Cinquanta anys després de publicar el seu debut, Te deix, amor, la mar com a penyora, l’escriptora Carme Riera (Palma, 1948) ha deixat per escrit algunes reflexions al voltant de la literatura a Gràcies, un títol que dedica als seus lectors i que publica Edicions 62. El llibre serveix per descobrir també alguns aspectes no tan coneguts sobre l’autora, com que va començar a escriure en català gràcies a Aina Moll, que troba que l’informe del censor sobre el seu primer llibre “ho encerta bastant” i que és una gran fan d’Els Simpson.

Tot i que es va doctorar a la Universitat de Chicago, ha sigut a Cambridge on Isaias Fanlo (Lleida, 1980) ha acabat desenvolupant la seva carrera com a professor. Gestor cultural, traductor i autor de nombrosos articles, però també de l'assaig El llibre rosa de gais i lesbianes, que va publicar a Columna el 2004, quan tenia només 23 anys, feia gairebé una dècada que treballava en la seva primera novel·la, El pes de la boira, que finalment ha publicat Pagès Editors. Ambientada en una ciutat d'interior travessada pel riu Segre i batejada amb el nom de Rotunda –per la seva circularitat però també pel clima extrem: "sis mesos d'hivern i sis d'estiu", diu un dels personatges–, narra l'"hivern decisiu" en què el jove León perd el pare, coneix nous amics i va prenent consciència del seu desig homosexual.

Teresa o la vida amorosa d’una dona, publicada l’any 1932 a Llibreria Catalònia –el mateix any que apareix Soc una dona honrada? de Mercè Rodoreda, on un dels tres narradors també es diu Teresa–, va ser l’única novel·la escrita per Carme Montoriol i Puig (1892-1966), una autora polifacètica que en el seu temps va tenir un ampli reconeixement però que, fins a data molt recent, ha estat gairebé oblidada per la historiografia més canònica. L’editorial Brau en va fer una primera reedició l’any 2021 i li va donar nova vida a la novel·la, i ara Adesiara n’aporta una altra amb una lluminosa i extensa introducció de Neus Real i coberta de Francesc Vayreda. Montoriol va ser una artista completa avançada a l’època, pianista i dramaturga d’èxit, primera traductora dels Sonets de Shakespeare l’any 1928, compromesa amb la causa de la República i activista amb la lluita feminista dels anys 30 del segle XX.

Carles Casajuana (Sant Cugat del Vallès, 1954) és un dels novel·listes més subtilment irònics del panorama literari català contemporani. Sigui revisant episodis emblemàtics com l'últim viatge de Josep Carner a Catalunya (Retorn, 2017), de thrillers en què el món empresarial i el polític queden entrellaçats amb gràcia (Un escàndol sense importància, 2011), o atrevint-se a plantejar una farsa sobre la corrupció a dins de l'Ajuntament de Barcelona (Les pompes del diable, 2019), l'escriptor i diplomàtic retirat –ha estat ambaixador a Grècia, Malàisia, el Vietnam i el Regne Unit– ha bastit una trajectòria de prestigi recompensada amb premis com el Ramon Llull, que va rebre el 2009 gràcies a L'últim home que parlava català. A La guerra dins la guerra (Proa, 2025) recupera els personatges dels dos escriptors barcelonins d'aquella novel·la. En Miquel Rovira està acabant una novel·la sobre la Guerra Civil. L'altre, Ramón Balaguer, es guanya la vida impartint classes en un taller literari. Tots dos s'acaben retrobant per fer evidents les seves diferències en la literatura, en la política i en l'amor.

