La Universitat de les Illes Balears va projectar aquest dijous el documental Global Grab: Mozambique's Coal and Jindal's extractive curse, una investigació sobre els impactes socials i ambientals de l’extracció de carbó a Moçambic per part del grup indi Jindal. La projecció s’emmarca en el programa Scholars at Risk i hi ha assitsit el periodista i director del film, Anand Mangnale, perseguit pel govern de l’Índia i acollit durant el darrer any per la UIB.

Encara no ha fet els 30, però Lola Olufemi (Londres, 1996) fa anys que és tot un referent sobre feminisme, racisme, gènere i anticapitalisme. Els seus dos llibres han arribat en català gràcies a l'editorial Raig Verd i a la traductora Josefina Caball. El primer, Feminisme interromput (2023), vol ser una advertència del perill que el feminisme es converteixi en mercaderia i reclama que és "una arma per lluitar contra la injustícia". El segon, Experiments per imaginar altrament (2025), esmicola la forma tradicional de l'assaig per tornar el significat a paraules com futur i revolució i per reivindicar "poder ser i viure diferent".

Arran de la victòria de Donald Trump i de l’avenç de l’extrema dreta arreu d’Europa, s’ha estès l’opinió que els moviments polítics d’esquerra, o almenys alguns, han contribuït involuntàriament a aquesta tendència. Des de la mateixa esquerra, i no és casual, sovint s’atribueix aquesta responsabilitat al feminisme o, més generalment, al wokisme, terme burleta que engloba també les teories crítiques sobre la raça i el descolonialisme. La idea és que les reivindicacions d’aquests moviments –que són o haurien de ser essencials per al progressisme esquerrà– van massa lluny i han provocat, doncs, un efecte pervers o un backlash, un altre terme importat del món anglòfon. Amb una imatge diferent, parlaríem de l’efecte bumerang, artefacte que pot colpejar amb força qui l’ha llançat. Un altre argument és que determinades reclamacions, que es consideren exagerades (com totes les relacionades amb la fluïdesa del gènere i la qüestió trans), posen en perill els drets adquirits per la lluita obrera o pels governs d’esquerra. 

"No es pot acollir milions de persones procedents de països encara avui oprimits per Occident i pensar que la seva presència no canviarà res", diu la periodista Louisa Yousfi (Canes, 1988). Filla d’immigrants algerians, Yousfi va créixer al sud-est de França, va estudiar literatura, filosofia i periodisme, i després es va afiliar al Partit dels Indígenes de la República. Al llibre Mantenir-se bàrbar (Manifest / Anagrama), amb traducció al català d’Anna Casassas, fa un al·legat contundent a favor de l’autoorganització del moviment migratori perquè, segons el seu criteri, la política d’integració a França és un fracàs i un engany. Ara prepara un segon llibre de ficció.

No totes, per sort, però a algunes els agafa per explicar-nos a les que hem nascut en aquest context què vol dir ser nosaltres i arriben a conclusions força curioses. Ara és una sociòloga de la Universitat de Londres de nom Sara Farris qui ha decidit que “atacar el vel significa atacar l’islam”. Això és el que li va dir no fa gaire a la Carla Turró en una entrevista en aquest diari. La sentència de l’acadèmica m’ha fet recordar dues cosines meves que em tenien fascinada quan era petita i vivia al poble: eren germanes i van ser les primeres universitàries de la família. Una d’elles anava amb el cap destapat i vestia a la manera occidental, crec que portava pantalons. L’altra vestia d’una manera diferent de com ho feien les adultes de llavors, que duien uns vestits llargs fins als peus però amb un coll força obert i mànigues curtes. La meva cosina sempre es posava colors foscos, no ensenyava els braços ni a casa, amb la família, i feia servir un imperdible per ajustar-se el mocador sota la barbeta. Mai no havia vist que algú se cenyís de manera tan precisa la tela damunt del cap. Com no havia vist ningú d’aquesta edat que resés a les hores que tocava. No ho sabia, però la meva cosina no era només musulmana, sinó islamista. Tampoc sabia que on havia adoptat aquesta forma més rigorosa d’islam havia sigut a la universitat. Als anys noranta aquest moviment religiós va tenir força influència entre els estudiants després que els opositors d’esquerres quedessin esborrats per la repressió ferotge de Hassan II. 

