En Juanpe és un mallorquí més mallorquí que una coca de raïssons, i el seu problema és que ja n’està fins al capdamunt que les autoritats li ho prohibeixin tot. “No deixen fer res” és el seu lema, i és cert que, en els darrers anys, s’ha topat sovint que no li deixaven fer allò que ell volia fer. Per exemple, afegir una piscina a la caseta d’eines que son pare ja va arreglar com a xalet fa molts d’anys, i on els seus fills ja no volen anar, perquè, sense piscina, troben que foravila és una merda. Ell i el seu amic Pedro s’hi van posar per fer-la els caps de setmana, com sempre s’ha fet (en Pedro va ser picapedrer, i després va posar un escape room a vorera de mar per a turistes i no li va malament), però qualcú els va voler mal, els degueren denunciar, els van aplegar i ara en Juanpe no pot fer la piscina i, a damunt, ha de pagar una multa. Tot per voler fer obra dins ca seva i que els al·lots peguin un capfico. Als al·lots, que tenen setze anys la nina i dinou el nin, els va ser exactament igual.

El llibreter que té la llibreria a una capital de comarca tanca la porta de l’habitació que li fa de magatzem i sospira. Ja ho té tot a punt per la diada, pel dia del llibre, per Sant Jordi, que són els diferents noms que té la festa. També es poden combinar: la diada del llibre, la diada de Sant Jordi, el dia de no sé què. Tant se val. És el dia del llibre, i també el dia de les roses. La festa més bonica del món, la que venen cada any gent de fora per intentar reproduir-la als seus països (molts ja ho han fet, i amb èxit), etcètera. Tot són elogis i somriures quan es parla de Sant Jordi, i amb raó.

Pasqua té l’avantatge indiscutible de celebrar una resurrecció, que és un esdeveniment indiscutible, es miri com es miri. Nadal celebra un naixement, que és un fet magnífic, prodigiós si voleu, però que passa cada dia. Si la Setmana Santa tractàs tan sols de la Passió i la mort de Jesús, tendria molt de simbolisme, però ens trobaríem amb el mateix: per molta por que ens faci, no hi ha res tan quotidià, tan anodí i vulgar, al cap i a la fi, com la mort. Allò que aporta un valor excepcional a aquestes festes és la resurrecció del Diumenge de Pasqua. La resurrecció és el desafiament, el miracle, la rebel·lió per antonomàsia. També és un fet profundament pertorbador, que qüestiona allò que ens pensam saber sobre l’existència i el seu sentit, si és que ens pensam saber-ne res. Dreyer va filmar una resurrecció i això converteix Ordet (La paraula) en una de les pel·lícules més trasbalsadores de la història del cinema. I ara que són dies de còmic, Frank Miller va revolucionar la narrativa tebeística nord-americana en introduir, dins la sèrie de l’heroi Daredevil, el personatge d’Elektra, una assassina ninja que moria i ressuscitava en un viatge que anava de les tenebres a les tenebres, i que no tenia tampoc aquest nom per atzar.

Retiren les darreres cabines telefòniques de Palma (les darreres 115, que són les que queden) i això ha despertat una certa nostàlgia. No és que les cabines telefòniques tinguessin gens de prestigi ni de predicament entre la ciutadania; encara tenien menys ús: ningú les feia servir –tot fa pensar que tampoc no n’hi havia cap que funcionàs– i quasi totes presentaven un aspecte d’abandonament ben evident. S’havien convertit en un d’aquests elements del mobiliari urbà que es tornen invisibles, que els passam pel costat sense fer-ne més cas de l’imprescindible per no ensopegar-hi. Una andròmina, un trasto inútil. Però l’anunci de la seva retirada, amb la consegüent i definitiva desaparició de la nostra vida quotidiana, ha generat aquesta reacció nostàlgica que dèiem.

