L’any 2016 el Teatro Real va inaugurar la temporada amb d’Otello, i el mateix muntatge que signava, i signa, David Adlen, amb Gregory Kunde i Ermonela Jaho com a Otello i Desdèmona i George Petean com a Iago, el tercer en discòrdia i personatge cabdal de la peça. Per a l’ocasió i com a obertura de la temporada que ens ocupa, torna David Adlen juntament amb la més emergent estrella femenina del món de l’òpera, Asmik Grigorian, en el paper de la víctima de la violència masclista per antonomàsia. Una història que dos-cents anys després des que la va immortalitzar William Shakespeare i cent quaranta que la rubricà musicalment Giuseppe Verdi està més vigent que mai, o potser ben igual sempre. Per tant, com a declaració de principis, si és així, no està malament, sobretot si el repartiment té prou quirats, tot i que de vegades una obra immensa i indiscutible, com és aquesta, amb una nòmina de primeríssim nivell no és suficient per assolir les expectatives, ni ara ni fa nou anys.

Els noms que figuren al titular d’aquesta crònica són els de les estacions per les quals ha transitat El conte del Tsar Saltan fins a arribar al Teatro Real. El primer va ser l’autor de la narració; el segon, Nikolai Rimski-Korsakov, hi va posar música, de la qual segur que tots coneixem la famosa sintonia d’El vol del borinot i poca cosa més, i el tercer ha propiciat un muntatge sensacional, imaginatiu, dens i sobretot coherent de com ha fet la volta a l’argument, de manera que ha guanyat adeptes de manera exponencial. Un argument que és un cant a la bonhomia del personatge que dona títol a l’obra i que vista ara i també probablement llavors no s’aguanta, tot i que beu de la font del conte de la Ventafocs, tant de Perrault com de tots els que l’han utilitzat des que Estrabon va contar la història de Ròdope, amb una conclusió com ha de ser la d’un conte de fades i princeses, de bons i dolents. Dmitri Tcherniakov hi afegeix un element, com és que la història la conta la mare d’un nin autista per explicar-li que el seu pare els ha abandonat per culpa d’una falsa informació que li arriba de les geloses i malèfiques germanes de la protagonista. No farem espòiler, però vaig estar tota l’obra pensant com resoldria la història des d’una perspectiva afegida tan a les antípodes de l’original. No ho podia resoldre millor. Si els elements musicals i estètics formen un mosaic esplendorós en tot moment de la representació, el final es converteix en una descàrrega de substància grisa i neurones de màxima qualitat que es tradueixen en una altra explosió, la dels aplaudiments, llargs i vigorosos.

Teatro Real.- Estrena sumptuosa de la temporada al coliseu madrileny. Espectacular, com no pot ser d’altra manera si el títol és Aida, que ja va néixer per cantar i celebrar els fastos de la inauguració del canal de Suez, tot i que es va endarrerir per la negativa inicial del compositor perquè ell no feia òperes d’encàrrec. Un bon grapat de francs francesos, segurament més dels cent cinquanta mil que li oferiren en la primera opció, varen ser motiu suficient per seguir el consell de Grouxo Marx sobre els principis. En qualsevol cas, Aida no casa amb cap tipus de minimalisme estètic, sinó tot el contrari. Aida ha de ser ampul·losa, ostentosa, grandiosa, tot i que, com diu el savi Coll, el secret és la dosi. Hugo de Ana està clar que tampoc no té el secret de la dosi, ni la de saber delegar, i per això, també va decidir que ell podia exercir de director artístic, escenògraf i figurinista. En aquesta darrera faceta hi va posar tanta imaginació que, en lloc de situar-nos a l’antic Egipte, va muntar una festa de Halloween, que ara és el temps, però que sens dubte resta una bona dosi de versemblança a la història del poder i l’amor que es desenvolupa sobre l’escenari. Cert que tot això no resta l’espectacularitat majúscula de la producció que va néixer ara fa vint-i-quatre anys i es va reposar tan sols un cop, en fa quatre. Es tractava de rendibilitzar la inversió i el Real omple cada funció com si res.

Mentre el Liceu obria temporada amb una producció llogada d’una òpera atractiva però intranscendent com Don Pasquale, el Teatro Real de Madrid aixeca el teló amb una nova producció d’Orphée de Philip Glass, en el que suposa l’estrena a l’estat espanyol d’aquest títol estrenat el 1993 als Estats Units. De fet, el mite d’Orfeu vertebrarà la programació de la temporada 2022-23 del teatre madrileny, que per a aquest títol ha comptat amb la col·laboració dels Teatros del Canal, on s’ha representat.

Els patronats del Gran Teatre del Liceu i del Teatro Real de Madrid s'han reunit per tercera vegada en la seva història centenària: la primera va ser l'any 2008 i la segona, el 2017. Però la trobada d'aquest dilluns dels dos principals teatres lírics de l'Estat ha sigut fructífera: han anunciat acord per coproduir sis òperes els pròxims anys i un abonament conjunt de les dues institucions per a la temporada vinent.

