No cal inventar innocentades expressament per un dia com avui perquè n’hi ha que fa temps que circulen, algunes de boníssimes, com ara l’amnistia, o que el Barça ja tornaria a jugar al Camp Nou abans d’acabar el 2024, o aquella altra del ministre que va dir que el tren a Espanya vivia el millor moment de la seva història. I n’hi ha de cruels, com ara que Mazón continuï sent president del País Valencià.

És curiosa la campanya que fan els candidats del PSC, Jaume Collboni, i de Trias per Barcelona (no exactament el de Junts), Xavier Trias. Actualitzen i tornen a posar en funcionament allò que en els anys noranta es va anomenar la sociovergència, una manera de designar l'entramat d'interessos comuns (lluites compartides) que unien els partits aleshores sistèmics de Catalunya, Convergència (o CiU) i el PSC. Ara també en són, de sistèmics, socialistes i convergents, per bé que l'escenari, i les sigles, s'ha mogut substancialment. Convergència, o CiU, ja no existeix com a partit polític, però sí com a esperit: és una de les ànimes que es disputen l'espai convergent, en rivalitat amb una altra que es presenta com a independentista però que és bàsicament de caràcter populista i antipolític. A més d'això, el sistema ha fet sistèmiques —valgui la redundància— altres formacions: ERC, que ha passat de representar una minoria independentista de centreesquerra a convertir-se en una força socialdemòcrata tradicional; els comuns, que s'han encarregat de rebaixar el llegat ideològic del PSUC (després d'haver passat pels filtres de múltiples reencarnacions) als paràmetres definits pel neoliberalisme que se suposa que ataquen, o la CUP, que representen un esperit revolucionari també adaptat als temps de la impostura i els missatges a les xarxes. Tots aquests s'han incorporat al sistema, de manera que l'espai de l'alternativa antisistema ha quedat quasi tot a disposició de l'extrema dreta; és per això que Vox, i altres invents de la ultradreta, desperta simpaties sobretot entre el jovent.

L’exregidor de Barcelona i ex primer ministre francès Manuel Valls hauria finançat amb dos milions d’euros la campanya presidencial de les primàries de l’any 2017 a partir de la petroliera Orion Oil, una empresa fantasma del Congo, segons ha avançat el diari Libération. La investigació se centra en unes quantes personalitats pròximes a Valls, que s’haurien fet passar per ell per acostar-se al president d’Orion Oil, Lucien Ebata. Valls ha negat les acusacions, però la policia francesa diu que té proves que certifiquen els fets, com ara uns àudios d’Ebata en què afirma que Valls guanyarà perquè el finançarà –cosa que no va passar perquè Benoît Hamon es va imposar de manera clara–. “És jove. Encara que perdés, hi hauria una relació amistosa entre nosaltres dos, seria un nou amic per a mi”, afirma en una de les converses interceptades el màxim dirigent de l'empresa congolesa. 

1. El final de l’escapada. En la política abunden els personatges amb més vanitat que orgull. I la vanitat és frívola i ofusca els que n’han fet la seva manera d’estar en el món, mentre que l’orgull és exigent. Si en un primer moment els pot ajudar a créixer de manera ràpida enmig de la trama d’interessos i promeses que forja l’escena política, tard o d’hora els acaba deixant en evidència, incapaços d’entendre o de preveure la seva pròpia desventura. Tenim aquests dies un exemple canònic d’aquest deliri tan humà, massa humà, que té, això sí, la virtut de confirmar que la política no és aliena a les misèries humanes, ans al contrari: sovint les estilitza i les converteix en icona.

Nou revés polític per a Manuel Valls. L'ex primer ministre de França, també exregidor de l'Ajuntament de Barcelona, ha quedat eliminat a la primera volta de les eleccions legislatives franceses i no serà diputat. Valls era el candidat del president de França, Emmanuel Macron, a la circumscripció dels francesos residents a Espanya, Andorra, Portugal i Mònaco. Segons els resultats publicats aquest diumenge al vespre, Valls només ha obtingut la tercera posició, amb el 15,8% dels vots, un resultat que el deixa fora –per sorpresa– de la segona volta dels comicis i evita que compleixi el seu objectiu de tornar a la política francesa com a diputat a l'Assemblea Nacional. França celebra la primera volta de les legislatives el diumenge 12 de juny, però a les circumscripcions de l'estranger s'ha votat per avançat.