Sembla que Valentí (també dit Valentí de Roma, o sant Valentí, una vegada canonitzat) va ser un metge romà del segle III dC que no tan sols es va convertir al cristianisme, sinó que es va fer sacerdot i es va dedicar a casar parelles d’amagat. El problema era que el matrimoni havia estat prohibit per l’emperador del moment, un tal Claudi II (no el que va novel·lar Robert Graves i va interpretar Derek Jacobi, sinó un de posterior, conegut també com el Gòtic perquè va combatre els gots, no perquè es vestís com els Cure), de manera que Valentí havia de celebrar els casaments en la clandestinitat. No tan sols això, sinó, que, a més, casava soldats –no necessàriament entre ells–, cosa que el susdit Claudi II duia encara més malament, perquè considerava que la vida castrense era incompatible amb la conjugal. Finalment això va dur Valentí a caure en desgràcia: va ser apedregat, apallissat i finalment decapitat, al voltant de l’any 270. Aquesta mort decididament violenta li va valdre a Valentí l’ingrés al martirologi i la veneració com a sant, acceptada oficialment per l’Església no gaire temps després, i també la devoció popular com a patró dels enamorats, més o menys arreu d’Occident.

Dins la papereria, esperant per comprar el diari, el client que paga troba que és el moment de fer una declaració:

—Tusses?

Hi ha coses que en aparença no canvien mai, o no haurien de fer-ho, i dues d’aquestes coses, també en aparença, són les festes de Sant Antoni i Sant Sebastià. Són tan tradicionals, tan nostrades i tan aferrades a l’ànima del poble que no hi ha manera de dir-ne res que no sigui un elogi desmesurat. L’ànima del poble es veu duita a la seva expressió més alta, i n’hi ha prou de veure com l’entusiasme que generen les festes arriba literalment a tots i cadascun dels àmbits de la nostra vida social.

L’any 2022 s’acaba, després d’haver dut a les Balears una temporada turística triomfal i memorable. Més turistes, més pernoctacions, més despesa mitjana per turista, més de tot: s’han igualat, i en alguns aspectes fins i tot superat, els registres de l’any mític de 2019, que semblava que no tindria mai comparació possible. Els nostres munífics empresaris del sector, que conren infatigables en el conreu de l’excel·lència i en els desvetllaments perquè tots puguem menjar, s’han tornat a superar a si mateixos en benefici de tots nosaltres. Gràcies, empresaris del sector.

És curiosa la moda, o la mania, de dir cosetes en anglès en un país en què encara són pocs els que el parlen. L’anglès fa temps que és la lingua franca del món, l’idioma que serveix per a la intercomprensió global, encara que els parlants no nadius en tinguin un coneixement escàs, o relativament escàs. Alguns països amb llengües parlades per una demografia semblant o inferior a la del català (pensem per exemple en el danès o el finès, amb sis milions de parlants cadascun; el català, segons dades oficials, en té deu milions) tenen l’anglès com a segona llengua per comerciar i moure’s pel món, i curiosament incorporen menys anglicismes que els països com el nostre, on això no s’ha fet, i el bilingüisme en curs és el que pretén imposar l’hegemonia del castellà en detriment de la supervivència del català.

Per a l’escriptor Nyec avui és dia de festa, perquè està convidat a un club de lectura. És a la Biblioteca Municipal de Dallons, biblioteca que du també el nom de l’escriptor Nyuc, que va morir ja fa uns anys i que era dallonsí, és a dir, natural de Dallons. Hi anirà conduint en el seu cotxe, perquè la minsa carretera que arriba fins a Dallons (un antic camí asfaltat, a penes eixamplat) li agrada molt, i perquè tampoc no hi ha transport públic per arribar a aquella part de l’illa (sigui quina sigui l’illa: podeu situar mentalment Dallons a qualsevol punt de Mallorca, Menorca, Eivissa o Formentera).

—¿Es usted don Fulano? Le llamo de Ikea para que valore su grado de satisfacción con nuestro servicio.

