No és fàcil saber qui i com es va enriquir amb el tràfic de persones esclavitzades. A Espanya i Catalunya va ser un negoci força opac, perquè el tràfic més gran d'esclaus es va produir quan ja era il·legal. Entre els segles XVI i XIX, diferents països europeus van raptar més de 12,5 milions de persones de l'Àfrica, que van ser embarcades cap a les colònies americanes. Segons les investigacions actuals, les embarcacions amb bandera espanyola van portar fins a Amèrica prop d'un milió de persones. El Regne Unit va il·legalitzar el tràfic d'esclaus el 1807, i un any després els Estats Units (tot i que no van abolir l'esclavatge fins al 1863). Espanya no va prohibir el tràfic fins al 1820; paradoxalment, es va convertir en un gran negoci per a espanyols i catalans. "A Cuba van arribar més de 550.000 captius africans quan el tràfic ja era il·legal segons la legislació espanyola, més de la meitat que en tota la història", diu l'historiador Martín Rodrigo, que assessora l'exposició Infàmia. La participació catalana en l'esclavatge colonial, que es pot veure al Museu Marítim de Barcelona fins al 5 d'octubre. "A l'exposició hem posat alguns noms per il·lustrar-ho, però és un fenomen molt més ampli", afegeix l'historiador.

Entre 1939 i 1941, més de 2.000 presos republicans van ser explotats com a mà d'obra esclava per construir una carretera en ple Pirineu navarrès. Amb el pic i la pala, i amb hiverns en què les temperatures baixaven dels 0 graus, dormint en tendes de campanya i edificis abandonats, van construir 17 quilòmetres de via entre Igal-Vidángoz-Roncal. "Les jornades eren extenuants, el fred intensíssim, i treballaven encara que plogués entre el fang, sense la roba ni el calçat adequats ni prou menjar", explica Balen Esteban, fill de Juan Manuel Esteban, que va ser un dels presos que va treballar a la carretera. Tres presos van ser executats perquè es van intentar escapar i nou van morir a l'hospital per malaltia i accidents. Podrien ser molts més. Més de 84 anys després, els familiars de tots aquests presos, que ja han mort, han interposat una querella, la primera d'aquesta mena a l'estat espanyol.

Un home adult, enterrat amb grillons metàl·lics adherits als turmells, en posició lateral, amb els peus a l’est i orientat cap a la Kaba de la Meca, tal com manen els cànons islàmics. Van trobar-ne les restes fa vint anys en una fossa excavada a la sorra, a la plaça Comercial, davant d’on ara hi ha el Born Centre de Cultura i Memòria, sense revestir-ne les parets i sense cap element d’ostentació o aixovar. Però qui era? Era un esclau? Un condemnat a mort?

A final del segle XVII, John Locke, representant destacat del racionalisme il·lustrat i gran defensor de la llibertat, és capaç de desenvolupar una filosofia política molt crítica amb el despotisme i l’esclavitud, i a la vegada justificar l’esclavitud quan és el resultat d’una guerra justa. Així, escriu una lloança de la llibertat, als primers capítols del Segon tractat sobre el govern civil (1689), negant la bondat natural de l’esclavitud i qüestionant el dret d’un home d’apoderar-se de la vida i els béns d’un altre; però, més endavant, en el capítol IV d’aquest mateix Tractat, posa límits a la llibertat de l’home en societat, valorant i legitimant determinades formes d’esclavitud, a través del reconeixement dels drets dels guanyadors en un combat particular i en la guerra a esclavitzar els vençuts com a alternativa a la mort. En el capítol VI, reconeix la subjecció domèstica exercida pels pares de família sobre els fills. Aquest domini té un caràcter transitori i dura fins que els fills assoleixen la majoria d’edat i són capaços de governar les seves accions i actuar amb llibertat, usant la raó. Els únics que mai podran ser lliures són els llunàtics i els idiotes perquè estan incapacitats per fer ús de la raó. En el capítol VII, destaca que el pare de família, a més, té el poder legítim sobre la unitat familiar formada per la dona, els serfs i els esclaus, podent disposar de manera absoluta i arbitrària dels esclaus. Per Locke, la pèrdua dels béns és el factor determinant que impedeix als esclaus ser reconeguts com a integrants de la societat civil i gaudir dels drets civils i polítics.