L'historiador de la filosofia, teòleg i traductor Pere Lluís Font (Pujalt, 1934) acaba de ser reconegut amb el 57è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, dotat amb 20.000 euros i impulsat anualment per Òmnium Cultural. A més d'haver estat professor universitari durant quatre dècades, Lluís va ser un dels impulsors de la prestigiosa col·lecció Textos filosòfics –primer a Laia, i després a Edicions 62–, ha traduït Kant, Pascal, Montaigne i Spinoza al català i ha escrit llibres com De Sibiuda a Pascal, passant per Montaigne i per Descartes (Pagès, 2014) i Filosofia de la religió. Sis assaigs i una nota (Fragmenta, 2017). "Ha estat un dels filòsofs més importants i únics del nostre panorama, un intel·lectual actiu durant més de cinquanta anys, i que a més ha sabut deixar nombrosos deixebles", ha afirmat Xavier Antich, president d'Òmnium, durant l'acte en què s'ha anunciat el guardó. "Pere Lluís Font destaca també pel seu compromís cívic, la seva exemplaritat ètica en la defensa de la tolerància i la participació en nombroses iniciatives col·lectives vinculades al pensament", ha afegit Antich, que ha remarcat la importància de reconèixer un filòsof amb el Premi d'Honor per primera vegada: "Una cultura no pot ser completa si no té en compte el pensament".

La visita d'un venedor d'enciclopèdies maldestre i insistent que acaba demanant per l'home de la casa, tot i que en aquella llar ja no n'hi hagi, marca l'inici de la primera novel·la d'Enric Pardo (Castelló de la Plana, 1977) escrita en un valencià saborós i íntim. Conegut pels guions de sèries com Arròs covat, Mira lo que has hecho i Maricón perdido, Pardo ha necessitat reconstruir la seva infantesa i recordar com va néixer la seva obsessió pels mons de ficció –literaris, cinematogràfics i de còmic– a L'home de la casa (La Magrana, 2025), un testimoni despullat, emotiu i a estones incòmode sobre la difícil i defectuosa construcció d'un nen a la dècada dels anys 80.

Sala Augusta, el primer dels dos poemes –emocionants i escruixidors– que conté el nou llibre de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972), comença amb una pantalla de cinema on es projecta la imatge d'un vaixell amarrat al port de Palma. El feix de llum proposa un viatge fins a l'esclat de la Guerra Civil Espanyola. El lector no triga a saber que aquell vaixell, el Jaume I, va ser convertit pels falangistes en presó durant unes setmanes de 1936. També el cinema on es projecta la pel·lícula havia estat, durant la guerra, "una presó per tancar-hi els rojos", coneguda amb el nom de Can Mir, perquè era propietat d'una família de falangistes que portava aquest cognom.

Amabilitat, austeritat, confiança, constància, fidelitat, honradesa, solidaritat, realisme. La família –la gran família del títol– de la narradora de la nova novel·la d'Antònia Carré-Pons, Montserrat Vidal, té una xarcuteria, i aquests són els valors –valors de botiguer– que ella n’aprèn.

El subgènere de l’autoficció –o de les històries personals– fa anys que va a l’alça a la literatura catalana. Fins ara, sobretot havia estat cosa d’autors arquetípicament moderns i urbanites, que contaven amb més o menys sofisticació i sinceritat els seus vagabundeigs globals i les seves passions complicades. Un exemple seria l’excel·lent Matar el nervi, d’Anna Pazos.

"La Catalunya actual no pot agradar a cap jove d'intel·ligència clara i elevada [...] La Catalunya mercat, jueva, sanxopancesca, mojigata i falsificadora ha de desaparèixer davant una Catalunya instruïda, amb consciència del seu valer, amb educació pròpia, d'esperit lliure i força expansiva". Aquest fragment de l'article La joventut catalana d'ara, escrit per Jaume Brossa (Sant Andreu, 1875 - Barcelona, 1919) i publicat a la revista L'Avenç el 1893 es troba a l'inici del capítol que José-Carlos Mainer (Saragossa, 1944) dedicava a les anomenades "literatures regionals" —la catalana, la basca i la gallega— en un assaig de referència al món hispànic, La edad de plata, publicat per primera vegada el 1975 a Los Libros de la Frontera per l'editor i llibreter José Batlló, encara durant la dictadura franquista, i recuperat ara per Taurus amb un nou pròleg de l'autor i un epíleg signat per Jordi Gracia i Domingo Ródenas de Moya.