Si el pas del temps és, com deia Gil de Biedma, l’argument de l’obra, en travessar el portal de Can Joan de s’Aigo ens trobam, de sobte, al bell mig de la representació. Can Joan de s’Aigo és, com sap tothom, una gelateria i xocolateria, la més antiga i la més famosa de Mallorca –i afortunadament continua sent una de les que ofereixen millor qualitat, i a més bon preu. També és un lloc on tot sembla estar aturat, a pesar que al mateix temps és ple de moviment. Se m’acut que Marcel Proust, només amb una vitrina de Can Joan de s’Aigo que conté plats de ceràmica pintats, en tindria per a una bona quantitat de pàgines. Podria fer una descripció, minuciosa fins a la morositat, de l’expertesa amb què han estat moldejats aquests plats, com a resultat d’una tradició de segles, fer un elogi dels materials humils i de la noblesa que contenen, aturar-se a reproduir, dins el cervell del lector, els colors –blancs, blaus i grocs pàl·lids– que s’hi combinen. Podria (ho voldríem) lligar aquesta descripció amb el funcionament de la memòria, dur-nos de la visió del plat concret a l’evocació, o la reconstrucció, d’una infantesa, unes fesomies, unes converses, una atmosfera tènue que tanmateix fereix, enamora, subleva o fa somriure. Des d’un plat de ceràmica pintada sabria dur-nos Marcel Proust a Combray, que és com dur-nos a la presència dels morts, a fer-los tornar davant nostre no per fer-nos por, sinó per tornar a gaudir de la seva companyia, i de les coses que ens atemorien, ens alegraven, ens entristien o ens entusiasmaven quan érem infants.

—Sople aquí –ordena l’agent de la Guàrdia Civil que ha aturat un cotxe a la rotonda del polígon de Son Noguera, a l’entrada de Llucmajor.

Un any més s’ha celebrat la bonica i tradicional recepció estiuenca dels reis d’Espanya a Marivent sense que m’hi hagin convidat, una situació clarament anòmala que sens dubte només pot ser conseqüència del traspaperament de les meves dades de contacte (avui dia el populatxo fa les coses en digital, però en els llocs seriosos, com la casa reial, encara es fa tot en paper, i els papers, ja se sap, es traspaperen). Tinc per estrenar un camí d’escriptura que podria comportar per a mi, ho pressent, entrar en sèrio a la glòria del cel, com deia Salvat-Papasseit, i aquest camí no és altre que el de la crònica rosa. Sense sortir de Mallorca, tenim el millor material (la presència dels Borbons a l’illa, sostinguda en el temps a pesar d’escàndols i daltabaixos, és una font inesgotable) i fins i tot els millors mestres del gènere. N’hi ha un, de cronista, que considera molt més interessant explicar les seves aventures dins el món de la pomada que no les dels famosos, fins al punt de ser l’autor del millor peu de foto no ja de la història de la premsa rosa, sinó de tota la història de la premsa. A la foto en qüestió hi sortia una aristòcrata enjoiada i operada, de nom posem per cas Olita Sgaporsnaia, acompanyada pel cronista en qüestió. I el peu de foto era: “Yo y Olita Sgaporsnaia”. Això només està a l’abast dels millors.

En Raül surt de la casa per la porta lateral, obre la del garatge amb un comandament a distància i treu el cotxe a un carrer amb l’asfalt més de mig aixecat per les arrels dels pins, que creixen incontrolats al voltant de l’habitatge. Passa per un carrer molt llarg vorejat per un muret que separa la vorera d’un solar enorme sense construir, ple d’herbotes i de la porqueria que hi tira la gent. De nit, el solar es converteix en punt de trobada de grups de joves que tant hi van a sopar, com a engatar-se, com a festejar, com a fornicar. Una vegada, en Raül, cansat de sentir-los (i d’avisar els municipals, que com sempre deien que enviaven una patrulla que no arribava mai), es va armar de coratge i s’hi va acostar per donar-los un avís. Quan el van veure arribar, amb les bermudes i les xancletes i intentant posar cara d’adult entenimentat i lleugerament emprenyat, se’n van riure:

A uns 34,5 graus, l’autopista que va de Campos a Palma bull de calor tota ella (asfalt, tanques, pasteres, vials de servei) i, a una altura que oscil·la entre es Pil·larí i la sortida cap a la via de cintura, hi ha l’embós. No un embós, sinó l’embós, gairebé podríem dir-ne l’Embós, en majúscules. Mallorca no té exactament habitants, sinó usuaris, i entre els usuaris de Mallorca, als que hi vivim tot l’any i hi feim allò que s’acostuma a dir la nostra vida, ens correspon la categoria més ínfima, més indigna de tota consideració. Aquests usuaris de tercera coneixem bé l’Embós, per bé que en els darrers dos anys l’havíem perdut transitòriament de vista: és necessària una pandèmia perquè els mallorquins deixem de passar-nos l’estiu clavats dins el cotxe en una autopista sobresaturada de vehicles, suportant el sol i el fum, els concerts de clàxon i totes les formes d’incivisme imaginables que es puguin cometre conduint un vehicle amb rodes i motor, més algunes de noves. No ens n’hem de queixar: l’Embós, com va dir Isabel Díaz Ayuso dels que es produeixen a Madrid, és una tradició bella, a més de productiva. L’Embós significa normalitat. L’Embós comporta productivitat i prosperitat. L’Embós significa caixes registradores fent la musiqueta de cobrar.

