A Mallorca, durant la Guerra Civil, un dels principals objectius dels insurrectes fou la classe benestant que donà suport a la Segona República. El símbol d’aquella repressió seria el batle de Palma, Emili Darder, metge de formació, que el 1934 havia ajudat a fundar Esquerra Republicana Balear (ERB) per fer de contrapoder al caciquisme. El 24 de febrer del 1937, després d’un consell de guerra fantasmagòric, Darder va ser afusellat. En aquell fatal destí l’acompanyaren dos companys de partit, l’empresari alcudienc Antoni Maria Ques i l’exbatle d’Inca Antoni Mateu, i el socialista palmesà Alexandre Jaume. D’ERB hi hagué vuit batles més assassinats: Joan Mas Verd Collet (Montuïri), Climent Garau Juan (Porreres), Pere Llull Fullana (Algaida), Pere Josep Cànaves Sales (Pollença), Pau Crespí Villalonga (Mancor de la Vall), Pere Vallespir Amengual (Costitx), Joan Alemany Villalonga (Búger) i Joan Guasch Juan (Santa Eulària del Riu).

Les excavacions arqueològiques realitzades en el cementeri vell de Formentera i les prospeccions a l'entorn de la pedrera d'en Coix, als Pujols, han acabat sense que hagi estat possible localitzar sis víctimes de la repressió franquista.

Les anàlisis de les restes localitzades a les fosses de Son Coletes, a Manacor, i de Sant Francesc Xavier, a Formentera, en el marc dels plans de fosses, han permès la identificació de sis noves víctimes. Es tracta del germà de l'activista comunista, també assassinada, Aurora Picornell, Gabriel Picornell, Serafí Vives Servera, Bartomeu Fornés Bordoy –tots ells a Manacor– i Antonio Sánchez Capilla, Francisco Delgado Machío i Manuel Gordillo Vega, a Formentera. Fins avui, a les Balears s'han identificat 67 víctimes de la repressió franquista.

Una investigació dels historiadors Jaume Miró i Julià Rodríguez ha aconseguit identificar Josefina Garcia Prats com la darrera de les cinc infermeres assassinades a Manacor la matinada del 5 de setembre de 1936. L'estudi La cinquena miliciana, que es presentarà al municipi el pròxim dijous, 6 de març, a les 19 h, posa fi a una de les grans incògnites de la Guerra Civil a Mallorca. Segons ha informat l'Ajuntament de Manacor en una nota de premsa, la investigació apunta que Garcia va ser una de les cinc voluntàries de la Creu Roja que varen desembarcar a l'illa amb l'expedició republicana del capità Alberto Bayo l'agost de 1936.

Joan Comorera, nascut a Cervera el 1894, va morir malalt al penal de Burgos el 6 de maig del 1958. Havia estat la mà dreta del president Lluís Companys, i un dels fundadors del PSUC i el seu primer secretari fins que el van expulsar del partit. Perseguit pels franquistes i pels comunistes, finalment el van empresonar el juny del 1954. Fins ara no estava gaire clar qui el va delatar. El periodista Antoni Batista (Barcelona, 1952), defensor del lector de l'ARA, ha tingut accés als manuscrits del comissari que el va detenir: Antonio Juan Creix. Tot estava ordenat i hi havia material policial de primera mà, inclosa la declaració exhaustiva en què Comorera repassa la seva vida. Batista, com ja ha fet en altres llibres, fa una investigació exhaustiva per donar pistes de com van ser els darrers anys de Comorera i la seva relació amb Creix a La veritat del cas Comorera. Una història d'espionatge, persecució i traïcions (Ara Llibres).

Cap a finals de gener i primers de febrer del 1939, la Guerra Civil ja estava perduda, i a Girona hi arribaven milers de republicans que volien travessar la frontera. És en aquest moment de caos quan es va constituir l'últim ajuntament republicà de Girona. A l'acta, del 28 de gener, hi ha el nom de dues dones que van ser nomenades regidores: Angelina Compte Lliuró i Àngela Moñino Comas. Van tenir un mandat molt breu, perquè tan sols sis dies després, el 4 de febrer, la IV Divisió de Navarra de l'exèrcit franquista va ocupar la ciutat. "Tant l'Angelina com l'Àngela sabien que, si acceptaven el càrrec, haurien de marxar. Estaven marcades i no podien quedar-se a Girona", explica la periodista i escriptora Gemma Busquets Ros. L'Angelina va acabar marxant a Moscou, d'on no va tornar fins als anys vuitanta. L'Àngela va exiliar-se a França.

