Catalunya té ara mateix més de 16.000 restaurants en actiu. Però es calcula que en els últims 60 anys hi han existit més de 500.000 establiments diferents. Quants records hi ha encapsulats en cada un d’ells? Què menjàvem fa 30 anys que ara ja no trobem enlloc? Quins temples ens han deixat tot i que durant un temps eren el lloc on tot passava? Quins vins hi havia a la carta d'El Bulli i quant valien en el seu canvi de pessetes a euros?

Aurora Bertrana (1892-1974) va aterrar a l'illa de Tahití una mica per casualitat el 1926. El seu marit, Denys Choffat, havia d'instal·lar una nova central elèctrica a Papeete, i ella va aprofitar l'ocasió per veure món. De seguida va quedar fascinada pel contrast cultural entre la Polinèsia francesa i els països d'Occident. Com recordaria anys després a les seves Memòries, per als polinesis el piano era "la caixa de l'home blanc que sona"; l'ocell, "l'animal que camina per l'aire"; el gall, "la gallina home", i el telèfon, "el filferro que parla". Des que el 1930 va reunir a Paradisos oceànics les cròniques que havia anat escrivint a Tahití, complementades quatre anys més tard amb el volum de relats Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics (1934), l'escriptora gironina va fer-se un lloc en la literatura catalana i va guanyar una certa popularitat en el sector progressista.

Les construccions de pedra seca han estat indispensables en la configuració de molts paisatges de Catalunya, les Balears i més indrets de la Mediterrània i de més enllà, fins al punt que en són uns dels trets més identitaris. Per això, en moltes zones rurals i en unes altres que ho van ser i que ara són plenes de bosc, s'hi poden trobar murs, terrasses i barraques de pedra seca que han estat de gran utilitat per a la pagesia. L'exposició Dues pedres. Paisatges persistents, que es pot visitar al Palau Robert de Barcelona fins al 2 de juny, reivindica el profund llegat de la pedra seca a Catalunya. A més, en defensa la vigència davant els reptes del present i futur, com ara per posar fre a la pèrdua del mosaic agroforestal i al despoblament rural i per mitigar els efectes del canvi climàtic, perquè eviten l'erosió, retenen l'aigua de la pluja al camp i contenen la virulència dels incendis forestals.

"O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble". Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) va ser un ferm defensor de la idea dels Països Catalans durant el franquisme i la Transició; va voler modernitzar el País Valencià i espolsar-li els complexos amb Nosaltres, els valencians i El País Valenciano, i va ser, per això, amenaçat fins i tot amb un intent d'assassinat quan van col·locar una bomba a casa seva. Així i tot, Fuster va alternar amb personalitats de diverses tendències ideològiques, des de Josep Carner fins a Jordi Pujol i Josep Pla, i va obrir casa seva per conversar del país i de la vida en les anomenades Tertúlies de Sueca. El llegat del seu pensament, conegut com a fusterianisme, perviu en tants intel·lectuals valencians i catalans que creuen en la cultura i la llengua comunes.

L'afany de fer edificis més verds, inclusius i connectats s'ha convertit en el punt central de l'agenda dels estudis d'arquitectura d'arreu, i de les línies més diverses. Des de Barcelona fins al Sud-est Asiàtic, els arquitectes estan desenvolupant projectes per respondre a reptes com la manca d'espai públic, d'habitatge i de verd urbà. També a la necessitat de donar una nova vida a edificis abandonats i velles infraestructures i a la convivència amb les altres espècies animals i vegetals.

El Palau Robert prorroga una setmana més l'exposició Rock viu, dedicada a l'obra del fotògraf Xavier Mercadé, que va morir aquest dilluns. Des de llavors, la mostra ha rebut una "gran afluència de gent" i s'ha convertit en un punt d'homenatge. L'exposició, per tant, es podrà visitar fins al diumenge 5 de setembre i s'hi ha habilitat, a més, un llibre de condolences a la sala Cotxeres perquè els visitants puguin expressar el seu missatge de comiat, que es farà arribar a la seva família. L'exposició gràfica Rock viu recull les instantànies recopilades a l'especial Enderrock 300, en què apareixen artistes com David Bowie, Rosalía, Love of Lesbian, Beyoncé, Manel o els Rolling Stones, que aquesta setmana han perdut també el seu bateria, Charlie Watts.

La primera crítica d’un espectacle del Tricicle la signava Joan de Sagarra i afirmava que “quan escasseja la imaginació es corre el perill de fer el ridícul, que és el que van fer els components del Tricicle” al festival de mim del 1982. Els devia quedar clavada, perquè pràcticament és el tret de sortida de Tricicle Clic, gest, humor, llenguatge, l’exposició al Palau Robert que culmina la celebració dels 40 anys d’una de les companyies teatrals catalanes més importants de tots els temps i commemora el seu comiat definitiu dels escenaris. L’exposició és gairebé una resposta a aquella crítica: “Ens va marcar moltíssim. Sort que teníem esperit de superació perquè per a algú altre la seva carrera hauria acabat aquell fatídic dia”, recorda Paco Mir. “Però allò també ens va fer reaccionar –afegeix Carles Sans–. Vam veure que havíem de fer una cosa més nostra, no imitar els clàssics que havíem après a l’Institut del Teatre”. “És que justament si una cosa tenim és imaginació”, sentencia Joan Gràcia.

És molt difícil recórrer l'exposició Feminista havies de ser i no indignar-se. Les dades i els testimonis que ofereix mostren la discriminació sistemàtica que pateix més de la meitat de la població mundial només pel fet de ser dona. Ho fa amb una estètica colorista i juganera, una certa ironia i múltiples recursos multimèdia, però amb dades aclaparadores i idees molt clares. "Volem conscienciar sobre tot allò que ens passa, recordar que passa cada dia; expliquem les misèries però el missatge és que podem revertir les coses, que no ens hem de resignar que això continuï passant", diu la periodista i comunicadora Natza Farré, comissària de l'exposició, que es pot veure fins al 29 de novembre al Palau Robert. Un dilluns al matí, a l'exposició hi ha una quinzena de dones, d'edats molt diferents, i un home. Tot comença amb una poma immensa, la que suposadament va mossegar Eva -així va ser com el cristianisme va culpar una dona d'haver apartat la humanitat del paradís- i acaba amb els nombrosos testimonis que han aportat la seva història a través de la web Feministahaviesdeser.cat.

L'exposició 'Maria del Mar Bonet als ulls de Toni Catany' viatja a Barcelona per continuar celebrant el cinquantè aniversari de la carrera musical de la cantautora mallorquina. El president de la Generalitat, Quim Torra, va inaugurar l'exposició, que estarà oberta al públic fins al 31 d'octubre al Palau Robert. A la presentació també hi van assistir la consellera de Presidència, Cultura i Igualtat del Govern balear, Pilar Costa, i la consellera de Cultura de Mallorca, Bel Busquets.

Els jardins del Palau Robert exhibeixen 21 fotografies que recorden els atemptats del 17 i 18 d'agost del 2017 a Barcelona i Cambrils. Des d'aquest dimarts i fins al 24 d'abril es pot veure aquesta exposició, anomenada 'BCN DOL. L'atemptat 17.08.2017', organitzada pel Sindicat de la Imatge UPIFC i amb imatges de Jordi Borràs, Àngel García i Roser Vilallonga, entre altres fotògrafs i fotoperiodistes. "No volem l'horror ni el permetrem", ha dit el conseller d'Interior, Miquel Buch, en la inauguració de l'exposició. Buch ha defensat una societat democràtica, pacífica i cívica, així com un país de pau.

La realitat va arribar a la família Borowick sense anestèsia: mentre la mare s’estava tractant per tercera vegada d’un càncer de pit van diagnosticar al pare un càncer de pàncrees. Tenien 57 anys. Tot el 2013 van viure en paral·lel la malaltia, el tractament de quimioteràpia, la caiguda de cabell, els dolors, les contínues visites a l’hospital, però també van poder esprémer tota la vida del que sabien que seria el capítol final de les seves vides. Quan va començar aquest tràngol tan dur, la seva filla mitjana, la Nancy, documentalista i fotògrafa, els va demanar de seguir tot el procés.