Ja ens havia quedat clar que el 2022 havia de superar el 2019 en tot el que tingués a veure amb el turisme: hem de batre tots els rècords, a pesar que ens haguéssim passat el 2020, i bona part del 2021, repetint que la pandèmia havia estat “un avís” (ho dèiem així) que ens deia que havíem de canviar la nostra relació amb la naturalesa en general i amb Mallorca en particular. Hem arribat a parlar de decreixement, i en el seu moment –en ple confinament– vàrem fer llargues consideracions sobre com n’era, de bonic, veure el passeig de Mallorca envaït per unes ànneres que hi passejaven sense que ningú els fes els comptes.

“Faig això perquè vaig sentir que em cridava fer-ho, era com seguir el camí de mon pare, dels meus padrins, continuar una cosa que ells ja havien començat”. Això ho diu en Joan, el Porrerenc, que en diuen, un placer que sol acudir al mercat de Llucmajor els divendres i els diumenges. Fins no fa tant de temps era un placer jove, i a mi encara m’ho pareix, però li ha passat el mateix que a tots els de les nostres edats, que fa quatre dies érem joves i ara ja en tenim cinquanta. “Per ventura podia haver guanyat més fent una altra feina; no ho sé, ara ja no ho sabré”, somriu, mentre encén un puret. A en Joan li agrada llegir, i també li agrada donar conversa a la clientela. Xerra fort, amb una veu fonda, d’aquestes veus que alguns en dirien de pagès. I pagès és el que es considera, el que ha volgut ser. “Crec que hi ha una cosa en la pagesia que no és només del pagès, sinó que és nostra”, i quan diu “nostra” subratlla aquesta paraula. Es refereix a un “nostre” que té un sentit ampli, que no s’atura en ell mateix i els de casa seva, sinó que es refereix a la societat, a la col·lectivitat, al país. Als mallorquins, en definitiva, que tradicionalment han estat, en efecte, pagesos. Alguns d’ells, a més, duien el gènere a vendre als mercats, i esdevenien placers. En Joan va amb el seu camió, de vegades amb algú que l’ajuda, de vegades amb una filla, com ell va fer quan era un adolescent, i acompanyava son pare, i li començava a correspondre triar què volia ser de gran. Ara no sap què passarà amb el seu ofici; de fet, com tothom, sap poques coses certes, i del futur encara menys, que en sabem.

La carretera entre Llucmajor i Algaida (una de les carreteres més belles del sud de Mallorca, i escriure-ho fa por perquè a ningú se li acudeixi construir-hi una altra autopista com la que ara connecta Llucmajor amb Campos) estava tallada momentàniament un dia d’aquesta setmana, poc després de passat migdia, més o manco a l’altura de Son Reus. El motiu era un ciclista estranger que jeia damunt l’asfalt, després que un cop contra un cotxe l’hagués fet caure. Una mica més amunt i més avall del ciclista caigut hi havia els seus companys de pedalada: alguns el socorrien, d’altres es movien –a peu; les bicicletes deixades a terra, de manera que es veia que s’havien mogut de pressa– de banda a banda de la carretera, fent aturar el trànsit i fent-lo passar a poc a poc. El conductor del cotxe també estava dret al costat del seu vehicle, pàl·lid com la cera. El del cotxe era jove, el ciclista feia temps que havia celebrat els seixanta, igual que la majoria dels seus camarades. Parlaven entre ells en anglès. El conductor d’un dels cotxes que passaven lentament va abaixar la finestreta i va aprofitar per exhibir el seu anglès de quan anava a escola davant la dona que seia al seient del copilot: