un bon retrat de certa histèria contemporània. No n’estic segur que aquesta excitació ajudi a assaborir l’existència. Més aviat ens situa en una espiral en què tot passa, gairebé res és. I més encara si, com diu el mateix Rosa, “la innovació i la velocitat no porten a una vida millor perquè estem destruint el planeta”. Podríem dir que és la paradoxa del ciutadà contemporani.

Catalunya està en campanya electoral. La data de les eleccions dependrà del president de la Generalitat, però la limitada remodelació del Govern està feta en clau electoral. El primer pas va ser resoldre la incògnita de la candidatura d’Aragonès quan Oriol Junqueras va retirar-se de l’equació d’ERC per aturar el desgast que provocava la seva ombra. Aquesta setmana el president de la Generalitat ha donat galons a la consellera encarregada de les relacions amb el PSOE, Laura Vilagrà, i a Sergi Sabrià, el lampista del partit i ara del Govern. Els republicans han començat a llegir les enquestes i veuen que no estan capitalitzant al seu favor el Govern en solitari. La gestió és més complicada d’explicar a l’opinió pública que l’agitació i la propaganda, i l’atenció dels ciutadans és cada dia més difícil de mantenir. Per recuperar la iniciativa política i el focus informatiu que avui és a Madrid, el president ha triat un portaveu que baixarà al fang. Amb Sabrià, el Govern té avui un portaveu polític convençut i contundent, dur en el cos a cos però alhora fràgil pel seu ímpetu i caràcter volcànic. El seu repte serà saber calibrar entre la duresa del ring i la realitat dels pactes. Sense anar més lluny, a l’Ajuntament de Barcelona si acaba fructificant l’acostament actual d’ERC a l’equip de l’alcalde socialista, Jaume Collboni.

Morir en un accident de trànsit és una de les maneres més dures de marxar. Tant per a la víctima com per al seu entorn. Aquest tipus de mort arriba inesperadament, sense marge per pair-la, fruit d'una concatenació de casualitats fatals que acostumen a emportar-se d'un moment a l'altre persones d'edats joves. Al dolor a vegades s'hi suma el fet que la família de la víctima creu que, dins d'aquesta casuística, el desenllaç s'hauria pogut evitar si terceres persones haguessin fet millor algunes coses. És el cas de la família de l'exboxejador català Xavi Moya, que el 7 d'octubre va perdre la vida en un accident de moto a la cruïlla entre el carrer Aragó i el carrer Sicília de Barcelona.

Un dels objectius imprescindibles que tenia la junta directiva de Joan Laporta en el procés de remodelació del Camp Nou era aconseguir les llicències de construcció per part de l'Ajuntament de Barcelona que li faltaven per poder aixecar la nova estructura de l'estadi blaugrana. Fins ara, el Barça només comptava amb les llicències de demolició, que li havien permès enderrocar part de la tercera graderia del gol sud el desembre passat i que han continuat, ja amb la constructora turca Limak com a guanyadora de la licitació, des del juny amb la demolició de la tercera graderia sencera, entre altres obres que s'estan realitzant al temple blaugrana.

Aquesta matinada, al Bogatell, sis persones han acabat ferides per arma blanca, dues d’elles de gravetat. Els fets han succeït pocs minuts abans de les quatre, i s'han iniciat a l’avinguda d’Icària. Diversos joves han acabat apunyalats.

Quatre anys després de posar nom a aquell espasme que li feia tancar els ulls involuntàriament i quedar-se cega, Rosa Alarcón, regidora de Comerç, Restauració i Mercats de l’Ajuntament de Barcelona, plega per consell mèdic. La síndrome de Meige, una malaltia minoritària que a Catalunya afecta catorze persones i una vuitantena a tot Espanya, li demana calma i tranquil·litat, dos components aliens a la política institucional. Alarcón, periodista de formació, ha anunciat l’adeu de la primera fila política a través d’un missatge a la xarxa X.

A l’estudi de Roc Blackblock, al barri del Clot de Barcelona, les parets estan plenes de punys alçats, clams contra el feixisme i una col·lecció inacabable de pots d’esprai de tots colors (però sobretot terrosos). Són algunes de les imatges que, des de fa gairebé 25 anys, aquest artista català ha pintat en tota mena de murs, façanes i envans. Nascut a l’Eixample –“l’antítesi del barri”– i de la generació dels insubmisos de la mili, el primer mural el va pintar a la històrica casa okupa Hamsa, a Hostafrancs. “Gran part de la meva trajectòria, els murals han sigut la manera de participar en els moviments socials i una eina per visibilitzar reivindicacions i protestes”, explica. 

