D’ençà que gaudir de la rutina va esdevenir un privilegi, ens han fet odiar-la. “Tornada a la rutina”: sempre en negatiu, carregat de pesar. Han mercadejat amb la rutina a favor d’uns quants gurus que prometen “acomiadar-se’n”, com posant solució a un problema que no sabíem que teníem. En contra de la rutina, han enaltit la vida de nòmada digital, d’expat, fer feina des de la platja, les escapades de cap de setmana. I, a poc a poc, l’han desposseïda d’allò sagrat, del ritu costumista, d’allò quotidià, del que ens passa a tots, l’única cosa que ens uneix i ens fa iguals: el cafè al bar, la targeta del transport públic, el carretó de la compra. La rutina és el que ens fa humans, és el que ens fa ser bones persones una estona. Hi ha un punt de classisme en l’odi a la rutina, a resistir-se a ser com un personatge de Cuéntame cómo pasó, és a dir, una persona que podria ser qualsevol de nosaltres, intercanviable. Hi ha un punt de superioritat, de creure’s menys mortal que la resta, aliè a les forces de la natura.

Una de les alternatives per recuperar els sòls que s'han salinitzat per regar-los amb aigües de pous de roca calcària –amb una alta concentració de sal i de calç– o regenerades de depuradores és la sembra de plantes tolerants a la sal. Aquest tipus de vegetació –halòfila– és capaç d'absorbir el clorur i el sodi que hi ha a la terra amb els seus teixits.

La productivitat creix a Espanya. Així ho constata l'informe anual per al 2024 que ha publicat aquest dimarts el Banc d'Espanya, en el qual assenyala que l'economia espanyola està tancant la bretxa productiva amb les principals economies d'Europa, un element considerat com una de les principals assignatures pendents de l'Estat en matèria econòmica. La bona marxa de l'activitat econòmica els últims anys explica les millores productives, però l'organisme no apunta si són estructurals i es mantindran a llarg termini o si es tracta d'un fenomen temporal.

Salvador Illa es proposa que Catalunya “lideri” l’economia espanyola. No queda clar què significa això, però com que l’economia catalana ha estat superada en volum per la madrilenya en els últims anys, molts –potser tothom– han interpretat que el que significa és que d’aquí deu anys l’economia catalana hauria de ser un altre cop més gran que la madrilenya. Aquest objectiu és impossible i, a més, indesitjable. Veiem per què.

L’habitatge és molt probablement el principal fracàs de la democràcia espanyola i de l’autonomia catalana. Ara que es vol celebrar el cinquantenari de la mort de Franco, no està de més recordar que, a conseqüència del boom demogràfic i dels moviments migratoris cap a les grans ciutats, aquell llarg règim també es va enfrontar amb un gravíssim problema d’habitatge, però que els seus governs se’l van prendre seriosament, de manera que a la mort del dictador gairebé tots els nuclis de barraques ja havien desaparegut de Barcelona, tal com mostra el mapa del Museu d’Història de la ciutat. La millor prova d’aquell èxit és justament que ni la Generalitat ni l’Ajuntament van considerar necessari endegar cap política d’habitatge protegit fins a principis del segle XXI.

Salvador Illa ha declarat que Catalunya “ha de marcar-se l’objectiu ambiciós de tornar a liderar econòmicament Espanya i tornar a ser un dels quatre motors d’Europa”. Es tracta d’un objectiu molt més ambiciós del que sembla a primera vista, com veurem immediatament.

The Economist, que és una revista molt influent (en general, de manera merescuda), acaba de coronar l’economia espanyola com la millor d’entre les avançades de l’any 2024. Ho lamento.

La productivitat és el taló d'Aquil·les de l’economia espanyola, molt més fins i tot que el del conjunt d’Europa, que també coixeja. Encara ressonen els estudis de l’Observatori de la Productivitat i la Competitivitat, projecte de la Fundació BBVA i l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (IVIE), i del Cercle d’Economia, respectivament, segons els quals entre 2000 i 2022, en lloc de convergir amb la Unió Europea en termes de creixement de la productivitat, ens n'hem allunyat, perquè Espanya ha acumulat un retrocés de la productivitat del 7,3%. Però això podria estar canviant. 

Ens enfrontem a un nou curs en unes condicions que són passablement bones.  L’estiu –el mes d’agost– no està donant sorpreses negatives. Més aviat n’ha donat una prou positiva que és l’empenta que ha agafat la candidatura de Kamala Harris com candidata a la presidència dels EUA per part del Partit Demòcrata. La mala notícia per al món i per a Europa que significaria la victòria de Donald Trump ha deixat de ser inevitable. Tothom, arreu del món, contempla ara una altra possibilitat guanyadora, molt més esperançadora per a molts. En termes europeus hem superat els perills d’un ascens de l’extrema dreta. Els partits prorussos perden influència –no del tot, però en perden–.  A escala espanyola i catalana les incerteses són moltes, ateses les precarietats que hi ha a les majories de govern, espanyola i catalana, i la força que tenen els prejudicis de parts molt influents de la judicatura. Tanmateix, la formació d’un nou govern del PSC a Catalunya, en sintonia amb el de l’Estat, suggereix que l’àrea socialista voldrà aprofitar la bona constel·lació política per tirar endavant polítiques i projectes que feia temps que estaven esperant una mica de sintonia entre diverses administracions. Esperem, doncs, que comencem el nou curs amb ganes de tirar cap endavant i sense amenaces immediates. Caldrà validar-ho el novembre, amb les eleccions als EUA, però ara hi ha bones vibracions.