França celebrarà al juny eleccions legislatives, i els francesos que viuen fora del país tenen dret a escollir els seus diputats, que els han de representar a l'Assemblea Nacional. Els residents a la cinquena circumscripció (que agrupa Espanya, Portugal, Andorra i Mònaco) tindran una papereta més als centres de votació. I és que Stéphane Vojetta, diputat de la llista d'Emmanuel Macron el 2017 –i que va ser la més votada–, s'ha rebel·lat i ha decidit mantenir la seva candidatura, encara que el seu partit, La República En Marxa, ha optat per un altre candidat: ni més ni menys que Manuel Valls, ara de tornada a França després del seu pas fugaç per l'Ajuntament de Barcelona.

La presència de l'ex primer ministre de França Manuel Valls al Camp de Mart la nit electoral, on el president Emmanuel Macron celebrava la seva reelecció, feia intuir que l'exregidor de l'Ajuntament de Barcelona estava preparant-se per tornar a la política. Segons avancen aquest dimarts diferents mitjans de comunicació francesos, Macron ha decidit repescar Valls per a les eleccions legislatives que se celebren al juny. L'ex primer ministre socialista, que fa mesos que es deixa veure en platós televisius i actes electorals de Macron, serà el candidat de La República en Marxa (LREM) de la cinquena circumscripció, la dels francesos expatriats a Espanya, Andorra, Portugal i Mònaco. El partit encara no ha fet cap anunci oficial, però mitjans com Le Parisien, Le Figaro o BFMTV ho donen per fet citant fonts de LREM.

Manuel Valls ha estat evacuat com el residu polític que era, i hem vist la seva figura baixant empetitida per l’aigüera de la història, perduda dins el remolí constant de notícies molt més importants, o urgents, o estrepitoses. La notícia que Manuel Valls abandonava la política barcelonina (i l’Ajuntament de Barcelona) i se’n tornava per on havia vingut, a cercar noves oportunitats per fer valdre el seu arribisme, va ser rebuda fins i tot amb un punt de cosa intempestiva, com si ja fes molt de temps que ens havíem oblidat d’ell. De fet, era així.

Dimarts l’informatiu Le 20 heures de Darius Rochebin del canal de televisió francès LCI va convidar Manuel Valls per entrevistar-lo. Al final de la conversa, quan només quedaven cinc minuts per acabar el programa, Rochebin li va mostrar l’esquetx musical del Polònia anunciant que era un superèxit que fins i tot canten els nens. La història mostra el clon del polític abandonant l’Ajuntament de Barcelona per tornar a França. El personatge repassa la seva trajectòria política a Catalunya a ritme de la cançó Moi... Lolita d’Alizée i fa hipòtesis sobre com continuarà la seva carrera: “[...] He sigut el nen mimat de rics i empresaris. No em vaig menjar un torrat però bé que he cobrat tots els honoraris. [...] Havia d’evitar un alcalde indepe i ara ja puc marxar. [...] Me’n tornaré a París. Fa molt que no mano. El que em diguin jo faré. Puc ser el president o un caçagitanos. Potser fundaré un partit, no m’importa si és de dreta o d’esquerra”. Al final de l’esquetx, a més, el personatge, des de la plaça Sant Jaume, confon el Palau de la Generalitat per l’Ajuntament.

Poques vegades en la història mundial de la premsa un parell de pàgines de diari han sostingut una confluència de vanitats tan majúscula com les planes 8 i 9 de l’edició d’El Mundo del 23 de maig passat; planes ocupades per la “conversa” entre Arcadi Espada i Manuel Valls a propòsit “de su ida, su vuelta y de ese Giró”. De llur supèrbia, els mateixos interlocutors en fan gala: “Usted tampoco tiene un ego fácil”, fibla Espada a Valls; “no quiero ser pretencioso...”, menteix l’encara regidor; “¡Es imprescindible!”, li replica el periodista. Tanmateix, si hom se sobreposa a l’embafadora suficiència de l’un i de l’altre, el diàleg és tan sucós com significatiu. Moltíssim més, per exemple, que l’anodina i convencional entrevista amb Valls apareguda a La Vanguardia de l’endemà.

Com sempre, però potser més que mai a causa de la fluïdesa de l’escenari partidista, la proximitat d’unes eleccions –les catalanes del 14-F, en aquest cas– aguditza els moviments personals a la recerca de la millor ubicació dins la candidatura més acollidora i amb més perspectives de futur que estigui disponible. La setmana passada ja comentàvem aquí mateix alguns d’aquests desplaçaments que podríem qualificar de postideològics; però, aquell mateix dia, se n'anuncià un altre que deixava Lorena Roldán a les beceroles. Perquè, si canviar de jaqueta política és un art, la senyora Eva Parera hi ha assolit el virtuosisme, n’és una autèntica orfebre.