El director del programa Museu Habitat, Manuel J. Borja-Villel, té les idees molt clares sobre com s'han de repensar els museus, però també admet que dur-ho a la pràctica és força complex. Durant tres dies s'ha celebrat a l'Ateneu Barcelonès la trobada internacional Museu Habitat: Capgirar Encanteris amb l'objectiu de debatre i repensar no tan sols com han de ser els museus sinó també les estructures de poder. Els museus han anat mutant des del segle XVIII i qüestionar-los no és res nou. Ara bé, segons Borja-Villel, que va dirigir el Macba i el Museu Reina Sofia i és assessor del departament de Cultura de la Generalitat, estem en un punt d'inflexió. "Hem entrat en una època de populismes, i això vol dir emocions, fake news... I els museus tenen una centralitat, una rellevància política que abans no tenien", assegura.

El context posterior als atacs del 7 d'octubre del 2023 ha marcat un punt d'inflexió en la consciència global sobre la naturalesa colonial de l'estat d'Israel. L'any de violència extrema, qualificada de genocidiària per juristes i experts a Gaza, a la qual s'afegeix la violència intensificada a Cisjordània i al Líban, han portat molts d'aquests experts, progressivament, a reexaminar les dinàmiques de poder i control a la Palestina històrica i la regió del Pròxim Orient. Tot i que l'anomenat conflicte palestinoisraelià ha estat objecte d'atenció internacional durant dècades, el relat dominant sovint ha enfosquit la realitat subjacent: el colonialisme d'assentament que defineix l'estructura del règim d'Israel.

"Els personatges de Joseph Conrad parlen a cau d'orella a les noves generacions de manifestants antiglobalització i també als paladins del lliure comerç, als defensors de l'intervencionisme liberal i als terroristes radicals, als activistes per la justícia social i als nativistes xenòfobs", defensa Maya Jasanoff, catedràtica d'Història a la Universitat de Harvard, de qui s'acaba de publicar La guardia del alba. Joseph Conrad en el nacimiento de un mundo global (Debate, 2024). Jasanoff dedica un assaig molt ben documentat i renovador a l'autor nascut amb el nom de Konrad Korzeniowski a Berdítxiv el 1857, en aquells moments una localitat polonesa dins l'imperi rus i que avui forma part d'Ucraïna, i mort a Bishopsbourne, a Anglaterra, el 3 d'agost del 1924.

Jo que no puc tornar al Marroc (massa crítiques al rei i a la religió) em veig sovint havent d’aguantar discursos sobre les bondats del meu país d’origen emesos per turistes que hi han passat dos dies, persones que hi han viscut amb tots els privilegis que comporta ser europeu al Tercer Món (sabent que si van mal dades poden tornar sense problemes a les seves democràcies segures i còmodes) i empresaris que fan bons negocis al mateix territori d’on són expulsats o condemnats a la pobresa milions d’habitants. M’armo de paciència cada cop que dic que vaig néixer al nord de l’Àfrica i els meus interlocutors m’expliquen com és de bonic Marràqueix i que bé tot i que tan a prop i tan lluny. Si poséssim el seu relat superficial carregat de clixés al costat del que fan, per exemple, les dones immigrants que saben perfectament que el Marroc no les estima (i per això no en trobareu cap que hi vulgui tornar a viure, a diferència dels seus marits), als primers els hauria de caure la cara de vergonya. Passejar pel món del tot cecs i indiferents davant de la situació que viu la població local no només és una indecència moral, sinó que és una contribució decisiva al blanqueig dels règims més deplorables. Hi ha països encapçalats per dictadors de poder medieval que tenen en el turisme una de les seves principals fonts d’ingressos. Cada estranger despreocupat que els visita està aportant un granet de sorra a la misèria local, a la falta de desenvolupament i a la vulneració sistemàtica de drets i llibertats. I jo què vols que hi faci?, em diran, arronsant-se d’espatlles. Em conformaria que no miréssiu cap a una altra banda, que la vostra atenció es desplacés dels animats mercats on compreu catifes o els restaurants d’aromes exòtiques cap als barris on s’amunteguen els desheretats obligats a deixar el camp estèril, cap a les zones rurals on les nenes són donades en matrimoni, darrere els murs que oculten la segregació per sexes. O que veiéssiu la por en la mirada baixa d’una població acostumada a la repressió ferotge i a ser vigilada pels tentacles del poder.