Teatro Real.- El ángel de fuego, de Sergei Prokóviev, té moltes possibilitats de convertir-se en el gran esdeveniment de la 'Real' temporada, i això que la competència és  forta. Estrena a Espanya d’una òpera que incomprensiblement s’havia convertit en una excepció que algú es dignàs a muntar-la. Bieito, que gairebé sempre és excepcional, ha estat l’encarregat de recol·locar-la probablement al lloc que li correspon. El compositor mai no la va veure representada, entre altres coses perquè al seu país no estava autoritzat ni tan sols anomenar-la. Quan es va estrenar a París, l’any 1954, en versió concert i traduïda al francès, ell ja havia finat. Giorgio Strehler, un any després, va ser el primer a escenificar-la al Teatro de la Fenice, però en versió italiana. L’estrena en rus, molt discreta, va tenir lloc a Perm. Corria l’any 1987. Havien passat prop de seixanta anys des de la seva composició. El llibret, del mateix Prokóviev, està basat en una obra de l’escriptor simbolista rus Valeri Briúsov. Una novel·la que transcorre a Alemanya el segle XVI, on apareixen bruixes, inquisidors, monges embogides, un àngel que tan sols existeix a la malaltissa ment de la trastornada protagonista i, per acabar-ho d’arrodonir, hi fan acte de presència Mefistòfil i Faust com a teló de fons d’una història d’amor no menys desequilibrada que la resta d’elements argumentals de la funció.

El Teatro Real de Madrid ha suspès aquest diumenge una funció de l'òpera Un ballo in maschera, de Verdi, després de les queixes del púbic per falta de distància de seguretat entre les butaques dels pisos superiors. En un primer moment, l'obra es va intentar reprendre fins a dues vegades, però finalment es va decidir suspendre-la. Les localitats afectades eren sobretot les de la zona anomenada Paradís, on les entrades costen 98 euros; a platea costen 229 euros.

Amb els solistes tancats en quadrícules, el cor estàtic i els músics separats per panells al fossat, el Teatro Real de Madrid va reobrir aquest dimecres fent història: és el primer teatre que recupera l'òpera des que va començar la pandèmia. Ho ha fet, tal com informa Efe, amb l'aforament reduït a la meitat, 869 espectadors que han aplaudit l'estranya representació semiescenificada de La traviata, de Verdi, amb la soprano letona Marina Rebeka en el rol de Violetta i el tenor nord-americà Michael Fabiano en el d'Alfredo.

El degoteig de cancel·lacions ja no para. La Comissió Executiva, òrgan de gestió i administració de Les Arts, ha decidit treure el nom de Plácido Domingo del Centre de Perfeccionament de la institució valenciana. En un comunicat, assegura que "en aquests moments no té cap relació contractual amb el tenor Plácido Domingo i ha determinat desistir en possibles relacions contractuals futures". El Patronat del Palau de les Arts de València també ha detallat que no es comptarà amb el tenor en les tasques que s'exerceixin des del Consell de Mecenatge: "Des de la institució es considera que qualsevol conducta contra la integritat de les dones, siga de caràcter moral, sexual o contra la seua integritat, és intolerable". El comunicat es produeix mig any després que sortissin a la llum els casos d'assetjament i abús del cantant. El tenor, avui dijous, també ha fet pública la seva decisió de cancel·lar les seves pròximes representacions de La Traviata al Teatro Real de Madrid. Ho fa tan sols un dia després que l’Institut Nacional de les Arts Escèniques i de la Música (Inaem), que depèn del ministeri de Cultura espanyol, cancel·lés la seva participació en les actuacions que estaven previstes al Teatro de la Zarzuela els dies 14 i 15 de maig.

Els usuaris que tinguin previst utilitzar les instal·lacions de l’eeroport de Menorca el pròxim dissabte dia 6 gaudiran d’un espectacle inèdit en un equipament d’aquestes característiques. Un conveni de col·laboració entre AENA i el Teatro Real de Madrid permetrà la retransmissió de l’òpera ‘Il Trovatore’, de Giuseppe Verdi. La iniciativa té com a objectiu apropar la música i la cultura a tots els usuaris d’aeroports.

La Unió d'Actors i Actrius està tramitant una denúncia davant la Inspecció de Treball i Seguretat Social contra la Fundació del Teatro Real per un presumpte delicte contra els figurants als quals la institució ha convocat per a l'òpera 'Idomeneo'. El sindicat explica en una nota com la institució havia emès una convocatòria per a 100 places de figurant en una de les representacions de l'obra, citats "com a voluntaris, sense pagar ni abonar la taxa de seguretat social". "Als participants se'ls exigeix que adquireixin el compromís d'acudir a 18 dies d'assajos i nou funcions, així com posar-se sota la direcció del Teatro Real, requisits que són clarament laborals", han informat des de la Unió d'Actors i Actrius.

Després de la polèmica xiulada als llaços grocs que duien dos dels artistes que van participar en la inauguració del Teatro Real de Madrid, el dissenyador de vestuari Lluc Castells i l'escenògraf Alfons Flores, el primer ha publicat un comunicat a través de les xarxes socials en què referma la voluntat de portar el llaç groc mentre hi hagi presos polítics, però també critica el "linxament" que considera que ha patit el director de l'espectacle, Àlex Ollé. "Estic en desacord que ara se'l vulgui posar en una llista negra i se'l vulgui assenyalar. Si no volem ser assenyalats no assenyalem", diu. I assegura que dins la companyia La Fura dels Baus sempre ha treballat amb llibertat. Dues hores després, l'altra protagonista de la polèmica, Alfons Flores, se sumava a les paraules de Castells.

El Teatro Real de Madrid acollirà un concert en homenatge a Montserrat Caballé el 9 de desembre en reconeixement a la seva àmplia trajectòria internacional, reconeguda per institucions de diferents països de tot el món. A l'acte, dividit en dues parts, sopranos vinculades amb Caballé recordaran part del repertori que la cantant ha interpretat a la ciutat.

El director d'òpera Gerard Mortier ha mort aquest diumenge als 70 anys, segon informa el Ministeri de Cultura belga. Mortier, que feia mesos que lluitava contra un càncer de pàncrees, va ser director artístic del Teatre Real de Madrid fins a finals del 2013, quan la malaltia el va obligar a plegar, tot i que en aquests mesos ha continuat assessorant Joan Matabosch, el seu substitut.