Vaig créixer a Grècia, i un dels meus records d'infància més alegres és l'anunci que la setmana escolar (i laboral) es reduiria de sis dies a cinc. Com que també recordo que els meus compatriotes estaven igualment entusiasmats amb el canvi, em va sorprendre saber que, gràcies a una nova llei, els empresaris d'alguns sectors podran ara tornar a implementar horaris de sis dies.

No conec cap persona que no hagi sentit algun dia un rebuig intens a haver d’anar a la feina, per més que aquesta sigui apassionant i creativa. És propi de moments de feblesa, malaltia o vivència d’un dol i ens hem de donar permís per acceptar que no sempre som les persones fortes i positives que voldríem. Però una cosa és sentir-se incapaç d’anar a treballar esporàdicament i una altra és que es converteixi en un sentiment estable i permanent a les nostres vides.

Fa unes setmanes els mitjans de comunicació van anar plens del primer d'aquests dos noms a causa de la seva mort; l'última setmana ens hem trobat molt amb el segon a causa del seu triomf a França en les eleccions al Parlament Europeu. Dos personatges francesos, un que va tenir una important repercussió en la història de la UE, i un altre que segurament la pot tenir. La portada de l'ARA del diumenge 16 reflecteix amb intensitat aquest moment. Casualment, dimarts passat vaig ser convidat a participar en un acte sobre la figura de Delors i sobre el futur d'Europa. Des d'una visió molt personal, fruit del que vaig viure fa uns 30 anys, m’agradaria expressar unes poques idees relatives al repte actual d’Europa, als meus records i a la urgència d’algunes decisions.

Tot i que l'economia balear ha crescut un 3,2% respecte de l'any anterior per l'increment del valor i la qualitat del sector serveis, el conseller d’Economia, Hisenda i Innovació, Antoni Costa, ha remarcat aquest dimarts que “el problema estructural de les Illes és la productivitat”. 

Quan es tracta de creixement econòmic, Amèrica guanya còmodament Europa. Molts factors han alimentat el rendiment superior dels Estats Units, des de la innovació tecnològica fins a les grans reserves de petroli. Però hi ha una explicació que sembla fins i tot massa simplista: "els nord-americans treballen més", com va dir el cap del fons petrolier de Noruega en una entrevista al Financial Times el 24 d'abril.

Quan la productivitat d'un país és baixa, els salaris se solen estancar. Automàticament, doncs, es podria pensar que quan la primera creix, els sous milloren. De fet, així ho han demostrat multitud d'estudis empírics. El cert, però, és que si s'observa l'evolució de totes dues variables els darrers trenta anys, aquesta màxima es dilueix automàticament, com a mínim a Espanya.

La productivitat és un concepte que està en boca de tots els economistes, però que deixa freda la majoria de la gent. Malgrat això, és un dels elements que millor expliquen l'evolució econòmica de Catalunya i Espanya els últims anys, des de la desindustrialització dels anys 90 fins a la bombolla immobiliària dels 2000 i la crisi del 2008. És un element indispensable per entendre per què tenim els problemes que tenim.

S’ha apuntat recentment que la pràctica totalitat de l’ocupació que es crea a Catalunya l’absorbeix la immigració, cosa que explica el creixement de la població malgrat la baixa taxa de natalitat. El creixement econòmic es basa, en bona part, en el turisme, que genera, juntament amb el comerç, llocs de treball de baixa qualificació i salaris. Són sectors de baixa productivitat, com la construcció, protagonista de la bombolla immobiliària de la crisi de 2008. L’augment de la productivitat total de factors a Catalunya (i a Espanya) ha estat molt per sota de la d’Alemanya i de l’eurozona des del debut de l’euro. Diversos factors ho expliquen, començant per l’estructura productiva. Més que falta d’inversió en capital físic hi ha falta d’inversió en actius intangibles com en R+D, educació i formació dels treballadors, software, big data i organització i gestió empresarial. Cal afegir la mida reduïda de moltes empreses i una dualitat entre les que estan a la frontera del desenvolupament tecnològic i la resta. Alguns d’aquests factors depenen del sector públic i d’altres del sector privat, com la inversió en R+D. L’estructura productiva influeix també en les decisions individuals de formació perquè l’oferta de treball no qualificada als sectors serveis i construcció fomenta l’abandonament escolar (molt alt a Catalunya, però baixant). Es consolida un cercle on disminueixen els incentius a la formació i es creen llocs de treball en sectors de baixa productivitat que són ocupats per immigrants. També influeix en les decisions empresarials perquè el camí fàcil és aprofitar l’onada expansiva del turisme i serveis associats, com abans de la crisi es va aprofitar el boom immobiliari.