Ens hem mirat Berlín, la preqüela de la sèrie La casa de papel, on el personatge que adoptava, a la sèrie original, aquest nom en clau, Berlín, és protagonista. (I no s’entén gaire que a la preqüela ja l’anomenin així, si no és que ens hem perdut coses.) La trama conrea aquest gènere de lladres “de guant blanc”, on hi ha diferents personatges amb diferents i específiques habilitats. El hacker, el contorsionista, el cervell, el que sap obrir caixes fortes... La trama passa a França, perquè allà és on han de robar les joies d’un banc.

Hi va haver un moment en el qual es van fer grans fortunes amb l'explotació dels recursos naturals i humans de les colònies i amb el negoci negrer. Els qui van fer fortuna, sovint, després van tornar i es van fer construir luxoses residències a Barcelona. Detallar-les totes ompliria moltes pàgines, però n'hi ha tres força imponents a la Rambla que acullen grans institucions culturals. Dues de la Generalitat: el Palau Moja, seu de la direcció general de Patrimoni Cultural, i el Palau March, seu del departament de Cultura; i una de l'Ajuntament, el Palau de la Virreina, que acull l'Institut de Cultura de Barcelona (Icub) i la Virreina Centre de la Imatge. És una part de la història que és poc visible. "Més enllà del fet simbòlic de la retirada de l'estàtua d'Antonio López, les institucions han fet molt poca cosa a Barcelona, per exemple, en relació amb el record i la memòria del passat negrer de la capital catalana", assegura l'historiador Martín Rodrigo, autor de Un hombre mil negocios. La controvertida historia de Antonio López, marqués de Comillas (Ariel).

Hamàs no és Palestina ni Palestina és Hamàs. Els àrabs no són tots islamistes ni tots els islamistes són àrabs. Els governs àrabs són autoritaris, però el que més desitgen els àrabs és una democràcia. Tots tenim els governants que ens mereixem? Fins i tot en contextos democràtics, que no és el cas àrab, tampoc és clar si acabem tenint els líders polítics que ens mereixem.

Los colonos dona la benvinguda a l’espectador amb una combinació de factors –títols de crèdit gegantins, banda sonora amb elements percussius, postals paisatgístiques– que conviden a pensar en una versió andina de l’spaghetti western, ja que l’acció transcorre a la Terra del Foc a inicis del segle XX. Aquesta intuïció inicial es referma amb l’aparició d’un despietat terratinent xilè (Alfredo Castro) que exhorta el seu home de confiança, un tinent britànic (Mark Stanley), a “netejar l’illa” d’indígenes, per poder dur a terme la seva activitat ramadera sense interferències. Per acomplir aquesta missió itinerant, el militar anirà acompanyat d’un cowboy texà (Benjamin Westfall) i d’un indi mestís (Camilo Arancibia), que esdevindrà la brúixola moral de la pel·lícula.

L’últim cop d’estat en terres africanes, al Níger, ha tingut un seguiment inusualment alt a Occident, i això s’explica per dos factors principals: per una banda, la dependència de França en particular i de la UE en general de l’urani del país que té a les seves terres la quarta major reserva d’aquest mineral preuat –per una UE en peu de guerra amb Rússia i el seu gas–; per l’altra, la ubicació territorial del país, en mig d’un Sahel assetjat des de fa més d’una dècada pel terrorisme jihadista i que és una zona central en el control de la immigració i el desplegament de les polítiques d’externalització de fronteres de la UE. 

No és freqüent que la publicació d’un document sobre estratègia política aixequi gaire polseguera. Però quan el govern alemany va presentar al juny el primer pla de seguretat nacional del país, els mitjans de comunicació se’n van fer un gran ressò. Al final, però, el document ha sigut una mica decebedor. En part perquè, tot i centrar-se en temes urgents de política exterior, sembla no tenir en compte un fet important: un canvi clar en l’orientació del país. Per primera vegada des de la postguerra, Alemanya para la deguda atenció a la resta del món.