Quan el 4 de març del 2018 l'Ajuntament de Barcelona va retirar l'estàtua d'Antonio López López, primer marquès de Comillas (1817-1883), es va desfermar la polèmica als mitjans i es van publicar articles d'opinió en què es defensava que el monument no havia de moure's de la plaça que continua duent el nom del ric empresari. L'argument és que enlloc constava que el marquès de Comillas hagués traficat amb esclaus. L'historiador Martín Rodrigo rebat ara aquestes veus amb Un hombre, mil negocios. La controvertida historia de Antonio López, marqués de Comillas (Ariel), on aporta les proves documentals i els testimonis que confirmen que López va ser un esclavista i, a més, va comerciar amb esclaus quan fer-ho era il·legal. "Sense això no hagués pogut amassar la fortuna que el va convertir en l'empresari més ric de Catalunya", diu Rodrigo. López va arribar a acumular un patrimoni de 24 milions de pessetes, un capital que superava de llarg el d'altres prohoms de l'època com ara Joan Güell, que al morir va deixar 7,2 milions de pessetes.

Malick Gueye va passar els set primers anys dels quinze que fa que viu a Espanya treballant de manter. Actualment és el portaveu de l’associació de manters de Madrid, que es va crear el 2006 com a resposta a una època “en què el racisme institucional i policial era brutal”, recorda. “L’objectiu és visibilitzar la lluita contra la frontera, que és l’expressió de la lluita en contra del capitalisme i la colonització”, explica. Es queixa que als mitjans de comunicació “els interessi més la imatge del pobret manter que la del combatiu”. En aquest sentit, afirma, sense emperons, que no hi ha cap màfia organitzada darrere dels manters i que aquest pensament forma part del prejudici de la gent que pensa que els venedors són víctimes d’algú més poderós.

El pensament colonial i determinades formes d’esclavatge han continuat, en la societat balear, fins a èpoques més recents del que diu el relat oficial, segons l’investigador panafricanista Antumi Toasijé. “És fals el que diuen els historiadors que no hi havia esclavatge al segle XIX”, afirma. Toasijé assegura que encara n’hi havia, però amagat. “El que feien els hisendats mallorquins que tornaven, sobretot de Puerto Rico, era convertir els esclaus en criptoesclaus: els feien passar per criats i criades”, amagant-ne l’explotació, explica. “Però les condicions d’esclavatge en què vivien eren idèntiques a les d’abans”, precisa.

El pakistanès Eshan Ullah Kahn fa 20 anys que està asilat a Suècia i molts més que denuncia un greu problema del seu país i del món sencer: l’esclavitud infantil. De visita a Barcelona, explica la seva història amb un somriure, tot i que el seu activisme en favor de la infància l’hagi portat a patir presó, tortura i exili.

L'any 2022 Qatar serà l'amfitrió del millor Mundial. El país hostatjarà milers de jugadors, tècnics i seguidors d'arreu del món. Serà la primera vegada que la Copa del Món de futbol se celebri en un país del Pròxim Orient, tota una fita des del punt de vista de la globalització. Però la 22a edició de la competició organitzada per la FIFA s'ha vist esquitxada per la polèmica des d'un bon començament. Aquesta setmana, tres organitzacions –la Confederació Sindical Internacional, l'ONG Play Fair Qatar i el grup de pressió New Fifa Now– han posat en marxa una campanya internacional per denunciar les deplorables condicions laborals dels obrers que treballen en la construcció de les infraestructures de la Copa del Món.