El Parlament no va derogar la Llei de memòria quan es va votar el 17 de desembre, però el Govern del PP no ha aplicat degudament aquesta norma des que va començar la legislatura l’estiu de 2023. L’Executiu sempre ha deixat clar que només estava disposat a tirar endavant la Llei de fosses i els populars no varen tenir problema a pactar amb Vox la derogació de la de memòria a canvi de la investidura de Marga Prohens. Ara, el canvi de guió de darrera hora i l’acord del PP amb l’esquerra han fet que sobrevisqui. Però entitats i partits reclamen que la Llei de memòria no només hi continuï al paper, sinó que s’apliqui i es desenvolupi com cal.

Magdalena Nebot Vaquer ha mort aquest dissabte a 91 anys. Parenta de les Roges del Molinar va viure de primera mà la repressió i les barbàries del bàndol franquista i ens les va explicar a l'ARA Balears en un reportatge en què parlàvem de la vida que van haver de viure centenars d'illencs que hagueren d'acotar el cap davant la presència dels assassins dels seus familiars.

Memòria de Mallorca ha publicat un cens amb un total de 5.947 víctimes de processos judicials franquistes a les Balears. Segons el document de l'entitat, es tracta de víctimes encausades arran del cop d'estat militar extretes d'expedients oberts per repressors, la majoria contra civils, des del juliol del 1936 fins a l'abril del 1939 i part del 1940.

Lorena Oliver Far (Palma, 1976) és la reneta del represaliat més recordat i emblemàtic de Felanitx. La història de Rafel Estades, s’Esparter (Felanitx, 1889 - Palma, 1937) és la d’un comerciant de fruits secs que vivia al carrer del Call on tenia un sequer d’albercocs. Benestant i d’esquerres, sempre fou vist per la dreta felanitxera com un perill. I més quan va passar a ser tinent de batle durant la República i el seu nom fou relacionat amb un incident eclesiàstic que es demostrà que no havia comès. Fa uns dies se li dedicà una pedra de la memòria just devora una olivera del consistori on un dia treballà.

A la serra berguedana de Barbelló (Montmajor) hi ha un camí que puja entre prats i boscos. En una giragonsa sobresurt una tomba feta amb una muntanya de pedres. Al capdamunt hi ha una llosa on es llegeix: "Pla dels Morts. 1938" i un 4 dins un cercle. Al darrere hi ha una llosa vertical amb una creu dibuixada amb pintura negra. A pocs metres, entre els arbustos i separades per poca distància, hi ha tres tombes més. Són més senzilles, les tapen uns branquillons, però totes tenen també una llosa i una creu negra. Assenyalen el lloc on van caure i van ser enterrats quatre soldats republicans el 29 de gener del 1939. Des d'aleshores tres generacions de la família Capdevila, que sempre han viscut molt a prop, a la casa de la Tortra, n'han tingut cura.

Entre el desembre del 1938 i el gener del 1939, en plena Batalla de l’Ebre, els sanitaris treballaven sense descans a la rereguarda. En un enclavament entre Bovera i Flix (Ribera d'Ebre), a la Casilla, hi havia un centre d’atenció mèdica on es feia el triatge dels ferits. En una petita caseta prop de la carretera s'oferien les primeres cures i s’establia qui podia guarir-se allà, i qui estava més greu havia d’anar fins al mas del Senyor, al terme municipal de Bovera (Garrigues), on hi havia un hospital de campanya.

A Jerónima Blanco la van matar els feixistes, estant embarassada, juntament amb el seu fill de 3 anys, i els van enterrar en una fossa comuna a Flores de Sil (Ponferrada). A la fossa de Fuentes de León (Badajoz) hi havia les restes d'una mare amb la seva filla adolescent. No es van voler separar i les van matar juntes. Al barranc de Víznar (Granada) hi havia molts imperdibles, didals i tot de botons que acostumaven a portar les costureres a les bates. Allà van assassinar i llançar a la fossa una dotzena de dones que formaven part del Sindicat de l'Agulla. Durant la Guerra Civil van morir moltes dones, però a diferència dels homes, la majoria van morir lluny de la línia de front.