Boubacar Boris Diop va néixer i créixer a la Medina, un barri de Dakar (Senegal) amb una història fundacional ben trista. La Medina es trobava al costat de Plateau, el barri administratiu on vivien els colons francesos, i va sorgir d’una necessitat: volien el servei domèstic a prop per tenir-lo sempre disponible, però lluny per no haver-hi de conviure –i arriscar-se que els contagiessin malalties–. El senegalès, de 77 anys, és avui un dels escriptors més reconeguts del continent africà, i ha vingut a les Canàries a presentar la traducció al castellà de La gloire des imposteurs a la Casa África. Es tracta d’un recull de cartes de fa una dècada entre ell i l’escriptora maliana Aminata Traoré, que s’acaben convertint en una anàlisi del futur de Mali i el Sahel després de la caiguda de Gaddafi a Líbia. Diop considera que ningú dubta més que un escriptor africà: “Adreçant-se en un idioma estranger a un públic massa ocupat com perquè li vingui de gust llegir-se els seus llibres, sol tenir la sensació de predicar en el desert”, va escriure en un dels seus assajos, África más allá del espejo.

Arran de la recent coronació de Carles III del Regne Unit, el diguem-ne progressisme retrospectiu i ahistòric ha viscut moments de gran visibilitat i autocomplaença: que si el passat esclavista de la monarquia britànica, que si l’explotació dels indígenes, que si l’espoli de l’Índia colonial... Un periodista de la televisió pública catalana arribà a utilitzar les seves xarxes socials per suggerir a les audiències, el dia 6 de maig, “mostrar indiferència” davant la transmissió de les cerimònies de l’abadia de Westminster i dels carrers de Londres, no fos cas que, si ho miraven, es deixessin contaminar per l’horrible passat genealògic del protagonista.

Les restes humanes són presents a la majoria de museus. Només al Museu Britànic n'hi ha més de 6.000, i els britànics, que ho han debatut molt i tenen una legislació força clara, defensen poder exhibir-les si les restes en qüestió, siguin mòmies, mòmies de pantà o restes òssies, expliquen alguna cosa interessant. A més, segons asseguren els responsables del Museu Britànic a Regarding the dead. Human remains in the British Museum, el públic hi està a favor: "Demana i espera veure restes humanes". Un altre centre que s'ha plantejat recentment què fer-ne és el Museu Arqueològic Nacional d'Espanya, que en conserva 4.426 –un 76% són d'origen desconegut–, que sobretot van arribar al museu a finals del segle XIX i principis del XX.

A l’escriptor francès Éric Vuillard (Lió, 1968) li agrada fixar-se en els detalls, mirar la història des d’una altra perspectiva. A la taula on s'asseu, i on atén els periodistes, hi ha moltes carpetes amb documentació, a la qual recorre davant certes preguntes, i papers on va fent anotacions. Vol ser precís, com als llibres. A L’ordre del dia (Edicions 62), premi Goncourt 2017, explicava a través de converses (no són fictícies) i fotografies poc conegudes el que va passar just abans de l’Anschluss, l’annexió d’Àustria a l’Alemanya nazi. Ara, a Una sortida honorable (Edicions 62 / Tusquets), amb traducció al català de Jordi Martín Lloret, posa la lent a la guerra d'Indoxina.

Nascuda a Rabat el 1981, Leïla Slimani va marxar a viure a París als 18 anys. Ha viscut en pròpia pell moltes de les coses que es deixen entreveure als seus llibres: és dona i mare, filla de pare marroquí i mare francoargeliana, es mou entre dues cultures, i l'han mirat amb recel per no ser d'aquí ni d'allà. Ja no viu a França. Després d’alguns atacs furibunds a les xarxes, se'n va anar a viure a Lisboa. El 2016 va guanyar el premi Goncourt amb Una dolça cançó (Bromera). Fa un parell d’anys va començar a endinsar-se en la història familiar amb El país dels altres (Angle), que transcorre entre la Segona Guerra Mundial i la declaració d’independència del Marroc, el 1956. Mireu com ballem, traduïda al català per Joan Casas (Angle / Cabaret Voltaire), és el segon volum de la trilogia, i transcorre als anys 60. Slimani hi explica la complexitat de la recent història del Marroc i, alhora, hi aborda qüestions com la identitat, la maternitat, la sexualitat, el sentiment de pertinença o desarrelament, les ànsies de llibertat i la por de perdre una certa i, segons com, falsa seguretat.