La Rebeca acaba de fer 40 anys i s'ha mudat de Barcelona a Ocata amb la parella, en Flavi, i els dos fills, en Bru i la Nit. Tot i trobar-se en un lloc aparentment idíl·lic, els problemes de seguida piquen a la porta de casa: l'amistat amb una família de veïns misteriosos és el primer pas d'una sèrie de troballes cada cop més trasbalsadores, entre les quals hi ha suïcidis, bruixeria, una secta i una necròpolis, viscudes en paral·lel a la redescoberta del desig. Aquest és el punt de partida de Que morin els fills dels altres, segona novel·la de Roser Cabré-Verdiell (Barcelona, 1982), que arriba tres anys després d'AIOUA, escollida per l'equip de crítics de l'Ara Llegim com la millor obra de narrativa del 2022 i guanyadora, entre d'altres, del premi Finestres. Igual que la seva predecessora, està publicada per Males Herbes, i consolida la dúctil i poderosa veu de l'autora barcelonina.

"La revolució vindrà desorganitzada o no vindrà", escriu Enric Casasses (Barcelona, 1951) al seu nou llibre, La policia irà de bòlit (Documents Documenta, 2025). El volum, amb dibuixos de Tura Sanglas i amb coberta d'un "blau mosso d'esquadra", porta el lector fins a la muntanya russa d'emocions viscudes després del referèndum de l'1 d'octubre del 2017. Casasses, que acaba de ser reconegut amb el premi Jaume Fuster a la seva trajectòria, ens rep en un xamfrà de l'Eixample per parlar del seu esperit de protesta i del sentit de l'humor que impregna bona part de la seva obra. Va créixer a la Barcelona de la postguerra, fill dels químics Enric Casassas i Simó i Pepita Figueras i Cros, que van inocular l'amor per la literatura tant a ell com a les seves germanes, Anna i Maria, que s'han dedicat a la traducció i al disseny gràfic, respectivament.

La teoria de jocs estudia, en una decisió, quina és l’elecció òptima d’un individu quan els costos i els beneficis de cada opció no estan prefixats, sinó que depenen de les eleccions d’altres individus. La novel·la d’Arià Paco, últim premi Llibres Anagrama, es podria definir com la plasmació juganera d’aquesta teoria: un experiment filosòfic i literari que és a la vegada el retrat d’una generació i un tractat sobre les relacions entre els individus que la conformen. Un experiment que li ha sortit francament bé, sobretot tenint en compte la dificultat del repte que s’havia plantejat l’escriptor d’Igualada, que ja havia signat una bona novel·la sobre la seva ciutat: Covarda, vella, tan salvatge. Si allà traçava amb encert i vigor la fi de la joventut i de la forma d’amistat que hi va lligada, aquí el que pretén és escriure la Primera Gran Novel·la sobre un concepte tan relliscós i que ha fet supurar tanta tinta com les Noves Masculinitats.

Aquest llibre s’inscriu en una ja nombrosa tradició d’autobiografies per part d’això que ara s’anomena “treballadores sexuals”. I es publica ara, precisament quan fa poc de l’edició d'Historia de mis ocho pecados, de Lea Ferrer (pseudònim). Tots dos volums són d’aquells que s’oferten a Amazon sota l’epígraf Hechos reales.

Ja fa més d’una dècada que Lluís Llach es va reinventar com a novel·lista, i des que va publicar Memòria d’uns ulls pintats (Empúries, 2012), milers de lectors l’han acompanyat fidelment llibre a llibre. "Pareu, pareu, no exagereu des del principi", ha demanat Llach, mentre el públic l’ovacionava només aparèixer a la gran sala del recinte modernista de l’Hospital de Sant Pau on s’ha presentat la seva nova novel·la, El llibre daurat, en un acte organitzat per l'ARA i l’editorial Univers.

Hi ha amors capaços de fer trontollar els fonaments de qui els viu gràcies a la seva dimensió "sanguinària, revolucionària i eròtica". Tan bonica i tirana (Proa), amb què Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986) ha guanyat l'últim premi Carles Riba, s'endinsa en una temporada convulsa i difícil, en què el desig alliberador acaba enverinant la veu, tan poderosa com angoixant, que vehicula els poemes. El llibre coincideix als taulells de novetats amb la recuperació de Maripasoula, viatge a la Guaiana francesa que l'autora va fer més d'una dècada enrere: editat per Tushita per primera vegada el 2015, ara el torna a posar en circulació –i amb encert– Club Editor. Aquesta aventura impregnada de llum contrasta amb els textos densos i retorçats de l'últim llibre de l'autora.