La imatge del líder estudiantil Daniel Cohn-Bendit encarant-se a un policia davant la Sorbona de París és una de les instantànies més conegudes del Maig del 68. Capturada per Gilles Caron, la fotografia va fer la volta al món durant els esdeveniments de fa 50 anys i es va convertir en una de les icones de la revolta, però no va ser, ni de bon tros, l’única que es va disparar aleshores. L’agència francesa Roger-Viollet, de fet, disposa d’un fons de sis milions d’instantànies elaborades pels fotògrafs del diari France-Soir durant el Maig del 68.

“Vaig néixer al barri d’Horta de Barcelona el 1944. Vaig perdre la mare als nou anys i part de la meva infantesa va quedar en algun racó. Buscava espais de soledat, em pessigava les mans. Ulls closos, «Somio», em deia, i «Quan obri els ulls la mare encara hi serà». Mai més mare?”. Amb aquesta reflexió comença l’exposició Per què? Carme Solé Vendrell, que es pot veure al Palau Robert fins al 24 de setembre i on la il·lustradora repassa 50 anys de trajectòria. Solé recorre les diferents sales del Palau Robert, on hi ha bocinets de la seva vida, explicant amb passió com és el seu ofici. Cada conte il·lustrat té una història al darrere, un encontre, una reivindicació o algun record de l’artista, que ha sigut reconeguda amb el Premio Nacional d’il·lustració el 1979 i el 2013, el Premi Nacional de còmic el 2012 i la Creu de Sant Jordi el 2006. “A l’exposició es pot veure que soc una persona inquieta, que no m’aturo”, diu Solé.

“El missatge de Raimon Panikkar no és només de saviesa: la seva obra pretenia aconseguir una societat més cohesionada”, comentava ahir l’editor de Fragmenta, Ignasi Moreta, comissari de l’any dedicat a “un dels pensadors catalans més importants, juntament amb Ramon Llull, en el camp de la reflexió intercultural i interreligiosa”. Moreta estava acompanyat de Laura Borràs -en un dels seus últims actes com a directora de la Institució de les Lletres Catalanes- i Lola López, comissionada d’Immigració, Interculturalitat i Diversitat, amb la voluntat de mostrar la cooperació entre institucions per impulsar una sèrie d’activitats i publicacions en relació a Panikkar, que començaran a principis de febrer en un acte al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona i es tancaran al Saló Sant Jordi, presidit -si tot va bé- per un nou president de la Generalitat.

Joana Biarnés (Terrassa, 1935) va ser la primera dona fotògrafa que va posar els peus a la redacció d’un diari espanyol. Va ser al vespertí madrileny Pueblo, després que un dels redactors la descobrís a l’aeroport de Madrid quan tornava de cobrir un campionat de motos [el seu pare era fotògraf esportiu]. “Sortia molt envalentida, dominava la càmera i sabia el que havia de fer, però no sabia com em rebrien; quan arribava a un lloc em preguntaven on era el fotògraf i els havia de dir que era jo”, explica Biarnés. “He sigut valenta i la valentia m’ha portat a ser aquí, al Palau Robert”, diu orgullosa. En una de les sales del Palau Robert es pot veure l’exposició Joana Biarnés. A contracorrent, que recull moltes de les fotografies que va fer entre el 1963 i el 1973.

Ken Follet, Enrique Vila-Matas, Pere Gimferrer, Asa Larsson o Umberto Eco són alguns noms internacionals de la literatura que protagonitzen l'exposició 'Objectiu Escriptor', que acollirà 50 retrats fotogràfics d'escriptors realitzats per Asís G. Ayerbe, Elena Blanco, Marta Calvo i Josep Echaburu al Palau Robert del 23 al 27 d'abril.

El Palau Robert inaugura aquest dimarts l'exposició 'Biblio Tec', una mostra que repassa la història de l'Escola de Bibliotecàries amb motiu del centenari de la seva creació. Organitzada per la Generalitat i la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona, fa un recorregut cronològic des dels inicis de la institució d'ensenyament fins els canvis realitzats per adaptar-se a l'evolució tecnològica.