Si s’hagués tractat d’una conspiració, els implicats l’haurien mantinguda no diré en secret, però sí en una certa discreció; per pudor, i per allò que en castellà castís en diuen vergüenza torera. Però no va ser una conspiració, sinó un cop de força, un putsch. Ordit, a més, entre forces ideològicament i políticament contradictòries. De manera que, per justificar-se, havien d’apel·lar a l’èxit obtingut i fins i tot fer-ne ostentació.

En els conflictes democràtics, l’oponent és considerat no com l’enemic a destruir, sinó com un adversari l’existència del qual és legítima, acceptada i fins i tot considerada necessària. Les intoleràncies creuades poden trencar aquesta norma. Quan no es reconeix l’adversari com un actor legítim, passa a ser considerat i tractat com un enemic. Ho teoritzà Carl Schmitt, que basava l’essència de la política en la distinció amic-enemic i titllava d’hipòcrita la que es basa en la discussió i la competició d’opinions. 

Els temps marquen polarització i qualsevol situació sembla propícia a esbroncar-nos, engegar-nos a dida i cridar "Vergonya, vergonya!" Ara li toca a l’Ajuntament de Barcelona, oblidant el que ha passat al de Girona, o el que es va fer en les darreres eleccions catalanes, o en tantes altres conteses en què els resultats electorals són només un primer pas per mesurar el suport a cada partit, no les tendències profundes de la societat, que poden expressar-se més o menys agrupades en un sol partit o en uns quants; la casuística és immensa, i no hi entraré pas, que tot plegat és només l’escuma. 

L’episodi de l’alcaldia que Jaume Collboni va arrabassar in extremis a Xavier Trias demostra que els partits de poder —que és molt més que ser un partit de govern— desitgen governar sovint al marge dels seus compromisos, principis i programes electorals. En el cas dels recents pactes municipals això s’ha concretat amb la quadratura del cercle: en el desplaçament de l’independentisme per part del PSOE i del PP de determinades places emblemàtiques, com Barcelona o Gasteiz, i en l’intent (reeixit) del PSC de fracturar la dinàmica de blocs, pactant a tort i a dret amb els mateixos independentistes, d’un signe o altre, en algunes ciutats i a les diputacions.

S’han constituït ajuntaments i elegit alcaldes. Combinatòries múltiples i a voltes contradictòries, amb els partits intentant fer possible la maximització dels resultats i, alhora, mantenir una certa coherència política, cosa que no sempre és possible. A molts llocs, no governa ni té l’alcaldia el partit més votat. Pot doldre políticament i humanament ser desplaçat d’aquesta manera, però no és acceptable qüestionar-ne la legitimitat. En un sistema representatiu, qui està plenament validat per governar és qui aconsegueix sumar la majoria de representants, siguin diputats o bé regidors.

La recent elecció del nou alcalde de Barcelona la va materialitzar un nou tripartit, aquest cop format pel PSC, el PP i els comuns. De fet, aquest tripartit no resulta tan nou, si tenim en compte el seu precedent immediat: ara fa quatre anys ja va funcionar a ple rendiment. Només cal canviar Ciutadans per PP, i Manuel Valls per Cirera/Feijóo, per adonar-se que ja és el segon cop consecutiu que el tripartit actua, i que sempre ho fa en la mateixa direcció, és a dir, per impedir que l’alcalde de Barcelona sigui el més votat, es digui Maragall o Trias.

1. Els números canten. Amb la composició del consistori només hi havia dues majories possibles. La sociovergència (11 més 10) i la coalició d’esquerres (10 més 9 més 5). La sociovergència és el gran somni de les elits barcelonines. N’hi ha hagut prou transvestint Junts per Catalunya amb la figura ponderada de Xavier Trias perquè es confirmés que els hereus de CiU encara donen confiança als votants conservadors, malgrat la retòrica independentista que sona com a música de fons. Amb Jaume Collboni, portaveu diligent de les propostes de Barcelona Global, el tàndem era perfecte. No ha estat possible. Tots dos buscaven el premi de l’alcaldia. Però Trias, que té l’avantatge d’estar de tornada, va tenir llibertat per poder dir, dignament, que repartir-se els mandats és una broma que deshonora la política. La sociovergència, doncs, es fa esperar.