El Govern de les Illes Balears ha anunciat aquest dissabte que construirà 'Memorial de la Dignitat' a una capella i una cripta en el sector 3 del cementeri de Palma. En aquest indret hi allotjaran les restes de les víctimes del cop d'estat, la Guerra Civil i la repressió franquista que no puguin ser identificades, els de les víctimes de les quals no es tingui constància de familiars i aquells les famílies dels quals així ho desitgin.

"Sortir de la Via Laietana i anar a la presó era un alliberament", diu el president de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme, Carles Vallejo. Descriu perfectament el sentiment de molts dels que van patir tortures al número 43 de Via Laietana. L'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat han intentat per activa i per passiva que l'edifici, que va ser seu de la Brigada Político-Social –una branca policial encarregada d'investigar i perseguir els opositors al règim que tenia carta blanca per fer i desfer amb els detinguts–, sigui un lloc de memòria de les resistències i de la repressió. Com que de moment no han tingut èxit i la policia espanyola continua allà, les entitats de memòria han decidit fer un pas més i aprofitar la porta que s'ha obert amb la nova Llei de Memòria Democràtica espanyola. En concret, l'article 50 és l'escletxa que pensen aprofitar les entitats que aquest dijous al matí han presentat la seva reclamació davant la Delegació del govern espanyol a Barcelona, després de fer els tràmits administratius i enviar la petició telemàticament a la Secretaria de Memòria. El govern de Pedro Sánchez ja no podrà mirar cap a una altra banda o excusar-se amb diferències de color polític.

Miquel Morera i Darbra, que farà 103 anys aquest abril, es va allistar com a voluntari a la Columna Macià-Companys quan només en tenia 16, l'octubre del 1936. Era tan jove que els companys li deien "el nano". Va marxar amb el seu pare, que era armer, al front de l'Aragó per fer-li d'ajudant, i ja no van tornar a casa fins nou anys després. "El meu pare era el meu mestre, tenia set oficis, jo en vaig aprendre cinc, entre ells els de metal·lista, mecànic i creador de màquines noves", explica Morera. "Vam estar sempre molt units, i no me'n vaig separar mai quan va emmalaltir de càncer el 1969", afegeix. Pare i fill van viure la Guerra Civil l'un al costat de l'altre, i també la repressió quan Franco va imposar el seu terror. Junts van estar tancats a la Model, durant vuit mesos i mig, i als camps de concentració d'Horta i Reus. Morera va relatar part de la seva experiència a Un noi al front. Una joventut trencada 1936-1945 i ara està escrivint un nou llibre, La veu del vent. "Ara escric amb més mala jeia perquè sé moltes més coses, he llegit molt", afirma.

Antonio Martos Jiménez recorda molt bé el dia que van avisar els seus pares de la mort del seu germà Cipriano. "La mare va anar a l'Hospital Sant Joan de Reus, hi havia cinc o sis esglaons que s'havien de pujar per poder entrar-hi, i hi havia dos agents de la Guàrdia Civil que no la van deixar passar –explica–. Ella es va agenollar una vegada i una altra, però els agents l'anaven empenyent enrere amb els peus". Ni els pares ni els germans van poder veure mai el cos de Cipriano Martos, que va morir el 17 de setembre de 1973. Tenia 31 anys i el van enterrar de nit i sense testimonis al cementiri de Reus. Aquest dilluns, 12 de desembre, 49 anys després, han començat a exhumar la fossa comuna al cementiri de Reus on se suposa que hi ha inhumat Cipriano Martos.

La mare de Ferran Cabecaran Marginet, desesperada per trobar el fill, va arribar a escriure al mateix Franco, l'octubre del 1941. El secretari personal del dictador li va dir que no en sabia res, però que es posés en contacte amb els responsables dels camps de concentració i dels batallons de treballadors. I així ho va fer. Va persistir i, durant tres anys, va pagar anuncis a La Vanguardia per si algú li podia donar notícies del jove soldat republicà desaparegut al Segrià el setembre del 1938. Tot va ser debades. A casa del seu germà, del Ferran no se'n va parlar mai, però la seva fotografia sempre va ser allà, a la vista, i ha estat finalment la seva besneboda la que n'ha reprès la recerca: el va inscriure el novembre del 2021 al cens de persones desaparegudes de la direcció general de Memòria Democràtica de la Generalitat.